Edat Contemporànea en la Comunitat Valenciana

L'Edat Contemporànea de la Comunitat Valenciana s'inicia el sigle XIX en la Guerra de l'Independència Espanyola (1808-1814).

Segle XIX

La Guerra d'Independència Espanyola enfront dels invasors francesos (1808-1814) fon nociva per a l'economia valenciana, encara que menys que en atres regions d'Espanya. Durant la Primera Guerra Carlista, la província de Castelló (descontant la capital), especialment el Maestrazgo i la localitat de Morella, fon un dels principals baluarts dels guerrillers carlistes, coordinats pel general Cabrera.

En 1833, en la nova organisació territorial lliberal, la regió valenciana fon dividida administrativament a les províncies actuals de província d'Alacant, Valéncia i Castelló, conservant excepte excepcions (el comtat de Villena i Utiel-Requena) els llímits de l'històric regne de València. Durant el segle XIX, es va seguir ampliant les superfícies agrícoles, en principi relacionades en el cultiu de la vinya, l'arròs, les taronges, i l'armeler. La revolució industrial, com en la major part d'Espanya, fon incompleta i retardada, pero l'establiment de Sagunt com a gran centre portuari-siderúrgic, les indústries textils de Alcoy i l'aparició de chicotetes empreses al llarc de la Comunitat van permetre un despegue industrial a partir de finals del segle XIX.

Segle XX

Vore també: Segunda República Espanyola, Guerra civil espanyola, i Franquismo

A principis del segle XX, la emigració fon menys important que en atres regions espanyoles, dirigint-se en gran part i com a característica peculiar cap a la Algèria francesa; esta havia començat ya en este sentit des de les províncies d'Alacant, Murcia i Almeria després de les sequies de 1830-1840.

Durant la Segona República Espanyola, es van redactar diverses propostes per un Estatut d'Autonomia, encara que cap arribà a aprovar-se. El 20 de juliol de 1936 es constituì, en el context de la Revolució Espanyola de 1936, el Comité Eixecutiu Popular de València, una forma de govern regional integrat per les forces del Front Popular i els sindicats CNT i UGT. El 23 de juliol del mateix any el govern de Madrit decretà la seua desaparició sense conseguir-la, sent finalment el dia 31 del mateix mes, llegalisat i regulat per la República. Durant este periodo es va confiscar i colectivisa el 13% de la superfície de cultiu, formant-se 353 colectivitats, 264 dirigides per la CNT, 69 per la UGT i 20 de manera mixta CNT-UGT. Un dels seus principals desenrolls serà el Consell Llevantí Unificat d'Exportació d'Agres (conegut pels seus inicials, CLUEA). A pesar dels seus orígens independents, el 2 de novembre aprovà un canvi al seu programa d'actuacions, subordinant-se al govern central. El CEP de València es va dissoldre el 8 de gener de 1937.

El 7 de novembre de 1936, el govern de la República es traslladà a València, convertint-se fins al 31 d'octubre de 1937 a la capital de la Espanya republicana. Durant la guerra, la Comunitat Valenciana va estar completament sota domini republicà fins a abril de 1938, en qué les tropes franquistes van conquistar Vinaròs, partint així en dos la zona republicana. Les províncies de València i Alacant van ser uns dels últims reductes de la República al moments de la victòria franquista a l'abril de 1939.

Després del paréntesis autàrquic de 1939 a 1958, la societat i economia valencianes van començar a presentar un gran dinamisme durant el tardofranquisme. Sorgix un nou sector econòmic que pràcticament substituïx a l'agricultura com la principal font d'ingressos, el turisme, mentres que la indústria es desenrollava de forma notable, principalment a través de chicotetes i miges empreses. El creixement econòmic fon parell a un avanç demogràfic considerable, fruit del baby-boom i de moviments migratoris nacionals, principalment des de Castella-la Manxa, Andalusia i Aragó.

Transició i democràcia

Vore també: Transició espanyola i Eleccions a les Corts Valencianes

Amb la Transició, les províncies de Castelló, València i Alacant es convertirien en graners del vot socialista fins als anys 90. Després de l'establiment en la Constitució espanyola de 1978 del Estat de les Autonomies, es va aprovar un Estatut d'Autonomia per a la Comunitat Valenciana en 1982, en un govern regional, la Generalitat, que assegura una administració pròpia en aspectes com la Sanitat o l'Educació.

Distribució geogràfica del creiximent de la població espanyola entre 1981 i 2005

Encara que la seua Estatut d'Autonomia de 1982 es va fer per l'artícul 143 de la Constitució Espanyola de 1978, posteriorment es va aprovar en 1987 una llei que ho equiparava competencialment a les denominades nacionalitats històriques (Llei Orgànica de Transferència de Competències de Titularitat Estatal a la Comunitat Valenciana, abreviadament, LOTRAVA). Posteriorment, l'Estatut d'Autonomia valencià sofriria dos reformes, una en 1992 per incloure totes les competències adquirides per la LOTRAVA, i una atra en 2006, de major importància, en competències noves, i en la qual es declara la Comunitat Valenciana com nacionalitat històrica en el primer artícul, seguint a atres comunitats que ho havien fet en anterioritat.

La Generalitat Valenciana va estar ocupada entre 1982 i 1995 per Joan Lerma, del PSOE, i després d'este per Eduardo Zaplana (1995-2002), José Luis Olives (2002-2003), Francisco Camps (2003-2011) i Alberto Fabra (2011-) del Partit Popular. Les eleccions autonòmiques de maig del 2007 van tornar a revalidar la majoria absoluta del PP i van permetre a Francisco Camps tornar a formar govern.

Des de l'adquisició de la democràcia, l'economia i la demografia valencianes han creixcut a un ritme major que el nacional, constituint en el 2005 un 10,64% de la població espanyola (la quarta regió del país per població) i sent en el 2006, al costat de la Comunitat de Madrit, la segona comunitat autònoma que més productes exporta a l'estranger.

Conflicte llingüístic valencià

Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.

El conflicte llingüístic valencià, també nomenat Guerra de la Llengua en els seus periodos més crítics, part de l'ocasionalment aferrissat debat soci-polític sobre la condició última del valencià, ya siga com una llengua individual —postura que defenen basant-se en criteris estrictament llingüístics els partits polítics i grups socials afins al valencianisme—, o be es tracta d'una varietat dialectal del català, com afirmen grups polítics pancatalanistes.