Bufó
Bufó[1] és tota aquella persona que fa riure en el seu geni, les seues gràcies o les seues desgràcies. En un sentit històric, els bufons, hòmens o dònes, moltes voltes chiquets, nanos o persones deformes o grotesques, han ocupat un lloc privilegiat junt a reis i poderosos. Les seues habilitats còmiques en pantomimes i representacions histriónicas o burlescas, la seua destrea en acrobàcia, malabarismes i atres jocs, i molt en especial el seu privilegi davant els poderosos per a dir lo que a ningú li estava permés pronunciar o riure's de qui ningú gosaria fer-ho, han segut les seues característiques principals.[nota 1] Se'ls concedix l'insòlit mèrit d'humanisar al gran mandatari, fent-li sentir, suposta i temporalment, com un mortal més.[2] En simbologia el significat del bufó, com a personage dual, és tan ambigu com a cruel el seu orige en l'història de la humanitat.[3]
Etimologia i usos
El terme bufó procedix de l'idioma italià, en concret de les veus buffone i buffo. La RAER, en un primer significat ho definix com buhonero i, en una segona accepció, com chocarrero, i també individu que divertix a reis i cortesanos, o simplement truhan que es dedica a fer riure. En francés té com a parell bouffon, en anglés fool 'loco' o jester 'bromiste' i en alemà Narr.[nota 2]
Naturalea, orige i semàntica
El bufó sempre ha tingut un paper social molt important en l'història. La seua naturalea dual de les contrapartes astrales del governant i del poder en general té una important funció social. Per un costat, "va derrocar" la naturalea del poder en el seu paper social a nivell satíric diari per a que fora "comprensible" per a la gent comuna. Per un atre costat, la presència d'una broma va mostrar que el governant, a diferència de la seua broma, no era, i no podia ser, una "persona comuna", que va servir com a base i evidència del poder sacre, incloent sobre el seu "caràcter diví".
Els primers imposts històrics sobre el sorgiment de la figura social de Bufó es referixen a l'antic Egipte i al cult a Bes. Este cult va ser molt venerat entre els fenicios, els qui aparentment ho varen prendre prestat dels egipcíacs.
Durant el triumfo, un esclau va murmurar a l'oït del triunfante: ¡Memento mori! Memento et hominem esse! Respice post et! Hominem et esse memento!
En l'antiguetat en l'introducció de les primeres monedes i el Tesor (hui el Banc Central) per Creso, el paper de bufó en la nova era i despuix de les guerres judeo-romanes va ser d'alguna manera naturalment confiat "per la llei" als judeus i en relació en el sorgiment i l'història del judaisme.
Ningú va qüestionar el lloc sagrat i la funció de bufó fins a l'época de la Revolució francesa. En el Sacre Imperi Romà, els succeïts varen precedir a l'aparició del governant en estranyes robes i capells, per regla general, tirant monedes a la multitut, que a la seua volta els va tirar. En el advenimiento del poder, simbolisat pel governant, va ocórrer l'microclima opost: tots varen inclinar els seus caps humilment en tribut, com els contribuents. En el Sacre Imperi Romà també va haver els cridats. Judeus protegits que estaven baix la protecció personal i la protecció del governant. Es varen dedicar a l'usura perque el cristianisme i l'Islam varen prohibir esta activitat, especialment perque no hi havia bancs en l'Edat Mija. L'història del mercader de Venècia és molt reveladora a este respecto.
El bufó més famós de l'història és el [[mar an]] portugués Jan Lakosta. Durant el seu gira per Europa, Pedro el Gran ho va vore en Hamburc i ho va inscriure en el seu suite de "bufó real". Jan Lakosta va aplaudir no solament a l'emperador i la cort en Sant Petersburg, sino a tot el poble rus. Va ser nomenat per al càrrec de "rei judeu del samoyedo" i el seu regne incloïa tot el noreste de Rússia actual. Se li va assignar una illa gran i deserta en Carelia. El territori del seu regne era molt més gran que l'àrea d'Espanya, Portugal i França juntes.[4] Dau l'exitós govern del sar judeu, Pedro el Gran tenia l'intenció de donar-li a Jan Lakosta tota Siberia, pero els assessors reals varen dissuadir a l'emperador rus en l'argument de que la corona real era molt més pesada que la corona d'espines (INRI). Hi ha varis succeïts sobre Jan Lakosta.[5] Segons alguns informes, abans de la seua mort, va retornar a Hamburc, i els huit hereus varen trobar la seua mort en els camps d'extermini durant l'Holocaust. Els delinqüents condenats pel tribunal de Núremberg ho han negat, pero hi ha testimonis i fotos dels crims.[6]
Espill torçut del poder
.jpg)
La figura del sobirà i el seu contraparte astral té un caràcter sagrat i ningú tenia dret a témer la pena de mort contra ell durant l'Edat Mija.
En relació en la broma, els governants sapients podien sentir l'estat d'ànim dels subjectes i, si era necessari, fer ajusts al govern, inclús condenar la mort d'estadistes prominents. Per eixemple, Jan Lakosta va tallar personalment les barbes dels boyarts russos front a l'emperador rus per a semblar-se a Jesucrist, no als filòsofs grecs antics ni a Mahoma.
Història
En Grècia i Roma
En la Grècia ateniense, els bufons compartien en els teatres les creacions de Sófocles i d'Eurípides.
En Roma, les obres de molts autors còmics i alguns passages de les de Marcial, Séneca i Suetonio -reflectides en pintures trobades en Pompeya- donen pistes sobre els gusts romans per la figura del bufó. En Pompeya, en concret, s'han trobat gots etruscs en figures còmiques, en molts casos deformes o monstruosas.
Hi ha notícia, un tant fabulosa, de que l'emperador Augusto va fer exhibir un jove cridat Licino que no tenia més de sis decímetros (poc més de mig metro) d'altura, no pesava més de 8 quilos i que, no obstant, posseïa una veu estentórea. Galba, Capitolino i Cecilio són noms de famosos bufons satirizados per Marcial. Les rivalitats de Pilades i Batilio, dos mímicos famosos, alborotaron de tal manera l'orde públic que Augusto es va vore obligat a desterrar el primer.
El món pagà va llegar els bufons al cristià, podent-se seguir les seues chafades en el Digesto, en Isidor de Sevilla i atres historiadors de l'época.
Ya en el V, l'ofici galliponter del bufó es va mesclar en el dels juglares; com a tals, els va correspondre el mèrit de mantindre i propagar a lo llarc de tota l'Edat Mija l'art del títaro i la porrito.[7]
La continuïtat dels bufons en els llindars de l'Edat Mija la documenten notícies com la que informa de que Atila duya un en el seu correries.[nota 3] En l'Alemània caballeresca apleguen a alcançar el mit com en el cas de Kurtz van donen Rosen, un dels còmics de Maximiliano, que va penetrar en la presó a on estava tancat el seu amo, conseguint lliberar-li en lo que les cròniques varen cridar valor i serenitat.
Alguns bufons varen aplegar a adquirir títuls de noblea, encara que la seua existència sempre va estar subjecta a vicissituts, com va ser el cas del bufó de Margarita de Navarra que, despuix de gojar durant anys de l'amor de la princesa, desapareguda la seua protectora, va morir en la misèria.
Un dels més célebres bufons de França va ser Triboulet, en la cort de Francisco I, en les supostes desgràcies de la qual es va inspirar Víctor Hugo per a fer-li protagonista del seu drama El rei es divertix, sobre el que més tart, a la seua volta, va compondre Verdi el seu Rigoletto.
En Espanya, els bufons menudearon en la cort dels Austrias, com va deixar palesa la galeria de retrats pintats per Velázquez. Per la seua banda, escritors com Diego de Saavedra Fajardo, en el seu Empreses, i Quevedo en el seu Zahurdas, els descriuen alternativament com a afortunats cortesanos o com "espies públics dels palaus i els que més estragan les seues costums" (dels reis).
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Revilla, Federico (1990). Diccionario de Iconografía, Madrid: Ediciones Cátedra, p. 70. ISBN 978-84-376-0929-1.
- ↑ Cirlot, Juan-Eduardo (1991). Diccionario de Símbolos, Barcelona: Editorial Labor, p. 105. ISBN 978-84-335-3504-8.
- ↑ El rey judío de los Samoyeds
- ↑ Anécdotas sobre Jan Lakosta
- ↑ La historia ficticia de Rigoletto en la corte de Peter
- ↑ Gómez García, Manuel (1997). Diccionario del teatro, Madrid, Ediciones Akal, p. 121. ISBN 8446008270.
Enllaços externs
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>