Funeral

Un funeral (dellatí «funerālis») és el conjunt de cerimònies o oficis solemnes dedicats a un difunt dies abans del seu sepeli o sepeli, i periòdicament en cada aniversari de la seua mort. També s'usa com a sinònim d'exequias i, com a adjectiu, per a lo relacionat en els sepelis. Per a les figures nacionals importants existix el cridat funeral d'Estat.

Erro al crear miniatura:

Funeral

Els funerals d'Atahualpa obra de Luis Montero en 1867. Museu d'Art de Lima.

Àmbit funerari

La denominació de funeral, segons el Diccionari de la llengua espanyola, pot relacionar-se en «el sepeli i a les exequias, aixina com en la seua solemnitat o la seua pompa», si be l'influència de l'idioma anglés i el significat que en eixa cultura té el terme «funeral», ha invadit gran part del conjunt de ritos funeraris, inclosos el sepeli, l'incineració o cremació del cadàver, la música que puga acompanyar a les diverses cerimònies, etcétera. A la seua volta, les distintes confessions religioses (i atres organisacions, com la maçoneria) han impost els seus respectius ‘funerals’ (cerimònies i ritos contractats) en els respectius temples o iglésies, cementeris, camposantos o recints sacramentals varis, segons la cultura d'orige.

Els funerals i les visites en fèretre obert són molt rars en països com el Regne Unit, França i en gran part d'Europa, a on és habitual que solament els familiars propencs vegen la persona fallida i no és rar que ningú ho faça. El servici funerari es porta a terme casi invariablement en un fèretre tancat. Les funeràries generalment no s'utilisen per a servicis funeraris, que es porten a terme casi exclusivament en una iglésia, cementeri o crematori.

Història

Antic Egipte

Erro al crear miniatura:

Processó funerària en Egipte

Els antics egipcíacs embalsamaban els cadàvers i els reblien d'incens, mirra i atres plantes aromàtiques; despuix els depositaven en un fèretre i/o sarcòfec i se'ls conduïa al cementeri dels seus antepassats. Prop de cada població d'Egipte hi havia un cementeri. Els de Menfis i Tebas varen ser els més notables. Els separaven de la població el riu Nilo. Quan una persona havia expirat, els juges indagaven sobre la seua vida i si la seua conducta resultava irreprensible, era transportat a l'atra vora del riu pel charon, és dir, barquero, com es denominava en llengua egipcíaca. El restant es depositaven simplement en una fossa anomenada Tàrtar. Fins als reis estaven subjectes a esta costum. Si el difunt no havia pagat els seus deutes, se li negava la sepultura i els seus parents ho conservaven en la seua casa. Despuix de satisfer als acreedors se celebrava un magnífic funeral. Sobre els tirans, sacrílegos i traïdors, es deixaven els seus cadàvers abandonats en els camps per a que serviren de pastura á les feres i animals d'assut.

Antiga Grècia

En Lacedemonia els funerals eren notables per la seua senzillea: solament quan se celebraven els d'els guerrers morts per la pàtria els revestien en un robage de púrpura, posant-els recostados sobre un llit cobert d'oliva; pero no s'abocava llàgrima alguna, ni tampoc es donaven crits en públic: les dònes mateixes no ploraven mai pels difunts. D'una atra classe eren els obsequios dispensats als reis: per espai de dèu dies les dònes en el cabell solt ferien gots o objectes de metal prorrumpiendo les seues planyences. Els tribunals estaven tancats: no se celebraven reunions i a la porta de cada casa un home i una dòna estaven coberts en trages lúgubres: passat este temps el cos del monarca era conduït al sepulcro dels reis en un llit adornat de riques teles: pero si el príncip havia mort en la guerra, no es duya el seu cos á Esparta, sino que se li donava sepultura en el camp de batalla, i quan tornava l'eixèrcit es posava en el seu lloc una estàtua de cera a la que es tributaven les mateixes honra que al seu cadàver. En Atenes i en el restant de Grècia els funerals eren públics o particulars.

Funerals públics

Els públics varen ser establits per Pericles en honor dels valents que havien mort en el camp de batalla: tres dies estaven exposts els seus ossos en una tenda de campanya en la que els cobrien en flors, incens i perfums: el dia dels funerals es posaven els restants en dotze caixes de ciprer conduïdes per sengles vehículs de quatre rodes i un atre buit cridat cenotafio, que era de respecte per als d'aquells que no s'havia pogut trobar els seus cossos: d'esta sòrt el corteig fúnebre aplegava al Ceràmic, arraval d'Atenes, a on un dels primers ciutadans pronunciava l'oració fúnebre.

Funerals privats

Els funerals privats tenien moltes cerimònies: en l'instant en que el malt expirava, el seu fill o parent més propenc li tancava els ulls i li prenia el seu anell: en seguida se li cridava en alta veu pel seu nom per a que tornara en sí en el cas de que la seua ànima no hi haguera encara eixit del seu cos: despuix de llavat i ungido en essències exquisites, se li exponia en el vestíbul de la casa cobert en un robage blanc i els peus cap a la porta per a significar que anava a fer el seu últim viage: prop del cos hi havia una vasija en aigua lustral, per a que tots els que entraren en casa del difunt es purificaren en eixir. Aixina mateix hi havia una guàrdia que impedia als acreedors que tractaren de dur-li-ho i obligar per este mig als seus parents o amics a que pagaren els seus deutes: el número de dies durant els que es guardaven els difunts era distint segons les riquees i el ranc que varen tindre en vida. Passats els dies d'haver-se custodiat el cos, el que eixercia de veu pública transitava pels carrers invitant a la reunió del corteig: les persones de distinció es colocaven en els hexáforos i octóforos, espècie de vas o siga lliteres que, com indiquen els seus noms, conduïen sis o huit hòmens. El difunt per lo comú duya el rostre descobert. En ocasions se li donava de roig, principalment a les jóvens; pero quan el rostre estava deforme, llavors se li cobria enterament. En els primers temps els cortejos fúnebres, es feyen sempre de nit o abans d'eixir el Sol, d'a on procedix la costum de dur flameros i ciris en els funerals: al cap de la pompa fúnebre marchaven els tocadors de flauta que tocaven aires lúgubres; seguien despuix els seus fills en el cap cobert i despuix les filles en els peus nuets, el cap cobert i el cabell solt i després els seus parents més propencs i els seus amics. Quan una dòna havia perdut al seu marit, es revestia de trage blanc com el del difunt i es tallava el cabell per a posar-ho sobre el seu pit en el sepulcro o en la foguera, costum que va durar poc temps perque es varen acontentar en cobrir-els en cendra i terra molt fina. Si el difunt havia eixercit les primeres dignidades de la república, hòmens i dònes duyen corones en el seu cap. Aplegat junt la foguera o el sepulcro, es dirigien els ulls del difunt mirant per al cel com a lloc de la seua última morada, posant-se-li en la boca una moneda per a Caronte, en un péntol de pa per a Cerbero, el gos del barquero: després se li posava sobre una foguera elevada en forma d'altar o de forn i circuida d'un doble renc de ciprers: un dels parents més propencs capcionava fòc tornant el cap. En lo antic es tiraven en ell els vestits, teles precioses i els despojos i botí que el mort havia agarrat a l'enemic, pregant als Vents feren ràpit l'incendi: se sacrificaven aixina mateix bous i moltós per a denotar el valor del difunt contra els enemics al mateix temps que la seua dolçor per als seus conciutadans. En els temps heròics s'immolaven els presoners de guerra als Manes dels príncips i generals: últimament, s'abocava vi en les flames per a apagar-les. S'arreplegaven les cendres en una urna que per colocar-se sobre el sepulcro del difunt, que hui es diuen urnes cinerarias, i el parent més propenc donava a la família i amics un sopar en la que tots els convidados coronats en siemprevivas celebraven les alabanzas del difunt.

Antiga Roma

En Roma els funerals varen imitar en part als Grecs i Egipcíacs. En acabant de que el malt expirava el seu parent més propenc o el sobreviviente dels dos esposos si eren persones casades, donant-li l'últim ósculo en la seua boca com per a rebre la seua ànima li tancava després els seus ulls i llavis: se li trea l'anell fins que se li conduïa a la foguera i per conclamatio tots li cridaven repetides voltes per a cerciorar-se si estava mort en realitat o solament acomés de letargia. En ocasions també quan eren persones de classe es tocaven campanes i trompetes per a cridar-li. Despuix es feya inscriure el nom del difunt en els registres Libitinarios a on es pagava una moneda d'argent. baix les órdens d'estos estaven els Pollinctores, persones en el càrrec de conservar i embalsamar els cadàvers. Al difunt es vestia després en una toga blanca si no havia eixercit cap càrrec públic pero en el cas de que s'haguera elevat a la magistratura se li posava el trage de major dignitat i durant sèt dies en un llit adornat en el vestíbul de la casa colocant als seus peus una vasija en aigua lustral i un ram de ciprer per a purificar als que passaven. Prop d'ell estava constantment una persona per a evitar que li llevaren coser alguna: l'octau dia per la vesprada un heralt o gritador públic vestit de luto anunciava pels carrers la reunió de l'acompanyament en estos térmens: Exequias N. (pel subjecte), L. Filii, quibus est commodum ire, tempus est, ollus (per ille ex ædibus effertur). Els parents i amics del difunt i a voltes també el poble concorrien llavors a la porta per a formar part de l'acompanyament

Quan ell havia segut cap de la milícia, una tropa de soldats i lictorés seguien la pompa fúnebre en les armes tornades avall. El cadàver era conduït en el rostre descobert sobre un llit, be pels seus fills o be pels parents més propencs del difunt: en ocasions pels magistrats com en els funerals de Juliol César o pels senadors, com en els d'Augusto. En acabant de que el dessignator, és dir, mestre de cerimònies, havia senyalat a cada persona el seu lloc, trencaven la marcha els trompetes i flautes que tocaven aires lúgubres mentres que els músics cantaven per llamentació les alabanzas del difunt: seguia després el archimimo en els histriones i bufons, qui imitava els gests i la veu del mort: també a voltes estos actors recitaven passages d'autors dramàtics anàlecs a les circumstàncies. Despuix anaven les condecoracions de les ocupacions que el difunt havia eixercitat en vida: les corones, les recompenses acordades al seu valor igualment que les banderes que havia agarrat a l'enemic: es vea ademés el seu bust en cera, les imàgens dels seus antepassats i dels seus parents; mes este honor, cridat jus imaginum, estava reservat per als patricios. Les lleis prohibien dur els busts dels parents que hagueren segut condenats encara que hagueren gojat tals dignidades. En el corteig dels emperadors es conduïen en vehículs de quatre rodes les imàgens i símbols de les províncies que havien somés. Els llibertes del difunt anaven en la comitiva, coberta el cap en el gorro, signe de la seua llibertat, i en ocasions els senyors per vanitat manumitían a tots els seus siervo abans de morir en l'objecte de tindre en els seus funerals un acompanyament més numerós: a ells seguien els chiquets, els parents i els amics. Els fills del difunt duyen un vés-ho en el cap, mentres que les filles vestides de trage blanc marchaven en el cap descobert i el cabell tendit. Despuix anaven les prefices, flentes o lloronas assalariades, seguien en multitut precedides de tots els empleats en funerals com pollinctorés, vespillones, ustores, sandapilarios.... En els funerals d'un home o dòna ilustre, l'acompanyament es dirigia al fórum, prop de la tribuna de les arengas: llavors un dels seus fills o dels seus parents més propencs pronunciava la seua oració fúnebre: des d'allí la comitiva marchava al camp de Mart, a on per lo comú es cremaven els cossos: la foguera en que es posava el difunt era quadrada en forma d'altar com entre els Grecs i cobert de ciprer per tots costats: allí es colocava el cadàver vestit en el trage més fi i envolt en una tela d'asbesto. Quan se li havien obert els ulls, posat el seu anell i en la seua boca la moneda d'argent per a pagar el pas a Caronte se li rosava en essències i perfums. Llavors, els parents més propencs encenien en un flamero la foguera i tiraven en mig de les flames els trages, armes i tots els objectes que hi havia més estimat el difunt: en els funerals de Juliol César, els veterans, per dispensar-li honor, varen tirar les seues armes en la seua foguera. S'immolaven també bous i moltons que es tiraven en les flames. En lloc de la bàrbara i antiga costum de matar els presoners de guerra, es varen donar lluites de gladiadorés, cridats Bustuarios (bustum, foguera): en ocasions es donaven carreres de cavalls en derredor de la foguera i també es representaven peces de teatre. Despuix d'estar el cos consumit, s'apagava el fòc en vi, s'arreplegaven les seues cendres que llavades en llet i vi i tancades en una urna es depositava en el sepulcro de la família. Després, el sacrificador que havia assistit a la cerimònia, purificava tres voltes als assistents en un ram d'oliva mullat en aigua lustral. Per últim, la flente o llorona principal ordenava a l'acompanyament que es retirara dient estes paraules: L, licet: llavors els parents i amics del difunt, responien tres voltes: Val, nos ordine quo natura voluerit sequemur. Adeu, nosatres et seguirem quan la naturalea nos cride. Si els cadàvers no es cremaven els tancaven en una espècie de cofre o caixa de fanc o argila cuita, de pedra o també de marbre a on se li posava una llàntia perpètua en les figures o idollos de divinitats i les ampolletas o gots lacrimatorios perque contenien elíquit de les llàgrimes abocades en l'acompanyament del difunt. Els funerals dels simples ciutadans no es feyen en les cerimònies abans dites: despuix d'haver custodiat els morts un dia o dos a lo més, li'ls duya als llocs que ells havien designat per a la seua sepultura. Els pobres, ficats simplement en una caixa de fanc o argila cuita, destinada per a tots, eren dutes per quatre vespillones o siga portadors, fòra de la població junte la porta de les Esquilias a on es cremaven o s'enterraven sense distinció en fosses comunes. La cerimònia dels funerals terminava sempre per un festí que es donava als parents i amics del difunt: passats nou dies es donava un atre cridat el gran sopar o el Novendial (de novem , nou; dies, dia), al que en lloc del trage negre es duya el blanc, perque el luto havia cessat.

En la lliteratura

Com rito fúnebre està present ya en obres de l'Antiguetat Clàssica com la Eneida, en ellibre de la qual V, en complir-se un any de la mort d'Anquises, l'héroe Eneas celebra els seus funerals seguint les tradicions de l'época. Durant els sacrificis, una serp es menja les ofrenes del altar. No sabent si es tracta d'una mala criatura o del geni delloc, Eneas preferix prendre-ho com un bon presagie.

En la música

Diversos autors han compost obres per a un rèquiem: Wolfgang Amadeus Mozart, Giuseppe Verdi, Gabriel Fauré, etcétera. (Vejau Requiem (desambiguación)Obres musicals).

Vore també

• sepeli
• funeral masónico
• Música per a un funeral masónico, de W. A. Mozart.
• rèquiem
• Anex:Funerals

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCasares1959">Casares (1959). Diccionari ideològic de la llengua espanyola, 1975 edició, Barcelona: Gustavo Gili. ISBN 8425201268.

Enllaços externs

Funeral en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• «Funeral. Documents relacionats» (en és). 'Universitat de la Rioja'. Consultat el 23 de febrer de 2018.* «Funeral. Documents relacionats» (en és). 'Universitat de la Rioja'. Consultat el 23 de febrer de 2018.