Iglésia ortodoxa turca
La Iglésia ortodoxa turca (Türk Ortodoks Kilisesi en turc) o Patriarcat Ortodox Turc Autocéfalo (Bağımsız Türk Ortodoks Patrikhanesi) és una Iglésia ortodoxa no canònica, únicament reconeguda per l'Estat turc. El cap de l'Iglésia és el patriarca, qui residix en Estambul.
Despuix de la seua fundació, en 1922, el patriarca va prendre el títul de papa (Bava en turc), adoptant el calendari i el rito ortodox pero usant com llengua llitúrgica el turc. Des dels seus inicis, i a lo llarc de tot el XX, esta Iglésia va mantindre un constant enfrontament en el Patriarcat Ecuménico de Constantinopla, per qüestions polítiques i no per raons religioses.[1]
Al començament del XXI, ya en franca decadència, l'Iglésia ortodoxa turca va deixar d'oferir servicis religiosos, puix no contava ni en sacerdots ni en feligresos.[2]
Història
Orígens i fundació
La denominada Iglésia ortodoxa turca va ser creada pel sacerdot Pavlos Efthimios Karahisarides en 1922 i recolzada des dels seus inicis pel govern d'Ankara, que acabava d'eixir victoriós de la guerra d'independència contra Grècia.
Efthimios havia naixcut en 1884, era membre de la comunitat grega turcoparlante (Karamanlı) de Capadocia i va ser consagrat sacerdot ortodox en 1915. Els karamanlis eren antics habitants d'Anatolia, cristianizados en el rito ortodox, que parlaven un dialecte turc pero utilisant per a la seua escritura caràcters grecs.
Durant la guerra d'independència (1919-1922) Efthimios va combatre, junt en atres clercs, del costat dels turcs nacionalistes formant un destacament denominat “Congregació General de Turcs Ortodoxos Anatolios” (Umum Anadolu Türk Ortodokslari Cemaatleri).[1]
Per raons que no estan clares, Efthimios va mostrar una primerenca hostilitat cap a l'Iglésia ortodoxa grega pese a pertànyer a ella. En 1921 va afirmar:
Eixe mateix any, el diplomàtic suec Gustaf Wallenberg va redactar un informe en el que arreplegava el contingut d'un telegrama datat en març i remés per “el clero i la congregació [ortodoxa] de Kayseri”, els qui explicaven que “en l'establiment d'un patriarcat turc independent, com desigem, veem la forma de posar fi de cara al futur a les atroces calúmnia contra el nostre patriotisme que la política europea i del Patriarcat Ecuménico ha intentat propagar”. En el mateix document s'informava que, al començament d'abril, la Gran Assamblea Nacional -orgue llegislatiu del govern nacionaliste encapçalat per Mustafa Kemal- “va nomenar un comité per a treballar en propostes que regulen l'estatus jurídic de la planejada Iglésia ortodoxa turca”.[4]
Un any despuix, el 21 de setembre de 1922, i en la guerra ya decidida a favor de les tropes de Mustafa Kemal, va tindre lloc un concili en la ciutat de Kayseri (l'antiga Cesarea) en el que 72 religiosos encapçalats per Efthimios varen fundar el Patriarcat Turc Ortodox Independent (Müstakil Türk Ortodoks Patrikhanesi),[5] intentant en això representar als 400 mil ortodoxos karamanlis que habitaven en Capadocia. La nova comunitat va aplegar inclús a publicar el periòdic “La Veu de l'Ortodòxia en Anatolia” (Anadolu’dona Ortodoksluk Sadasi), del com només varen ser editats 16 números entre juliol de 1922 i febrer de 1923. Esta situació va moure durant un temps al Patriarcat Ecuménico a considerar la possibilitat de crear una província eclesiàstica autònoma en la que la llengua llitúrgica fora el turc.[6]
En giner de 1923, i contant en el respal del govern d'Ankara, Pavlos Efthimios Karahisarides es ungió com a Patriarca adoptant el nom de Papa Eftim I (Bava Eftim), pese a que els sacerdots casats -com era el seu cas- no podien eixercitar càrrecs superiors en les Iglésies ortodoxes. Posteriorment també canviaria el seu nom de pila adoptant el de Zeki Erenerol de raïl turca.[7]
Inici de la República
El Tractat de Lausana (24 de juliol de 1923) va sancionar la desaparició del Imperi otomà i el naiximent de la moderna República de Turquia. Pero també va establir el cridat Acort d'Intercanvi de Població entre abdós contendents pel qual la majoria de la població grega de Turquia seria deportada a Grècia, posant fi aixina a casi tres mil anys de presència de grecs en les costes orientals del Egeo i meridionals del mar Negra, mentres que una part important de la població turca de Tracia occidental sofriria idèntica sòrt fent el camí invers.
Encara que en un principi la nova Iglésia va albergar l'esperança de conseguir una exenció al Tractat per als karamanlis, mentres que turcoparlantes, el criteri de intercambiabilidad adoptat per les autoritats va ser la religió (cristiana o musulmana) i no la llengua (turca o grega), lo que va desposseir a Efthimios de potencials feligresos. Pel contrari, el propi Mustafa Kemal va exonerar al sacerdot dissident i a la seua família de tindre que abandonar Turquia sobre la base de “els servicis prestats pel Papa Eftim tant a este país com a tot l'eixèrcit”,[8] pese a lo que tres de les seues quatre germanes varen preferir marchar a Grècia.
Varen abandonar Turquia al voltant d'1,6 millons d'habitants d'Anatolia de religió ortodoxa. A la seua volta, uns 400 mil habitants de la Grècia europea de religió musulmana varen ser expulsats de les seues llars. Gràcies a l'artícul 2 de la Subcomisión d'Intercanvi (de 30 de giner de 1923) varen quedar excloses les poblacions ortodoxes d'Estambul (unes 125 mil persones) i de les illes d'Imbros i Tenedos, aixina com els musulmans establits en Tracia occidental (110 mil).[9]
Per tal motiu, i gràcies a una autorisació governamental, el Papa Eftim va decidir traslladar-se de Capadocia a Estambul a on contava en alguns seguidors en el barri de Gálata. El govern turc va voler d'eixe modo dispondre d'un interlocutor alternatiu al Patriarca Ecuménico, i segons va assegurar el fill d'Eftim, Selçuk Erenerol, el propi Mustafa Kemal va demanar al seu pare que prenguera possessió del Patriarcat de Fener en la finalitat de debilitar i assimilar a la denominada comunitat grega.[8]
De fet, durant la negociació de Lausana, la delegació turca va presentar davant la Subcomisión d'Intercanvi de Poblacions una solicitut formal per a que el Patriarcat Ecuménico fora traslladat fòra de les fronteres de Turquia per l'hostilitat manifestada durant la guerra. La petició va ser unànimement rebujada, encara que es va arreplegar la fòrmula de compromís proposta per la delegació francesa de mantindre l'institució en Estambul pero privant-la del poder polític i administratiu que havia gojat durant l'extint Imperi Otomà.[10]
Mentres estes conversacions tenien lloc, el govern va continuar en el seu pla d'acossament recolzant-se per a això en la recent fundada Iglésia ortodoxa turca. Des de la seua arribada a Estambul, Efthimios es va implicar en eixe proyecte portant a terme una campanya sistemàtica i violenta contra el Patriarcat Ecuménico. L'1 de juny de 1923 els adeptes de la nova Iglésia varen colpejar i varen intentar seqüestrar al Patriarca Melecio IV Metaxakis, qui va abandonar el país un més despuix. Aprofitant el buit de poder, el 2 d'octubre, Efthimios va sitiar i va ocupar la sèu ecuménica en el barri de Fener nomenant el seu propi sínodo i proclamant-se Representant General de totes les Comunitats Ortodoxes (Bütün Ortodoks Ceemaatleri Vekil Umumisi).[8]
Pese a que estes accions varen causar gran indignació en Grècia i en el món ortodox, el govern d'Atenes (12 d'octubre) va mostrar a la prensa el seu desig d'establir relacions amistoses en Turquia i de reconéixer a un nou Patriarca ecuménico en Constantinopla a condició de que la seua elecció anara realisada estrictament d'acort en les regles i normes eclesiàstiques. Eixe mateix dia l'Iglésia grega va escomençar les gestions per a conseguir l'abdicació de Melecio IV,[11] que es trobava en Tesalónica.
El 6 de decembre de 1923, el sínodo ecuménico va elegir al metropolità de Kadıköy (Calcedonia), Gregorio, com a nou Patriarca per dèu vots a un, i despuix d'una oposició vehement del Papa Eftim al que se li havia permés participar. Una semana més vesprada, durant la cerimònia de coronació, Efthimios va juntar a varis dels seus seguidors i va ocupar per segona volta la sèu pontifical, assumint el seu control fins que tinguera lloc una nova elecció que, a la seua entendre, designara un patriarca llegítim. En la carta enviada a Gregorio, li va dir:
No obstant, dos dies despuix, la policia seguint órdens d'Ankara va desestajar a Eftim i als seus adeptes restaurant als inquilins llegals. El Ministre de Justícia va explicar davant el Parlament que el Patriarcat era solament un institució religiosa i que l'elecció de Gregorio VII contava en l'aprovació del govern. “El Patriarca -va afirmar el ministre- és el cap dels sacerdots i el govern té dret a supervisar que en la seua elecció el candidat i els votants siguen turcs. El govern no coneix cap ingerència estrangera ni la creu possible, si haguera descobert tal intervenció l'elecció s'hauria anulat”.[13] Als pocs dies del seu nomenament, Gregorio VII va comunicar a les autoritats la seua disposició i dedicació per a en l'estat turc, i el 25 de decembre Mustafa Kemal li'l va agrair per mig d'un telegrama.[14]
Davant eixa situació, i en la finalitat de tindre un lloc de cult des d'a on proseguir en la seua activitat, el Papa Eftim es va apoderar de l'iglésia greco-ortodox de Santa María de Kaffa (Panagia Kaphatiani) en Gálata,[15] lo que li va valdre el seu excomunió dictada pel Patriarca ecuménico el 19 de febrer de 1924. El 6 de juny del mateix any, es va portar a terme en eixe lloc el segon concili de l'Iglésia ortodoxa turca, i durant el mateix Efthimios va declarar la seua intenció de traslladar la jefatura del seu Patriarcat de Kayseri a Estambul i establir-ho en l'iglésia requisada.[16]
A partir d'eixe moment, el govern turc va deixar de prestar obert respal al Papa Eftim puix es va fer cada volta més evident que els intents de dividir a la comunitat greco-ortodox no tenien cap èxit. Un dels seus seguidors va afirmar en febrer de 1926 que el govern turc no es feya ilusions sobre el Patriarcat Ortodox Turc puix no existia tal congregació religiosa.[17] I el mateix Mustafa Kemal va aplegar a calificar al Papa Eftim com “un general sense soldats”.
Més encara sent pocs, el 31 de març de 1926, es varen apoderar d'una segona iglésia, la del Crist Salvador (Sotiros Christos) en el citat barri de Gálata, que posteriorment el govern turc va restituir al Patriarcat ecuménico en 1948.[2] Entre els anys 1926 i 1932, l'Iglésia ortodoxa turca va publicar un diari (Metarithmisis) escrit en turc pero en caràcters grecs per a defendre la seua causa i encorajar als greco-ortodoxos d'Estambul (unes 100 mil persones en 1927) a que abandonaren al seu pontífex i s'uniren a la nova Iglésia, encara que en molt poc èxit.
La firma del tractat d'amistat greco-turc
Els tractats d'amistat firmats en juny i octubre de 1930 entre Grècia i Turquia varen obrir una nova etapa en les relacions bilaterals favorint la reconciliació d'abdós països, l'estabilitat del Patriarcat de Constantinopla i, per això, el carpiment de les posicions del Papa Eftim. En maig de 1931, Mustafa Kemal va tranquilisar al primer ministre grec Eleutherios Venizelos assegurant que ell s'encarregaria de mantindre al Papa Eftim fòra dels assunts del Patriarcat Ecuménico.[18]
Encara va haver alguns esforços per reforçar el paper dels turc-ortodoxos. Al començament dels anys 30 l'embaixador de Turquia en Romania, Hamdullah Suphi Tanriöver, va intentar atraure a una minoria etno-religiosa que habitava les regions de Gagauzia i Besarabia (en aquella época integrades en Romania i en l'actualitat pertanyents a la república de Moldàvia). Els gagauzos eren cristians ortodoxos que parlaven un dialecte turc (gagauzo) pero l'escritura del qual es realisava en caràcters grecs. Pese a les similituts en els karamalis no tenien víncul ni relació històrica alguna en ells. Els plans de l'embaixador preveen l'establiment d'esta població en la regió turca de Mármara, de modo que pogueren integrar-se en l'Iglésia fundada per Eftim I. El proyecte es va vore truncat, en gran mida, per l'inici de la Segona Guerra Mundial, pero per a 1935 el diplomàtic havia conseguit convéncer a uns 70 membres del grup gagauzo, hòmens i dònes jóvens, per a que s'establiren en Turquia. Els nous habitants varen tindre que fer front a numerosos problemes per la seua religió i finalment es varen vore forçats a convertir-se al Islam. Això va ocasionar una queixa del Papa Eftim a Hamdullah Suphi Tanriöver, en la que preguntava “¿on estan els meus 70 devots?”[8] El seu fracàs era tan evident que no va poder ni tan sols aplegar a conservar dins de la seua Iglésia als 70 immigrants cristians.
I encara en 1936, un dels principals personages d'este moviment i estret colaborador del Patriarca Eftim, Istamat Zihni Özdamar, va ser nomenat diputat per al Parlament turc en representació de la minoria cristià ortodoxa.[19]
Encara que no hi ha cap dubte entre els vínculs del govern de Turquia en el patriarca dissident, sembla també clar que despuix de la firma del Tractat de Lausana, i tan pronte com les diferències en Grècia anaren resoltes, el proyecte d'una Iglésia ortodoxa turca va caure en l'oblit per part de les autoritats turques.
Per tant a partir d'eixe moment, i en major mida despuix de la mort de Mustafa Kemal Atatürk en 1938, l'Iglésia ortodoxa turca va perdre el seu prestigi davant les autoritats i també qualsevol esperança de reunir a una comunitat de fidels. Carent de religiosos en la seua congregació, Eftim I va ordenar com a sacerdots als seus nebots Ermis i Doren, en 1937, i posteriorment al seu fill major Turgut, tots ells sense cap preparació eclesiàstica.
Comença la decadència
La decadència va escomençar despuix de la mort de Eftim II (Yiorghos Karahisarithis) el 9 de maig de 1991, passant-se la majoria dels seus membres progressivament a Iglésia ortodoxa de Constantinopla.
El Papa Eftim mai va ocultar els seus vínculs en el moviment nacionaliste, aplegant a enviar un telegrama de felicitació a Mussolini per mostrar la seua amistat cap a Turquia,[20] pero això no li va impedir solicitar a Ankara l'exenció del seu fill per al servici militar en 1946.[21]
Pese a les seues dificultats, Eftim I va seguir oferint els seus servicis a l'estat turc, i aixina en 1953 va organisar una manifestació contra el Patriarca ecuménico Atenágoras I, multiplicant declaracions en contra seua.[22]
Sense més respal que el familiar, en 1956 va nomenar sacerdot al seu fill menor Selçuk i el 15 d'octubre de 1961 Turgut Erenerol va alcançar el grau de bisbe com a pas previ a una possible designació com a successor. D'eixe modo, quan per motius de salut Eftim I es va retirar del càrrec Turgut va ser nomenat segon patriarca de l'Iglésia ortodoxa turca, el 28 de febrer de 1964, baix el nom d'Eftim II.
Despuix del colp d'Estat de 1960 u dels seus impulsors, el coronel ultradretà i posteriorment líder de l'organisació paramilitar “Llops Grisos” (Bozkurtlar) Alparslan Türkeş, va mostrar un nou interés pel patriarcat turc.[23] Pero la seua posterior expulsió de la Junta Militar va impedir que Eftim I rebera l'ajuda promesa.
No obstant, varen seguir sent tolerades moltes de les seues actuacions i d'eixe modo varen aprofitar les tensions provocades per la crisis de Chipre per a, en agost de 1965, apropiar-se en la aquiescencia governamental de les iglésies de Sant Nicolás (Aghios Nicolaos) i de Sant Joan Batista (Aghios Ioannis Prodromos), propietat de la comunitat greco-ortodox d'orige jonio assentada en el barri estambulí de Gálata. Ya en eixos anys l'Iglésia ortodoxa turca caria per complet de feligresos.[6]
Despuix de la mort d'Eftim I, el 14 de març de 1968, i davant la negativa del Patriarcat Ecuménico de permetre el seu sepeli en el cementeri greco-ortodox de Ş@işli en estar excomulgado, la cerimònia va poder ser portada a terme només despuix de l'intervenció del govern, i a la mateixa únicament varen assistir senadors, diputats i atres dignatarios.[1]
Durant els anys següents, l'Iglésia turca va continuar els seus enfrontaments contra el Patriarcat de Fener tractant al mateix temps de crear un clima desfavorable contra este i agradar a les autoritats. En 1972, Eftim II va indicar que “el Patriarcat de Fener deuria ser retirat de Turquia quant abans. En Turquia hi ha una comunitat de ciutadans turcs ortodoxos”.[24] Perseguint en això les intencions del seu predecessor i conseguir una comunitat de fidels que justificaren la seua existència.
En 1966, va ser creada l'Iglésia ortodoxa turca en Amèrica per l'arquebisbe Civet Kristof (Christopher M. Cragg), qui no volia dependre del arzobispado grec dels Estats Units, i per tant del Patriarcat Ecuménico de Constantinopla. Tres anys despuix, esta comunitat assegurava contar en 14 iglésies, 6 parròquies i prop de 15 mil feligresos. Pero a principis dels anys 80 Kristof es va traslladar a Chicago i va rebatejar la seua congregació com Iglésia ortodoxa americana, Diòcesis de Chicago i Nort Amèrica.[25] Per a llavors ya no mantenia cap relació en l'Iglésia ortodoxa turca, i en 1991 va deixar de tindre llocs de cult.
Eftim II va fallir el 9 de maig de 1991 i, per a poder ser enterrat en el mateix cementeri que el seu pare, de nou va tindre que ser requerida l'intervenció de les autoritats. Pero en eixa ocasió no va haver cap sacerdot per a conduir el funeral.[26]
Nou intent d'acostament als gagauzos
Selçuk Erenerol va succeir al seu germà en el tro patriarcal en el nom d'Eftim III. I va continuar la tradició familiar del seu odi cap a lo grec, atacant a Bartolomé I, negant-se a que anaren compensats quants varen perdre les seues possessions en ser expulsats de Turquia en el passat i continuant la pressió sobre l'exigua comunitat greco-ortodox d'Estambul.[1]
Seguint la mateixa llínea, la seua filla Sevgi Erenerol es va proclamar Portaveu de prensa i Relacions Públiques del Patriarcat Independent en 1991.
Despuix de la desaparició de l'Unió Soviètica, el govern turc va propondre a Stephan Topal, president de la regió autònoma de Gagauzia, que es vinculara a Eftim III de manera que l'Iglésia ortodoxa turca passaria d'uns quaranta fidels a prop de 120 mil. Stephan Topal va ser invitat a Turquia en 1994 i va arreplegar la petició del Patriarca per a que li anaren enviades 100 famílies i 4 sacerdots a Estambul en la finalitat de constituir una verdadera comunitat. No obstant, el líder gagauzo es va abstindre d'acceptar tal proposta pels seus compromisos i vínculs en Moscou, mantenint al seu poble fidel al Patriarcat Ortodox Rus.
Pese a que algun autor (Mustafa Ekincikli) planteja que els gagauzos formarien part de l'Iglésia ortodoxa turca, lo cert és que cap evidència sembla demostrar tal afirmació. Durant el 8.º Congrés d'Amistat, Fraternitat i Cooperació dels Estats i Comunitats Túrquicas, celebrat del 24 al 26 de març de 2000, la presidència de la trobada va fer una crida als gagauzos i a atres comunitats cristianes ortodoxes a que s'agruparen al voltant de l'Iglésia ortodoxa turca per a permetre que aplegara a ser “ecuménica”.[1] A tal oferiment no va haver cap resposta oficial ni pública. Inclús des del propi patriarcat es va reconéixer, poc temps despuix, que pese a les tentatives governamentals de tindre contacte en poblacions cristianes de Moldàvia, i particularment en els gagauzos, no s'havia obtingut cap resposta.[27] Els esforços d'Eftim III per a convertir-se en un pont entre Gagauzia i Turquia només són reconeguts pel moviment ultranacionaliste.[28]
Despuix de la mort de Papa Eftim III (Selçuk Erenerol) el 20 de decembre de 2002, l'Iglésia ortodoxa Gagauzos jurisdiccionalmente i espiritualmente, seguixen les directrius de l'Iglésia Ortodoxa de Moldàvia, la qual és autònoma i està baix el Patriarcat de Moscou. (Iglésia Ortodoxa de Moldàvia (subordinada al Patriarcat de Moscou))
Situació al començament del XXI
El 29 de setembre de 1997, Eftim III va eixir al pas de les crítiques llançades pel Patriarcat Ecuménico assegurant que ell “no tenia res que fer en política”.[29] Pese a haver reconegut personalment els seus vínculs en l'Organisació Nacional d'Inteligència (MIT), els servicis secrets de l'eixèrcit turc.[1]
En agost de 2000, Eftim III va ordenar com diáconos al seu fill Paşa Ümit Erenerol i al seu nebot Erkin Kontoğlu. Unes semanes abans de la seua mort, ocorreguda el 20 de decembre de 2002, Eftim III va dimitir del seu càrrec com a forma de protesta davant l'acostament que estava tenint lloc entre el govern turc i el Patriarcat ecuménico i els preparatius per a l'ingrés de Turquia en l'Unió Europea, alguna cosa a lo que ell s'oponia obertament.
En el seu text de renúncia dirigit al govern va assegurar que:
El seu sepeli va ser oficiat pel sacerdot ortodox búlgar Konstantin Kostof, i celebrat en el cementeri greco-ortodox de Ş@işli a on es trobaven els anteriors patriarques.
Paşa Ümit Erenerol li va succeir en el càrrec en el nom d'Eftim IV. La seua germana, Sevgi Erenerol, és una connotada ultranacionalista que va participar en el juí contra el periodiste turc d'orige armeni Hrant Dink (assessinat en giner de 2007), va denunciar igualment als misionero evangèlics estrangers en Turquia i s'opon al procés d'integració de Turquia en l'Unió Europea. També ha criticat el fullet "Turisme de fe i cultura", publicat pel Ministeri de Cultura, per referir-se a Anatolia com a pàtria cristiana, afirmant que "Anatolia no pertany als cristians sino als musulmans".[1]
En el marc de l'operació policial portada a terme contra la ret terrorista “Ergenekon”, Sevgi Erenerol va ser detinguda en giner de 2008 com a integrant de la mateixa. Un més despuix va ser detingut pel mateix motiu el Patriarca Eftim IV. L'organisació ultranacionalista hauria planejat i portat a terme atentats en la finalitat de crear condicions favorables per a una intervenció de l'eixèrcit turc dirigida contra el govern del primer ministre Recep Tayyip Erdoğan. La justícia creu que en la sèu del Patriarcat es realisaven les reunions i s'organisaven els actes criminals de Ergenekon.
L'Iglésia ortodoxa turca no sembla contar en més fidels que els membres de la família Erenerol. No té activitat llitúrgica ni sacerdots i els patriarques no varen rebre cap formació teològica. El Papa Eftim I tenia coneiximents bàsics i cap llibre religiós propi llevat els texts en que va traduir la llitúrgia ortodox al turc, Eftim II era mèdic i Eftim III es dedicava al comerç.[2] Cap va ser elegit en un Sant Sínodo, i la seua decisió de casar-se va ser recolzada pel govern turc en contra de les objeccions fetes des del Patriarcat Ecuménico.
Iglésies
El Patriarcat Ortodox Turc conta en tres iglésies, totes elles situades en el barri de Karaköy d'Estambul i a escassa distància unes d'unes atres. La zona va estar habitada per antics pobladors de l'illa de Quíos, per lo que era denominat el barri jónico. El Patriarcat Ecuménico, a qui pertanyien originàriament, mai ha reconegut l'usurpació i continua reclamant la seua propietat i la restitució dels temples en les seues pertinences.
- L'iglésia de Santa María de Kaffa (Panagia Kaphatiani) és la sèu del Patriarcat Ortodox Turc i es troba en el número 2 d'Ali Paşa Değirmen Sokağı. Està dedicada a la dormición de la Verge. L'iglésia és coneguda popularment com a Nostra Senyora de Kaffa (Panagia kafatiane) perque va ser fundada per la comunitat grega de Kaffa (Crimea). La primera menció d'este temple va ser realisada per Tryfon Karabeinikov en 1583, qui havia segut enviat a Estambul pel Sar Ivan IV, el Terrible, en l'objectiu de distribuir fondos entre les iglésies i monasteris greco-ortodoxos de la ciutat.[30]
La primera construcció data de 1475 i va ser realisada sobre una terra comprada als genoveses de Gálata, abans de la conquista de Constantinopla per les tropes otomanes. Posteriorment va sofrir numerosos incendis i va ser vàries voltes reconstruïda fins a aplegar a 1840, data a la que pertany l'actual edificació. La peça més valiosa és l'icon de la cridada Verge Negra (Hodegitria) duta des de Kaffa en 1475 pels fundadors de l'iglésia. A lo manco des de 2008 no es realisen servicis religiosos en el seu interior i només l'exonártex està obert al públic. En el mateix es troba un barco d'argent realisat pels mariners de l'illa de Quíos com a ofrena al seu patró Sant Nicolás, i que procedix de la veïna iglésia que du el seu nom.
- L'iglésia de Sant Nicolás (Hagios Nikolaos) apareix també en l'inventari de Tryfon, no obstant l'última reconstrucció va ser realisada en 1804. En els primers anys del XXI va sofrir un incendi que va destruir una part i tant els seus icons com el barco d'argent anteriorment citat, varen ser traslladats a l'iglésia de Santa María de Kaffa. El batisteri (hagiasma) situat en el nàrtex data de 1867 i està dedicat a San Antonio.
El temple es troba en el cantó d'Hoca Tahsin Sokağı en Mumhane Caddesi. No oferix servicis religiosos ni pot ser visitat el seu interior.
- L'iglésia de Sant Joan Batista (Hagios Ioannes Prodromos) està igualment en la llista de Tryfon. Va ser destruïda per un incendi en 1696 i reemplaçada per una nova en 1698. En 1836, els jonios varen reconstruir una volta més l'edifici l'estructura del qual era en part de fusta. Finalment en 1853, els arquitectes Matzini i Stamatis Falieros, en el permís del sultà Abdülmecit I, varen donar a l'iglésia el seu aspecte actual.
En 1965, en plena crisis chiprana, l'iglésia que depenia fins a eixe moment del Patriarcat Ecuménico va ser nacionalisada i posteriorment cedida (junt en l'iglésia de Sant Nicolás) a la comunitat ortodoxa turca. Des dels anys 90 es troba llogada a l'Iglésia Asiria (comunitat ortodoxa de doctrina nestoriana) que no posseïx temple propi en Estambul. Està situada en el número 15 de Vekilharç Sokağı.
- Ademés d'estes iglésies el patriarcat és amo d'un número important de locals comercials, un edifici d'oficines en sales de reunió i un palau d'estiu.[31]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Racho Donef, "The political role of the Turkish Orthodox Patriarchate (baix-called) [1] archivat en Wayback Machine.”. Giner de 2003.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Per a un anàlisis detallat sobre la formació del Patriarcat Ortodox Turc i les seues seqüeles vore:
- ↑ K. Fothiathis, "O Ellinismes tis Tourkias apo tin Sinthiki tis Lozannis eos simera” in Poliethniki Tourkia, [Multi-Ethnic Turkey]. Atenes 1987, p. 233.
- ↑ Elisabeth Özdalga, “The Last Dragoman”. Swedish Research Institute in Istanbul, Estambul 2006, pp. 152-153.
- ↑ Alexis Alexandridis, “The Greek Minority in Istanbul and Greek-Turkish Relations, 1918-1974”. Atenes 1992, p. 151.
- ↑ 6,0 6,1 Richard Clogg, “The empty spaces where Greeks onze were”. The Times Literary Supplement, 30 de novembre de 2005. http://tls.timesonline.co.uk/article/0,,25340-1897861,00.html
- ↑ Pese al seu odi cap a lo grec, Eftim no va dubtar en enviar a la seua filla a l'Escola Grega femenina Zappeion. A. Alexandridis. op. cit, p. 205.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 “Hristiyan Türkler”. Aksiyon, 17-23 de giner de 1998, No. 163.
- ↑ Bestami Sadi Bilgic, “The Greek Orthodox Patriarchate and the Turkish-Greek Relations, 1923-1940”. The Journal of Turkish Weekly, 15 de juny de 2005. http://www.turkishweekly.net/articles.php?id=86 [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Document del Parlament britànic “Lausanne Conference on Near Eastern Affairs, 1922-1923”, Expedients de procediments i térmens de l'acort de pau, Turquia N.º 1 (1923). Citat per Harry J. Psomiades, “The Ecumenical Patriarchate Under the Turkish Republic: The First Tingues Years”, Balkan Studies 2, 1961, pp. 47-70. http://www.orthodoxchristianity.net/texts/Psomiades_ecupat.html#_edn2
- ↑ The Times. Londres, 13 d'octubre de 1923.
- ↑ Oriente Modern. Roma, 15 de giner 1924, p. 30.
- ↑ Oriente Modern. Ibid., p. 31.
- ↑ A. Sofuoğlu, “Fener Rum Patrikhanesi veu Siyasi Faaliyetleri”. Estambul, 1996, p. 153.
- ↑ I. Benlisoy i I. Macar, “Fener Parikhanesi”. Ayraç, Ankara 1996, p. 57.
- ↑ M. S. Sahin, “Fener Patrikhanesi veu Türkiye”. Estambul 1996, p. 255.
- ↑ Citat per T. Athansaiathi-Nova, “Stin Tourkia em thimosiografiko, 1925-1926”. Atenes 1967, p. 170.
- ↑ Harry J. Psomiades, op. cit.
- ↑ Alexis Alexandris, “The Identity Issue of the Minorities in Greece”. Inclós en el llibre “Crossing the Aegean” de Renee Hirschon. Berghahn Books, Nova York-Oxford 2003, p. 118
- ↑ T. C. Basbakanlik Devlet Arsivleri Genel Müdürlügü. Catàlec de l'Archiu de la República. Informe: 94 B36, Còdic: 30..10.0.00, Lloc No: 109.725..10., 22 de giner de 1929.
- ↑ T. C. Basbakanlik Devlet Arsivleri Genel Müdürlüğü, Catàlec de l'Archiu de la República. Infoemr: 94 B195, Còdic: 30..10.0.00, Lloc No: 109.732..29., 12 de febrer de 1946.
- ↑ K. Fothiathis, op. cit., p. 236.
- ↑ H. Alkan, “Türk Ortodoks Patrikhanesi”. Ankara 2000, p. 59.
- ↑ A. Sofuoğlu, op. cit., p. 201.
- ↑ J. Gordon Melton (ed.), “The Encyclopedia of American Religions: Vol. 1”. Triumph Books, Tarrytown (NY) 1991, p. 135.
- ↑ B. Oren, “Patrikhaneler Savasi”. Aydinlik, 21 de decembre de 1993.
- ↑ Sema Erder i Selmin Kaska, “Irregular Migration and Trafficking in Women: The Case of Turkey”. International Organization for Migration, Ginebra 2003, p. 60.
- ↑ Vore per eixemple
- ↑ “Fener Rum Patrikhanesi neyin pesinde?”, Yeni Hayat N.º 36, octubre de 1997.
- ↑ John & Brendan Freely "A guide to Beyoğlu". Archaelogy & Art Publications, Estambul 2006, p. 136.
- ↑ «Eglise orthodoxe turque En 1924, unix partie dones orthodoxes de Turquie suivirent Papa Eftim (Ephtim), qui, profitant de la guerre entre la Turquie et la Grèce, voulu créer unix ...». Archivat des d'el original, el 19 de novembre de 2007. Consultat el 24 de febrer de 2008.
Bibliografia
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia ortodoxa turca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.