Anar al contingut

Secta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una secta[1] és el conjunt de seguidors d'una doctrina ideològica o religiosa concreta, que representa una «secció» o un «sector» despuix d'un conjunt més ampli,[2] o be que s'ha «tallat», «separat», «desgajado».[3] En tots els casos, la paraula secta té una connotació de divisió o ruptura que té en l'orige de l'escissió a un mestre al que el grup ha seguit.[4]

El terme s'usava originalment solament per a aludir a partits o comunitats de persones en afinitats comunes (ideològica, socials, culturals, religioses, polítiques, esotèriques, etc.), que a través de les seues ensenyances o ritos es diferenciaven d'uns atres grups socials. Solament posteriorment va adoptar el sentit secundari de «heregia», o creència i grup dissident que se separa de la seua font original, o que discrepa de les religions majoritàries, casi sempre en connotacions pijoratives. Despuix, en els anys huitanta es definix el concepte de «nous moviments religiosos» per a diferenciar-los del concepte negatiu popular de «sectes», i evitar aixina la persecució de les minories. Actualment encara hi ha preocupació entre les autoritats civils front als grups sectaris autènticament perillosos, per lo que s'ha sugerit el concepte de «sectes destructives».[5]


Etimologia

El terme castellà «secta» pot provindre del llatí sequi: seguir, que s'aplicava a les escoles de filosofia (d'a on ve sectátor i sectatorios: ‘adherente’, ‘seguidor’, i es referix a ‘seguir a un mestre o líder’). També s'han plantejat dubtes sobre si prové del llatí secara (‘tallar, separar’). De secara provenen les paraules «insecte» i «sector». En abdós casos està present l'idea de separació.

També s'usa actualment el terme menys pijoratiu «nous moviments religiosos» per a referir-se a sectes inocuo. El problema de la terminologia és important, ya que des de distintes àrees del pensament i de la ciència s'oferixen diverses definicions. Els sociòlecs angloparlantes utilisen la paraula sect (‘credo’, ‘cult’ o inclús ‘secta’ en la seua accepció menys usada) per a referir-se a un grup religiós que també té un alt grau de tensió en la societat circumdant, pero que la seua creència és, dins del context d'eixa societat, en gran part tradicional. El terme pijoratiu cult, equivalent a la paraula espanyola «secta» en la seua accepció més comuna, indica el grup que té un alt grau de tensió en la societat circumdant.[6]


Història

En el món antic es considerava a «els «sectaris» com a persones que seguien les ensenyances d'un filòsof.[7] Els primers cristians varen ser cridats «secta dels nazarenos» pels judeus. Plantilla:Biblia.

El Nou Testament i les cartes atribuïdes a sant Pablo utilisen la paraula hairesis (αἵρεσις, «elecció», «lo elegit», «alternativa», «partit» o «facció»[8][9]) per a referir-se a les subdivisions del judaisme i les divisions dins de la comunitat cristiana (per eixemple, Plantilla:Biblia; Plantilla:Biblia i Plantilla:Biblia). En el cas d'estes últimes queda manifest que li les vea baix una llum negativa.[10]

En el cristianisme primitiu es va usar cada volta més el terme hairesis per a referir-se a les desviacions de grups dissidents cristians de la comunitat completa, i en el temps es varen considerar com heregies, és dir, «falses doctrines», en contrast en una ortodòxia definida.

Esta idea va ser recolzada per l'Iglésia catòlica durant l'Edat Mija i posteriorment, en calificar, per eixemple, com a «secta luterana» als protestants, definició mantinguda en certs texts fins a el XX.

Encara hui en círculs protestants se seguix esta llínea de pensament. Per eixemple, el ministre metodista episcopal nortamericà Charles Samuel Braden va donar esta definició: «Una secta, com yo la definixc, és qualsevol grup religiós que diferix significativament en un o més respectes sobre la creència i pràctica d'eixos grups religiosos que són considerats com a expressions normatives de la religió en la nostra cultura total».[11]


Us actual del terme

Us en el llenguage coloquial

En l'ús popular a sovint es consideren sectes simplement a organisacions religioses a les que es veu com potencialment perilloses o problemàtiques, o ben alluntades de l'ortodòxia teològica, com «heregies». Açò inclou a alguns grups i organisacions dins de les iglésies tradicionals, aixina com a nous grups, en particular els sorgits a partir de la segona mitat del XIX.

En els anys setanta i huitanta es consideraven les sectes com «una «religió de jóvens», ya que inicialment molts es varen afiliar a distintes sectes, seguint l'eixemple de personages populars. «Secta» s'utilisa hui en dia de manera pijorativa, i hi ha qui ho considera un crit de batalla.[12] A sovint s'acusa que algunes d'estes sectes ho varen anar principalment per motius econòmics, que es varen convertir en comunitats religioses per a conseguir la protecció especial de l'Estat, majors llibertats i drets, aixina com per a gojar d'exenció d'imposts.


Controvèrsia

El tema de les sectes ha provocat controvèrsia en repetides ocasions. Hi ha dos camps oposts: per un costat estan, sobre la base de la llibertat religiosa i la condena de les restriccions als grups religiosos, representants de les pròpies minories religioses i filosòfiques, acadèmics estudiosos de la religió, alguns sociòlecs, advocats i ONG defensores dels Drets Humans com Amnistía Internacional (que reserva el terme «secta» per a grups religiosos minoritaris i comprobadamente violents).

Amnistia, en el seu informe anual 2011,[13] va denunciar lleis i mides «antisectarias» que llimiten la llibertat de cult, en llocs com Afganistan, Aràbia Saudita, Argèlia, Armènia, Bèlgica, Birmània, China, Eritrea, Espanya, França, Iran, Israel, Malàsia, Marroc i el Sahara Occidental, Països Baixos, Palestina, Ruanda, Rússia, Turkmenistan, Uganda, Uzbekistan, Vietnam i Zimbabue. Les denúncies van des de la prohibició de l'ús del vel religiós, fins a l'encarcerament arbitrari d'artistes acusats de qüestionar a les religions majoritàries.

És de preocupació la manipulació en fins polítics del concepte de secta, aixina com el seu us arbitrari en defensa de les religions oficials contra qualsevol discrepància. Per eixemple, Charles Samuel Braden, ministre metodista episcopal i acadèmic nortamericà, va donar esta definició contra les minories: «Una secta, com yo la definixc, és qualsevol grup religiós que diferix significativament en un o més aspectes sobre la creència i pràctica d'eixos grups religiosos que són considerats com a expressions normatives de la religió en la nostra cultura total».[14] Este us arbitrari en ocasions ha desnugat golpizas i linchaments contra ciutadans pacífics, minories religioses i objectors de consciència.[13]

Per un atre costat, hi ha els qui sincerament condenen en energia a certs grups religiosos degut a que llimitarien objectivament la llibertat de les persones, incloent a representants d'iglésies i religions, a funcionaris d'agències estatals i les iniciatives creades per familiars, antics membres dissidents, sicòlecs, sociòlecs, científics, polítics i advocats i ONG privades com RIES.

En concret, les controvèrsia a sovint giren entorn a acusacions com:

Violència sectària durant la rebelió dels bóxers, en China (1899-1901).
  • Restriccions a la llibertat de cult contra les sectes per les crítiques de les seues pràctiques i les mides preses per a aplicar la llei, i dins d'elles mateixes per les restriccions dels líders contra la dissidència (prohibició de tipos de lliteratura, música, art, películes, etc. considerades heregies).
  • Restriccions a la llibertat religiosa reconeguda pel dret internacional i les constitucions nacionals cap als nous grups religiosos o minories ètniques en les seues pròpies tradicions religioses.
  • Restriccions a la llibertat d'expressió dels membres del grup, tant per part de l'Estat com per la seua pròpia dirigencia.
  • Restriccions a la lliure circulació dels membres del grup (dins i fòra del país).
  • Intromissió estatal en qüestions de moral o creències personals.
  • Explotació econòmica dels membres per les llargues hores de treball i salari mínim, per casos d'explotació sexual o abús sexual de chiquets, chiquetes i adolescents, ya siga pels membres del grup o organismes repressius antisectarios.
  • Fraus, evasió d'imposts, rompimiento de lleis i tradicions religioses, de costums socials consuetudinàries, objecció de consciència davant lleis considerades contràries a les seues creències, etc.
  • Cult al líder del grup, que li dona total control sobre els membres, tant física com psicològicament.
  • Us de la violència en un afany de defensa paranoica o en oberta intolerància cap a atres grups.
  • Conflictes familiars, particularment en les famílies a on un dels pares ha abandonat el grup i els chiquets continuen en ell, o en grups que induïxen a abandonar radicalment i hostilmente al núcleu familiar per a viure en comunid

ad.

  • Impossibilitat de que els chiquets accedixquen a l'educació, atenció mèdica, i de visitar a membres de la família fòra del grup o comunitat.


Cobertura en els mijos

Casos aïllats sobre violència relacionats en les sectes han aplegat als titulars de prensa. Especialment espectaculars han segut els següents:

Vista de Jonestown en Guyana

S'inclouen a la seua volta els crims de grups de ultraizquierda, com Sendera Lluminosa, ETA, etc.; d'ultraderecha, com a agrupacions skinhead i neonazis; i adherentes a la Jihad Islàmica, com Al Qaeda.


Us llegal

En els mijos jurídics, sociològics i religiosos i en el context científic, el terme rara volta s'utilisa ara en el seu sentit tradicional. Els grups religiosos es denominen «organisacions» o «moviments religiosos».


Definició sociològica

Max Weber distinguix a «les «sectes» de «les «iglésies» sobre la base dels seus mecanismes de creiximent: sectes són comunitats dinàmiques, en les que l'individu, per una decisió personal i solament despuix d'un minuciós examen per part de la secta, s'afilia. En contrast, les iglésies, segons Weber, són aquelles en les que s'hereta una identitat cultural.[29]

Peter L. Berger veu en la secta un model d'organisació per a la autosuficiencia colectiva de les minories. La seua base filosòfica és una ortodòxia, la veritat ontològica d'un concepte anterior. Una comunicació en la que la comprensió dels fonaments de la vida és blasfemo i perillós. Per a transmetre la «verdadera» doctrina requerix mides d'organisació i d'influència, no solament l'adoctrinament de cada ser humà, sino també de la seua forma de relacionar-se en el món alié.[30]

Una tercera corrent diferencia sectes d'iglésies sobre la base de les seues ideologies. Les ideologies religioses de les iglésies no estan en conflicte en el seu entorn social,[31] pero sí les de sectes, que s'oponen ideològicament al seu entorn social.[32]

Stark i Bainbridge definix la religió com una organisació humana en l'objectiu de preparar compensació a les privacions de la gent sobre la base de suposicions sobrenaturals. Estos preparatius es realisen en tres dimensions:

  • Mundana o terrenal: adjudicació privilegis mundans, principalment en les iglésies.
  • En un atre món: donacions de consol per a les persones desfavorides, principalment en les sectes.
  • Dimensió universal: el compliment dels desijos més profunts de cada ser humà independentment de la seua situació social.

H. Richard Niebuhr observa que les sectes varen sorgir com a moviments cismáticos de les grans iglésies, i que tendixen a convertir-se en lo que els seus membres necessiten, pero que si no ho poden satisfer es produïxen més divisions. Basant-se en esta conclusió, considera que les transicions entre «la «secta» i la «iglésia» són fluïdes.

Una atra corrent considera que la diferència estreba en el número de seguidors. Les sectes són simplement els moviments minoritaris, pu açò que el cristianisme i atres religions varen escomençar sent considerades com a sectes mentres eren minoritàries, fins que es varen convertir en grups numerosos i varen anar llavors considerades religió, ya siga de forma oficial, com en el cas del cristianisme, o de facto com en atres casos. Esta opinió coincidix en el sentit general de la paraula. Alguns restringixen la definició de secta exclusivament a les sectes perilloses.

Els grups que prometen compensació es distinguixen per estes: «Màgiques» o promeses especials de manipulació del mig ambient per als seus propis objectius, «Religioses» o de compensació general segons un model universal que explica el món. Esta distinció es remonta a Emile Durkheim.

La «màgia» florix quan els mijos científics falten o no són acceptables. Sectes basades en la màgia poden convertir-se en moviments mundials, com a mostra el desenroll de la Dianética convertint-se de pseudociencia en Iglésia de la Cienciologia.[33]

Per a Rodríguez les sectes són un grup de persones les quals utilisen tècniques de persuasió coercitiva la qual propicien la destrucció de la personalitat prèvia o la danyen de forma severa. El considera que la dinàmica de funcionament li du destruir drets jurídics inalienables en un Estat de Dret ademés de destruir per complet els llaços afectius i de comunicació del sectari en el seu entorn social habitual i en si mateixa.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Samuel, Albert (1989). Para comprender las religiones de nuestro tiempo, Estella, Navarra: Ed. Verbo Divino, p. 188. ISBN 978-84-7151-633-6. «La misma etimología es ambigua. Vacila entre secare (cortar) y sequi (seguir). Entonces, una secta sería a la vez una «sección», un «sector» separado de un conjunto más amplio, y el grupo que ha seguido a un maestro, precisamente en el origen de esa separación.»
  3. ↑ Rodríguez Santidrián, Pedro (1989). Diccionario de las religiones, Madrid: Alianza Editorial, p. 384. ISBN 978-84-2065-665-6.
  4. ↑ Samuel, Albert (1989). Para comprender las religiones de nuestro tiempo, Estella, Navarra: Ed. Verbo Divino, p. 188. ISBN 978-84-7151-633-6.
  5. ↑ Diccionario de la lengua española
  6. ↑ «¿Qué es una secta? El criterio de demarcación». Vicente Jara Vera. 2006.
  7. ↑ Informe final de la Comisión Bundestag sobre las llamadas sectas y psicogrupos (1998).
  8. ↑ James Strong: New Strong’s complete dictionary of the biblical words (‘nuevo diccionario completo de palabras bíblicas de Strong’). G 139, αἵρεσις jáiresis.
  9. ↑ Diccionario Griego-Español, dirigido por Francisco Rodríguez Adrados, Madrid, CSIC, 1980, vol. 1, voz háiresis.
  10. ↑ Diccionario Vine NT, hairesis (αἵρεσις, G139).
  11. ↑ Irvine Robertson: ¿Qué creen las sectas?. Editorial Mundo Hispano, pág. 7.
  12. ↑ Martin Kriele: «Sectas como grito de batalla», artículo en la revista Frankfurter Allgemeine Zeitung, de la 6 de abril de 1994.
    Hansjörg Hemminger: «¿Was ist eine Sekte?»
  13. ↑ 13,0 13,1 «[https://web.archive.org/web/20111213162342/http://amnistia.org.ar/sites/default/files/air_2011_full_e s.pdf Informe anual 2011 d'Amnistía Internacional.]». Archivat des de l'original, el 13 de decembre de 2011. Consultat el 8 de decembre de 2011.
  14. ↑ Robertson, Irving: ¿Qué creen las sectas? (pág. 7). Editorial Mundo Hispano.
  15. ↑ «A deadly messenger of God»
    • Archivat el 24 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine., en la revista Time (Nueva York), 29 de agosto de 1977.
  16. ↑ Colonos: «Schäfer facilitó nuestra villa para la detención y opresión de personas», en el diario chileno La Tercera, 19 de abril de 2006.
  17. ↑ scienceblog (2023-01-30). «El lado oscuro de la influencia: Cómo las sectas utilizan la manipulación para controlar a sus miembros» (en es). scienceblog. Consultat el 2023-01-31.
  18. ↑ Julia Scheeres: «Yaweh ben Yahweh»
  19. ↑ Gillian Flaccus(octubre de 2001).«Ore. Town never recovered from scare».As sociated Press.
  20. ↑ «Líder de un culto [sic, por “una secta” condenado a muerte»,] AP, 24 de agosto de 2006.
  21. ↑ «Exculpan al FBI de la matanza de Waco», en El Mundo, 23 de julio de 2000.
  22. ↑ «Miembros de la Orden del Templo Solar se suicidan en masa».
  23. ↑ «So long, Shoko», US News & World Report, 19 de septiembre de 2006.
  24. ↑ Bell, Randall: Strategy 360.
  25. ↑ «Suïcidi colectiu en suc de frutes». Archivat des de l'original, el 3 de març de 2016. Consultat el 15 de juny de 2016.
  26. ↑ Suicidio colectivo con zumo de frutas
  27. ↑ «Masacre en Uganda», en el diario El País, 23 de marzo de 2000.
  28. ↑ Suprema Corte Federal de Suiza, sentencias de 2002.
  29. ↑ Weber: op. cit., pág. 619.
  30. ↑ Peter L. Berger: Zur Dialektik von Religion und Gesellschaft.
  31. ↑ Johnson, Benton: op. cit., pág. 542.
  32. ↑ Stark: op. cit., pág. 217.
  33. ↑ Stark, Rodney, Bainbridge, William Sims: The future of religion: secularization, revival and cult formation.

Enllaços externs