Morisc

Embarcament dels moriscs en Valéncia, de Pere Oromig

Se coneix en el nom de moriscs el conjunt d'habitants d'ascendència o orige musulmà i de creències islàmiques residents en la Corona de Castella a partir de la Pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer de l'any 1502 mijançant la qual varen ser forçats a batejar-se en la fe cristiana, i de la Corona d'Aragó, nominalment cristians des de l'any 1526. Molts d'ells conservaven la parla àrap andalusina, coneguda també en el nom d'algaravia i practicaven discretament l'islam.

Etimologia

Els moriscs (paraula que deriva de moro) foren els musulmans de la Península Ibèrica batejats despuix de la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer de l'any 1502. Tant els convertits en anterioritat al catolicisme romà de forma voluntària com els convertits obligatòriament passaren a ser nomenats moriscs. Ans de la conversió forçada, als musulmans que vivien practicant de manera més o manco oberta la seua fe en els regnes catòlics romans l'historiografia els diu "mudéhars", encara que en l'época esta denominació se referia sobre tot als musulmans del Regne de Castella, ya que en Aragó se'ls dia simplement moros i en Valéncia sarraïns.

Foren numerosos en les valls fluvials d'Aragó i en el Regne de Valéncia. En Castella no eren abundants, a jujar per l'informació que nos ha arribat dels contes de contribució (un tipo d'impostos), pero sí en el Regne de Granada fins als anys 1569-1571, quan no foren expulsats cap a l'interior de Castella i dispersats, per tal d'alluntar-los de les costes i d'una possible conjunció en els barbarescs, i també a fi de facilitar-ne la integració.

Moriscs és la paraula que usa l'historiografia per a referir-se ad estos musulmans catolisats, encara que en l'época s'usaven normalment atres denominacions com la de mudéixar (que l'historiografia reserva ara als musulmans en territori cristià ans de l'any 1502, és dir, abans de la seua conversió formal al catolicisme); sarraí (en els territoris de la Corona d'Aragó) i cristià nou, o més específicament cristià nou de moro, per a diferenciar-los dels judeus batejats, que també eren cristians nous. La paraula morisc té uns atres usos històrics manco coneguts: en les illes Canàries es deya d'esta manera als musulmans nort-africans, i en Amèrica es fea servir a voltes com a sinònim de "quarteró", fill o filla de mestiç i d'europeu.

Demografia en el Regne de Valéncia

El segon (el primer és en Granada) major contingent de moriscs se concentrava en esta zona, en lo que era al voltant d'un terci de la població. Protegits pels senyors dels que eren vasalls, a causa dels forts imposts que pagaven, els moriscs valencians també estaven poc aculturats. L'us de la llengua àrap era corrent, en situació de bilingüisme en el valencià, i la pràctica de la fe musulmana era notòria, a pesar de la teòrica pertinença d'esta comunitat a l'Iglésia.

Els moriscs valencians tingueren fama entre els demés moriscs pel seu alt grau de coneiximent del Corà i la Sunna, i per esta raó els alfaquies valencians solien viajar i eixercir de mestres dels moriscs d'atres llocs de la Península Ibèrica. Foren principalment els moriscs valencians els que, per la seua situació costera i pel seu coneiximent de la llengua àrap, establiren relacions ocasionals en turcs i berberiscs.

Bibliografia

• Gironés Guillem, Ignacio: "Los morisquillos". Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008.

Enllaços externs

• «Morisc». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).