El àmbar[1], àrap o succino (del llatí succinum) és resina fosilizada d'orige vegetal, provinent principalment de restants de coníferes i algunes angiosperma. Etimológicamente el seu nom prové de l'àrap عنبر, àmbar 'lo que sura en la mar', ya que este flota sobre l'aigua de la mar, encara que originalment es referia a l'àmbar gris. Presenta color àmbar, és dir, color taronja amarronado, encara que existixen varietats grogues, to mel i verdoses. Pot ser transparent o translúcido. Està considerada com pedra semipreciosa. Ha segut apreciada pel seu color i bellea natural des dels temps del Paleolític.[2] L'àmbar és utilisat en joyeria i se li atribuïxen propietats no comprovades científicament. Es creu, per eixemple, que l'àmbar té propietats analgèsiques en la dentició dels bebés, creència que ha popularisat collars que pel seu risc d'asfíxia han costat la vida de menors. No hi ha cap prova pediàtrica que recolze l'ús de collars d'àmbar en bebés i els pediatres solen recomanar encaridament no utilisar-los o usar-los només baixe supervisió adulta.

Colgantes de ambroide.

Existixen quatre classes d'àmbar, definides en base en els seus components químics. Degut a que prové de la polimerisació d'una resina d'arbre més o menys decorreguda i apegalosa, l'àmbar a voltes conté alguns animals o plantes incloses.[3]


Orige i distribució

Els arbres produïxen la resina com una protecció contra malalties i infestacins d'insectes, quan la corfa d'un arbre és ferida per trencament o a un atac per escarabats de fusta o atres insectes, bactèries o fongos. Despuix de exudar a l'exterior, la resina s'endurix per polimerisació en l'interior de roques arcillosas o arenenques, algunes voltes calcàrees, que es formaven en zones deltaicas de rius, generalment en molta matèria orgànica associada, i s'han conservat en el seu interior durant millons d'anys.

L'àmbar és un restant fòssil, ya que és una substància orgànica i la seua estructura no és definida. La seua composició varia depenent de l'arbre del que prové, encara que tots tenen terpens o composts que són comuns en les resines endurides.[4]

En el nort d'Europa, en la zona del Bàltic, l'àmbar es va formar durant el Eocé a partir de la resina de coníferes, mentres que en Amèrica Central i Sudamèrica prové de la leguminosa Hymenaea, coneguda en Chiapas (Mèxic) com guapinol, i en Nicaragua, Cuba i República Dominicana com algarrobo, pertanyent al Miocé. En el sur d'Europa, principalment Espanya i França, l'àmbar pertany al periodo Cretàceu, i es va formar a partir de coníferes araucariáceas i/o queirolepidiáceas. Este àmbar s'inclou dins de l'interval Albiense-Cenomaniense dins del CREI o Cretaceous Resin Interval[5] un periodo de pr oduccó en massa de resina a nivell global. Si ben l'àmbar cretàceu és abundant en l'hemisferi nort, és escàs en l'hemisferi sur, que correspon a l'antic continent de Gondwana; un eixemple és l'àmbar d'Equador. [6]

Els colors de l'àmbar són molt variats: groc (el més comú), taronja (coñac), roig (cherry), blanc, café (cajeta), vert azulado i "negre" o verdet (tons obscurs d'atres colors), que són menys freqüents que el groc. D'estos colors es desprén una àmplia gama de tonalitats.

El primer lloc que es té registrat com a font original de l'àmbar és la regió del mar Bàltica.[7] La peça d'àmbar més antiga treballada per l'home data de fa 30 000 anys i es va trobar en Hannover, Alemània.

 
Cova de Altamira

En Espanya està present des del Solutrense de la cova de Altamira.

En Europa es troba àmbar en Espanya, França, Lituània, Polònia, Alemània, Letònia i Rússia, i en Amèrica Llatina es troba en Mèxic, República Dominicana, Nicaragua i Colòmbia.

En l'Antiguetat es pensava que l'àmbar posseïa propietats místiques o màgiques, sent util issat per moltes cultures com un talismà o remei medicinal. En Chiapas, Mèxic, l'àmbar encara s'usa per a protegir als chiquets contra el «mal d'ull». Els grecs es percataron de les seues propietats elèctriques produïdes en roçar àmbar en atres objectes. D'ahí l'etimologia de la paraula electricitat que ve del grec ἤλεκτρον (élektron) que vol dir àmbar.

Encara que hi ha molts llocs a on s'ha trobat l'àmbar, este es troba en grans cantitats en sol vint depòsits al voltant del món i principalment en l'Europa Oriental (Bàltic, Eocé), Mèxic (Miocé), la República Dominicana (Miocé), i últimament s'ha trobat en Cantàbria (Espanya) el major jaciment europeu d'àmbar de l'Albiense (Cretàceu).[8]

La gran bellea de l'àmbar és la responsable de que haja segut considerat una substància preciosa, i pel seu orige misteriós era estimat com a protecció divina contra diversos danys per al portador de joyes ambarinas. Com a tal, va aplegar també a usar-se com un ingredient en les medicines i per a propòsits religiosos.

Ya els fenicis barataven l'àmbar com una mercaderia de primera importància en els pobles bàltics antics. Des d'aproximadament 3000 a. C., l'àmbar bàltic era canviat per les mercaderies de l'Europa meridional i existien «carreteres» o rutes de comerç que creuaven Europa i terminaven en el lluntà Oriente. Al voltant de 58 d. C., l'emperador romà Neró va enviar a un cavaller romà en una busca d'este "or del nort" i va dur centenars de lliures d'àmbar a Roma.

En époques posteriors, des de 1283 en avant, els cavallers teutones, despuix de retornar de les creuades, es varen convertir en governadors absoluts de Prússia i de les fonts bàltiques d'àmbar, aixina com de la manufactura dels objectes ambarinos, castigant als transgre sores en la mort per ahorcament. Durant els següents 500 anys, l'àmbar va ser usat de nou en propòsits principalment religiosos, com per eixemple en la fabricació de les sartas de contes de rosaris.

Encara que l'àmbar es troba per tot el planeta, solament existixen vint regions en les cantitats necessàries per a que l'explotació minera siga rendable. En l'actualitat, la major part s'extrau en la regió bàltica d'Europa oriental, en la República Dominicana i en alguns estats de Mèxic. L'extracció és una àrdua tasca. A juí de numerosos científics, per a que la resina es transforme en àmbar, ha de permanéixer enterrada, normalment en argila humida o sediment arenencs. Moltes de les mines de la República Dominicana es troben en elevació escarpades cobertes de exuberante bosc subtropical, accessibles solament a peu o en ruc i a les que s'aplega per empinats senderes de montanya. Algunes mines són pous amples i profunts, mentres que unes atres són galeries estretes de fins a 200 metros de llongitut. Com la maquinària i els explosius quebren l'àmbar, els miners han d'extraure-ho cuidadosament a mà —en cinceles, picos i pala— de la dura arenisca i l'argila compacta, a sovint en una vela per únic allumenament.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Murillo-Barroso et al., Mercedes(29 de agosto de 2018).«Amber in prehistoric Iberia: New data and a review».PlosOne.13: e0202235.doi:10.1371/journal.pone.0202235.Consultat el 18/09/2025.(en en)
  3. ↑ Fleur, Nicholas St. «That Thing With Feathers Trapped in Amber? It Was a Dinosaur Tail», The New York Times, 8 de diciembre de 2016. Consultat el 15 de marzo de 2019 (en en-us).
  4. ↑ Rice, Patty C. (2006). Amber: Golden Gem of the Ages. 4th Ed., AuthorHouse. ISBN 1-4259-3849-3.
  5. ↑ Delclòs, Xavier; Peñalver, Enrique; Barrón, Eduardo; Peris, David(2023-08-01).«Amber and the Cretaceous Resinous Interval».Earth-Science Reviews.243: 104486.ISSN 0012-8252.doi:10.1016/j.earscirev.2023.104486.Consultat el 2023-06-30.(en en)
  6. ↑ Delclòs, Xavier; Peñalver, Enrique; Jaramillo, Carlos; Cadena, Edwin(2025-09-18).«Cretaceous amber of Ecuador unveils new insights into South America’s Gondwanan forests».Communications Earth & Environment.6(1)ISSN 2662-4435.doi:10.1038/s43247-025-02625-2.Consultat el 2025-09-20.(en en)
  7. ↑ Jessamyn Reeves-Brown(novembre de 1997).«Mastering New Materials: Commissioning an Amber Bow, no.65».Strings magazine.Consultat el 9 de abril de 2007.
  8. ↑ Najarro, Maria(2009-01-11).«Unusual concentration of Early Albian arthropod-bearing amber in the Basque-Cantabrian Basi (El Soplao, Cantabria, Northern Spain): Palaeoenvironmental and palaeobiological implications».Geologica Acta.doi:10.1344/105.000001443.Consultat el 18 de Septiembre 2025.

Enllaços externs