El terme melodrama[1] (del grec μέλος mélos 'vora en música' i δρᾶμα drâma 'acció dramàtica'),[2] similar al drama pero en varis personages, té el significat lliteral d'obra teatral dramàtica en la que es resalten els passages sentimentals per mig de l'incorporació de música instrumental.

L'oli Mélodrame, pintat per Honoré Daumier entre 1856 i 1860, representa la típica escena parisenca com ocorria en la Boulevard du Temple. Neue Pinakothek de Munich, Alemània.

En qualsevol tipo d'obra teatral, cinematogràfica o lliterària els aspectes sentimentals de la qual, patètics o llacrimògens estiguen exagerats en l'intenció de provocar emocions en el públic.

Es referix, algunes voltes, a un efecte utilisat en l'obra, atres com a estil dins de l'obra i unes atres com a gènero (teatre musical). Existix des del XVII principalment en l'òpera, en el teatre, en la lliteratura, en el circ-teatre, en el cine, en la ràdio i en la televisió.


Òpera

El melodrama en l'òpera va sorgir en 1774 és una obra d'escàs interés lliterari, en la que se sol accentuar la divisió dels personages en moralment bons i malvats, per a satisfer la sensiblería vulgar. Ariadne auf Naxos (Ariadna en Naxos) text de Brandes i apanys de Georg Benda (1774) seria un dels primers intents d'esta relació musical. El melodrama operístic alemà té esta característica.

El primer en definir el melodrama va ser el filòsof francés Jean-Jacques Rousseau (1712-1778). En un comentari sobre l'òpera Alceste de Gluck, en 1777, Rousseau ho va definir en les següents paraules:

Un tipo de drama a on les paraules i la música, en lloc de caminar juntes, es presenten successivament, i a on la frase parlada és de certa manera anunciada i preparada per la frase musical.


Teatre

Si en l'òpera este terme distinguix una forma o estil musical, el melodrama teatral sorgix oficialment com a gènero en 1800 en l'obra Coeline de René-Charles Guilbert de Pixérécourt, definint un tipo complex d'espectàcul escènic iniciat despuix de la Revolució francesa. En una forta influència de la pantomima, utilisa màquines, escenes de combat i balls per a la construcció de les seues escenes i conte, en la seua construcció dramàtica, en l'alternança d'elements de la tragèdia i de la comèdia.

El melodrama teatral va sorgir en gran èxit de públic en temporades que, per primera volta en l'història del teatre, varen reglotar les mil representacions, açò ho va convertir en el primer gènero teatral de dimensions internacionals. El seu fundador va ser el dramaturc francés René-Charles Guilbert de Pixérécourt (1773-1844) i els seus principals representants en atres països varen ser: l'anglés Thomas Holcroft (1745-1809) el seu introductor en Gran Bretanya, l'alemà August Friederich von Kotzebue (1761-1819) i, en els Estats Units, Dion Boucicault (1822-1890). En Brasil té com el seu principal representant Flavia Prat Priori.

El seu sostingut èxit ho va convertir en el principal gènero teatral i lliterari del XIX i, posteriorment, va provocar que el melodrama teatral anara absorbint i exportant elements a tots els estils, formes i gèneros artístics que varen sorgir durant este periodo, principalment el folletí.

A finals del XIX, les noves propostes estètiques que varen sorgir, entre elles el naturalisme, varen acabar negant moltes de les formes utilisades fins a llavors en el melodrama, que es varen considerar antinaturals, lo que va propagar un excessiu valor negatiu a tot lo que es considerara melodramático, que es va convertir en sinònim d'una interpretació exagerada, antinatural, aixina com un recurs fàcil de reclam de la platea. L'inici de la cultura de masses en el XX va dur més confusió si cap a este gènero d'èxit.


Circ

El melodrama representat en el circ brasiler és una forma constant de manifestació teatral circense que pot ocórrer entre les atraccions del circ. De certa forma pren alguna cosa de l'estil del melodrama teatral de finals del XIX, dibuixat en accions, en conflictes polarisats, a través d'una dramatúrgia simple, basada en conflictes familiars, actuat d'una manera grandiosa o exagerada, tenint en conte els patrons d'interpretació actuals que subrallen lo natural.


Cine

 
Els Deux Orphelines (1921), de D. W. Griffith.

El melodrama en el cine aporta diferents significats. Les películes d'aventura i acció de les dos primeres décades del XX eren cridades melodrames en aquella época i va anar un gènero de gran èxit durant la seua fase muda, influenciada pel teatre popular i el Vodevil d'a on procedien la majoria dels seus artistes.

Per un atre costat, en la segona mitat del XX, les películes dirigides a un cert públic femení, de característiques totalment distintes al gènero d'acció, també varen ser cridats melodrames. Els melodrames, en el cine, són un subgènero dins dels drames, tracten temes molt emotius. Tendixen a unes arguments que a sovint tracten en crisis de les emocions humanes, amors o amistats fracassades, tenses situacions familiars, tragèdies, malaltia, neurosis, o adversitats físiques o emocionals, pero tractats de forma plena de patetisme. Els crítics de cine, a voltes, usen el terme en sentit pijoratiu, per a referir-se a relats poc realistes, plens de patetisme, alguna cosa camp, sobre amors, o situacions domèstiques en personages estereotipats, a sovint gira entorn a una figura femenina central, dirigit sobretot a audiències femenines."[3] Els melodrames se centrarien en temes familiars, en el deure i l'amor.

El terme melodrama també comprén películes que tenen una càrrega emocional o moral molt forta o emotiva, atenent al gust de cada persona. La major part de les películes considerades melodrames es varen rodar en els anys trenta i quaranta. En els anys quaranta, els melodrames Gainsborough britànics varen tindre èxit de públic. King Vidor va dirigir un dels melodrames més famosos dels anys trenta,[4] Stella Dallas (1937), protagonisada per Barbara Stanwyck. Un famós director d'este gènero, en els cinquanta, va ser Douglas Sirk en títuls en Roc Hudson com [[Escrit el vent]] o Solament el cel ho sap, abdós fites importants en el gènero.

En els anys setanta, Rainer Werner Fassbinder, molt influït per Sirk, va contribuir al gènero en obres com El mercader de les quatre estacions (1971) i El viage a la felicitat de mare Küster (1975), en l'orientació sexual i la codependencia en Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (1972) i tractant el racisme, la xenofòbia i l'edadisme en Fear Eats the Soul (1974). Poden considerar-se melodrames Persona d'Ingmar Bergman, La força del carinyo de James L. Brooks o L'últim tango en París de Bernardo Bertolucci.

Més recentment, películes dramàtiques que busquen ser realistes a l'hora que apelen a les emocions intenses serien obres com Trencant les ones o Ballar en l'obscuritat de Lars von Trier, La pianiste de Michael Haneke o Tot sobre la meua mare de Pedro Almodóvar.


Ràdio

En l'aparició de les radionovelas (popularment cridats serial) i, més tart, les seues rèpliques en televisió, el terme melodrama es va acabar generalisant com un sinònim de cert tipo de producció cultural que busca situacions fàcils i quotidianes, en l'utilisació de fondos musicals que procuren induir al públic al plany o al suspens, en un sentimentalisme exagerat.


Televisió

L'influència del premi Nobel Jacinto Benavente va assentar les bases del melodrama actual. El melodrama està present en la televisió com telenovela.

En l'actualitat el terme melodrama s'aplica a qualsevol obra actoril en format audiovisual a on les emocions de l'espectador siguen induïdes o favorides per la música, i que açò es faça d'una manera molt marcada. cal notar que el cine i les séries de televisió solen utilisar a profusió la musicalisació per a transmetre o induir les emocions, no obstant, el terme melodrama no se'ls aplica per lo general, puix tal terme s'ha convertit en una etiqueta despectiva, per a les obres que intenten induir més emoció en la seua musicalisació i en el sentimentalisme exagerat, que en el seu contingut.


Referències

Enllaços externs