Onuba (Huelva)

Onuba era el nom d'un assentament fenicio i tartesio datat des d'a lo manco el X que correspon a l'actual ciutat d'Huelva (Espanya). A partir d'este terme es varen desenrollar els següents noms que va prendre la zona per als colonizadores romans (Onvba Aestvaria), àraps (Awnaba i Walba) o cristians (Huelva). La Real Acadèmia espanyola ho escriu com Ónuba.

Història

L'existència de l'assentament s'ha conegut des d'antic, sent nomenada com a ciutat en la Ora Marítima, de Rufo Festo Avieno en el IV o per Estrabón. Pero va anar en els anys 1960 quan comencen les excavacions intensives en la necròpolis tartésica del jaciment arqueològic de la Joya. Les investigacions varen demostrar la milenària ocupació de la zona i l'us dels pobladors dels coneguts com "cabezos", com en 1978 quan es va excavar en el Cabezo de Sant Pedro i es va trobar un mur de sellars i mampuestos de tècnica oriental (datat en el VIII) pero en una zona (la zona alta de l'actual ciutat) clarament "indígena". Estes primeres estructures més que defensives s'interpreten com a solucions "prestades d'orientals" per a protegir els chicotets assentaments locals de les freqüents solsides de terra dels cabezos. Lo cert és que els pobladors autócnonos, per l'absència de pedra, havien construït les seues vivendes en materials peridors, per lo que no existix restant d'este tipo de construccions. També en eixa zona i pomes propenques es varen trobar diversos fragments ceràmics fenicis i grecs duts provablement cap a la primera mitat d'eixe mateix sigle. Per lo tant, es demostra, a lo manco, l'existència de contactes constants entre estos tartesios "onubense" en els pobles fenicis ya instalats en la part baixa de la ciutat.

L'economia de la ciutat se sustentava en el comerç en els fenicis i en la metalúrgia, donada la relativa rodalia de les mines de Riotinto i el fet de que la ciutat es trobara a la vora d'un riu Tinto molt més caudaloso que en l'actualitat, que naix en les mateixes mines i termina en una riga als peus de la ciutat. Tot això permet una expansió demogràfica i un auge constructiu en el que murs i paviments se superponen convivint en les tradicionals cabanyes que continuen sent una solució constructiva fins a mediats de el VI En sigles posteriors (VII i VI a. C.) el comerç en els metals seguix enriquint la ciutat.

Cap al VI és difícil distinguir en la ciutat els elements orientals dels inicialment tartesios i solament destaca un contacte econòmic residual en els mercats grecs, no apreciant-se transformacions destacables. En el sigle següent es produïx un colapse o a lo manco una crisis en l'economia basada en el metal, reduint-se el tamany del núcleu urbà i centrant-se en el autoabastiment per mig de l'agricultura i la peixca. Pese a tot, l'assentament mai va deixar d'estar habitat, no trobant un nou envolament fins a l'arribada de pobladors romans i l'incorporació a l'Imperi baix el nom de onvba aestvaria. Esta Onuba romana, pertanyent a la província Bètica, ha deixat restants arqueològics a partir de l'época republicana. Va ser en época imperial quan es va aplegar a una expansió lo suficientment important, en una ciutat que imita models propencs com el d'Itálica, en estructura en cuadrícula encara que sempre adaptant-se a les dificultats del terreny. Onvba Aestvaria va tindre certa importància sobretot per la seua situació geogràfica, que va permetre l'auge del comerç metalúrgic, agrícola i peixquer. Les intervencions arqueològiques han trobat diversos eixemples d'arquitectura civil tant en el centre com en la perifèria, l'aqüeducte subterràneu que travessava la ciutat, edificis industrials (generalment de salazón) i funeraris (alguns es troben llocs en valor).

Pese a tot lo expost, recents investigacions localisen assentaments humans en Onuba molt abans. En 2006, en la zona del Seminari, es varen trobar restants datats entre el 3000 a. C. i el 2500 a. C. La troballa de dos depòsits cilíndrics en al voltant d'unes trenta peces de deïtats prehistòriques, la major coneguda fins al moment, situarien en la capital onubense "el poblament continuat més antic de la península ibèrica".

Topònim

Representació de Baal, Louvre.

L'orige del toponímic de "Onuba" és complicat:

• Una teoria popular sugerix que el terme Ὄνοβα s'origina a partir del terme fenicio "Onos Baal", que significaria "Fortalea de Baal" o "Força de Baal". Baal era un deu assiri, babilonio i fenicio de sol i de fòc, el cult del qual va ser freqüentment practicat en la zona. Menció de Av. Or. Mar. 259-261 (Tr).
• Una atra teoria sugerix que el sufix "-uba" significaria lliteralment "___protected_title_1___", en presentar-se en diferents assentaments junt a la mar, rius o rigues (com la riga de Huelva). Esta teoria és la més raonable per a filòlecs i historiadors, ya que la terminació conta en paralelismes per la mateixa zona (Corduba, Ossonoba, Salduba).

En les obres de Pomponio Mela, Plinio el Vell, Estrabón i Ptolomeo, se li denomina Onoba. El sobrenom de Aestvaria se li va donar per estar a la vora d'un riu que sentia els aestos o creixents de la mar i possiblement per a diferenciar-la del restant de Onoba turdetanas. Encara que es va ser transformant en Lusturia, com en l'edició de Frobenio i en una sola dicció com Onoba Listuria en Ptolomeo. Pero estos errors es varen corregir gràcies als texts de Estrabón, que conta a esta ciutat entre les aestuarias de la Bètica:

...In aestariis conditae sunt urbs Astae, Nebrissae,Onoba, Osonoba, Maenoba aliaeque plures á Sacre Promontorium ad columnes.

Estrabón, Geografia, llibre III, pàgina 145.

Mela va colocar esta Onoba tocant en el golf que es forma entre els rius Betis (Guadalquivir) i Ana (Guadiana). Estrabón diu que front a esta ciutat hi havia una illeta molt bella i abundant en fruts, que estava consagrada a Hércules.

Totes estes ciutats en similar ubicació, aixina com el fet de que a Onuba aplegaren les creixents de la mar o estuaris, nos estan indicant que s'estaven referint a Huelva. Segons Miguel Cortés López, en el seu Diccionari Geogràfic:

Revers de moneda en la que s'aprecien el nom de ONVBA i dos mechons de blat.

Este orige etimològic de la geografia antiga ho va demostrar Antonio Jacobo del Barco i Gasca en una dissertació impresa en Sevilla, en l'any 1775, a on es veu impugnada l'equiparació d'Onuba a Gibraleón feta per Rodrigo Car, manifestant que en raó es va cridar Aestuaria, tenint en el seu districte tres esteros navegables. El primer és com un canal de comunicació entre els rius Odiel i Tinto, pel que naveguen barcos de peixcadors i facilita el comerç en les ciutats de Moguer i Pals. El segon ix de la Calçada d'Huelva fins a la vila d'Aljaraque. Per ell es comuniquen Huelva i els pobles circunvecinos en les viles d'Aljaraque, Cartaya, Lepe i la ciutat d'Ayamonte. El tercer és un caño major que els dos anteriors, navegable per a barcos de major calat. Ademés d'estos, són molts més els que formen els dos rius en les seues avingudes o creixents. Per tant, va quedar admés pel propi Rodrigo Car l'impossibilitat de que Onuba fora Gibraleón, ya que a esta ciutat no poden aplegar els barcos navegant pels estuaris.

A Onuba varen aplegar els fenicios enviats pel Oràcul, en el segon viage que varen fer, segons Estrabón, per a entaular comerç en Espanya. I en l'illa de Saltés, que José Antonio Comte conjeturó era Tartís o Tarsis, varen trobar ya un temple consagrat a Hércules Thobel. També varen falcar monedes, i en una de les millor conservades es veu per l'anvers un cap en morrión i la llegenda C. Caeli Q. Publici, i pel revers dos mechons i el nom de Onuba entre elles. Va quedar impugnada, ademés, en la dissertació d'Antonio Jacobo del Barco, la tesis de Rodrigo Car de haver estat en Huelva la ciutat Hibera, que menciona Rufo Festo Avieno. Demostrant també que la distància de 1500 estadis, que va dir Estrabón distava l'illa de Hércules de l'eixida del estret de Gibraltar, les famoses columnes de Hércules, es verifica puntualment en Huelva.

Bibliografia

• Campos, J.M. i Gómez Toscano, F. "La Terra Plana de Huelva: arqueologia i evolució del paisage". Sevilla (2001).
• Negre i Garrocho, Juan Agustín de Mora. "Huelva ilustrada. Breu història de l'Antiga i Noble Vila de Huelva". Diputació de Huelva (sobre un facsímil de 1762). Huelva (1998). ISBN 84-500-6502-X
• Villar, F. "Indoeuropeos i no indoeuropeos en l'Hispania prerromana. Les poblacions i les llengües prerromanas d'Andalusia, Catalunya i Aragó segons l'informació que nos proporciona la toponímia". Salamanca (2000).
• Villaronga, L. "Corpvs nvmvm Hispaniae davant Avgvsti aetatem". Madrit (1994)
• Departament d'arqueologia de la Diputació de Huelva.