Diferència entre les revisions de "Palau dels Borja"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'Església' a 'Iglésia')
m (Text reemplaça - 'església' a 'iglésia')
Llínea 3: Llínea 3:
  
 
== Història de l'edifici ==
 
== Història de l'edifici ==
El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|església de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.
+
El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.
  
 
Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs a Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]] el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.
 
Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs a Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]] el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

Revisió de 18:48 19 feb 2016

Entrada principal al Palau dels Borja

El Palau de Benicarló (o Palau dels Borja) és la seu oficial de les Corts Valencianes, situat al núcleu antic de la ciutat de Valéncia. Es tracta d'un edifici del gòtic civil, construït a finals del sigle XV per a la residència de la família Borja, ducs de Gandia. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia des de 1408.

Història de l'edifici

El Palau ha estat sempre vinculat en la casa ducal de Gandia des de molt antic, en 1321 l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant Bernat de Sarrià entre els quals hi havia "la seua casa a la ciutat de Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç".[1] Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de Pere de Vilaragut, que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en 1411 per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'iglésia de Sant Llorenç ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

Des de la seua creació, en l'any 1399, el Ducat de Gandia pertanyia a la casa real, fins que en 1484 Ferran el Catòlic el va vendre a Pere Lluís Borja. Esta venda incloïa el castell de Bairén, la ciutat de Gandia i clar, la residència dels ducs a Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de Llombai i fill natural d'Aleixandre VI, va afegir en 1484 i 1485 a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a Itàlia el 1488, més la del seu hereu i germà Joan Borja en 1497, feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre Joan Borja i Enríquez (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

En l'any 1494 encara estava per acabar, segons el viager alemany Jeroni Münzer que al seu pas per Valéncia escrigué: "Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara".

El Palau no va quedar conclòs fins 1520, quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons Gaspar Escolano).

A finals del sigle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'Oliva, en el sigle XVIII, extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de Francesc Pimentel i Borja (XIII duc de Gandia). En 1771, en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'Osuna. Els seus propietaris van anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'òperes de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés Luigi Marescalchi) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor Filippo Fontana, autor també del Teatre Principal.

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en 1799 per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el Palau del Real.

Quasi mig sigle despuix, en l'any 1846, Mariano Téllez de Girón, duc d'Osuna ven el palau a l'industrial Francesc Pujals i Santaló, provinent d'una família catalana establida en Valéncia cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'Acadèmia de Sant Carles aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte Salvador Monmeneu el 1846), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la indústria sedera valenciana, per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de Vicent Boix (1862) i Constantí Llombart (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856), els seus pares i la seua dona. En [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma Viuda de Pujals y Compañía, gestionada per Joan Fontanals i Nascio. Este havia naixcut en l'Havana i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en 1860 es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació[2] va ser eixecutada per Lluís Ferreres (1852-1926) o per Joaquim Maria Arnau Miramón.[3] Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort en 1890 de Joan Fontanals.

Palau dels Borja, seu de les Corts.

El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, encara que no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada en 1898 en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

Pocs anys despuix, en 1905, els arriba l'ennobliment a esta parella de la mà d'Alfons XIII en recompensa per la construcció del port de Benicarló; Joan Pérez de Sanmillán ara és Marqués de Benicarló, nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'Alfons XIII, una en 1917 per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre en 1923 per la coronació de la Verge dels Desamparats.

La guerra civil afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i en 1937 estajaria la seu del Govern de la República.

Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador Franco durant les seus visites a Valéncia.

En l'any 1973 el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instalar la Jefatura Provincial del Movimiento Nacional. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi varen fer obres.

En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. En 1977 es pensa en instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del Consell del País Valencià, el govern pre-autonòmic, s'utilisà com a seu de la presidència, i més tart com a seu de diverses conselleries. Per fi, en l'any 1983 es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura seu de les Corts Valencianes. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per Carlos Salvadores, en 1988 se'ls encarregà als arquitectes Manuel Portaceli i Carles Salvadores la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El 29 de setembre de 1990 s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de 1992 fins a l'any 1994 s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del sigle XIX).

Finalment el conjunt d'edificis (entre els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les Corts Valencianes, és inaugurat el 17 de novembre de 1994.

Vore també

Referències

  1. segons Pere Maria Orts
  2. segons Miguel Ángel Català
  3. opinió de Trinitat Simó

Enllaços externs

Referencies

Monuments i palaus de la Ciutat de Valéncia · Escut Valencia Ciutat.png
Basílica de la Verge dels Desamparats · Banys de l'Almirant · Casa Vestuari · Catedral de Valéncia · Ciutat de les Arts i les Ciències de Valéncia · El Micalet · Estació del Nort · Llonja de Valéncia · Mercat de Valéncia · Palau Arquebisbal · Palau de Benicarló · Palau de Cervelló · Palau de Cerveró · Palau de la Generalitat · Palau de Justícia · Palau de l'Exposició · Palau de les Comunicacions de Valéncia · Palau del Marqués de Campo · Palau dels Comtes d'Oliva · Palau dels Mercader · Palau Marqués de Dosaigües · Plaça del Mercat · Plaça de la Mare de Déu · Plaça de l'Ajuntament · Reals Drassanes del Grau de Valéncia · Sant Joan del Mercat · Torre de l'Àngel · Torres de Quart · Torres dels Serrans