Àcit úric
El àcit úric és un compost orgànic de carbono, nitrogen, oxigen i hidrogen. El seu fòrmula química és C5H4N4O3.
És un àcit dèbil produït en el fege, músculs, intestíns, renyons i endoteli vascular, com a producte final del catabolisme de les purines (adenina i guanina) per mig de l'acció de l'enzima xantina oxidasa.[1][2]
Es troba en l'orina en chicotetes cantitats. En alguns animals, com aus, reptils i molts artròpodes és el principal producte de rebuig i s'expulsa en les heces; els animals que excretan majoritàriament àcit úric es denominen uricotélicos. L'alt contingut de nitrogen de l'àcit úric és la raó per la que el guano és tan valiós com fertilisant en l'agricultura.
En la sanc humana es troba majoritàriament en forma d'ió urato.[3] La concentració de urato en els hòmens oscila al voltant dels 3,6-6,5 mg/dl i, en les dònes, de 2,5-6,5 mg/dl, encara que es poden trobar concentracions més altes en les persones que consumixen més carbohidrats.[4]
La gota en el ser humà està associada en nivells anormals d'àcit úric en el sistema.
La saturació d'àcit úric en la sanc humana pot donar lloc a un tipo de càlculs renals (nefrolitiasis) quan l'àcit cristaliza en el renyó. Un percentage considerable de malalts de gota apleguen a tindre càlculs renals de tipo úric.
L'aument dels nivells d'àcit úric en la sanc no solament pot estar relacionat en la gota, sino que pot ser simplement una hiperuricemia, que presenta alguns dels síntomes anteriors o pot ser asintomática. No obstant, quant major és l'aument d'àcit úric en sanc majors són les possibilitats de patir afeccions renals, artríticas, etc.
Degradació de purinas
Els àcits nucleicos ya existents en l'organisme són hidrolizados per endo i exonucleasas que donen mononucleòtits, que a la seua volta són degradats a nucleòsits per la fosfomonoesterasa. Esta enzima llibera guanosina i adenosina, dos nucleòsits que no poden seguir exactament la mateixa via.
L'adenosina deu ser desaminada prèviament per l'adenosina desaminasa per a formar inosina. Sobre la inosina actua la nucleòsit fosforilasa que la despulla del seu ribosa i dona hipoxantina. Esta enzima actua directament sobre la guanosina lliberant guanina.
Des de la hipoxantina i la guanina es forma un compost cridat xantina, que dona orige a l'àcit úric. Estos dos últims passos són catalizados per la xantina oxidasa (esta conté FAD, molibdé i ferro no hemo), lo que dona lloc a l'àcit úric i despuix urato monosódico.
Referències
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaEl Ridi2017 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaSharaf El Din2017 - ↑ (2016) Compendium of Terminology and Nomenclature of Properties in Clinical Laboratory Sciences: Recommendations 2016 (en en), Royal Society of Chemistry. doi:10.1039/9781782622451. ISBN 978-1-78262-107-2. Consultat el 2025-11-05.
- ↑ Valenzuela M, Alex(2016).«ACIDO URICO ¿UN NUEVO FACTOR CONTRIBUYENTE AL DESARROLLO DE OBESIDAD?».Revista chilena de nutrició.43(3): 11–11.ISSN 0717-7518.doi:10.4067/s0717-75182016000300011.Consultat el 25 d'agost de 2020.