Anar al contingut

Amargasaurus cazaui

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Amargasaurus cazaui

Amargasaurus cazaui ("reptil d'Amarga del Dr. Luis B. Cazau") és l'única espècie coneguda del gènero extint Amargasaurus de dinosauri saurópodo dicreosáurido, que va viure a principis del periodo geològic Cretácico Inferior, entre 129 a 122 millons d'anys, entre el Barremiano al Aptiano, en lo que hui és Sudamérica. Amargasaurus es troba cercanamente emparentat en el dinosauri africà més antic, el Dicraeosaurus. De la mateixa manera que este presenta grans espines neurales bífidas, encara que en Amargasaurus són de major tamany. L'esquelet està casi complet, incloent un cràneu fragmentario, fent de Amargasaurus un dels saurópodos més coneguts des del Cretácico inferior. Era chicotet per a un saurópodo, alcançant de 9 a 10 metros de llongitut. La seua principal característica eren dos files paraleles d'altes espines en el seu coll i l'esquena, més altes que en qualsevol atre saurópodo conegut. No està clar si estes espines tenien vés-les de la pell o descollaven del cos com a estructures solitàries en una baïna de queratina. Podrien haver segut utilisat per a la visualisació, combat o defensa.

Amargasaurus va ser descobert en roques sedimentàries de la formació L'Amarga, que data entre el Barremiense i l'Aptiense enjorn de l'época del Cretácico Inferior. Va compartir el seu entorn en a lo manco atres tres gèneros de saurópodos, que podrien haver explotat diferents fonts d'aliments en la finalitat de reduir la competència. Amargasaurus provablement s'haguera alimentat a mija altura, com es mostra per l'orientació de la seua oït intern i l'articulació de les vèrtebres del coll, lo que sugerix una posició habitual del morro entre uns 80 centímetros i de 2,7 metros per damunt del sol. Dins de Sauropoda, Amargasaurus està estretament relacionat en els gèneros del Jurásico Dicraeosaurus, Brachytrachelopan i Suuwassea. Junts, estos gèneros formen la família Dicraeosauridae, que diferixen d'atres saurópodos en mostrar colls molt curts i chicotets tamanys de cos.

Descripció

S'ha hipotetizado que les espines de Amargasaurus estaven cobertes en una capa de queratina.

Amargasaurus era chicotet per a ser saurópodo, medint entre 9 i 10 metros de llarc[1][2][3] i una altura de 2,6 metros.[1] Hauria segut un herbívor cuadrúpedo en un cràneu llarc i baix en l'extrem d'un coll relativament curt, com en el seu propenc parent Dicraeosaurus.[4] Posseïa unes altes espines, més alta que en atres saurópodos, que es bifurcaban i naixien des de les vèrtebres. Estes espines s'estenien des de la nuca, pel coll fins a la mitat de l'esquena. És possible que sostingueren una vela i sol ser representat en esta encara que açò és rebujat per Gregory S. Paul en 2000.[5] Una atra possibilitat és que estigueren recoberta de grassa o teixit muscular.


El cos de Amargasaurus va seguir el pla típic d'un saurópodo, en una llarga coa i coll, el cap menut, i un tronc en forma de barril soportat per quatre pates en forma de columna. El coll de Amargasaurus era més curt que en la majoria d'atres saurópodos, una traça comuna dins de la dicraeosauridae.[6] Medint de 2,4 metros de llongitut,[6] el coll correspon a 36% de la llongitut de la columna dorsal vertebral.[7] Açò és comparable a Dicraeosaurus (23%), pero major que el 75% en el Brachytrachelopan forma extremadament coll curt.[7] El coll va consistir en 13 vèrtebres cervicals, que eren opistocélicas, convexa en la part davantera i el buit en la part posterior, articulades en forma de bola i cavitat en vèrtebres veïnes.[2] El tronc posseïa 9 dorsals i, provablement, 5 vèrtebres sacras fusionades.[2] Els dorsals més destacats varen ser opistocélicas, mentres que els restants varen ser dorsals anfyplanas, plana en abdós extrems.[2] Les apófisis transversas robustes, proyeccions laterals que conecten en les costelles, indiquen una caixa toràcica molt desenrollat.[8] Les vèrtebres dorsals de Amargasaurus i atres dicraeosáuridos carixen pleurocelos, les excavacions laterals profunts que eren característics d'atres saurópodos.[8]

La característica més cridanera de l'esquelet són les extremadament altes espines neurales , que descolla cap a dalt en el coll i les vèrtebres dorsal anteriors. Les espines neurales estan bifurcadas a lo llarc de tota la seua llongitut, formant una fila doble. La seua secció travessera era circular i l'estreta cap a les seues puntes. Les espines més altes es podien trobar en la part mija del coll, a on varen alcançar els 60 centímetros en l'octava vèrtebra.[2] En el coll, es varen inclinar cap a arrere, es proyecten per damunt de la vèrtebra adjacent.[3] En gran medida les espines allargades seguixen a lo llarc de les dos últimes vèrtebres dorsals, la cadera i la comence de la coa. No obstant, en estes regions les espines no es bifurcan pero es varen dilatar en un extrem superior en forma de paleta.[9] La regió pèlvica era relativament àmplia, a jujar per les llargues, apófisis transversas que descollen lateralment de les vèrtebres sacras.[2] Les extremitats anteriors són un poc més curtes que les pates atrasseres, com en saurópodos relacionats. La major part dels ossos de la mà i del peu no es conserven, pero provablement posseïa cinc dígits cada u, com en tots els saurópodos.[8]

Reconstrucció del cràneu,[2] mostrant les parts conegudes en marró. Les parts desconegudes es basen en Dicraeosaurus.

Solament es conserva la part atrassera del cràneu. És provable que tinguera un morro ample com cavall equipat en dents similars a un llapis, com es veu en els saurópodos relacionats per als quals es coneixen cràneus més complets.[10] Com en atres dicraeosáuridos, les narius, obertura externa de la fossa nassal, es troba en la mitat posterior del cràneu, en diagonal per damunt de l'òrbita de l'ull, que és proporcionalment gran.[8][4] De la mateixa manera que en la majoria d'atres dinosauris, el cràneu va contar en tres obertures adicionals, fenestras. La fenestra infratemporal, que es troba per baix de la conca de l'ull, era llarga i estreta.[4] Darrere de la conca de l'ull es troba la fenestra supratemporal, que en els dicraeosáuridos era chicoteta i es pot vore quan el cràneu es veu des del costat. Açò contrasta en atres reptils diápsidos, a on estes obertures es dirigix cap a dalt, sent aixina visible solament en la vista superior.[2] En frente de la conca de l'ull, es trobaria la fenestra antorbital, encara que esta regió no es conserva. Una característica inusual eren les chicotetes obertures es veuen en la part posterior del cràneu, els cridats orificis parietals o fontanelas. En uns atres tetrápodos, estes obertures es veuen per lo general solament en els jovenils i tancarien mida que l'individu creix.[11][12]

Descobriment i investigació

Amargasaurus és conegut per un relativament complet únic esquelet. Este esquelet inclou la base del cràneu, totes les vèrtebres del coll, esquena i caderes, aixina com una porció de la coa. El muscle dret també es coneix, de la mateixa manera que el membre superior i inferior esquerre, i l'ilion esquerre, un os de la pelvis.[3] Va ser batejat Amargasaurus en 1991 pels paleontòlecs argentins Leonardo Salgado i Fernanda Ojeda Cruz,[8] degut que els seus restants varen ser trobats en la vora de la riera L'Amarga en Neuquén província de la Patagonia argentina. L'Amarga és també el nom d'una localitat propenca i de la formació geològica a on va ser trobat. El nom específic, A. cazaui se li va donar en honor de l'home que va descobrir el lloc, el Dr. Luis B. Cazau, geòlec de YPF. En 1983, Cazau va informar a l'equip de Bonaparte sobre el significat paleontológico de la Formació L'Amarga, duent al descobriment de l'esquelet.[8]

Reproducció de Amargasaurus i Carnotaurus, Museu d'Història Natural de Pisa, desactualizada, el predador pertany a finals del cretáceo.

L'únic esquelet conegut, MACN-N 15, va ser descobert en febrer de 1984 per Guillermo Rougier durant una expedició dirigida pel famós paleontòlec argentí José Fernando Bonaparte. Esta va ser l'octava expedició del proyecte "Vertebrats Terrestres del Jurásico i Cretácico d'Amèrica del Sur", que va ser recolzada per la National Geographic Society i es va iniciar en 1975 en l'objectiu de millorar la, en eixe moment, escàs coneiximent de tetrápodos del Jurásico i Cretácico d'Amèrica del Sur.[8][13] La mateixa excursió va descobrir l'esquelet casi complet del terópodo en banyes Carnotaurus.[14] El lloc del descobriment es troba en el riera L'Amarga en el Departament Picún Leufú de la província de Neuquén, a uns 70 quilómetros al sur de Zapala.[8][15] l'esquelet es desenterró de roques sedimentàries de la formació L'Amarga, que data del Barremiense al Aptiense primerenc, etapes del Cretácico inferior, fa més o menys al voltant de 130 a 120 millons d'anys.[2]

Esquelet de Amargasaurus montat en el Museu de Melbourne.

L'esquelet està raonablement complet i inclou un cràneu parcial. Els ossos del cràneu dels saurópodo es troben rarament,[16] i el cràneu de Amargasaurus és solament el segon cràneu conegut d'un Dicraeosauridae. Es varen trobar les parts principals de l'esquelet en la seua posició anatòmica original, La columna vertebral del coll i l'esquena, que constava de 22 vèrtebres articulades, es va trobar conectada tant al cràneu com al sacre. Del cràneu solament es conserven la regió temporal i la base del cràneu. El sacre, a pesar d'haver segut parcialment erosionat abans d'haver segut trobat, està prou complet. Falta la major part de la coa, conservant-se tres vèrtebres anteriors, tres miges i una posterior, junt en fragments de vàries atres. La cintura escapular es coneix per l'escàpula i el coracoide, que es troba en l'extrem inferior de l'escàpula, mentres que la pelvis es coneix simplement a partir del ilion. Els membres són igualment fragmentarios, en les mans i la majoria dels peus desapareguts. L'esquelet s'almagasena actualment en la colecció del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia de Buenos Aires, a on s'expon una rèplica.[8]

La primera menció no oficial de Amargasaurus com a nou gènero de dinosauri va ser publicada per J. F. Bonaparte en el llibre italià de 1984 Sulle Orme dei Dinosauria. Ací, l'espècie es va designar com "Amargasaurus groeberi", que es va canviar en Amargasaurus cazaui en la descripció oficial publicada varis anys més tart.[17] La descripció oficial, ha segut publicada en 1991 per Leonardo Salgado i J. F. Bonaparte en la revista científica argentina Ameghiniana.[8] Un any més tart, Salgado i Jorge O. Calvo va publicar un segon artícul se centra en la descripció del cràneu.[4]

Classificació

Amargasaurus i Dicraeosaurus junt en el saurópodo de coll curt Brachytrachelopan es coloquen en la família Dicraeosauridae. Els dicreosáuridos junt en els diplodócidos són inclosos dins de Flagellicaudata.[7][18] La discussió comparativa d'esta nova espècie sugerix que és més derivada que el Dicraeosaurus hansemanni dels últims llits jurásicas de Tendaguru, en el forcall més allargat i més pronunciada de les vèrtebres presacras, i en els processos més llarcs del basiterigoideo. La comparació dels gèneros Dicraeosaurus - Amargasaurus en uns atres clados de saurópodos, particularment en Diplodocidae, sugerix que corresponguen a una família pròpia de saurópodos més derivats en diferències significatives a Diplodocidae.[8]

Recreació en vida d'un Amargasaurus cazaui.

Amargasaurus està classificat com un membre de Dicraeosauridae, una família classificada clado dins de la Diplodocoidea. En l'actualitat, este clado es compon de cinc espècies pertanyents a quatre gèneros. Estos són, ademés Amargasaurus cazaui, les espècies de Dicraeosaurus D. hansemanni i D. sattleri del Jurásico Superior en les formació Tendaguru de Tanzània i els recentment descrits Brachytrachelopan mesai del Jurásico Tardà d'Argentina. Whitlock en 2011 va argumentar que Suuwassea emilieae de la formació Morrison dels Estats Units té que ser colocat dins de Dicraeosauridae, cosa que va ser recolzada per estudis posteriors.[19][20] Amargasaurus és l'únic dicreosáurido nomenat del cretáceo. No obstant, un espècimen sense nom de Brasil indica que este grup es va mantindre fins al final del Cretácico Primerenc.[2] La majoria dels anàlisis troben a Dicraeosaurus i Brachytrachelopan més estretament relacionats entre sí que a Amargasaurus.[7][21][22] Suuwassea es va recuperar com el membre més basal de la família.[19] En un anàlisis recent de Tschopp et al. va aplegar al resultat preliminar de que dos gèneros poc coneguts de la formació Morrison, Dyslocosaurus polyonychius i Dystrophaeus viaemalae, podrien ser membres adicionals de Dicraeosauridae.[20] En 2016 Pablo Ariel Gallina reclasificó a Amargatitanis com un dicreosáurido.[23]

Junt en Diplodocidae i Rebbachisauridae , Dicraeosauridae està anidado dins del Diplodocoidea. Tots els membres de la Diplodocoidea es caracterisen per la seua forma de caixa del morro i les dents estretes restringides a la part més anterior de les mandíbules. Tant Dicraeosauridae i Diplodocidae es caracterisen per espines neurales bifurcadas de la vèrtebra cervical i dorsal. En Dicraeosauridae, les espines neurales bifurcadas estaven fortament allargades, una tendència d'aplegar al seu extrem en Amargasaurus.[10]

Comparació de tamanys entre un Homo sapiens, Dicraeosaurus, Amargasaurus i Brachytrachelopan

El següent cladograma mostra l'anàlisis filogenético de Tschopp et al. del 2015.[20]


Paleobiología

Espines vertebrals

Mòle de l'esquelet mostrant la posició defensiva, Museu de paleontologia Egidio Feruglio

Tant la presentació en vida de les espines vertebrals extremadament allargades i bifurcadas com la seua funció seguixen sent discutida.[2] Salgado i Bonaparte en 1991 varen sugerir que les espines varen ser usades com a armes de defensa contra els depredadors, argumentant que s'inclinaven cap a les seues puntes.[8][12] Alternativament, poden haver segut utilisades per a exhibir-se, ya siga per a l'intimidació de rivals coespecificos o per al corteig.[8] En un dibuix de reconstrucció esquelètica publicat posteriorment, Salgado en 1999 va descriure que les espines neurales que soporten una baïna queratínica, lo que podria haver afegit significativament a la llongitut total de les espines.[8][24][25] La presència d'algun tipo de recobriment, ya siga de queratina o pell, es mostra per un patró estriado en la superfície de les espines similars als núcleus d'os de les astes dels vacuns de hui en dia .[25]

Amargasaurus, científicament correcte segons estudis recents del 2022.[26]

Com va senyalar Jack Bailey en 1997, les espines s'assemblaven a les de les veles dels pelicosaurios com Dimetrodon. Segons Bailey, Amargasaurus podria també haver posseït una vela similar, que va poder haver segut utilisada per a l'exhibició. Ademés dels pelicosaurios, les espines neurales de Amargasaurus es bifurcaban, formant una fila doble a lo llarc del coll i l'esquena. Com l'espai entre abdós files era de sol 3 a 7 centímetros, l'existència de dos vés-les paraleles sembla poc provable. En canvi, Bailey sugerix que les espines representen una bastida que estava completament envolt per una sola capa de pell.[9] L'escritor de ciència nortamericana Gregory Paul en el 2000 va argumentar en contra de l'hipòtesis de la vela, observant que les veles del coll haurien reduït la flexión del coll i que les espines eren de secció circular en lloc de aplanadas, com ocorre en els animals que duen vés-la. Les espines, si eren allargades per una baïna queratínica, podrien haver segut utilisades com a arma tant contra els depredadors com contra els congèneres, ya que l'animal podria haver apuntat les seues espines més anteriors cap a avant inclinant el seu coll. També va presentar l'hipòtesis de que les espines podrien haver segut aplaudides entre sí per a generar sò.[24] En 2022 es va comprovar l'hipòtesis quina Amargasaurus tenia una vela; encara no se sap quin hauria segut la seua funció correcta.

Museu Egidio Feruglio. Exposició itinerant del MEF en Caixaforum Sevilla

Daniela Schwarz et al. en 2007 varen concloure que les espines neurales bifurcadas dels diplodocidos i dicreosauridos tancaven un sac aéreu, que hauria segut conectat als pulmons com a part del sistema respiratori. En Dicraeosaurus, este sac aéreu, el denominat divertícul supravertebral, hauria descansat sobre l'arc neural i omplit tot l'espai entre les espines. En Amargasaurus, no obstant, els dos terços superiors de les espines s'haurien cobert per una baïna de queratina, restringint el sac d'aire a l'espai al terç inferior de les espines.[25]

Les espines neurales des de la penúltima vèrtebra dorsal fins a les vèrtebres anteriors de la coa encara eren fortament allargades, pero d'estructura diferent, formant una sola fila de proyeccions en forma de paleta. Segons Bailey, estes proyeccions s'assemblaven a les dels ungulats jorobados moderns com el bisont, lo que indica la presència d'una joroba carnosa per damunt de les caderes. Bailey va sugerir jorobas similars per a atres dinosauris en espines neurales fortament allargades, com Spinosaurus i Ouranosaurus.[9]

Posició del cràneu i sentits

Paulina Carabajal et al. varen realisar una exploració CT del cràneu en 2014, generant models tridimensionals tant del mòle de la cavitat cerebral com de l'oït intern. Usant estos models, es va demostrar que la cavitat craneana comprenia de 94 a 98 milílitros en volum. L'oït intern tenia 30 milímetros d'alt i 22 milímetros d'ample. la lagena, la part que conté les cèlules ciliadas per a l'oïment, era prou curta, lo que indica que el sentit de l'oïment hauria segut més pobre en Amargasaurus que en atres saurópodos per als que s'han estudiat els oïts interns.[27]

Reconstrucció del cràneu.

Les primeres reconstrucció esquelètiques mostren el cràneu en una postura casi horisontal. Salgado en 1999 va argumentar que tal postura hauria segut anatómicamente impossible per les espines neurales allargades de les vèrtebres del coll. En el seu lloc, va contemplar el cap en una orientació casi vertical.[11] L'orientació habitual del cap sol reflectir-se per l'orientació dels canals semicirculares de l'oït intern, que albergava al sistema vestibular responsable del sentit de l'equilibri. Utilisant el seu model tridimensional de l'oït intern, Carabajal et al. varen sugerir que el morro es dirigia cap a avall en un àngul d'aproximat de 65 ° sobre l'horisontal.[27] Recentment s'ha propost un valor similar para Diplodocus.[22] La postura neutral del coll pot ser aproximada basada en cóm les vèrtebres cervicals s'unixen entre sí. Segons Carabajal et al., el coll s'inclinava suaument cap a avall, de modo que el morro haguera descansat uns 80 cm per damunt del sol en postura neutra. En realitat, la postura del coll hauria variat segons les respectives activitats dels animals. L'alçar del coll, per a alcançar una posició d'alerta, hauria segut constreñida per les espines neurales allargades, no permetent altures majors de 270 cm.[27]

Locomoció

Vista de la cadera, mostrant les espines altes i planes del sacre.

Amargasaurus era cuadrúpedo i provablement incapaç d'alçar-se en les seues pates atrasseres.[8] Salgado i Bonaparte en 1991 varen sugerir que Amargasaurus era un andador llent, ya que les gobanelles i les cames eren proporcionalment curts, una característica comuna als animals de moviment llent.[8] Açò va ser contradit per Gerardo Mazzetta i Richard Fariña en 1999, que varen argumentar que Amargasaurus era capaç d'una locomoció ràpida. Durant la locomoció, els ossos de les cames estan fortament afectats per moments de flexión, que representen per lo tant un factor limitante per a la velocitat màxima d'un animal. Els ossos de la cama de Amargasaurus eren encara més resistents que els del rinoceront blanc actual, lo que s'adapta al galop.[28]

Paleoecología

Amargasaurus prové de les roques sedimentàries de la formació L'Amarga, que forma part de la Conca Neuquina i data del Barremiense i Aptiense tardà del Cretácico Inferior. La majoria dels fòssils de vertebrats, incloent Amargasaurus, s'han trobat en la part més baixa, més antiga, de la formació, el membre Posat Antigual. Este membre té aproximadament 29 metros de gruixa i està compost principalment de areniscas depositades per rius trenats.[29] El propi esquelet de Amargasaurus es va recuperar d'una capa composta de conglomerats arenencs.[8] La fauna de saurópodos de la formació L'Amarga va ser diversa i va incloure el rebaquisáurido basal Zapalasaurus, el també dicreosáurido Amargatitanis,[23] i restants sense nom de titanosauriformes basals.[30] La gran diversitat sugerix que diferents espècies de saurópodos varen explotar diferents fonts d'aliments per a reduir la competència. Els titanosauriformes basals varen mostrar un coll proporcionalment més llarc, pates davanteres més llargues, i corones dentals més amples que els dicreosáuridos i rebaquisáuridos, sugerint majors altures d'alimentació. Amargasaurus provablement s'alimentat per damunt del nivell del sol en altures de fins a 2,7 metros, com ho demostra l'anatomia del seu coll i l'oït intern. Rebaquisáuridos com Zapalasaurus presumiblement s'alimentava a nivell del sol, mentres que els titanosauriformes basals varen explotar fonts d'aliments en nivells més alts.[27]

Hipòtesis de quina les espines de Amargasaurus estaven en una capa de queratina.

Atres dinosauris de la formació L'Amarga inclouen l'estegosaurio Amargastegos,[31] els dinosauris depredadors inclouen el chicotet ceratosaurio Ligabueino, i la presència d'un tetanuro gran conegut sol per les dents. A banda dels dinosauris, la formació és famosa pel mamífer cladoterico Vincelestes, l'únic mamífer conegut des del Cretácico Inferior d'Amèrica del Sur.[30] Cocodrilomorfos estan presents en el trematochámpsido Amargasuchus, l'holotip del qual va ser trobat en l'associació en els ossos de Amargasaurus.[15]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Mazzetta, G. V.(2004).«Giants and bizarres: body size of some southern South American Cretaceous dinosaurs».Historical Biology.16(2–4): 71–83.doi:10.1080/08912960410001715132.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Novas, Fernando E. (2009). The age of dinosaurs in South America, Bloomington: Indiana University Press. ISBN 978-0-253-35289-7.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Upchurch, P., Barrett, P.M, & Dodson, P. 2004. Sauropoda. In: Weishampel, D.B., Dodson, P., & Osmolska, H. (Eds.). The Dinosauria (2nd Edition). Berkeley: University of Califòrnia Press. Pp. 259–322.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Salgado, L. & Calvo, J.O. 1992. Cranial osteology of Amargasaurus cazaui Salgado and Bonaparte (Sauropoda, Dicraeosauridae) from the Neocomian of Patagonia. Ameghiniana 29: 337-346.
  5. ↑ Paul, Gregory S. (2000) The Scientific American Book of Dinosaurs, p 94. St. Martin's Press. ISBN 0-312-26226-4.
  6. ↑ 6,0 6,1 Senter, Phil(1 de giner de 2007).«Necks for sex: sexual selection as an explanation for sauropod dinosaur neck elongation».Journal of Zoology.271(1): 45–53.doi:10.1111/j.1469-7998.2006.00197.x.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Rauhut, OWM; Remes, K; Fechner, R; Cladera, G(2005).«Discovery of a short-necked sauropod dinosaur from the Clapix Jurassic period of Patagonia».Nature.435(7042): 670–672.doi:10.1038/nature03623.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 Salgado L & Bonaparte JF. (1991). Un nou saurópodo Dicraeosauridae, Amargasaurus cazaui gen. et sp. nov., de la Província del Neuquén, Argentina. Ameghiniana 28: 333-346.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Bailey, Jack Bowman(1997).«Neural spine elongation in dinosaurs: sailbacks or buffalo-backs?».Journal of Paleontology.71(6): 1124–1146.
  10. ↑ 10,0 10,1 Wilson, Jeffrey (2005). «Overview of Sauropod Phylogeny and Evolution», The Sauropods: Evolution and Paleobiology, University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-24623-3.
  11. ↑ 11,0 11,1 Salgado, Leonardo(1999).«The macroevolution of the Diplodocimorpha (Dinosauria; Sauropoda): A developmental model».Ameghiniana.36(2): 203–216.
  12. ↑ 12,0 12,1 Salgado, Leonardo; Còria, Rodolfo A. (2005). «Sauropods of Patagonia: Systematic Update and Notes on Global Sauropod Evolution», Thunder-Lizards: The Sauropodomorph Dinosaurs, pp. 430–453. ISBN 0253345421.
  13. ↑ Bonaparte, José F.(1981).«Jurassic and Cretaceous Terrestrial Vertebrates of South America».National Geographic Society Research Reports, 1975 Projects.: 115–125.
  14. ↑ Bonaparte, José F.(1990).«Carnotaurus sastrei Bonaparte, the horned, lightly built carnosaur from the Middle Cretaceous of Patagonia».Contributions in Science.Natural History Museum of Los Angeles County.416Consultat el 1 de novembre de 2016.
  15. ↑ 15,0 15,1 Chiappe, Luis M.(1988).«A new trematochampsid crocodile from the Early Cretaceous of north-western Patagonia, Argentina and its palaeobiogeographical and phylogenetic implications».Cretaceous Research.9(4): 379–389.doi:10.1016/0195-6671(88)90009-2.
  16. ↑ Chure, Daniel; Britt, Brooks B.; Whitlock, John A.; Wilson, Jeffrey A.(2010).«First complete sauropod dinosaur skull from the Cretaceous of the Ameriques and the evolution of sauropod dentition».Naturwissenschaften.97(4): 379–391.ISSN 0028-1042.doi:10.1007/s00114-010-0650-6.
  17. ↑ Glut, D. F. (1997). «Amargasaurus», Dinosaurs, the encyclopedia, McFarland & Company, Inc. Publishers, pp. 121–124. ISBN 978-0-375-82419-7.
  18. ↑ Taylor MP & Naish D. 2005. The phylogenetic taxonomy of Diplodocoidea (Dinosauria: Sauropoda). PaleoBios. 25(2): 1-7.
  19. ↑ 19,0 19,1 Whitlock, John A.(2011).«A phylogenetic analysis of Diplodocoidea (Saurischia: Sauropoda)».Zoological Journal of the Linnean Society.161(4): 872–915.ISSN 1096-3642.doi:10.1111/j.1096-3642.2010.00665.x.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Tschopp, Emanuel; Mateus, Octávio; Benson, Roger B.J.(2015).«A specimen-level phylogenetic analysis and taxonomic revision of Diplodocidae (Dinosauria, Sauropoda)».PeerJ.3: i857.doi:10.7717/peerj.857.
  21. ↑ Taylor, MP; Naish, D(2005).«The phylogenetic taxonomy of Diplodocoidea (Dinosauria: Sauropoda)».PaleoBios.25(2): 1–7.
  22. ↑ 22,0 22,1 Seré, PC; Wilson, JA; Witmer, LM; Whitlock, JA(2007).«Structural Extremes in a Cretaceous Dinosaur».PLoS ONE.2(11): i1230.doi:10.1371/journal.posa.0001230.
  23. ↑ 23,0 23,1 Pablo Ariel Gallina. Reappraisal Of The Early Cretaceous Sauropod Dinosaur Amargatitanis Macni (Apesteguía, 2007), From Northwestern Patagonia, Argentina. Cretaceous Research (advance online publication)doi:10.1016/j.cretres.2016.04.002http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/TSC15
  24. ↑ 24,0 24,1 Paul, Gregory S. (2000). «Restoring the Life Appearance of Dinosaurs», Paul, Gregory S. (ed.). The Scientific American Book of Dinosaurs, St. Martin's Press, p. 94. ISBN 0-312-26226-4.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Schwarz, Daniela; Frey, Eberhard; Meyer, Christian A.(2007).«Pneumaticity and soft-tissue reconstructions in the neck of diplodocid and dicraeosaurid sauropods».Acta Palaeontologica Polonica.52(1)
  26. ↑ «Amargasaurus 2022».
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 Paulina Carabajal, Ariana; Carballido, José L.; Currie, Philip J.(2014).«Braincase, neuroanatomy, and neck posture of Amargasaurus cazaui (Sauropoda, Dicraeosauridae) and its implications for understanding head posture in sauropods».Journal of Vertebrate Paleontology.34(4): 870–882.doi:10.1080/02724634.2014.838174.
  28. ↑ Mazzetta, Gerardo V.(1999).«Estimacion de la capacitat atlètica de Amargasaurus cazaui Salgado i Bonaparte, 1991, i Carnotaurus sastrei Bonaparte, 1985 (Saurischia, Sauropoda-Theropoda)».XIV jornades Argentines de paleontologia de vertebrats, Ameghiniana.36(1): 105–106.(en espanyol)
  29. ↑ Leanza, Héctor A; Apesteguı́a, Sebastián; Novas, Fernando I; de la Font, Marcelo S(2004).«Cretaceous terrestrial beds from the Neuquén Basin (Argentina) and their tetrapod assemblages».Cretaceous Research.25(1): 61–87.ISSN 0195-6671.doi:10.1016/j.cretres.2003.10.005.
  30. ↑ 30,0 30,1 Apesteguía, Sebastián(2007).«The sauropod diversity of the L'Amarga Formation (Barremian), Neuquén (Argentina)».Gondwana Research.12(4): 533–546.doi:10.1016/j.gr.2007.04.007.
  31. ↑ Ulansky, R.E.(2014).«Dinosaurs Classification. Basal Thyreophora & Stegosauria».Dinologia.: 1–8.