Teda
En la mitologia grega, Teda[2], Tia o Teya (en grec antic: Θεία, Theía;[3] «divina»), era considerada com la titánide d'a on procedix tota la llum,[4] i descrita en menor freqüència com Etra (Αἴθρα, Aíthra, que sugerix la forma femenina de «éter», ‘cel lluminós’).[5] Cornuto diu que Tea és la causant de la visió.[6] Els himnes homéricos oferixen ademés atres dos noms per a la deesa, que també nos parlen dels seus atributs divins: Eurifaesa (Εὐρυφάεσσα Eurypháessa, «d'àmplia lluentor»)[7] i provablement també Icnea (Ιχναίη, Ichnaíe, alguna cosa aixina com «rastrejadora o observadora»);[8] en esta advocacó Tea era una deesa profetisa del temple oracular de Ftía, de la mateixa manera que les seues atres germanes intervenien en atres oràculs, especialment Temis.[9]

Tea és una de les titánides, i per lo tant filla d'Urà i Gea.[10] Segons la Teogonía Tea es va entregar a l'amor del seu germà Hiperión, deu "de les altures", i ella li va parir a les lumbreras dels cels: «a l'alt Heli, la lluenta Selene i Eos que allumena a tots els sers de la terra i els immortals deus que habiten el vast cel».[11] Tea sembla ací una deesa de la lluentor en particular i de la glòria en general, pero l'alusió de Píndaro ad ella com «Tea de molts noms»[12] és reveladora, puix sugerix l'assimilació no solament de deeses mares similars ad ella, com Febe i Leto, sino potser també de deeses mares més universals com Rea i Cibeles. Despuix de la Titanomaquia es va marchar a viure en el palau de Heli, ubicat en les corrents del riu Oceà, a on espera cada nit al seu fill, que viaja en una enorme copa d'or.[13] A Heli li'l sol descriure com un deu que tot ho veu, traça atribuïda implícitament a Tea.[14]
Píndaro elogia a Tea en el seu 5.ª oda ístmica:
Els antics grecs creïen que els ulls emetien un raig de llum invisible, molt semblat a una llàntia, que permetia vore tot lo que tocava. Per lo tant, Tea, com a mare de la vista (thea), va anar també la mare del sol, la lluna i l'amanecer, que emeten llum pròpia. Uns atres, per extensió, la creuen una deesa de la vista o que dotava a l'or, l'argent i les gemas en la seua lluentor i valor intrínsec.[15]
Diodoro, parlant de les llegendes dels atlants, diu que Tea era coneguda com Basilea («reina»). Esta era la major dels seus germans i molt destacada en prudència i en inteligència, crie a tots els seus germans proporcionant-los en comú el carinyo d'una mare; i, per tant, va ser cridada Gran Mare. Despuix de la marcha del seu pare, en el consentiment de les gents i dels seus germans, va heretar la realea, encara que era verge i inclús no volia casar-se en ningú a causa de la seua extremada prudència. Pero despuix, per a deixar fills hereus de la seua realea, es va casar en Hiperión, un dels seus germans, en el qual estava més afectuosamente unida. Despuix de nàixer-li dos fills, Heli i Selene, admirats també per la seua bellea i la seua prudència, afirmen que els seus germans, envejant-li la seua bella descende ncia i tement que Hiperión no atraguera cap a sí la realea, varen portar a terme una acció totalment impía. Despuix de fer una conjura, varen degollar a Hiperión i varen ofegar a Heli, que era un chiquet en edat, llançant-ho al riu Erídano. Selene, veent lo que ocorria, es va suïcidar tirant-se de la teulada. Basilea, despuix de vore açò en somis, es va tornar loca i va terminar desapareixent.[16]
Atres usos de Tea
El paper mitològic de Tea com a mare de la lluna va bastar per a nomenar aixina a un hipotètic planeta cridat Tea, que, d'acort en la teoria del gran impacte, va colisionar en la Terra, provocant la creació de la lluna.
Vore també
Notes
- ↑ M.M. Honan, Guide to the Pergamon Museum, Berlin 1904, etcétera.
- ↑
- ↑ En latín: Thēa o Thīa
- ↑ Catulo 66. 44.
- ↑ Higino: prefaci de las Fábulas
- ↑ Cornuto: Repaso de las tradiciones teológicas de los griegos, 30. El nombre de Tea (Theía) está relacionado etimológicamente con théa («visión, vista»).
- ↑ Himno homérico 31 a Helios
- ↑ Himno homérico 3 a Apolo Delio 89 ss. Nótese que Icnea aparece como epíteto de Temis en Estrabón: Geografía IX 5. 15
- ↑ Ovidi: Las Metamorfosis I 318
- ↑ Hesíodo: Teogonía 135
- ↑ Hesíodo: Teogonía 371-374
- ↑ Píndaro: Ístmicas V 1
- ↑ Estesícoro, fr. S17 (traducido por Campbell, en Greek Lyric Volume III)
- ↑ Odisea XII, 375
- ↑ Daly, Kathleen N.; Rengel, Marian (1992). Greek and Roman Mythology, A to Z. Chelsea House Publishers. ISBN 978-1-60413-412-4.
- ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca histórica III 57, 1-8