Algèria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
الجمهورية الجزائرية الديمقراطية الشعبية
Al-Yumhūriyya al-Yazāiiriyya ad-Dīmuqrāţiyya ash-Sha`biyya
Tigduda tamegdayt taɣerfant tažžayrit
République algérienne démocratique et populaire
República Algerina Democràtica i Popular
Bandera de Algèria Escut de Algèria
Bandera Escut
Lema: (traducció): La revolució pel poble i per al poble
himne nacional: Kassaman
 
Situació de Algèria
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Alger
4.977.663 (2005)
n/d
ciutat més poblada Alger
Idioma oficial Àrap
Bereber
Forma de govern República popular
Abdelaziz Bouteflika
Ahmed Ouyahia
Independència
 •  • Declarada
De França
5 de juliol de 1962
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 11º
2.381.740 km2
Despreciable
6.343 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 34º
34.800.000 (2008 est.)
14,6 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total
 • PIB per càpita


PIB (PPA)
 • Total (2005)
 • PIB per càpita
Lloc 38º
US$ 232.692 millons
US$ 7.095
IDH (2007) 0,733 (104º) – mig
Moneda Dinar algerí (DZD)
‎Gentilici algerí, algerina
Fus horari UTC+1
Domini Internet .dz
Prefix telefònic +213
Prefix radiofònic 7RA-7RZ, 7TA-7YZ
Còdic ISO 012/DZA/DZ
Membre de: ONU, UA, OPEP, Lliga d'Estats Àraps

1 ¹ Se parlen també llengües berebers i el francés.


La República Algerina Democràtica i Popular o Algèria, és un país del nort d'Àfrica pertanyent al Magrib. Sent el segon país en superfície d'Àfrica, llimita en el Mar Mediterràneu al nort, Tunis al nordest, Líbia a l'est, Níger al surest, Malí i Mauritània al suroest, i Marroc i el Sàhara Occidental a l'oest.

Constitucionalment es definix com a país àrap, bereber (amazigh) i musulmà. És membre de l'Unió Africana i de la Lliga Àrap des de pràcticament la seua independència, i va contribuir a la creació de l'Unió del Magrib Àrap (UMA) en l'any 1988.

Etimologia

Algèria rep el seu nom de la seua capital i ciutat més important, Alger.

El nom d'Algèria ve del de la ciutat d'Alger i este de l'àrap Al-Yaza'ir (الجزائر), que significa «Les illes», en referència a uns illots situats en el port d'Alger i que formen part del seu espigó actual, havent segut estés llavors per a designar a tot el país (ordenança de 1842). En àrap el país i la seua capital reben el mateix nom.

Una segona explicació apuntaria que el nom Yazair estaria lligat a la dinastia bereber dels zirís, del nom del seu fundador Bulugin ibn Ziri (de tiziri, "Clar de lluna" en bereber), qui fundà Alger i va regnar un temps en un territori considerable de l'Algèria actual. Els habitants de la ciutat d'Alger s'autodenominen tradicionalment Dziri o Dzayer, i, d'atra banda, criden al seu país baix el nom d'El-Dzayer.

Finalment, una tercera explicació indica que segons uns geógrafs musulmans de l'Edat Mija, la costa fèrtil d'Algèria, atrapada entre el Sàhara i el mar Mediterràneu, apareixeria com una illa de vida o Al-Yaza'ir.

Història

El continent africà, la conca del Mediterràneu, aixina com Europa i Orient han segut elements indispensables per al devindre i enriquiment històric d'Algèria. Ademés, en l'extrem sur del país es pot visitar el museu natural més gran del món, en el que hi ha proves suficients per a testificar l'extraordinària riquea de l'història del país.

Prehistòria d'Algèria

Hi ha jaciments arqueològics en Algèria, en els que s'han descobert recialles òssees d'homínits de fa 2 millons d'anys, segons les senyes obtingudes per arqueomagnetisme. Els investigadors han trobat allí recialles d'Homo habilis. En l'extrem surest del país, el Parc Nacional del Tassili alberga la mostra de pintures rupestres més important del món. El parc ha segut classificat Patrimoni Mundial per la UNESCO, i és Reserva de l'Home i de la Biosfera des de 1986.

Antiguetat

Mausoleu bereber de Medghasen, cridat el Medracen, en Batna.

Algèria ha estat habitada pels berebers des de fa més de deu mil anys. Els berebers van construir els primers monuments de l'Antiguetat, dels que encara queden numerosos vestigis. En l'últim milenari a. C., alçaren uns quants mausoleus importants entre els que destaca el Medracen, en la província de Batna, en el noroest del país. Des de l'any 1000 a. C. hi ha constància que mantenien relacions comercials en els fenicis (cartaginesos), que havien establit colònies en la costa, i en els egipcis.

En el sigle III a. C., els romans denominen esta regió Numídia, habitada pels berebers masilians i els maselins. Estos últims es van aliar en els cartaginesos en la Segona Guerra Púnica, mentres que els primers, aliats dels romans i governats per Masinisa, acabaren rebent tot el regne dels seus conquistadors.

Ruïnes romanes de Thamugadi (Timgad) en l'Arc de Trajà.

A la mort de Masinisa en 148, Escipió l'Africà va dividir el regne entre els seus fills. En 113, Yugurta s'alçà contra els romans i va acabar derrotat, i despuix d'això Numídia fon governada per un rei vassall de Roma fins que, baix Dioclecià, es convertí en una simple província de l'imperi i finalment va tornar a les mans dels berebers fins a l'invasió dels vàndals en 430.

Els romans van deixar importants ciutats en el nort d'Algèria, entre les que destaquen Iol Caesarea, Tipasa (Tipaza), on es troba una de les necròpolis més antigues del Mediterràneu, Cuicul, Calama, Thubursicu-Numidarum (Khemissa), Madaure, Thamugadi (Timgad), Diana Veteranorum, Theveste (Tébéssa) i Lambaesis.

A principis del sigle VI, les tropes de Justinià I expulsaren als vàndals i recuperaren el regne per a l'Imperi bizantí, que el va governar de manera precària fins a l'arribada dels àraps en el sigle VIII.

L'islamisació d'Algèria

La caiguda de Roma despuix de l'invasió dels vàndals, i l'inestabilitat durant el periodo bizantí comportaren la reconstitució d'alguns dels principats berebers, que es van resistir a l'ocupació dels Omeyes musulmans entre els anys 670 i 708.

Els personages més coneguts d'este conflicte van ser el rei cristià Kusayla, que vencé a Sidi Ocba ibn Nafaa l'any 689, prop de Biskra, i la reina guerrera Dihya, cridada "la Kahena", que al davant dels berebers, va infligir, en la batalla de Meskiana de 693, una severa derrota en el cos expedicionari de l'emir Hassan Ibn en Noman, als que alluntarà fins a Trípoli.

Després de la conquista musulmana, els ciutadans del territori adoptaran la religió islàmica (per a protegir-se contra els atacs dels nómades) i progressivament adquiriran la llengua àrap. Bereber, fenici, llatí, àrap, espanyol, turc, francés: la mescla de llengües, el "mestiçage llingüístic", és intens, donant lloc a l'àrap algerí (i a l'àrap magribí en general) que es manté fins als nostres dies. La llengua bereber també ha sobrevixcut fins a l'actualitat.

En quant a l'immigració àrap a Àfrica del nort, fon de poca importància excepte en les dos regions exteriors d'Algèria, Kairuán i Tànger. Atés que el total de la seua població ha rebut una contribució demogràfica àrap llimitada, una gran part de les poblacions de llengua àrap és bereber.

La primera part de la conquista musulmana d'Espanya fon conduïda per un contingent bereber compost casi en la seua totalitat per conversos, des del cap Táriq ibn Ziyad, que va donar el seu nom al penyó de Gibraltar (جبل طارق,«Djebel Tariq»). Després de l'èxit de Tarik, el califa li va fer encadenar i va morir en el camí.

A principis del sigle VIII, davant de la dominació omeya de tot el Magrib, diverses tribus berebers zenetes escomençaren a unir-se entorn d'Abu Qurra i es rebelaren contra l'ocupació àrap. La seua lluita proseguirà devall diverses dinasties jariyís berebers en un conflicte que va durar prop d'un sigle.

En el sigle X, Ubayd Allah al-Mahdi fundà la dinastia fatimí, en la baixa Cabilia, on va trobar un eco favorable a les seues prèdiques milenaristes. Els fatimíes van establir la seua autoritat en Àfrica del nort entre 909 i 1171 i fundaren un califat dissident dels abasides de Bagdad.

Este regne va estar marcat per numeroses revoltes jariyís (jariyisme), especialment la d'Abu Yazid encapçalant les tribus berebers en el 944, i que va infligir la més severa victòria contra l'armada fatimí, debilitada i vulnerable, prenent la ciutat de Kairouan. La revolta fon vençuda per Ziri ibn Brolleu, al front de les tribus Sanhadjes, que per salvar l'imperi va rebre el lloc de governador del Magrib central.

D'esta manera en el 972, quan els fatimís, despuix de l'adhesió egípcia, van tindre menys interés pel Magrib i fon el seu fill, Bologhine ibn Ziri, el qual va heretar el control d'Ifriqiya. Els zirís regnaran en el lloc uns dos sigles.

Hammad Ibn Bologhine, el seu fill, governà de forma independent als zirís, en el nort de l'actual Algèria, a partir de 1014, reconeixent com a califes llegítims als abasides sunites de Bagdat, i fundant la dinastia hamadita. Els zirís també van reconéixer en 1046 als califes abasides mostrant obertament als fatimís el seu abandó del chiisme.

A partir de 1048, en els temps d'Ibn Jaldún, algunes tribus àraps hilalianes del sur emigraren a l'Àfrica del nort i van ser enviats pel poder fatimí per a reprimir als zirides i hamadites. En onades successives van incórrer en algunes grans ciutats, que van saquejar i van destruir. En Algèria estes tribus del sur s'aliaren en algunes tribus locals. Estos dos regnes, pròspers en aquell moment, s'empobriran enormement a causa d'estes incursions. Els zirís canviaran la seu capital de Kairuán a Mahdia, els hamadites, d'al-quala (La Cala de Béni Hammad, actualment reconeguda com Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO) a Bugia.

Algèria estava llavors baix el control dels almoràvits en una chicoteta regió de l'oest, baix els hamadites en el centre, i devall els zirís en l'est. En 1152, una nova dinastia bereber musulmana, els almohades, venç definitivament als poders regnants, dirigits per Muhammad ibn Tumart, el seu cap espiritual, a qui succeïx Abd al-mumin. Els almohades van formar un dels imperis més poderosos del Mediterràneu, unificant el Magrib i l'Àndalus fins a 1269. A través de les grans ciutats del litoral (Bugia, Annaba, Alger...), es van obrir a l'occident cristià en qui mantingueren estrets intercanvis comercials.

La caiguda dels almohades, marca un gir en les relacions en els països cristians del nort, que s'organisen per a la Reconquista mentres que el mit de l'invencibilitat musulmana s'afona. En el Magrib s'imponen unes dinasties zenetes, com els Merinides de Fes en l'actual Marroc, i els Abdelwadides de Tlemcen en l'Algèria actual. Els Hafsides es fan en Tunísia i l'est d'Algèria. Estes dinasties van ser pròsperes en el sigle XIII i XIV, pero van patir irremediablement la pressió de l'auge d'Espanya i Portugal cap al final del sigle XV. Minat llavors per lluites intestines per l'accés al tro, l'imperi almohade veu minvat el seu poder i els seus dominis es descomponen progressivament.

A rant de la victòria definitiva de les tropes dels Reis Catòlics en 1492, part de la població de Al Andalus és obligada a fugir de la península ibèrica. Si be els mudéixars ya havien començat a emigrar des de finals del sigle XV, el fluix cap al Magrib s'intensifica a partir de la Pragmàtica de 1502 que els obligava a convertir-se al catolicisme, pero sobretot a partir de la seua expulsió completa en 1609. Els llavors denominats moriscs es refugiaren majoritàriament tant en Marroc com en Algèria, països que desconeixien per complet. L'arribada d'estes grans famílies en la mitat oest d'Algèria influirà profundament en la cultura i la vida social, i contribuirà a la construcció de les grans ciutats i a l'expansió de la seua economia. [1]

La presència espanyola

En juliol de 1501, molt abans dels espanyols, els portuguesos posaren en marcha una expedició per a tractar de prendre terra en la plaja dels Andalusos (Andalouses) en Orà. No fon sino fins a l'aterrament de Mers-el-Kebir en 1505, per a vore Espanya participar en la primera expedició contra Orà. La ciutat llavors tenia en torn a 25.000 habitants. Prenent la ciutat per l'eixèrcit del Cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, encarregat per Pedro Navarro, va tindre lloc el 17 de maig de 1509. Després de l'ocupació del port de Mers-el-Kebir (1505), i la ciutat d'Orà (1509), la ciutat fon abandonada i, a continuació, totalment ocupada per tropes espanyoles. Des de 1509, el Cardenal Ximenes començà a construir sobre les ruïnes de la mesquita d'Ibn El Beitar l'iglésia de Sant Lluís, que domina el núcleu antic en abdós costats.

En 1554, el governador Comte d'Alcaudet va fer una aliança en el sultà de Marroc Muhammad Cheikh-ECH contra els turcs, pero es van establir en Alger, i conseguí mantindre la presència espanyola.

Els espanyols procediren a treballar per a restaurar la fortalea per a donar cabuda als governadors de la ciutat. "Les fortificacions del lloc van consistir en un mur, coronat per altes torres, espayats entre ells, el castell en si, o casbah. El governador espanyol "establirà la seua seu en la masmorra". Llarc de més de dos quilómetros i mig, estes fortificacions consistien en numeroses fortalees, baluarts i torres sentineles.

En el sigle XVI, els espanyols són forts en Orà i fan construir una presó en un floriment rocós prop del port de Mers El Kebir. Este lloc fon habitat per moltes mones (mones espanyoles), que donaren el seu nom a la fortalea. Els espanyols presos tancats en Mona podien vore a les seues famílies una vegada a l'any, el Dumenge de Pasqua. Mona era el nom de la coca que en ells portaven els pelegrins a la Mare de Deu i dels visitants a Murdjajo.

En 1563, El senyor Bazán de Silva i Álvarez, marqués de Santa Cruz, construïx en la cima del pic Aïdour d'Orà la fortalea de Santa Cruz. En 1568, El senyor Juan d'Àustria visità Mers-el-Kebir i Orà.

Els Judeus d'Orà no van tindre vida fàcil en els espanyols, considerats com a enemics de la religió. Els Judeus que viuen en L'Aín Ravin i Blanco van ser expulsats d'Orà pels espanyols des de 1669 i van haver d'anar-se'n a viure a la montanya de La Cornisa Superior (Misserghin).

A pesar d'estes fortificacions, la ciutat fon objecte d'incessants atacs als peus de les muralles. En 1701, El Rozalcazar o Bordj Lahmar o Chateau Neuf, fon considerat la més gran de les fortificacions de la ciutat d'Orà. Aixina, en 1707, Moulay Ismail, sultà de Marroc que tractaren d'obligar a la defensa, va vore al seu eixèrcit delmat. La ciutat, per tant, contínua creixent: és necessari per a estalviar espai i l'aire més allà de les parets. En 1770, Orà és una ciutat de 532 cases i 42 edificis, en una població de 2.317 i 2.821 deportats burguesos que participen en el lliure comerç. En el marc del rei espanyol, Carles III, els partidaris de la conservació de la ciutat i el seu abandó s'enfronten. Entre 1780 i 1783, el ministre Floridablanca propon al seu homòlec anglés el canvi d'Orà per Gibraltar.

En 1510, Fernando el Catòlic pren Alger. Ben Salem Toumi Cap de la tribu Beni Mezghenna, busca l'ajuda dels turcs. Pedro Navarro pren Bejaia en 1510 a 1555.

Colonisació francesa (1830-1962)

A partir de 1830 França establí progressivament una important colònia en este territori que va arribar a tindre l'estatut de departament de França fins que, despuix de la denominada Guerra d'Algèria, va obtindre la seua independència en 1962.

Els successos de la guerra de l'independència són narrats, en un estil semidocumental i sense concessions, en la película La batalla d'Alger (1965) de Gillo Pontecorvo, la qual obtingué el Lleó d'Or del Festival de Venècia en 1966.

Panorama històric 1962-1992

Algèria va obtindre l'independència el 5 de juliol de 1962, despuix d'una sagnant guerra de lliberació que va durar huit anys. Prop d'un milló d'europeus abandonaren el país, i en això el país va perdre a la majoria dels administradors, empresaris i tècnics. El 70 % de la població es trobava sense treball, pero existia un profunt sentiment de solidaritat nacional.

Ben Bella (1962-1965)

En el si del FLN (Front de lliberació Nacional) es trobaven els moderats (ben Khedda, Boudiaf i Aït Ahmet), i els radicals (Ben Bella, Mohammed Khider i Houari Boumedienne, cap de l'Estat Major de l'eixèrcit). Després de la lluita pel poder, Ahmet ben Bella es va fer en el poder, eliminà els conservadors del FLN i va nacionalisar les propietats franceses, aixina com atres empreses. El FLN es va convertir en l'únic partit. De manera progressiva Ben Bella anà centralisant en la seua persona tots els poders (secretari general del FLN, president del país i comandant en cap de l'eixèrcit). El 19 de juny de 1965 fon apartat del poder i empresonat.

Houari Boumedienne (1965-1978)

El colp d'Estat va fer que l'eixèrcit es fera en el poder. Un consell revolucionari format per 26 oficials es convertí en l'orgue suprem baix la direcció de Boumedienne, qui va assumir les funcions de president i de primer ministre. Va governar en mà de ferro, va sacrificar el benestar social i la democràcia a fi d'uns objectius econòmics a llarc determini i va situar al país en la via del socialisme nacionaliste.

En 1976, despuix d'un ampli debat nacional, es decidí parar més atenció a les condicions de vida de la població aixina com a organisar les eleccions. Boumedienne, únic candidat, ixqué triat president; en l'Assamblea Nacional tots els diputats pertanyien al FLN, pero dit partit distava molt de tindre acceptació. L'eixèrcit es va situar en el centre del poder. A la mort de Boumedienne, en 1978, el 70 % de la població tenia menys de 25 anys. Tots sabien que l'indústria no bastaria per a donar ocupació a totes estes persones i que cap reforma havia pogut detindre la baixada dels ingressos procedents de l'agricultura. Es va formar el caldo de cultiu per als gérmens de la crisis.

Chadli Banjedid (1978-92)

El coronel Chadli Benjedid, comandant de la regió d'Orà i candidat de compromís, fon designat president en 1978. Adversari de la política socialista de Boumedienne, va concedir més espai a les iniciatives privades i va introduir lentament una economia de mercat. No obstant, a partir de 1985, la caiguda del preu del petròleu feu que disminuïren fortament els ingressos del país. D'atra banda, l'explosió demogràfica va fer que aumentara la desocupació ràpidament i la crisis de la vivenda s'agudisà encara més. El 4 d'octubre de 1988 es van produir disturbis en Bab-el-Oued i les protestes s'estengueren a atres ciutats. En realitat no es va acusar el president, del que s'apreciaven les reformes introduïdes; als que es va acusar fon als capitosts que portaven una vida de lux. Els grups fonamentalistes eren majoritaris en eixes manifestacions. La repressió de l'eixèrcit va produir centenars de morts. Després d'estos "acontenyiments" Chadli va introduir reformes ràpidament. En novembre separà les funcions de president i de secretari general del FLN. D'allí, d'ara en avant el Primer ministre hauria de rendir contes davant del Parlament. En febrer de 1989 es va introduir el multipartidisme per referèndum. Es presentaren fins a 47 partits, entre ells el FIS (Front Islàmic de Salvació), llegalisat en setembre d'eixe any. Figures conegudes de l'oposició tornaren de l'exili: en decembre ho va fer Hocine Aït, el líder del FFS (Front de les Forces Socialistes) i en setembre de 1990 l'antic president Ben Bella. Periòdics i revistes de recent creació es van multiplicar com a bolets. Es parlava de la "primavera algerina".

Eleccions

En juny de 1990 van tindre lloc les eleccions municipals i provincials. El FFS, que en numerosos adeptes entre les Cabiles, aixina com atres partits protestaren pel modo en que s'havien organisat les eleccions i decidiren boicotejar-les. Davant de la reducció de les possibilitats d'elecció, els electors van votar massivament en contra del FLN i el FIS va obtindre el 52,42% dels vots.

A pesar de tot, Chadli decidí continuar en la democratisació i va anunciar eleccions llegislatives per a juny de 1991. No obstant, la nova llei electoral va fer que al FIS li fora més difícil conseguir la victòria. Este apelà a la folga i a principi de juny de 1991 es van produir tumults que varen provocar la declaració de l'estat de siti. El govern Hamrouche va dimitir i el nou primer ministre, Ghozali, ajornà les eleccions fins a decembre. Mils d'adeptes del FIS van ser arrestats, inclosos els dos líders més importants, Abassi Madani i Ali Benhadj. El 26 de decembre, en la primera volta de les eleccions, dels 430 disponibles, es cobriren 228, dels quals 189 eren del FIS. El FFS va obtindre 25 i a soles 15 el FLN. Ad açò li va succeir una forta polèmica entre partidaris i adversaris que continuara l'experiència democràtica. El 12 de giner de 1992, baix la pressió de l'eixèrcit, va dimitir el president Chadli i s'anulà la segona volta de les eleccions. L'eixèrcit, junt en el FLN, va instaurar un "Alt Consell d'Estat" format per cinc membres i presidit per una de les figures històriques més importants en la lluita per l'independència: Mohammed Boudiaf, que vivia en l'exili en Marroc des de 1964. Es va dissoldre el FIS, els seus líders foren arrestats i es va declarar l'estat d'emergència. Llavors es van succeir els fets en cadena: començà el cicle terrorisme/repressió i ningú es quedà fòra de l'abast de lo u ni de lo atre. A finals de juny de 1992 M. Boudiaf fon assessinat.

Guerra Civil

El país va seguir el model de partit únic fins a 1988. Després de la llegalisació del multipartidisme el Front Islàmic de Salvació (FIS) guanyà les eleccions municipals i la primera volta de les eleccions llegislatives de 1991 (vore Eleccions des de l'implantació del pluripartidisme (1989), pero l'eixèrcit va decretar l'estat d'urgència i li va impedir assumir el poder. Açò va desencadenar la violència liderada per diversos grups armats com l'Eixèrcit Islàmic de Salvació, braç armat del FIS o el seu rival el Grup Islàmic Armat. Des de llavors mils de persones han mort en les ofensives rebels i les contraofensives oficials. Els militars governaren fins a 1994.

A finals de la década de 1990 part de la regió oriental del país fon escenari d'atacs contra la població civil per part de grups fonamentalistes que buscaven desestabilisar al govern central. Es produiren diverses massacres, algunes de les quals varen deixar més de 200 víctimes mortals.

En les eleccions presidencials de 1999, fon triat Abdelaziz Bouteflika, qui resultà reelegit en 2004 i novament en 2009.

Política

Alger, primera ciutat d'Algèria

La política d'Algèria pren lloc en una república presidencial, a través de la qual el president d'Algèria és el cap d'Estat i el cap de govern.

Vore també

Organisació polític-administrativa

Algèria es dividix actualment en 48 vilayats (províncies), 553 daires (comtats) i 1.541 baladiyahs (municipis). La capital i la ciutat més gran de cada vilayat, daira i baladiyah algerins tenen sempre el mateix nom que el vilayat, el daira o el baladiyah on està situat. De la mateixa manera s'aplica per al daira més gran del vilayat o el baladiyah més gran del daira.

Segons la constitució algerina, un vilayat és una “colectivitat territorial” que fruïx d'una certa llibertat econòmica. L'APW o "l'Assemblée Populaire Wilayale" (Parlament Popular de “Wilayale”), és l'entitat política que regula una província. Un "Valí" (Prefecte) dirigix cada província. Esta persona la tria el president d'Algèria per a manejar les decisions de l'APW.

L'APW té també un “president”, que és triat pels membres de l'assamblea.

Les divisions administratives han canviat diverses vegades des de l'independència de la nació. A l'agregar nous vilayats, la numeració de velles províncies s'ha mantengut, d'ací l'orde no-alfabètic. En la seua ordenació numèrica oficial, (des de 1983) es llisten actualment aixina:

Mapa de les províncies d'Algèria numerades d'acort a l'orde oficial.


1 Adrar
2 Chlef
3 Laghouat
4 Oum el-Bouaghi
5 Batna
6 Béjaïa
7 Biskra
8 Béchar
9 Blida
10 Bouira
11 Tamanghasset
12 Tébessa
13 Tlemecén
14 Tiaret
15 Tizi Ouzou
16 Argel
17 Djelfa
18 Jijel
19 Sétif
20 Saida
21 Skikda
22 Sidi Bel Abbes
23 Annaba
24 Guelma


25 Constantina
26 Médéa
27 Mostaganem
28 M'Sila
29 Muaskar
30 Ouargla
31 Orán
32 El Bayadh
33 Illizi
34 Bordj Bou Arréridj
35 Boumerdès
36 El Tarf
37 Tinduf
38 Tissemsilt
39 El Oued
40 Khenchela
41 Souk Ahras
42 Tipasa
43 Mila
44 Aïn Defla
45 Naama
46 Aïn Témouchent
47 Ghardaïa
48 Relizan

Geografia física

Mapa físic d'Algèria
Mapa d'Algèria.

Llímits:

La part septentrional d'Algèria és un gran altiplà allargat, en la que es formen numeroses depressions, llimitades per altes vores montanyoses al nort i sur. Les montanyes de l'atles s'estenen al nort del país i estan formades per dos cordilleres de plegament: la septentrional, nomenada Atles del Tell, i la meridional, nomenada Atles Saharià. Entre les dos queda l'altiplà o altiplà interior. Al sur de l'Atles Saharià comença el desert del Sàhara, que ocupa la major part del país i presenta un relleu molt variat, per la presència d'antigues montanyes, molt treballades per erosió eòlica. Des del litoral a l'interior n'hi ha que distinguir: les chicotetes planes costeres, molt reduïdes per la proximitat de les montanyes al Mediterràneu, entre les que destaquen la Mitidja (Alger), la vall del baix Chéliff, i les conques d'Orà, Skikda i Annaba; el Tell; els Alts Altiplans, en les seues depressions, cobertes en part de llacs salats; l'Atles Saharià; i la zona desèrtica. Els rius algerins conserven un cabal casi regular únicament en nort montanyós i en estiu patixen una forta dessecació. I molts rius de l'interior no arriben a desembocar en el mar, sino que desaigüen en les depressions del terreny, on a l'evaporar-se formen marjals i llacunes salobre. Cap riu d'Algèria és navegable, ni tan sols els de la zona septentrional, que solen tindre la secció inferior coberta de fanc, encara que se gasten per a l'irrigació. El principal riu d'Algèria és el riu Chéliff, en el nort.

Ecologia

La major part d'Algèria està ocupada pel Sàhara, dividit segons WWF en quatre ecorregions de desert: l'estepa del Sàhara septentrional al sur de l'Atles, el desert del Sàhara en la mitat sur del país, lamontanya xeròfila del Sàhara Occidental en el massiç d'Ahaggar i l'altiplà del Tassili n'Ajjer, en el surest, i l'estepa i sabana arborada del Sàhara meridional, en l'extrem sur. En el nort del país el bioma dominant és el bosc mediterràneu, en el bosc mediterràneu nort-africà al nort i l'estepa arbustiva mediterrànea al sur, aixina com un enclavament de bosc sec mediterràneu i xara suculenta d'acàcies i erguenes en l'extrem oest. La diversitat d'Algèria es completa en el bosc montanyés nortafricà de coníferes en les montanyes de l'Atles i el salobrar del Sàhara en diversos chapulls dispersos.

Economia

Els seus principals recursos són petròleu, gas, ferro, zinc, argent, coure i fosfats. Un 25% de la població activa es dedica a l'agricultura i la peixca. L'economia va créixer un 6% l'any 2005. La taxa de desocupació és del 17,1% (2005).

Els combustibles fòssils són la principal font d'ingressos d'Algèria, representant aproximadament un 60% de les rendes de l'estat, un 30% del PIB, i un 98% dels ingressos de l'exportació en 2006. En la classificació dels països en majors reserves de petròleu, el país ocupa la posició número 14, almagasenant uns 11.800 millons de barrils de cru, pero es considera que la cantitat actual de les reserves és inclús superior. L'Administració d'Informació de l'Energia dels Estats Units informà en giner de 2007 que Algèria tenia unes reserves provades de 161,7 billons de peus cúbics de gas natural, l'octau país del món en majors reserves d'este combustible.[2]

Mercat algerí

Els indicadors econòmics i financers milloraren a mijan dels anys 1990, degut en part a les reformes polítiques recolzades pel Fondo Monetari Internacional, i una renegociació del deute extern en el Club de París. L'economia d'Algèria es va beneficiar en 2000 i 2001 de l'increment que va patir el preu del cru, i de l'ajustada política fiscal duta a terme pel govern, donant com a resultat un gran increment dels beneficis en el comerç, récorts elevats en els intercanvis comercials, i una reducció del deute. No obstant, els continus esforços del govern per diversificar l'economia, atraure les inversions, i aumentar el nivell de vida dels ciutadans van tindre poc èxit. En 2001, el govern firmà un tractat d'associació en l'Unió Europea que li supondria menors tarifes i que permetria aumentar el comerç. En març de 2006, Rússia acceptà perdonar 4.740 millons de dólars nortamericans de deute de l'época soviètica[3] durant una visita del president Vladímir Putin al país, la primera que realisava un líder rus en mig sigle. En compensació, el president algerí Bouteflika va accedir a comprar avions de combat russos, defenses antiaèrees i atres armes per valor de 7.500 millons de dólars, segons l'agència russa Rosoboronexport.[4]

Algèria va decidir en 2006 pagar el deute que tenia en el Club de París abans de lo que s'havia estipulat, i que ascendia a 8 mil millons de dólars. Açò reduí el deute extern d'Algèria a valors per devall de 5 mil millons de dólars a finals de 2006.

Agricultura

Des de temps dels romans, Algèria ha destacat per la fertilitat del seu sol, encara que tan sols el 9,4% de la població treballa en l'agricultura.[5]

A mijan sigle XIX es van cultivar grans cantitats de cotó coincidint en la Guerra Civil Nortamericana, pero la seua indústria patí un retrocés. A principis del sigle XX es van fer esforços per a reprendre el cultiu d'esta planta. Una chicoteta cantitat de cotó es cultiva en els oasis del sur. Es produïxen grans cantitats d'una fibra vegetal, feta dels fulls de palmera nana. Atres cultius importants són les oliveress i el tabac.

Per al cultiu de cereals s'utilisen més de 30.000 km2. La zona del Tell és la de major extensió de cultiu de cereals. Durant l'época d'ocupació francesa, la seua productivitat es va vore incrementada substancialment gràcies als pous artesians. Els principals cereals són el blat, l'ordi i la avena sativa. S'exporten una gran varietat de frutes i verdures, especialment cítrics, aixina com també figues, dàtils, fibra d'espart i suro. Algèria és el major mercat d'Àfrica d'avena sativa.

Demografia

Creiximent de la població des de 1961 (en mils d'habitants).

La població d'Algèria ascendix a 32.531.853 habitants (2005), més del 75% del total parla bereber (uns 25 millons d'habitants) i més del 85% parla àrap clàssic (uns 28 millons d'habitants), els dos idiomes oficials. Entre el 25% i el 33% de la població parla francés (uns 9 a 11 millons d'habitants). En Algèria, la població arabòfona sol utilisar una variant llingüística local que diferix parcialment de la llengua àrap clàssica. Des de la seua independència, els governs algerins han pretés favorir l'expansió de l'àrap clàssic en deterioració de les variants locals, i en contraposició al francés i al tamazigth o bereber.

Del milló de colons francesos que vivien en Algèria abans de l'independència, queden hui 576.000. Sumant tots els europeus i els seus descendents es calcula que formen el 18% de la població d'Algèria (6,5 millons de persones).

En numeroses llars algerines n'hi han al manco dos televisors, un per a les dones i els menors d'edat (en canals que transmeten la seua producció en àrap), i un atre per als hòmens adults (en canals que transmeten la seua programació en francés). La llengua privilegiada en l'administració i la política algerina és l'àrap, en tant que la llengua més empleada per al comerç i la cultura és el francés (a pesar de la seua no oficialitat). El tamazigth sol ser marginat per l'Estat encara que producte de la pressió dels berebers per fi ha segut reconegut com a llengua cooficial en Algèria.

La mortalitat infantil és de 31,1 per mil i l'esperança de vida de 72,3 anys. Fòra de les ciutats més importants, l'atenció mèdica és rudimentària. La mija de fills per dona és de 2,38, una de les taxes més baixes del continent africà.[6]

Religió

El 99% de la població és musulmana sunita, el 1% és catòlica i una chicoteta minoria judeua (500 en tot el país) que viuen en Algèria, principalment en Alger, restant de la gran població judeua anterior a la creació d'Israel que fugí o fon expulsada despuix de l'independència.

Cultura

Com Algèria va tindre moltes comunitats des del sigle V, hui en dia en Algèria n'hi han molts tipos de persones i de cultures diferents, encara que el 80% de la cultura algerina esta dividida en el nort i el sur, en el nort en les ciutats no desèrtiques, tenen una cultura europea i més moderna (sense contar la ciutat d'Hassi Messaoud). I la cultura del sur del país és més humil, encara que hi han diverses grans ciutats en una tecnologia regular. El restant del percentage és la cultura dels bereber, una comunitat que residix en el nort d'Algèria principalment en la turística ciutat de Bejaia.

Llengües

Pancarta de Benvinguda multillingüe de la ciutat del Isser (Boumerdes) en àrap, bereber (tifinagh), i francés.

L'àrap clàssic és la llengua oficial del país, i des d'abril del 2002 el bereber també és llengua nacional, despuix d'haver segut un instrument de repressió contra la majoria bereber vinculada a Marroc pels seus orígens ètnics i la qual demanà l'independència del poder central algerí des de 1972. En la vida diària, els algerins parlen un « àrap dialectal », o darija , prou diferenciat de l'àrap clàssic en quant a vocabulari, sent prou semblant en sintaxis i gramaticalment. La darija ha conservat numeroses paraules i estructures berebers i té numerosos préstams del francés. El bereber s'expressa aixina mateix en diferents variants regionals: el cabili (taqbaylit) en Cabilia, el chenoui en la montanya de Chenoua i el chaoui en les montanyes de l'Aures. Ademés també està el touareg en el Sàhara, el mozabit en la Vall de M'Zab o el tashelhit en la frontera en Marroc.

Pel fet que els censos llingüístics, ètnics o religiosos estan prohibits en Algèria, no se sap en exactitut el número d'arabòfons i del restant d'idiomes.

El francés, no obstant, és parlat per molts algerins com a segona llengua.

L'espanyol és empleat en Tindouf pels refugiats saharauis.

Turisme

Algèria és un país per a ser visitat en qualsevol época de l'any. En l'estiu es pot fruir d'unes plages boniques i cristalines. En l'hivern es pot fruir de les montanyes plenes de neu de la ciutat de Kabyle.

Alguns dels llocs més importants per a ser visitats són els deserts, este país té el desert més gran del món.

I a pesar que és un dels països més moderns d'Àfrica, la raó de que no siga un important destí turístic és que des de fa 14 anys terroristes del grup al Qaeda van començar a fer d'Algèria un país ple de caos, terror i por. No obstant, en l'any 1999 el president algerí va intentar negociar en estos grups, conseguint disminuir les seues accions terroristes. Hui en dia encara es mantenen actius uns chicotets grups els quals s'ubiquen cap al sur del país. L'actual president s'ha propost eliminar-los del país per a finals de l'any 2007. No obstant el 11 d'abril del 2007 van reaparéixer els atentats. El govern algerí anuncià que s'uniria al govern marroquí per al combat d'estos grups. Adicionalment en l'ajuda d'Estats Units, França, i de l'Unió Europea.

El president està en l'ajuda de l'O.N.U, dels tuaregs (militars del desert algerí) i les forces armades algerines.

Esta inestabilitat provoca les recomanacions de no viajar a les zones del sur degut a les amenaces terroristes existents. Les ciutats desèrtiques que no patixen esta amenaça són les que estan al nort de Djanet. Algunes de les més turístiques són les següents: Adrar, In Amenes, Tindouf, L'Oued, Ghardaia, El Goleja i Biskra. També destaquen les ciutats desèrtiques més modernes de Hassi Messaoud.

Per a estiu de 2009 Algèria contarà en una llínea de metro en el seua capital. El proyecte inicial conta en 14 trens d'última generació de fabricació espanyola, estos trens seran suministrats per l'empresa multinacional CAF.

També en 3 llínies de tramvia, que s'inauguraran l'any 2009, que igual que tots els trens planificats, són d'última generació.

Com arribar a Algèria

  • Per avió

Algèria conta en 234 aeroports, dels quals 15 són internacionals, pero a soles tres són operatius; la majoria d'ells tenen vols conectats a soles en ciutats de França. Des d'Hassi Messaoud ademés de vols a França, British Airways oferix vols a Londres.

L'aeroport d'Alger és un dels aeroports més moderns de tota la regió despuix dels tres majors aeroports de Marroc. Fon inaugurat en abril del 2006 i conta en un Duty Free i varietat de botigues, menjars ràpides, restaurants, aparcament en capacitat de 9.000 interlocutòries i atres servicis. Les companyies aérees internacionals que volen a Algèria són Aigle Azur, Air France, Air Níger, Alitalia, Astraeus, Hahn Air, British Airways, EgyptAir, Iberia, Lufthansa, Libyan Airways, Qatar Airways, Royal Air Maroc, Saudita Arabian Airlines, Syrian Arab Airlines, Tunisair, Turkish Airlines, Spanair, IBERWORLD i pròximament Air Canadà, Air China, Air Nostrum, China Southern Airlines i Etihad Airways. En 2007, l'Aeroport Houari Boumediene fon qualificat com el quint aeroport més modern d'Àfrica despuix dels de Johannesburc, Marràqueix, Casablanca i Agadir i el tercer més gran. En novembre del 2007, s'inaugurà la nova terminal 2, per a vols domèstics, fon considerada la terminal de vols domèstics més moderna d'Àfrica. Egsa (empresa que està a càrrec dels aeroports d'Algèria), en 2008 inaugurarà noves terminals en uns quants aeroports algerians, entre ells l'aeroport d'Annabe, Constantine, Ghardaia, Hassi Messaoud, Orà, Tlemcen i etc.Plantilla:Demostrar Egsa, té pensat construir una tercera terminal en l'Aeroport d'Houari Boumediene (Alger), que es denominara terminal 3, té l'ambiciós proyecte de fer d'esta terminal la més gran d'Àfrica i una de les més grans i importants del món, en 300.000m'i2 en una capacitat de 20 millons de persones. Es té pensat començar la construcció en 2008 i inaugurar-la l'any 2012.

També es pot viajar per carretera o en tren. Per al 2009, Algèria en 200 trens moderns de fabricació espanyola que operaran rutes en el país.

Vore també

Referències

  1. Vore artícul en la pàgina del Centre d'Estudis Moriscs d'Andalusia [1]
  2. «Algeria Energy Data, Statistics and Analysis.». Energy Information Administration, Official Energy Statistics from the U.S. Government.
  3. «BRTSIS. Brief on Russian defence, trade, security and energy.». Russia Intel Brief.
  4. «La Russie efface la dette algérienne». RFI actualité.
  5. «Algeria». CIA - The World Factbook.
  6. L'estat del món 2008. Anuari econòmic geopolític mundial. Ed. Akal.

Enllaços externs


 
Països d'Àfrica
Africa (orthographic projection).svg
Àfrica del Nort : Algèria    Egipte    Líbia    Marroc    Mauritània    República Saharaui    Sudan    Tunísia
Àfrica Occidental : Benin    Burkina Faso    Camerun    Cap Vert    Costa d'Ivori    Gabó    Gàmbia    Ghana    Guinea    Guinea Bissau    Guinea Equatorial    Libèria    Mali    Níger    Nigèria    República del Congo    Sant Tomé i Príncip    Senegal    Serra Lleona    Togo
Àfrica Central : Burundi    República Centreafricana    Chad    República Democràtica del Congo    Ruanda
Àfrica Oriental : Eritrea    Etiopia    Jibuti    Kènia    Seichelles    Somàlia    Sudan del Sur    Tanzània    Uganda
Àfrica Austral : Angola    Botsuana    Comores    Eswatini    Lesoto    Madagascar    Malaui    Maurici    Moçambic    Namíbia    Suràfrica    Zàmbia    Zimbàbue