Anar al contingut

Bosó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Bosó
Per a atres usos d'este terme vore Bosó de Provença.
Nom i càrrega elèctrica dels components de la matèria.
Erro al crear miniatura:
Distinció entre fermions i bosons.
Fotografia de Satyendra Nath Bose.

En física de partícules, un bosó és un dels dos tipos bàsics de partícules elementals de la naturalea (l'atre tipo són els fermions).[1]

La denominació «bosó» va ser acunyada per Paul Dirac[2] per a commemorar la contribució del físic indi Satyendra Nath Bose,[3][4] junt en Einstein, en el desenroll de l'Estadística de Bose-Einstein la qual teoriza les característiques de les partícules elementals.[5]

Entre els eixemples de bosons s'inclouen partícules fonamentals com fotons, gluones, bosons W i Z (els quatre bosons de gauge, portadors de força del model estàndar), el bosó de Higgs, i el gravitón[6] de gravetat quàntica; partícules compostes (per ej.: posades i núcleus estables de número parell com el deuteri (en un protó i un neutró, número másico = 2), heli-4 o plom-208; i algunes cuasipartículas (parells de Cooper, plasmones, i fonones).[7]

Els bosons es caracterisen per:

  1. Tenen un espin sancer (0,1,2,...).
  2. No complixen el principi d'exclusió de Pauli i seguixen l'estadística de Bose-Einstein. Açò fa que presenten un fenomen cridat condensació de Bose-Einstein (el desenroll de màsers i làsers va ser possible posat que els fotons de la llum són bosons).
  3. La funció d'ona quàntica que descriu sistemes de bosons és simètrica respecte a l'intercanvi de partícules.

Pel teorema espin-estadística sabem que la segona i tercera característica són conseqüència necessària de la primera.

Alguns bosons, encara que es comporten com bosons, de fet estan composts d'atres partícules. Per eixemple, els núcleus d'àtoms d'heli, baix certes condicions, es comporten com bosons encara que estan composts per quatre fermions que, a la seua volta, no són elementals quan són examinats en experiments de molt alta energia.

Eixemples de bosons

Bosones composts

Bosons de gauge simples

Vore també Anex:Taula_de_partícules#Bosones

Totes les partícules elementals observades són bosons (en espin sancer) o fermions (en espin mig sancer impar).[8] Mentres que les partícules elementals que componen la matèria ordinària (leptons i quarks) són fermions, els bosons elementals ocupen un paper especial en la física de partícules. Actuen com portadors de força que donen lloc a forces entre atres partícules, o en un cas donen lloc al fenomen de massa.

Segons el Model Estàndar de Física de Partícules hi ha cinc bosons elementals:

Un bosó tensor (espin=2) cridat gravitón (G) ha segut plantejat com el portador de força per a la gravetat, pero fins ara tots els intents d'incorporar la gravetat en el model estàndart han fallat.[lower-alpha 1]

Uns atres

Bosones intermijos o de gauge

Un bosó de gauge o bosó intermediari és una partícula (de fet, un bosó) que actua com a portadora d'una interacció fonamental de la naturalea. Més específicament, l'interacció entre les partícules elementals està descrita per la teories de camps de gauge i s'eixercix per mig de l'intercanvi de bosons de gauge entre sí, usualment com partícules virtuals.

Fotons

Emissió d'un fotó per part d'un electró, per eixemple en la transició entre un nivell excitat d'un àtom i el nivell fonamental.
Representació d'un fotó en els diagrames de Feynman.

Els fotons formen la radiació electromagnètica (ones de ràdio, llum, rajos ultravioletas, rajos X, rajos gama... ), són emesos i absorbits per la matèria i transporten l'interacció electromagnètica. El fotó posseïx espin igual a 1, i, per lo tant, és un bosó; que la seua massa en repòs és nula, l'helicidad del fotó pot ser 1 o -1, pero no 0. Se li representa per mig del símbol γ.[9]

Els fotons varen ser proposts pel físic alemà Albert Einstein (1879-1955), en 1905, per a donar una explicació satisfactòria a la propagació de la llum en fenomens com l'efecte fotoelèctric. En la realisació d'experiments de choc entre electrons i radiació lluminosa (efecte Compton) s'ha pogut constatar el caràcter de partícula que presenta a voltes el fotó, lo que permet associar-li un moment llineal hν/c i una energia hv (sent h la constant de Planck, v la freqüència de la radiació i c la velocitat de la llum en el buit).[9]

Bosones W i Z

Representació del bosó W+ en els diagrames de Feynman.

Hi ha tres bosons vectorials intermediaros que transmeten l'interacció dèbil: el bosó W+, en una càrrega elèctrica de +i, és dir, 1,602 × 10–19 C; el bosó W–, antipartícula de l'anterior i en càrrega –i (–1,602 × 10–19 C), i el bosó Z0, que és eléctricamente neutre. La massa del bosó W és de 80,399 (23) GeV/c2 i la del bosó Z, de 98,187 6 (21) GeV/c2.[10] La massa del protó és de 0,938 GeV/c2, per lo tant, els bosons W tenen unes masses ochenta y seis voltes superiors a la del protó, i el bosó Z cent cinc voltes superior. Esta característica és responsable de l'extremadament curta distància de la força dèbil, la qual té una influència confinada a una distància d'aproximadament 10–17 metros perque, segons establix la mecànica quàntica, la distància d'acció d'una força determinada tendix a ser inversamente proporcional a la massa de la partícula que la transmet.[11]

L'existència dels bosons vectorials intermijos i les seues propietats va ser predita a finals dels anys xixanta pels físics Sheldon Lee Glashow (1932), Steven Weinberg (1933-2021) i Abdus Salam (1926-1996). Els seus esforços teòrics, coneguts actualment com teoria electrodébil, expliquen que la força electromagnètica i la força dèbil, considerades durant molt temps com a entitats separades, són en realitat manifestacions de la mateixa interacció fonamental. Aixina com la força electromagnètica es transmet per mig de partícules portadores conegudes com a fotons, la força dèbil s'intercanvia a través dels tres tipos de bosons vectorials intermijos W+, W– i Z0.[11]

Desintegració β–. Un neutró format pels quarks udd, en la part inferior (temps inicial), es transforma en un protó format pels quarks udu i un bosó W–, el qual es desintegra en un electró i–, que conserva la càrrega negativa, i un antineutrí electrònic ν‾e. [12]

En processos de baixa energia com la desintegració β, les partícules pesades W es poden intercanviar solament perque el principi d'incertitut de Heisenberg permet fluctuacions en massa-energia durant intervals de temps suficientment curts. Estes partícules W no es poden observar directament. No obstant, és possible produir partícules W detectables en experiments en acceleradors de partícules que involucren colisions entre partícules subatòmiques, sempre que l'energia de la colisió siga lo suficientment alta. Una partícula W d'este tipo decau despuix en un leptó carregat (per eixemple, un electró, un muón o un tau) i un neutrí associat, o en un quark i un antiquark de tipo diferent (o «sabor») pero en una càrrega total de +1 o –1.[11]

En 1983, dos experiments en l'Organisació Europea per a l'Investigació Nuclear (CERN) en Ginebra varen detectar característiques que s'aproximaven estretament a les prediccions per a la formació i desintegració de les partícules W i Z. Els seus resultats varen constituir la primera evidència directa dels bosons dèbils i varen proporcionar un fort respal per a la teoria electrodébil. Els bosons Z i W varen ser observats posteriorment de manera més directa en 1983 en experiments de colisions protó-antiprotón d'alta energia realisats en el CERN. El físic del CERN Carlo Rubbia (1934) i l'ingenier Simon van der Meer (1925-2011) varen rebre el Premi Nobel de Física de 1984 en reconeiximent al seu paper en el descobriment de les partícules W i Z.[11]

Les medicions realisades en el CERN mostren que quan el bosó Z es desintegra en parells neutrí-antineutrino, produïx únicament tres tipos de neutrins llaugers. Esta mida és d'importància fonamental, ya que indica que solament existixen tres conjunts de leptones i quarks, els elements bàsics de la matèria.[13]

Gluones

Representació d'un gluón en els diagrames de Feynman.
Diagrama de Feynman que explica l'interacció entre un quark vert i un de blau que canvien de color com a conseqüència de l'intercanvi d'un gluón vert-antiazul.

Els gluones són bosons de gauge o intermijos de massa nula, càrrega elèctrica nula i espin 1, se simbolisen com a g. Transmeten l'interacció nuclear forta entre quarks. Aixina, els quarks interactuen emetent i absorbint gluones, de la mateixa manera que les partícules carregades elèctricament interactuen per mig de l'emissió i absorció de fotons.[14] Els quarks poden tindre tres diferents càrregues de color (blau, vert i roig) i, en emetre o absorbir un gluón, canvien de càrrega de color. No obstant, els gluones són més complexos que els fotons. Estos no tenen càrrega elèctrica, pero els gluones tenen càrrega de color, lo que significa que interactuen entre ells. Els gluones es presenten en huit possibles estats de càrrega de color (vert-antiazul, blau-antirojo...) i, per això, poden acoplar-se a les càrregues de color de quarks i antiquarks. En tindre càrrega de color, els gluones no es poden aïllar i participen en els processos d'interacció nuclear forta acoplant-se també entre sí, ademés de ser els intermediaris de l'interacció.[15]

A diferència d'atres forces conegudes, l'interacció entre quarks no disminuïx en la distància. Este comportament implica que es necessita una enorme cantitat d'energia per a separar dos quarks, per eixemple, el parell quark-antiquark que forma un posada. Es crea una corda de gluones entre ells fins al punt en que, en aplegar a cert moment, és energèticament favorable la creació d'un nou parell quark-antiquark, de manera que l'estat final és de dos posades, en lloc de conseguir quarks lliures. Este comportament és lo que es denomina confinament de quarks i fa que siguen inobservables directament.[16]

Teòricament, poden existir les cridades boles de gluones, que són partícules formades per dos o més gluones, sense presència de quarks. Encara que existixen alguns candidats a ser boles de gluones, fins al moment actual no s'han identificat experimentalment en certea, ya que els seus números quàntics coincidixen en els de les posades ordinàries.[17]

El terme gluon (gluón) va ser acunyat en 1962 pel físic teòric nortamericà Murray Gell-Mann (1929-2019) i prové de l'anglés glue (pegament).[15] En 1979 es va confirmar l'existència dels gluones per mig de l'observació de la radiació dels gluones pels quarks en estudis de colisions de partícules d'alta energia en el laboratori nacional alemà, el Deutsches Elektronen-Synchrotron (DESY), en Hamburc.[14]

Referències

  1. ↑ Carroll, Siguen (2007). «Guidebook Part 2», Dark Matter, Dark Energy: The Dark Side of the Universe, The Teaching Company. ISBN 1598033506. Consultat el 17 de març de 2015. «pàgina 43»
  2. ↑ Notes on Dirac's lecture Developments in Atomic Theory at Li Palais de la Découverte, 6 December 1945, UKNATARCHI Dirac Papers BW83/2/257889. See note 64 to p. 331 in "The Strangest Man" by Graham Farmelo
  3. ↑ Bal, Hartosh Singh. «The Bose in the Boson», New York Times blog. Consultat el 21 de Septiembr2 2012.
  4. ↑ Daigle, Katy. «Índia: Enough about Higgs, let's discuss the boson», AP News, 10 de juliol de 2012. Consultat el 10 de juliol de 2012.
  5. ↑ «Higgs boson: The poetry of subatomic particles», BBC News, 4 de juliol de 2012. Consultat el 6 de juliol de 2012.
  6. ↑ La partícula divina: Si l'univers és la resposta, ¿quin és la pregunta?, pág 12 en Google llibres
  7. ↑ Charles P. Poole, Jr.. Encyclopedic Dictionary of Condensed Matter Physics, 11 March 2004, Academic Press. ISBN 978-0-08-054523-3. Consultat el 17 de març de 2015. «pàgina 130»
  8. ↑ Carroll, Sean (2007). Guidebook, The Teaching Company. ISBN 978-1598033502. «... boson: A force-carrying particle, as opposed to a matter particle (fermion). Bosons ca be piled on top of each other without limit. Examples llaure photons, gluons, gravitons, weak bosons, and the Higgs boson. The spin of a boson is always an integer: 0, 1, 2, and baix on ...»
  9. ↑ 9,0 9,1 Grup Enciclopèdia Catalana (ed.): «fotó». L'Enciclopèdia.cat.
  10. ↑ «Diccionari de física | TERMCAT».
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «[{{{1}}} Encyclopaedia Britannica]». Encyclopaedia Britannica.
  12. ↑ Beatriz Gat Rivera(2019).«Antimatèria. El revers de la matèria».Fronteres de la Ciència.6: 48–55.ISSN 2565-1021.doi:10.18562/fdlc0093.
  13. ↑ «[{{{1}}} Encyclopaedia Britannica]». Encyclopaedia Britannica.
  14. ↑ 14,0 14,1 «[{{{1}}} Encyclopaedia Britannica]». Encyclopaedia Britannica.
  15. ↑ 15,0 15,1 Plantilla:Ref-lliure
  16. ↑ Casaus, Jorge; Rodríguez Calonge, Francisco Javier; Sánchez Álvaro, Eusebio(2005).Revista iberoamericana de física.1(1): 4-11.
  17. ↑ «Diccionari de física | TERMCAT».


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>