L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Bandera de Japó


La bandera nacional de Japó és el pabelló que representa a Japó i que, junt en l'escude i l'himne nacional, té la categoria de símbol patrio. Consistix en un rectàngul de color blanc i en un gran disc roig (representant al Sol) en el centre. Es denomina oficialment Nisshōki (日章旗? «bandera del sol en forma de disc») en japonés, pero és comunament coneguda com Hinomaru (日の丸? «disc solar»).

La bandera Nisshōki és la bandera nacional del Imperi de Japó según lo dispuesto en la llei concernent a la Bandera i el Himne Nacional, que va ser promulgada i va entrar en vigor el 13 d'agost de 1999. Encara que anteriorment no s'especificava una bandera oficial, el Hinomaru ya era de facto l'insígnia nacional. Dos proclamacions de 1870 donaven sengles recaptes per al disseny d'una bandera nacional. L'us del Hinomaru va ser severament restringit durant els primers anys de l'ocupació nortamericana despuix de la Segona Guerra Mundial, encara que posteriorment les restriccions es varen relaixar.

Durant la primerenca història de Japó, el motiu del Hinomaru va ser utilisat en les banderes de daimyos i samuráis. Durant la Restauració Meiji, tant el disc solar com l'insígnia del sol naixent de l'Armada Imperial Japonesa es varen convertir en els principals símbols de l'emergent Imperi de Japó. Cartells en propaganda, llibres de text i películes pintaven la bandera com una font d'orgull i patriotisme. Als ciutadans se'ls demanava que mostraren la bandera en les seues llars durant les festes nacionals, celebracions i atres ocasions que decretara el Govern.

Diferents objectes devocionales al país i al emperador en el motiu del Hinomaru es varen tornar populars durant la segona guerra sino-japonesa i atres conflictes. Estos objectes anaven des de consignes escrites en banderes fins a penyores de vestir i plats en l'image de la bandera.

La percepció pública de la bandera nacional varia. Per a alguns japonesos, la bandera representa al país, per lo que cap atra pot substituir-la. No obstant, la bandera no és desplegada per la seua associació en el nacionalisme extrem. L'us de la bandera i del himne nacional —el Kimi ga yo— han segut un assunt polèmic en les escoles públiques de Japó des del fi de la Segona Guerra Mundial. Disputes sobre el seu us han derivat en protestes, demandes i per lo manco un suïcidi en la prefectura de Hiroshima. La població de Okinawa va preservar la bandera encara durant la presència militar nortamericana en el lloc.[1] Per als governs de China i Corea del Sur, la bandera és símbol d'agressió i imperialisme. A pesar de les connotacions negatives, fonts japoneses i occidentals asseguren que la bandera és un perdurable i poderós símbol per als japonesos.

Distintes banderes s'han basat en el Hinomaru, incloent l'insígnia de l'Armada, ademés de que va servir com a base per a atres banderes en Japó, tant d'us públic com a privat.

Història

Antecedents

 
Amaterasu Ō-Mikami (dalt al centre), deesa del Sol i figura important en la mitologia japonesa


L'orige exacte del Hinomaru és desconegut,[2] encara que sembla que el sol naixent tenia un significat simbòlic des d'inicis del VII. Japó és freqüentment mencionat en diversos texts antics com «la terra del sol naixent»,[3] ademés de que este astre està fortament relacionat en la família imperial ya que el mit de la creació de Japó afirma que els membres del tro són descendents de la deesa Amaterasu.[4][5] En l'any 607, una correspondència oficial que començava en «de l'emperador del sol naixent» va ser enviada al emperador Yang de Sui.[6]

Fins a abans de 1492 quan va ser descoberta Amèrica i 1606 quan va ser descubiertó lo que ara és conegut com Austràlia, el món conegut terminava en Japó, que es troba en l'extrem Est i ya que el sol ix per este punt cardinal es creïa que era la primera nació en el costat naixent del sol, és per este motiu que va ser coneguda també com la terra del sol naixent i per este motiu es va utilisar esta simbologia.

Històricament, en Japó se li va donar una gran importància a les banderes, estandarts i blasones, especialment durant les batalles.[7] Les primeres mencions de banderes relatives a este país vénen de cròniques chinenques en a on es descriu que mensagers provinents de Japó portaven estandarts grocs, ademés de haver regalat banderes en brocats dorats, aixina com espases.[8] Junt en les banderes es varen desenrollar els mon —o blasones— dels quals es té registre del seu us des del periodo Nara. Durant esta época el més utilisat era el de les «nou estreles», i el seu us no tenia fins militars encara sino que, per eixemple, s'utilisaven per a distinguir aquells transports a on viajaven els oficials de la Cort Imperial.[9]

Periodos Heian, Kamakura i Muromachi

A finals del periodo Heian, época durant la qual varen tindre lloc numerosos conflictes bèlics com les guerres Genpei i les rebelions Hogen i Heiji, es va utilisar un tipo de bandera, cridada hata jirushi, per a identificar i organisar als eixèrcits samurái. Els hata jirushi consistien en una espècie de banderines llarcs que penjaven d'una barra horisontal nugada a un màstil.[10] És este tipo d'insígnies les que varen utilisar tant els membres del clan Taira com els del clan Minamoto, protagonistes de les guerres Genpei i a els qui algunes fonts —com el Heike Monogatari, obra del XII que descriu les lluites entre abdós clans— atribuïxen haver utilisat el Hinomaru en els seus palmitos, cridats gunsen.[11][12]

Una atra de les llegendes de l'orige del Hinomaru és atribuïda al monge budiste Nichiren. Supostament, durant les invasions dels mongoles a Japó en el XIII, Nichiren li va donar un estandart del sol al shōgun per a portar-ho durant la batalla.[13] És d'esta época d'a on s'obtenen les primeres fonts gràfiques d'insígnies de l'història de Japó, a través del Moko Shurai Ekotoba, un roll escrit per Takezaki Suneaga en el registre dels eixèrcits que varen combatre als mongoles en dit enfrontament.[14]


Per la seua banda, per a llegitimar el seu govern, els shogunes Ashikaga, descendents del clan Minamoto, varen utilisar en les seues banderes invocacions d'Hachiman, deu de la guerra, les quals havien segut adoptades com a símbol personal originalment per Minamoto Yoshikuni, el primer en haver pres el llinage Ashikaga.[15] Ashikaga Yoshiaki, últim shōgun Ashikaga, ademés d'utilisar les invocacions de Hachiman va afegir en les seues banderes un Hinomaru. Ashikaga Shigeuji, membre d'una de les branques menors de la família, va utilisar com a insígnia en les seues banderes un kiri mon en un Hinomaru.[16]

Periodo Sengoku i Azuchi-Momoyama

Durant el periodo Sengoku, l'identificació de les tropes per mig de banderes, aixina com la senyalisació per mig d'elles, va aumentar la seua importància, i ademés varen sorgir banderes més grans cridades nobori, les quals anaven nugades tant a una barra vertical com a un màstil.[17]

Takeda Shingen, un dels principals daimyos d'este periodo, va utilisar un Hinomaru en les seues banderes.[18] Una d'elles encara es conserva en el Museu Takeda, en el temple Erin, en Kofu. El famós rival de Shingen, Uesugi Kenshin, va utilisar també el Hinomaru en les seues.[19]

Atres daimyou d'este periodo que varen utilisar un disc solar com a símbol personal varen ser Sakai Tadatsugu, que ho amprava en un uma jirushi, i Dona't Masamune, qui és representat en un dibuix en un disc solar com el seu sashimono[20] —o chicoteta bandera d'identificació personal que anava nugada en l'esquena del samurái—.[21] Toyotomi Hideyoshi, un dels «grans unificadores de Japó», va portar el disc solar en els seus barcos durant les invasions japoneses a Corea,[22] mentres que Tozawa Masamori, aliat de Tokugawa Ieyasu, va utilisar un sashimono per als mensagers en el que apareixia un disc roig al centre d'una bandera en fondo blau.[23]

  •  
    Representació d'un atakebune, en el que es poden observar quatre Hinomaru en el costat de popa
  •  
    Representació de la batalla de Nagashino. Es poden observar alguns Hinomaru en les banderes

Shogunato Tokugawa

Vore també: Shogunato Tokugawa

En 1600 el país pràcticament va quedar dividit en dos bandos, els quals es varen enfrontar en la batalla de Sekigahara. De dit conflicte va resultar vencedor Tokugawa Ieyasu, qui eixe mateix any va instaurar el shogunato Tokugawa, ademés d'ordenar l'ubicació del Hinomaru en els màstils dels seus barcos per a que anaren la seua insígnia naval.[22]

Durant el shogunato Tokugawa es va decretar una política coneguda com sakoku, la qual restringia la comunicació en el restant dels països, principalment en les potències estrangeres. La reclusió va terminar en 1853, quan el comodoro Matthew Perry va obligar a Japó a obrir les seues fronteres —en un episodi conegut com «barcos negres»—. En 1854, el govern va ordenar que tots els barcos japonesos portaren el Hinomaru per a que es distinguiren dels barcos estrangers.[11] Abans d'això, banderes en distints tipos de Hinomaru es varen utilisar en embarcacions que comerciaven en Rússia i Estats Units.[2]


Ya per a finals d'esta época, el disc solar roig era comú en les banderes de distints grups socials.[24]

  •  
    Dibuix del sigle XIX d'una embarcació en Ryukyu, similar al barco-dragó
  •  
    Vista d'una de les pàgines del Ō uma jirushi, obra escrita pel monge Kyūan al començament del periodo Edo. S'aprecia el Hinomaru, utilisat pel clan Sakai.
  •  
    El Shōhei Maru, el primer barco de guerra japonés a l'estil occidental.

Restauració Meiji

Vore també: Restauració Meiji
 
Bandera de Japó (1870-1999)

L'actitut que va prendre el shogunato front a les potències estrangeres va motivar l'inconformitat de varis grups socials, que varen lluitar per la tornada a l'activitat política de l'emperador, reclós a assunts religiosos des de varis sigles arrere. La situació va derivar en la guerra Boshin, en la conseqüent renúncia de l'últim shōgun Tokugawa. Curiosament, durant dit conflicte, tant beligerants aliats al shogunato com els que recolzaven a l'emperador varen utilisar la bandera del Hinomaru.[24] L'emperador va prendre llavors les regnes del país i el seu govern va escomençar un procés de modernisació del país. Dos proclamacions de l'any 1870, portades a terme pel Consell d'Estat (Daijō-kan), el cos gobernant en els inicis de l'era Meiji, donaven sengles recaptes per al disseny d'una bandera nacional. Una bandera en un disc solar va ser adoptada com a nacional per als barcos mercants en la Proclamació n.º 57 del tercer any de Meiji —expedida el 27 de febrer de 1870—, mentres que una atra bandera nacional era utilisada per l'Armada baix la Proclamació n.º 651 del tercer any de Meiji —expedida el 27 d'octubre de 1870—. Un any més vesprada, no obstant, les responsabilitats llegislatives varen recaure en la Cambra d'esquerra (Sa-in) i finalment, en 1885, el Consell va ser reemplaçat pel Gabinet (Naikaku).[25] Totes les lleis prèvies que no varen ser publicades en la Gasseta Oficial de Japó varen ser llavors abolides,[26] aixina com les «declaracions» del Consell.[27] El Hinomaru va ser llavors la bandera nacional conforme a la llei fins a 1885 —lo que la convertix en la primera bandera nacional adoptada—[25][28] i posteriorment en la bandera nacional de facto, al no aprovar-se una atra llei per a este símbol durant la Restauració Meiji.[29]

Mentres que l'idea dels símbols nacionals resultava estranya per als japonesos, el govern Meiji els necessitava per a comunicar-se en el restant dels països.[30] Posteriors implementacions per part del govern li varen donar major identificació al país, incloent el himne Kimigayo i el sagelle imperial.[31] Es va instaurar ademés el sintoísmo estatal, per mig del qual es va buscar una unitat nacionalista a l'estat, recolzat en les creències del sintoísmo. Entre atres mides, es va instaurar un nou calendari que va reemplaçar al de les cinc festivitats a l'any (gosseku), i durant les noves celebracions, el govern va pressionar als habitants per a que el Hinomaru fora onejat en eixes dates, inclús baix coerció de la policia.[32]

Imperialisme japonés i guerra del Pacífic

 
Cartell propagandístic de l'harmonia entre els japonesos, chinencs i manchúes. El text diu «En la cooperació de Japó, China i Manchukuo, el món pot estar en pau».

L'us de la bandera nacional va aumentar conforme Japó es convertia en imperi, i el Hinomaru va estar present durant les celebracions de les victòries de la primera guerra sino-japonesa i la guerra rus-japonesa. Ademés, la bandera es va utilisar en els esforços bèlics a lo llarc de tot el país.[33] A pesar d'això, en 1931, un membre de la Cambra de Representants va propondre un proyecte de llei per a que la bandera alcançara el nivell de símbol nacional (Dai Nihon teikoku kokki hōan), que va ser rebujat per la Cambra de Parells.[27]

Una película propagandística de 1934 mostrava banderes d'atres països com a incompletes i defectuoses en els seus dissenys, mentres que es mostrava a la japonesa com a perfecta en totes les seues formes.[34] En 1937, un grup de chiquetes de la prefectura de Hiroshima varen mostrar la seua solidaritat en els soldats que lluitaven en China durant la segona guerra sino-japonesa, menjant Hinomaru bentō, consistent en un umeboshi en mig d'un llit d'arròs. El Hinomaru bentō es va convertir en el principal símbol de la movilisació de guerra i solidaritat dels soldats fins a la década de 1940.[35]

Les primeres victòries de la guerra contra China varen provocar que el Hinomaru s'utilisara novament en les celebracions. Es diu que la bandera podia vore's en les mans de tots els japonesos durant les desfilades.[33]

Durant este periodo, els llibres de text mostraven el Hinomaru en distintes consignes, les quals expressaven devoció a l'emperador i al país. El patriotisme va ser ensenyat com una virtut als chiquets japonesos. Expressions de patriotisme, tals com portar la bandera o rendir cult a l'emperador tots els dies, eren considerats hàbits del «bon japonés».[36]

La bandera va ser una ferramenta de l'imperialisme japonés en les àrees ocupades del Surest d'Àsia durant la Segona Guerra Mundial: les persones tenien que usar la bandera[37] i els chiquets tenien que cantar el Kimigayo en l'escola mentres s'issava la bandera en les cerimònies.[38] En algunes àrees, es varen permetre banderes locals, com en Filipines, Indonèsia i Manchukuo,[39] [40] [41] encara que en algunes atres colónies —com en el cas de Coreja— el Hinomaru i atres símbols es varen utilisar per a relegar als coreans a un estatus de segona classe dins de l'imperi.[42]


Per als japonesos, el Hinomaru era «la bandera del sol naixent que allumenarà l'obscuritat de tot lo món».[43] Per als occidentals, era un dels símbols militars més poderosos de Japó.[44]

  •  
    Un makunouchi, un tipo de bentō japonés. A la dreta es veu un Hinomaru bentō, molt popular durant l'imperialisme de Japó. Consistix d'un llit de gohan —arròs blanc cuit al vapor— en un umeboshi en el centre.
  •  
    Chiquets onegen les banderes de Japó, Itàlia i l'Alemània nazi. 1938.
  •  
    Targeta d'any nou de 1905 en l'image del Hinomaru.
  •  
    Fotografia d'un allistament de la década de 1930. El Hinomaru és mostrat en la casa i és portat per varis chiquets.

Ocupació nortamericana

Vore també: Ocupació de Japó
 
Pabelló usat durant l'ocupació de Japó
 
El Hinomaru, mentres és descendit en Seül, Corea, el 9 de setembre de 1945, dia de la rendició.

El Hinomaru va ser la bandera nacional de facto durant tota la Segona Guerra Mundial i el periodo d'ocupació.[29] No obstant, en els primers anys de posguerra era necessari el permís del comandant suprem de les Potències Aliades per a issar la bandera del sol naixent.[45][46]

Les fonts existents divergixen en el grau en que l'us del Hinomaru es va vore restringit. Encara que algunes referències utilisen el terme «prohibir»,[47] les restriccions originals eren severes, pero no varen aplegar mai a la total prohibició.[29]

Despuix de la Segona Guerra Mundial, els barcos japonesos civils de l'Autoritat de Control de Navegació dels Estats Units per a la marina mercant japonesa varen utilisar una insígnia.[48] Modificada a partir del còdic de senyalisació, l'insígnia va ser utilisada des de setembre de 1945 fins al fi de l'ocupació nortamericana.[49]

Per la seua banda, els barcos nortamericans que operaven en aigües japoneses utilisaven una bandera de senyalisació modificada de la «O» com la seua insígnia.[50]


El 2 de maig de 1947, el general Douglas MacArthur va alçar les restriccions concernents a l'us en públic del Hinomaru en l'edifici de la Dieta Nacional, el Palau Imperial, la residència del primer ministre i l'edifici de la Cort Suprema, açò en la ratificació de la nova Constitució de Japó.[51][52] Les restriccions es varen relaixar encara més en 1948, quan se li va permetre als ciutadans onejar la bandera en celebracions nacionals. En giner de 1949, les restriccions es varen abolir definitivament en permetre-se-li a tots onejar el Hinomaru en qualsevol moment sense cap tipo de permís. Com a resultat, es va encorajar en escoles i llars onejar la bandera fins a prop de la década de 1950.[45]

De la posguerra a 1999

 
El Hinomaru mentres és issat en les oficines de les Nacions Unides en Nova York (1956)

Des de la Segona Guerra Mundial, la bandera de Japó ha segut criticada per l'associació que es té d'ella en el passat militariste del país; crítiques similars s'han fet contra el himne nacional.[53] Els sentiments al voltant del Hinomaru i el Kimigayo varen representar un canvi, del sentiment patriòtic del Dai Nippon (Gran Japó) al pacifiste i antimilitar Nihon. Per este canvi ideològic, la bandera va ser utilisada en menys freqüència en Japó despuix de la guerra, a pesar de que les restriccions del comandant suprem de les Potències Aliades varen ser alçades en 1949.[46][54]

Mentres que Japó va escomençar a restablir les seues relacions diplomàtiques, el Hinomaru va ser utilisat com a arma política en l'exterior. En la visita de 1971 del emperador Shōwa i l'emperatriu Kōjun a Països Baixos, el Hinomaru va ser incendiat per ciutadans d'eixe país, els qui demandaven que, o l'emperador retornara al seu país, o que fora enjuïciat per la mort de presoners de guerra neerlandesos durant la guerra.[55] Internament, la bandera ni tan sols va ser utilisada durant les protestes en contra del nou acort d'estatus de forces militars negociat entre Estats Units i Japó. La bandera utilisada en major freqüència pels sindicats i atres colectius de protesta va ser la bandera roja de tumult.[56]

Quan Tòquio va albergar els Jocs Olímpics de 1964 es va plantejar un nou problema en la bandera. Abans de la celebració dels jocs, el tamany del disc solar va ser canviat en considerar que no impactava en ser issada junt a atres banderes.[46] Tadamasa Fukiura, un especialiste en colors, va decidir colocar el disc solar a les dos terceres parts de la llongitut de la bandera. Fukiura ademés va decidir els colors de la bandera de 1964, aixina com la dels Jocs Olímpics de 1998 en Nagano.[57]


En 1989, la mort de l'emperador Shōwa va dur en si problemes morals sobre la bandera. Alguns conservadors consideraven que si la bandera podia utilisar-se durant les cerimònies sense obrir velles ferides, potser hi hauria una possibilitat de que el Hinomaru es convertira en la bandera nacional sense que el seu significat constituïra un repte.[58] Durant un periodo de sis dies, la bandera va onejar a mija asta o va ser coberta en tela negra a lo llarc de tot el país.[59] A pesar dels brots de protestes i actes de vandalisme comesos, la presència de la bandera el dia del funeral de l'emperador,[60] aixina com el dret de les escoles de colocar a mija asta la bandera sense reserves, va significar un èxit per als conservadors.[58]

Des de 1999

 
La Llei Concernent a la Bandera i el Himne Nacional, tal i com va aparéixer en la Gasseta Oficial el 15 d'agost de 1999.

La Llei Concernent a la Bandera i el Himne Nacional (国旗及び国歌に関する法律 Kokki Oyobi Kokka ni Kansuru Hōritsu?) va ser aprovada en 1999, a on es varen proclamar com a símbols nacionals de Japó el Hinomaru i el Kimigayo.

La proposta de llei va derivar del suïcidi del director d'una escola en Hiroshima, qui no va poder resoldre una disputa entre la junta de l'escola i els professors a raïl d'una discussió sobre el Hinomaru i el Kimigayo.[61]

El primer ministre Keizō Obuchi, del Partit Lliberal Democràtic, va decidir preparar les lleis necessàries per a que abdós símbols nacionals es convertiren en els oficials per a l'any 2000. El seu secretari general del gabinet, Hiromu Nonaka, desijava que la respectiva llegislació estiguera terminada per al dècim aniversari de la coronació d'Akihito com a emperador.

Els principals defensors de la proposta varen ser els membres del Partit Lliberal i del Kōmeitō, mentres que l'oposició incloïa al Partit Socialdemócrata i al Partit Comuniste, que alegaven les vinculacions d'abdós símbols nacionals en l'época militarista. El Partit Comuniste no va permetre que l'assunt es decidira per mig dels ciutadans, mentres que el Partit Democràtic de Japó no podia aplegar al consens dins de les seues pròpies files. El seu president, Naoto Kan, va assegurar que el partit devia recolzar la proposta, perque l'institució hi havia ya reconegut abdós símbols com a nacionals.[62] Tant el secretari general de la Diputació com el futur primer ministre pensaven que la proposta causaria més divisions dins de la societat i les escoles públiques.[63]


La Cambra de Representants va aprovar la proposta el 22 de juliol de 1999, en 406 vots a favor i 86 en contra.[64] La llegislació es va enviar a la Cambra de Consellers el 28 de juliol, sent aprovada el 9 d'agost. Va ser proclamada com a llei el 13 del mateix més.[65] Intents per part del Partit Democràtic durant la votació per a que solament el Hinomaru fora nomenat bandera oficial varen ser rebujats per la Dieta.[66]

El 8 d'agost del 2009 es va prendre una fotografia durant una reunió del Partit Democràtic en motiu de les eleccions generals per a la Cambra de Representants d'eixe any en la qual s'apreciava un estandart penjant del sostre, el qual s'havia fet tallant dos banderes Hinomaru i s'havien unit formant el logotip del partit. Els membres del Partit Lliberal es varen sentir agraviats i el primer ministre, Tarō Asō, va assegurar que dit acte era imperdonable. En resposta, el president del Partit Democràtic, Yukio Hatoyama —qui havia votat per la Llei Concernent a la Bandera i el Himne Nacional—,[63] va assegurar que l'estandart no era un Hinomaru, per lo que no devia considerar-se com a tal.[67]

Disseny

 
La bandera té una proporció de dos per tres (2:3). El diàmetro del disc solar és de tres quints de l'esgambi (altura) de la bandera i està colocat directament en el centre.


Aprovada en 1870, la Proclamació n.º 57 del primer ministre contava en dos recaptes relacionats en la bandera nacional. El primer recapte especificava cóm i quí issava la bandera, mentres que la segona especificava cóm devia fer-se la bandera.[2] La proporció especificada era de sèt unitats de llarc per dèu d'ample (7:10). El disc roig, representant al Sol, va ser calculat en tres quintes parts de l'esgambi en l'asta. La llei estipulava que el disc estiguera en el centre, encara que usualment es colocava un centèsim (1/100) cap al costat del màstil.[68][69] El 3 d'octubre d'eixe mateix any, es va aprovar una atra série de regulacions per al disseny de l'insígnia mercant i atres banderes navals.[70] Per a la bandera mercant, la proporció es va estipular en dos unitats de llarc per tres d'ample (2:3). El tamany del disc va ser el mateix, encara que es va colocar un veinteavo (1/20) cap al costat del màstil.[71]

En aprovar-se la Llei Concernent a la Bandera i el Himne Nacional, les dimensions de la bandera es varen modificar llaugerament.[72] La proporció total es va canviar a dos unitats de llarc per tres d'ample (2:3). El disc solar es va moure cap al centre, encara que el seu tamany va continuar sent el mateix.[73]

El fondo de la bandera és blanc en un disc solar roig (紅色 beni iro?), pero el to exacte del color no va ser definit en la llei de 1999.[72] L'única posta donada és que el color roig era d'un to «intens».[74]


Establida per l'Agència de Defensa de Japó (hui dia el Ministeri de Defensa) en 1973, la llista d'especificacions del color roig de la bandera es va determinar com a 5R 4/12, mentres que el blanc és N9 en el Sistema de Color de Munsell.[75] El document va ser canviat el 21 de març de 2008, de tal forma que la construcció de la bandera segons la llegislació i la taula de colors de Munsell coincidiren. El document menciona la fibra acrílica i el nailon com a teles que poden usar-se en la confecció de banderes utilisades per a l'eixèrcit. Per a l'acrílic, el color roig és 5.7R 3.7/15.5 i el blanc N9.4; nailon té 6.2R 4/15.2 per a roig i N9.2 per a blanc.[75] En un document emés per l'oficina d'Assistència Oficial de Desenroll, el color roig per al Hinomaru i el logotip de l'organisació és definit com DIC 156 i CMYK 0-100-90-0.[76] Durant les delliberació per a establir el marc llegal de la llei concernent als símbols nacionals de 1999 es va sugerir que s'usara un to de roig lluent (赤色 aka iro?) o un color d'acort en la Japanese Industrial Standards.[77]

Color oficial (blanc) Color oficial (roig) Sistema de colors Font Any URL
N9[78] 5R 4/12[78] Munsell DSP Z 8701C 1973 [75]
N/D 156[79] DIC ODA Symbol Mark Guidelines 1995 [76]
N/D 0-100-90-0 CMYK ODA Symbol Mark Guidelines 1995 [76]
N9.4 (Acrílic)[78] 5.7R 3.7/15.5 (Acrylic)[78] Munsell DSP Z 8701I 2008 [75]
N9.2 (Nailon)[78] 6.2R 4/15.2 (Nailon)[78] Munsell DSP Z 8701I 2008 [75]
N/D 032 Coated[80] Pantone Guia de protocols dels Jocs Olímpics de 2008 – Manual de banderes 2008 [81]

Vore també

Referències

  1. ↑ Ishikawa, Mao, 1953-; 石川真生, 1953-, {{{nom2}}} (2011). Hinomaru o miru em : Ishikawa Mao s#inshū = Here's what the Japanese flag means to em : Mao Ishikawa., Shohan edició, Miraisha. OCLC 758437484. ISBN 978-4-624-71093-4.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Bandera i himnes nacionals» (PDF). webjapan.org. Ministeri de Relacions Exteriors de Japó. Consultat el 11 de decembre de 2009.
  3. ↑ Edgington, 2003, pp. 123-124.
  4. ↑ Ashkenazi, 2003, pp. 112-113.
  5. ↑ Hall, 1996, p. 110.
  6. ↑ Dyer, 1909, p. 24.
  7. ↑ Miller, 2001, p. 56.
  8. ↑ Turnbull, 2002, p. 6.
  9. ↑ Turnbull, 2002, p. 7.
  10. ↑ Turnbull, 2002, p. 8.
  11. ↑ 11,0 11,1 Itoh, 2003, p. 205
  12. ↑ «Japan Fact Sheet» (en anglés). Consultat el 16 de maig de 2010.
  13. ↑ Feldman, 2004, pp. 151-155.
  14. ↑ Turnbull, 2002, p. 12.
  15. ↑ Turnbull, 2002, p. 15.
  16. ↑ Turnbull, 2002, p. 16.
  17. ↑ Turnbull, 2002, p. 22.
  18. ↑ Turnbull, 2002, p. 28.
  19. ↑ Turnbull, 2002, p. 58.
  20. ↑ Turnbull, 2002, p. 52.
  21. ↑ Turnbull, 2002, p. 20.
  22. ↑ 22,0 22,1 Frédéric, 2005, p. 549
  23. ↑ Turnbull, 2002, p. 56.
  24. ↑ 24,0 24,1 Ohnuki-Tierney, 2002, p. 352
  25. ↑ 25,0 25,1 Goodman, Neary, 1996, pp. 77-78
  26. ↑ Röhl, 2005, p. 20.
  27. ↑ 27,0 27,1 Goodman y Neary, 1996, p. 78
  28. ↑ «レファレンス事例詳細» (en japonés). Biblioteca Nacional de la Dieta. Consultat el 20 de novembre de 2009.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Befu, 1992, pp. 32-33
  30. ↑ Feiler, 2004, p. 214.
  31. ↑ Ohnuki-Tierney, 2002, pp. 68-69
  32. ↑ Hardacre, 1989, p. 33.
  33. ↑ 33,0 33,1 Befu, 2001, pp. 92-95
  34. ↑ Nornes, 2003, p. 81.
  35. ↑ Cwiertka, 2007, pp. 117-119.
  36. ↑ Partner, 2004, pp. 55-56.
  37. ↑ Tipton, 2002, p. 137.
  38. ↑ Newell, 1982, p. 28.
  39. ↑ «[1]». Consultat el 19 de giner de 2010.
  40. ↑ «The Controversial Philippine National Flag» (PDF). National Historical Institute. Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2009. Consultat el 19 de giner de 2010.
  41. ↑ Taylor, 2004, p. 321.
  42. ↑ Goodman, Neary, 1996, p. 102.
  43. ↑ Ebrey, 2004, p. 443.
  44. ↑ Hauser, Ernest. «[2]». Consultat el 17 de giner de 2010.
  45. ↑ 45,0 45,1 «国旗，国歌の由来等» (en japonés). Ministeri d'Educació. Archivat des d'el original, el 10 de giner de 2008. Consultat el 1 de decembre de 2007.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 Goodman, Neary, 1996, pp. 81-83
  47. ↑ Hardarce, Helen; Adam L. Kern (1997). New Directions in the Study of Meiji Japan, Brill, p. 653. ISBN 9004107355.
  48. ↑ 吉田 藤人. «邦人船員消滅» (en japonés). Archivat des d'el original, el 9 de decembre de 2012. Consultat el 2 de decembre de 2007.
  49. ↑ Universitat de Leicester (1987). The Journal of Transport History, Manchester (Regne Unit): Universitat de Leicester, p. 41.
  50. ↑ Carr y Hulme, 1956, p. 200.
  51. ↑ Yoshida, Shigeru. «Carta de Shigeru Yoshida al general MacArthur, datada el 2 de maig de 1947» (en japonés, anglés). Biblioteca Nacional de la Dieta. Consultat el 3 de decembre de 2007.
  52. ↑ MacArthur, Douglas. «Carta de Douglas MacArthur al Primer Ministre, datada el 2 de maig de 1947». Archius nacionals de Japó. Consultat el 10 de decembre de 2009.
  53. ↑ Fongo, Jun. «». Consultat el 11 de giner de 2008.
  54. ↑ Meyer, 2009, p. 266.
  55. ↑ Large, 1992, p. 184.
  56. ↑ Yamazumi, 1988, p. 76.
  57. ↑ «ブラックマヨネーズ» (vídeo){{#if:New Star Creation|, New Star Creation.
  58. ↑ 58,0 58,1 Borneman, 2003, p. 112
  59. ↑ Chira, Susan. «[3]». Consultat el 30 de giner de 2010.
  60. ↑ Kataoka, 1991, p. 149.
  61. ↑ Aspinall, 2001, p. 126.
  62. ↑ «国旗国歌法制化についての民主党の考え方» (en japonés). Partit Democràtic de Japó. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2010. Consultat el 17 de giner de 2010.
  63. ↑ 63,0 63,1 Itoh, 2003, pp. 209-210
  64. ↑ «第１４５回国会　本会議　第４７号» (en japonés). Biblioteca Nacional de la Dieta. Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2012. Consultat el 17 de giner de 2010.
  65. ↑ «議案審議経過情報: 国旗及び国歌に関する法律案» (en japonés). Cambra de Representants. Archivat des d'el original, el 23 de març de 2011. Consultat el 17 de giner de 2010.
  66. ↑ «国旗・国歌法案、衆院で可決　民主党は自主投票» (en japonés). Partit Democràtic de Japó. Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2010. Consultat el 18 de giner de 2010.
  67. ↑ «[4]», Sankei Shimbun, Sankei Digital. Consultat el 6 de setembre de 2009 (en japonés).
  68. ↑ 明治3年太政官布告第57号.,.
  69. ↑ Takenaka, 2003, pp. 68-69.
  70. ↑ (明治3年太政官布告第651号,)
  71. ↑ Takenaka, 2003, p. 66.
  72. ↑ 72,0 72,1 国旗及び国歌に関する法律.,
  73. ↑ «Bàsic / Informació general de Japó» (en anglés). Consulat general de Japó en Sant Francisco. Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2007. Consultat el 19 de novembre de 2009.
  74. ↑ «Bandera nacional i himne nacional». Oficina del Gabinet, Govern de Japó. Consultat el 2 de giner de 2010.
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 75,3 75,4 «Defense Specification Z 8701C (DSPZ8701C)» (en japonés). Ministeri de Defensa. Archivat des d'el original, el 27 de giner de 2010. Consultat el 9 de juliol de 2009.
  76. ↑ 76,0 76,1 76,2 «日章旗のマーク、ODAシンボルマーク» (en japonés) (PDF). Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2011. Consultat el 6 de setembre de 2009.
  77. ↑ «第１４５回国会　国旗及び国歌に関する特別委員会　第４号» (en japonés). Biblioteca Nacional de la Dieta. Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2011. Consultat el 1 de febrer de 2010.
  78. ↑ 78,0 78,1 78,2 78,3 78,4 78,5 Hexadecimal obtingut en colocar els colors en Feelimage Analyzer [5] archivat en Wayback Machine.
  79. ↑ «DICカラーガイド情報検索 (vore 1.4)» (en japonés). DIC Corporation. Consultat el 15 de setembre de 2009.
  80. ↑ «Pantone». Pantone LLC. Consultat el 9 de decembre de 2009.
  81. ↑ (2008) Flag Manual, Pequín, Chinenca: Beijing Organizing Committee for the Games of the XXIX Olympiad – Protocol Division, pp. B5.

Notes

Bibliografia

Llegislació


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bandera_de_Japó&oldid=1468310»