L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Dinastia Sui

La dinastia Sui (en chinenc tradicional: 隋朝, chinenc migeval /*ziuᴇ ʈˠiᴇo/;[1] mandarí modern (pinyin): Suí cháo; 581-618) va seguir a les Dinasties Meridionals i Septentrionals i va precedir a la dinastia Tang en China. Va durar 37 anys i va acabar en al voltant de quatre sigles de govern compartit entre dinasties autoproclamades tant en el nort, com en el sur. La dinastia Sui es compara a sovint en l'anterior dinastia Qin sobre les seues possessions i a la crueltat dels seus guanys. El pronte colapse de la dinastia Sui s'ha atribuït a les tiràniques exigències del govern sobre el poble, que va soportar el terrible agobi dels imposts i el treball obligatori. Estos recursos es varen agotar en la construcció del Gran Canal —un desafiu d'ingenieria monumental— i en el emprendimiento d'atres proyectes de construcció, incloent la reconstrucció de la Gran Muralla China. Debilitada per costosos fracassos militars contra Coreja a principis d'el VII, la dinastia es va desintegrar per una combinació de tumults populars, desllealtat i assessinats.

L'emperador Wen i la fundació de la dinastia Sui

Cap a finals de les dinasties del Nort i del Sur, el poble Xianbei governats pels Zhou del Nort va conquistar a la dinastia Qi del Nort en 577 i reunificó el nort de China. Per a llavors, Yang Jian, un general dels Zhou del Nort que més vesprada fundaria la dinastia Sui, es va convertir en el regente de la cort dels Zhou del Nort.[2] El clan de Yang Jian, el clan Yang d'Hongnong, tenia orígens Han i reivindicava la seua ascendència del general de la dinastia Han Yang Zhen,[3][4][5][6][7] pero s'havia casat en els xianbei durant generacions.[2] La filla de Yang Jian era l'emperatriu viuda, i el seu fillastre, l'emperador Jing de Zhou del Nort, era un chiquet. Despuix d'esclafar a un eixèrcit en les províncies orientals, Yang Jian va usurpar el tro als governants de Zhou del Nort i es va convertir en Emperador Wen de Sui. Encara que anteriorment era el duc de Sui quan servia en la cort de Zhou, a on el caràcter "Sui Plantilla:Linktext" significa lliteralment "seguir" i implica llealtat, l'emperador Wen va crear el caràcter únic "Sui (隋)", transformat a partir del caràcter del seu antic títul, com a nom del seu recent fundada dinastia. En una sanguinosa porga, va fer eliminar a cincuenta y nueve príncips de la família real Zhou, pero aixina i tot va aplegar a ser conegut com el "Emperador Cult".[8] L'emperador Wen va abolir les polítiques anti-Han del nort de Zhou i va recuperar el seu llinage Han de Yang. Despuix de guanyar-se el respal dels erudits confucianos que ostentaven el poder en les anteriors dinasties Han (abandonant el nepotisme i la corrupció del sistema de nou rancs), l'emperador Wen va iniciar una série de reformes destinades a enfortir el seu imperi per a les guerres que reunificarían China. En la seua campanya de conquista del sur, l'emperador Wen va reunir mils de barcos per a enfrontar-se a les forces navals de la dinastia Chen en el riu Yangtsé. Els més grans d'estos barcos eren molt alts, tenien cinc cobertes superpostes i capacitat per a 800 persones sense tripulació. Estaven equipats en sis botavaras de 15 metros de llarc que s'utilisaven per a balancejar i danyar els barcos enemics, o per a immovilisar-els de modo que les tropes marines de Sui pogueren utilisar tècniques d'actuació i abordage.[8] Ademés d'amprar a Xianbei i atres grups ètnics chinencs per a la lluita contra Chen, l'emperador Wen també va amprar el servici de gent del surest de Sichuan, que Sui havia conquistat recentment.[8]

En 588, els Sui havien acumulat 518.000 soldats a lo llarc de la vora nort del riu Yangtsé, que s'estenia des de Sichuan fins al Mar de China Oriental.[9] La dinastia Chen no va poder resistir semblant assalt. Cap a 589, les tropes Sui varen entrar en Jiankang (Nanjing) i l'últim emperador de Chen es va rendir. La ciutat va ser arrasada, mentres les tropes Sui escoltaven als nobles de Chen de regrés al nort, a on els aristócrates del nort varen quedar fascinats en tot lo que el sur podia oferir-els cultural i intelectualment. Encara que l'emperador Wen era famós per dur a la bancarrota al tesor de l'estat en proyectes bèlics i de construcció, va realisar moltes millores en les infraestructures durant els primers anys del seu regnat. Va establir graners com a fonts d'aliments i com a mig per a regular els preus de mercat a partir de la tributació de les collites, molt a l'estil de l'anterior dinastia Han. El gran excedent agrícola va favorir el ràpit creiximent de la població fins a alcançar un màxim històric, que només va ser superat en el deceno de la dinastia Tang més d'un sigle despuix. La capital de l'estat de Chang'an (Daxing), encara que situada en el cor militarment segur de Guanzhong, estava alluntada dels centres econòmics de l'est i el sur de l'imperi. L'emperador Wen va iniciar la construcció del Gran Canal, en la finalisació de la primera ruta (i la més curta) que unia directament Chang'an en el Riu Groc (Huang He). Posteriorment, l'emperador Yang va ampliar enormement l'escala de construcció del Gran Canal.

 
Divisions de la China Sui baix Yangdi (regions occidentals no representades).
 
Divisió administrativa de la dinastia Sui cap a l'any 610 d. C.

Externament, l'emergent Jaganato Turc (Tujue) nómada en el nort suponia una gran amenaça per a la recent fundada dinastia. En la maniobra diplomàtica de l'emperador Wen, el Khaganate es va dividir en Oriental i Occidental mitats. Més vesprada es va consolidar la Gran Muralla per a assegurar encara més el territori septentrional. En els últims anys de l'emperador Wen, la primera guerra en Goguryeo (Coreja), va terminar en derrota. No obstant, el célebre "Regnat de Kaihuang" (nom d'época de l'emperador Wen) va ser considerat pels historiadors com un dels vèrtiços del periodo imperial de dos milenis de l'història chinenca. Els emperadors Sui pertanyien a l'aristocràcia militar del noroest, i citaven com a antepassats als Yang d'Hongnong 弘農楊氏, un clan Han.[10][11] Feyen recalcament en la seua ascendència Han, i afirmaven descendir del funcionari Han Yang Zhen.[12] el Nou Llibre de Tang remonta la seua ascendència patrillinial als reis de la dinastia Zhou a través dels Ducs de Jin.[13] Els Li de Zhaojun i els Lu de Fanyang procedien de Shandong i estaven emparentats en el clan Liu, que també estava relacionat en els Yang d'Hongnong i atres clans de Guanlong.[14]

 
Tomba de Yu Hong, comerciant de Sogdia enterrat en Taiyuan en 592. Museu de Shanxi. Museu de Shanxi.[15]

Els Yang d'Hongnong, els Jia d'Hedong, els Xiang d'Henei i els Wang de Taiyuan de la dinastia Tang varen ser reivindicats posteriorment com a antepassats per linajes de la dinastia Song.[16]

L'informació sobre estos importants acontenyiments polítics en China es va filtrar d'algun modo cap a l'oest i va aplegar al Imperi bizantí, la continuació del Imperi romà en l'est. Dels pobles túrquicos d'Àsia Central els romans orientals varen derivar un nou nomene per a China despuix dels més antics Sinae i Serica: Taugast] (Túrquico antic: Tabghach), durant el seu periodo Wei del Nort (386-535).[17] L'historiador bizantí del sigle VII Theophylact Simocatta va escriure una generally accurate depiction de la reunificació de China per l'emperador Wen de la dinastia Sui, en la conquista de la dinastia rival Chen en el sur de China. Simocatta va situar correctament estos acontenyiments dins del periodo de regnat del governant bizantí Maurici.[18] Simocatta també va proporcionar informació somera sobre la geografia de China, la seua divisió pel riu Yangzi i la seua capital Khubdan (del turc antic Khumdan, és dir, Chang'an) junt en el seu costums i cultura, considerant a les seues gents "idólatras" pero sabio en el govern.[18] Va senyalar que el governant es dia "Taisson", que segons ell significava "Fill de Deu", tal volta el chinenc Tianzi (Fill del Cel) o inclús el nom del governant contemporàneu Emperador Taizong de Tang.[19]

Govern de l'emperador Wen

Entre els seus majors guanys de l'emperador Wen varen estar la reestructuració del govern per a simplificar l'administració interna, una revisió del còdic penal i numerosos proyectes d'obres públiques, incloent la creació d'un complex sistema de canals que unia els rius Groc, Huai i Yangtsé. Wendi va anar també partidari del budisme, i va fomentar la difusió d'esta religió per tots els seus dominis. Reunificó tota China en l'any 589, despuix de derrotar a la dinastia Chen ubicada en el sur de China. Es va ocupar també de protegir les fronteres del seu nou imperi. En el nort dominaven els köktürk, la confederació de pobles nómades que controlava la estepa des de la caiguda definitiva dels rouran (555). El domini köktürk s'establia principalment sobre les estepas orientals fins a alcançar la taiga-estepa (Manchuria) i inclusivament, ser capaces de llançar vàries hordes alvançades fins a aplegar a les estepas occidentals, lindando ya en els territoris del Imperi sasánida i més allà (Imperi bizantí). L'enorme extensió dels seus territoris, va fer que justament la confederació aplegara a adolir d'una consegüent debilitat estructural, condenada ya des d'époques primerenques, a sofrir conats de rebelió tant per part de membres de la família gobernant, com per adalides regionals desijosos d'obtindre més poder i influència. Sabedor d'estes debilitats, Yang Jian va tractar de crear des d'un inici una hàbil taranyina política que conseguira desestabilisar la pròpia confederació, oferint el seu respal a les faccions enfrontades sempre que fora beneficiós per a l'estat. Aixina, mentres que tendia la seua mà i reconeiximent als köktürk de les regions occidentals, les tropes Suì colpejaven i delimitaven el terreny d'acció dels köktürk situats en les regions orientals, que a la postre s'alçaven com la branca més important i noble de tota la confederació. Estes maquinació polítiques, juntament en el reforçament de la Gran Muralla, un increment del número de tropes que patrullaven la frontera septentrional i la creació del gran canal, varen reduir enormement (encara que no al complet) l'amenaça d'un atac potencial dels köktürk situats en les regions orientals. Simultàneament, esta política va permetre també la reobertura de les rutes comercials occidentals, i de nou es va desenrollar una pròspera relació comercial en Àsia Central i Occidental.

Emperador Yang i colapse dels Jin

Yáng Guǎng (楊廣, r. 604-617) en varis aspectes va ser inclús més ambiciós que el seu pare. Va construir una segona capital en Luoyang, en l'est, per a complementar la construïda per Wendi en Chang’an. Va supervisar la tornada de les regions del sur de China a l'Imperi, i l'anexió del regne de Champa, en el modern Vietnam. No obstant, va ser l'ambició de Yangdi (combinada en la mala gestió financera) lo que finalment va causar la pèrdua de l'imperi. Els seus intents d'entrometerse en la política interna de les seues veïns nómades varen suscitar el distanciament de la facció dels köktürk de l'oest, seguit de l'influència directa sobre les ciutats-Estat de la Conca del Tarim, abans baix una teòrica "subordinació tributària" (que no territorial). En l'any 612, Yangdi va iniciar una série de campanyes per a sometre al regne coreà de Goguryeo, que fins a llavors s'havia negat a pagar tribut. Unes inundacions desastroses varen agravar el cost d'estes campanyes fallanques, tant en recursos com en vides humanes. Pocs anys més vesprada, va esclatar una rebelió per tot l'imperi, i en l'any 618 Yangdi va ser assessinat pels seus propis colaboradors. El generaliu Yan, futur Gaozu de Tang (r. 618-626), va colocar al jove Yang You (楊侑) en el tro i va establir un breu governe títaro en el que va governar China fins que va assumir formalment el títul d'Emperador. Açò va donar inici a la dinastia Tang, considerat com una edat dorada en l'història chinenca. Els Jin varen desaparéixer definitivament despuix del derrocament de Yang Tong (楊侗), qui va governar breument l'Oest de China fins a l'any 619, encara que tradicionalment es data el fi de la dinastia en l'ascens de Gaozu un any abans.

Sobirans de la dinastia Sui

Nom pòstum Nomene personal Regnat
Emperador Wen 文皇帝 Yang Jian 楊堅 581-604
Emperador Yang 煬皇帝 Yang Guang 楊廣 604-618
— Yang You 楊侑 618-618
Emperador Gong 恭皇帝 Yang Tong 楊侗 618-619

Cultura

 
Model d'un músic en una pipa, dinastia Sui.

Encara que la dinastia Sui va ser relativament efímera, en térmens culturals representa una transició respecte a les époques precedents, i molts desenrolls culturals que poden considerar-se incipients durant la dinastia Sui es varen ampliar i varen consolidar posteriorment durant la subsegüent dinastia Tang, i époques posteriors. Açò inclou no només les grans obres públiques iniciades, com la Gran Muralla i el Gran Canal, sino també el sistema polític desenrollat per Sui, que va ser adoptat per Tang en pocs canvis inicials, llevat en el cim de la jerarquia política. Atres desenrolls culturals de la dinastia Sui varen ser la religió i la lliteratura, en eixemples particulars com el budisme i la poesia. Els Sui realisaven rituals i sacrificis.[20]

Taoisme

La cort Sui va seguir una política protaoísta. En el primer regnat de la dinastia, l'Estat va promoure l'escola taoísta Louguan del Nort, mentres que en el segon regnat va promoure l'escola taoísta Shangqing del Sur, possiblement per la preferència de l'emperador Yang per la cultura del Sur.[21]

Budisme

 
Una estàtua de pedra de la dinastia Sui del Avalokitesvara Boddhisattva (Guanyin)

el budisme va ser popular durant el periodo dels Setze Regnes i les Dinasties del Nort i del Sur que varen precedir a la dinastia Sui, estenent-se des de l'Índia per mig de Kushan Afganistan fins a China durant l'Han tardana. El budisme va adquirir importància durant el periodo en que el control polític central era llimitat. El budisme va crear una força cultural unificadora que va traure al poble de la guerra i ho va introduir en la dinastia Sui. En molts sentits, el budisme va ser responsable de la renaixença de la cultura en China baix la dinastia Sui. Encara que les primeres ensenyances budistes es varen adquirir a partir de sánscrito sutra de l'Índia, va anar a finals de les Sis Dinasties i durant la dinastia Sui quan varen escomençar a florir les escoles locals chinenques de pensament budiste. Més notablement, Zhiyi va fundar la Tiantai i va completar el Gran tractat sobre la Concentració i la Perspicàcia, dins del com va ensenyar el principi de "Tres mil regnes en un sol moment de la vida" com l'essència de l'ensenyança budista esbossada en el Sutra deloto. L'emperador Wen i la seua emperatriu s'havien convertit al budisme per a llegitimar l'autoritat imperial sobre China i la conquista de Chen. L'emperador es va presentar com un rei Cakravartin, un monarca budiste que utilisaria la força militar per a defendre la fe budista. En l'any 601 d. C., l'emperador Wen va fer distribuir relíquies de Buda en temples de tota China, en edictes que expressaven els seus objectius: "que totes les persones dins dels Quatre Mars puguen, sense excepció, desenrollar l'allumenament i junts cultivar un karma afortunat, fent que les existències presents conduïxquen a vides futures felices, que la creació sostinguda d'una bona causalitat nos duga a tots i cada u fins al maravellós allumenament".[22]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 89  En definitiva, este acte va ser una imitació de l'antic Mauryan Emperador Ashoka d'Índia.[22]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 89 

Confucianisme

El filòsof confuciano Wang Tong va escriure i va ensenyar durant la dinastia Sui, i inclús va ocupar breument el càrrec de secretari de Shuzhou.[23] La seua obra més famosa (aixina com l'única que ha sobrevixcut), la Explicació de la mija (Zhongshuo, 中說)[24] va ser compilada poc despuix de la seua mort en 617.

Poesia

 
Yang Guang representat com a emperador de Sui. Pintat per Yan Liben (600-673).

Encara que es va seguir escrivint poesia i alguns poetes varen adquirir rellevància, mentres que uns atres varen desaparéixer del panorama, la breu dinastia Sui, pel que fa al desenroll de la poesia chinenca, carix de distinció, encara que representa, no obstant, una continuïtat entre les Sis Dinasties i la poesia de Tang.[25] Entre els poetes de la dinastia Sui es troben el Yang Guang (580-618), que va anar l'últim emperador Sui (i una espècie de crític de poesia); i també, la Dama Hou, una de les seues consortes.

Referències

  1. ↑ Middle Chinese reconstruction of Zhengzhang Shangfang for 隋
  2. ↑ 2,0 2,1 (2009) China: A History (en en), Hackett Publishing, pp. 167–168. ISBN 978-0-87220-915-2. «"Yang Jian (r. 581-604), fundador de la dinastia Sui, pertanyia a l'aristocràcia militarista del noroest de China, ètnicament mixta, desenrollada durant el periodo de divisió. El clan Yang havia servit als Xianbei i s'havia casat en ells durant generacions. (...) Encara que era un producte de l'aristocràcia nortenya d'ètnia mixta, Yang Jian va fer recalcament en l'identitat cultural chinenca Han."»
  3. ↑ Howard L. Goodman (2010). Xun Xu and the Politics of Precision in Third-Century AD China, Brill, pp. 81-. ISBN 978-90-04-18337-7.
  4. ↑ (1992) Bulletin, The Museum, p. 154.
  5. ↑ Jo-Shui Chen (2006). Liu Tsung-yüan and Intellectual Change in T'ang China, 773-819, Cambridge University Press, pp. 195-. ISBN 978-0-521-03010-6.
  6. ↑ Peter Bol (1994). 'Esta cultura nostra': Intellectual Transitions in T'ang and Sung China, Stanford University Press, pp. 505-. ISBN 978-0-8047-6575-6.
  7. ↑ (1995) Àsia Major, Institut d'Història i Filogia de l'Acadèmia Sinica, p. 57.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 (2006) East Àsia: A Cultural, Social, and Political History, Houghton Mifflin Harcourt, p. [1]. ISBN 0-618-13384-4.
  9. ↑ Zizhi Tongjian, vol. 176.
  10. ↑ Peter Bol (1994). 'This Culture of Ours': Intellectual Transitions in T'ang and Sung China, Stanford University Press, p. 505. ISBN 978-0-8047-6575-6.
  11. ↑ Jo-Shui Chen. Liu Tsung-yüan i el canvi intelectual en la China de T'ang, 773-819, Cambridge University Press, p. 195. ISBN 978-0-521-03010-6.
  12. ↑ (1992) Bulletin, El Museu, p. 154.
  13. ↑ Nou Llibre de Tang, s:新唐書
  14. ↑ Jo-Shui Chen. Liu Tsung-yüan i el canvi intelectual en la China de T'ang, 773-819, Cambridge University Press, pp. 43-. ISBN 978-0-521-03010-6.
  15. ↑ “La tomba de Yu Hong de la dinastia Sui en Taiyuan” . Chinese Archeology (中国考古) 2.
  16. ↑ Peter Bol. 'This Culture of Ours': Transicions intelectuals en la China de T'ang i Sung, Stanford University Press, pp. 66-. ISBN 978-0-8047-6575-6.
  17. ↑ Luttwak, Edward N. (2009). The Grand Strategy of the Byzantine Empire. Cambridge and London: The Belknap Press of Harvard University Press. ISBN 978-0-674-03519-5, p. 168.
  18. ↑ 18,0 18,1 Yule, Henry (1915). Henri Cordier (ed.), Cathay and the Way Thither: Being a Collection of Medieval Notices of China, Vol I: Preliminary Essay on the Intercourse Between China and the Western Nations Previous to the Discovery of the Cape Route. Londres: Societat Hakluyt. Consultat el 21 de setembre de 2016, pp 29-31.
  19. ↑ Yule, Henry (1915). Henri Cordier (ed.), Cathay and the Way Thither: Being a Collection of Medieval Notices of China, Vol I: Preliminary Essay on the Intercourse Between China and the Western Nations Previous to the Discovery of the Cape Route. Londres: Societat Hakluyt. Consultat el 21 de setembre de 2016, p. 29; també nota a peu de pàgina nº 4 de la p. 29.
  20. ↑ Early Chinese Religion: The Period of Division (220-589 Ad), Brill, pp. 84-. ISBN 978-90-04-17585-3.
  21. ↑ Emperador Yang de la dinastia Sui: His Life, Claves, and Legacy, SUNY Press, p. 225. ISBN 978-0791482681.
  22. ↑ 22,0 22,1 (2006) East Àsia: A Cultural, Social, and Political History, Houghton Mifflin Harcourt. ISBN 0-618-13384-4.
  23. ↑ Ivanhoe, Philip. Llectures de l'escola Lu-Wang del neoconfucianisme, Indianapolis: Hackett Pub. Co., p. 149. ISBN 978-0872209602.
  24. ↑ Explicació de la mija (中說)
  25. ↑ Watson, Burton (1971). Chinese Lyricsm: Shih Poetry from the Second to the Twelfth Century. (Nova York: Columbia University Press). ISBN 0-231-03464-4, p. 109.

Vore també

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dinastia_Sui&oldid=1597677»