Constitució del Regne Unit

Erro al crear miniatura:

Este artícul o secció necessita ser revisat degut a una traducció defectuosa o automàtica.
Pots colaborar millorant la seua redacció i adaptant-lo al valencià segons les Normes del Puig.

La Constitució del Regne Unit és el conjunt de lleis i principis baix els quals es governa el Regne Unit.

A diferència de moltes atres nacions, el Regne Unit no té cap document constitucional únic. En este sentit, es diu que no té una constitució escrita, sino que té una no codificada. Gran part de la Constitució britànica es plasma en documents escrits, dins de lleis, sentencies judicials, i tractats. La Constitució té atres fonts no escrites, que inclouen convencions constitucionals parlamentàries (com s'establix en Erskine May) i prerrogatives reals.

Històricament, No Act of Parliament ca be unconstitutional, for the law of the land knows not the word or the idea.

Des de la Revolució de 1688, la pedra angular de la Constitució britànica ha segut tradicionalment la doctrina de la sobirania parlamentària, segons la qual els estatuts que s'aproven pel Parlament són la font suprema i última de la seua llei (la del Regne Unit). D'això es desprén que el Parlament pot canviar la constitució simplement quan s'aproven noves lleis. Existia cert debat sobre si este principi seguia sent plenament vàlit hui en dia, en part per la pertinença del mateix Regne Unit a l'Unió Europea, no obstant, en l'eixida del Regne Unit de l'Unió Europea dit debat resulta estèril.

Principis clau

La supremacia parlamentària i l'imperi de la llei

En el sigle XIX, A. V. Dicey, un especialiste en dret constitucional i advocat de gran influència, va escriure sobre els dos pilars de la constitució britànica en la seua obra clàssica An Introduction to the Study of the Law of the Constitution (1885). Estos pilars són, en primer lloc, el principi de la sobirania parlamentària; i, en segon lloc, l'imperi de la llei. El primer significa que el Parlament és el màxim orgue llegislatiu: les seues lleis són la principal font del Dret anglés (el concepte de la sobirania parlamentària es disputa en el Dret escocés, veja MacCormick v Lord Advocate). Este últim és l'idea de que totes les lleis i accions governamentals s'ajusten a certs principis fonamentals i immutables. Estos principis fonamentals inclouen l'aplicació igualitaria de la llei: tot lo món és igual davant la llei i cap persona està per damunt de la llei, incloent aquells en el poder. Un atre és que cap persona és punible en el cos o bens sense una violació de la llei: segons lo sostingut en Entick v Carrington, a menos que existixca una clara violació de la llei, les persones són lliures de fer qualsevol cosa, llevat que la llei diga lo contrari; per lo que no hi ha castic sense una clara violació de la llei.

D'acort en la doctrina de la sobirania parlamentària, el Parlament podria aprovar qualsevol llei que desige. Pel contrari, en països en una constitució codificada, l'orgue llegislatiu té normalment prohibida l'aprovació de lleis que contradiguen esta constitució: les reformes constitucionals requerixen un procediment especial que és més ardu que el de les lleis ordinàries.

Hi ha moltes lleis del Parlament que a la seua volta tenen importància constitucional. Per eixemple, el Parlament té el poder de determinar la duració de la seua pròpia llegislatura. Per les Parliament Acts de 1911 i 1949, la duració predeterminada d'un mandat de l'Assamblea és de cinc anys, pero est pot ser prorrogat en el consentiment d'abdós Cambres. Este poder va ser utilisat per última volta durant la Segona Guerra Mundial per a estendre la vida útil del parlament de 1935 en increments anuals fins a 1945. No obstant, el sobirà conserva la facultat de dissoldre el Parlament en qualsevol moment en l'assessorament del Primer Ministre. Aixina mateix, el Parlament té el poder de canviar la composició de les seues cambres constituents i la relació entre elles. Alguns eixemples són la House of Lords Act de 1999 que va canviar la composició de la Cambra dels Lores, les Parliament Acts de 1911 i 1949, que va alterar la relació entre la Cámara i la Cambra dels Lores, i la Reform Act de 1832 que va fer canvis importants en el sistema utilisat per a elegir als membres de la Cámara.

El poder otorgat al Parlament inclou la facultat de determinar la llínea de successió al tro britànic. Este poder va ser usat més recentment per a aprovar l'Acta de la Declaració d'Abdicació de La seua Majestad de 1936, que donava efecte constitucional a l'abdicació d'Eduardo VIII i va eliminar a qualsevol dels seus descendents putatius de la successió. Aixina mateix, el Parlament té el poder d'eliminar o regular els poders eixecutius del Sobirà.

El Parlament es compon del Sobirà, la Cámara i la Cambra dels Lores. La Cámara consta de 650 membres elegits pel poble per mig de districtes uninominals en virtut d'un sistema d'elecció per majoria simple. Despuix de l'aprovació de la House of Lords Act de 1999, la Cambra dels Lores es compon de 26 bisbes de l'Iglésia d'Anglaterra (Lores Espirituals), 92 representants elegits dels parells hereditaris, i varis centenars de parells vitalicis. La facultat de nomenar als bisbes de l'Iglésia d'Anglaterra, i de crear parells hereditaris i vitalicis, és eixercida pel Sobirà en l'assessorament del Primer Ministre. Per les Parliament Acts de 1911 i 1949 la llegislació pot, en determinades circumstàncies, aprovar-se sense el consentiment de la Cambra dels Lores. A pesar de que tota la llegislació deu rebre l'aprovació del sobirà (sanció real), cap Sobirà ha negat tal sanció des de 1708.

Despuix de l'adheriment del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) en 1972, el Regne Unit va quedar obligat per la llegislació europea i, més important, el principi de la supremacia del Dret de l'Unió Europea. D'acort en este principi, que va ser esbossat per la Cort Europea de Justícia en 1964 en el cas de Costa contra ENEL, les lleis dels Estats membres que entren en conflicte en les lleis de l'UE deuen deixar-se sense aplicar pels tribunals dels estats membres. El conflicte entre els principis de la primacia del dret comunitari i de la supremacia parlamentària es va posar de manifest en la sentència Thoburn contra l'Ajuntament de Sunderland, la qual sostenia que la European Communities Act de 1972, la llei que va iniciar la participació britànica en l'UE, no podia ser implícitament derogada per la simple aprovació de llegislació posterior incompatible en la llegislació europea. El tribunal va ser més allà i va sugerir que la Llei de 1972 va formar part d'una categoria de "estatuts constitucionals" especials que no eren objecte de derogació implícita. Esta excepció a la doctrina de la derogació tácito era una novetat, encara que el tribunal va declarar que permaneixia obert per al Parlament la possibilitat de derogar expressament la llei. És políticament inconcebible en l'actualitat que el Parlament ho faça, i els advocats constitucionals també han qüestionat si tal pas seria tan senzill en els seus efectes llegals com podria semblar. La sentència Thoburn va ser dictada només per la Divisional Court (part de la High Court), que ocupa un nivell relativament baix en el sistema jurídic.

La Cámara és l'única que posseïx el poder d'aprovar una moció de censura contra el Govern, la qual exigix que el Govern o be renuncie o be solicite noves eleccions (vore més avall). Dita moció no requerix aprovació dels Lores, ni sanció real.

El Parlament també ha tingut tradicionalment la facultat de destituir als membres del govern per impeachment (en els Comuns iniciant el impeachment i els Lords jujant el cas), encara que este poder no s'ha utilisat des de 1806. Per la Constitutional Reform Act de 2005, té la facultat de destituir als juges del seu càrrec per mala conducta.

Ademés, Dicey ha observat que la Constitució de Bèlgica "s'acosta molt a la reproducció escrita de la Constitució Anglesa."

Estat unitari

El Regne Unit es compon de quatre països constituents diferents: Anglaterra, Gals, Escòcia i Irlanda del Nort. No obstant, és un Estat unitari, no una federació (com els Estats Units, Alemània, Brasil o Rússia) o una confederació (com l'antiga Sèrbia i Montenegro). Encara que Escòcia, Gals i Irlanda del Nort, a partir de 2001, posseïxen les seues pròpies llegislatures i eixecutius, Anglaterra no (vore West Lothian question). L'autoritat de tots estos òrguens depén de les lleis del Parlament i que poden, en principi, ser suprimits per desig del Parlament del Regne Unit. Un eixemple històric d'una llegislatura que va ser creada per llei del Parlament i suprimida més alvance és el Parlament d'Irlanda del Nort, la qual va ser creada per la Llei de Govern d'Irlanda de 1920 i abolida, en resposta a la violència política a gran escala en Irlanda del Nort, per la Llei de Constitució d'Irlanda del Nort de 1973 (des de llavors a Irlanda del Nort se li ha donat una atra assamblea llegislativa baix la Llei d'Irlanda del Nort de 1998). Aixina mateix, el Consell del Gran Londres va ser abolit en 1986 per la Llei de Govern Local de 1985, i una institució similar, l'Autoritat del Gran Londres va ser creada en 2000 per la la Llei d'Autoritat del Gran Londres de 1999.

El Parlament no té cap cambra comparable al Senat d'Estats Units (que té una representació equitativa de cada Estat dels EE. UU.) o el Bundesrat alemà (la composició del qual és determinada pels governs dels Estats d'Alemània). Anglaterra té més del 80% de la població del Regne Unit, produïx més del 80% del seu producte intern brut i conté la capital, Londres.

En Anglaterra l'iglésia oficial és l'Iglésia d'Anglaterra. En Escòcia, no hi ha una iglésia estatal, encara havent segut reconeguda oficialment l'Iglésia d'Escòcia no té eixe estatus dins de la Llei de l'Iglésia d'Escòcia de 1921; Gals i Irlanda del Nort no tenen una iglésia establida. Anglaterra i Gals compartixen el mateix sistema llegal, mentres que Escòcia i Irlanda del Nort tenen el seu propi sistema jurídic distintiu. Estes distincions varen ser creades com a resultat de que el Regne Unit es va crear per l'unió de països independents d'acort en els térmens del Tractat d'Unió de 1706, ratificat per les Lleis d'Unió de 1707.

Monarquia constitucional

El Regne Unit és una monarquia constitucional: la successió al tro britànic és hereditària.

En virtut de la Constitució britànica, el sobirà goja d'amplis poders eixecutius, coneguts com la prerrogativa real. En l'eixercici d'estes facultats, no obstant, el sobirà normalment delega en el Primer Ministre o d'atres ministres. Este principi, que es remonta a la Restauració anglesa, va ser formulada per l'escritor victorià Walter Bagehot com "la Reina regna, pero no governa".

L'alcanç exacte de la prerrogativa real mai ha segut formalment delineado, pero en 2004, el Governe del seu Majestad va publicar alguns dels poders, a fi de ser més transparent:

Poders interns

• El poder de destituir i nomenar a un Primer Ministre
• El poder de destituir i nomenar a atres ministres
• La facultat de convocar, prorrogar i dissoldre el Parlament
• La facultat de concedir o rebujar la sanció real als proyectes de llei (fent-els vàlits i, per lo tant, lleis)
• El poder de nomenar oficials de les Forces Armades
• El poder de comandar les Forces Armades del Regne Unit
• La facultat de nomenar als membres del Consell de la Reina
• El poder per a concedir i retirar passaports
• La facultat de concedir prerrogativa de gràcia (encara que la pena capital es va abolir, este poder se seguix utilisant per a subsanar els errors en el càlcul de sentències)
• La facultat de concedir honors
• El poder de crear empreses a través de la carta real
• La facultat de nomenar bisbes i arquebisbes de l'Iglésia d'Anglaterra.

Poders exteriors

• La facultat de ratificar i fer tractats
• El poder de declarar la guerra i la pau
• El poder de desplegar les Forces Armades en l'estranger
• La facultat de reconéixer Estats
• El poder d'acreditar i rebre a diplomàtics

Les prerrogatives més importants encara personalment eixercides pel sobirà són l'elecció de quí nomenar Primer Ministre, i si es deu concedir la dissolució del Parlament a petició del Primer Ministre. L'ocasió més recent en la qual el monarca ha tingut que eixercir estos poders va ser en febrer de 1974, quan el Primer Ministre Edward Heath, va renunciar despuix de no conseguir la majoria absoluta en el Parlament. La regna Isabel II va nomenar a Harold Wilson, líder del Partit Laborista, com a primer ministre, eixercint la seua prerrogativa despuix d'una àmplia consulta en el Consell Privat. El Partit Laborista va tindre el major número d'escans en la Cámara, pero no una majoria absoluta. Les eleccions generals de 2010 també varen donar lloc a un parlament sense majoria. Despuix de varis dies de negociacions, entre els partits, la reina Isabel II va invitar a David Cameron per a formar un govern per consell del primer ministre eixint, Gordon Brown.

El Sobirà normalment accepta qualsevol solicitut del Primer Ministre per a la dissolució del Parlament. No obstant, vàries autoritats coincidixen que un Primer Ministre al que es concedix la dissolució deu guanyar a lo manco un vot de confiança dels Comuns recent elegits ans que ell o ella tinga el dret de solicitar qualsevol dissolució posterior. Açò significaria que, per eixemple, un primer ministre en funcions que sofrixca la derrota en una elecció general, i que siga derrotat llavors en la primera moció de confiança que ell o ella faça front als nous Comuns, no se li concediria una dissolució. Cap rebuig d'una dissolució solicitada ha succeït des del començ del sigle XX.

L'últim sobirà en destituir a un Primer Ministre que no havia sofrit una derrota en una moció de confiança en la Cámara, o en nomenar a un Primer Ministre que clarament no gojava d'una majoria en eixa Cambra, va ser Guillermo IV en 1834 qui va destituir al Govern de Lord Melbourne, reemplaçant-ho pel Duc de Wellington.

La regna Victoria va ser l'última sobirana en vetar un nomenament ministerial. En 1892, ella va rebujar el consell de William Ewart Gladstone d'incloure a Henry Labouchère (un radical que havia insultat a la família real) en el Consell de Ministres.

L'últim sobirà en vetar una llegislació aprovada pel Parlament va ser la regna Ana, qui es va negar a sancionar la Scottish Militia Bill de 1708.

La prerrogativa real no és illimitada; açò es va establir en el Case of Proclamations (1610), el qual va confirmar que cap nova prerrogativa poden ser creada i que el Parlament pot abolir les prerrogatives individuals.

El primer ministre i el Govern

El Primer Ministre és nomenat pel sobirà. Quan un partit té una majoria absoluta en la Cámara, el sobirà nomena al líder d'eixe partit com a primer ministre. Quan hi ha un parlament sense majoria, o l'identitat del líder del partit majoritari no està clara (com ocorria a sovint en el Partit Conservador fins a la década de 1960, i en tots les partits en el sigle XIX), el sobirà té més flexibilitat en la seua elecció. El sobirà nomena i destituïx als demés ministres en l'assessorament del Primer Ministre (i estos nomenaments i cessacions es produïxen en prou freqüència, com a part dels reajustes del gabinet). El Primer Ministre, junt en atres ministres, formen el Govern. El Govern a sovint inclou a ministres els càrrecs dels quals són sinecuras (com el Canceller del Ducado de Lancaster) o ministres que no tenen responsabilitats específiques (ministre sense cartera): estes posicions puguen ser utilisades pel Primer Ministre com una forma de mecenage o de recompensa per a funcionaris com el president del partit gobernant en un salari del govern.

Si els Comuns voten contra el Govern en una qüestió de confiança, el Primer Ministre deu o dimitir (junt en tot el govern) o demanar al Sobirà dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. El Govern renuncia per lo general immediatament despuix de la derrota en una elecció general, encara que açò no és estrictament necessari. Per eixemple, el govern de Stanley Baldwin va perdre la seua majoria en les eleccions generals de decembre de 1923, pero no va renunciar fins que varen ser derrotats en un vot de confiança en giner de 1924. Una petició del Primer Ministre per a dissoldre el Parlament sol concedir-se pel Sobirà, pesar de que el sobirà pot rebujar la solicitut, immediatament despuix d'una elecció general, i en lloc d'això invitar a un atre líder a formar govern.

El Primer Ministre i els demés ministres assumixen el càrrec immediatament despuix del seu nomenament pel Sobirà. En el Regne Unit, a diferència de molts atres països, no hi ha necessitat d'un vot formal d'aprovació pel poder llegislatiu ni del Govern en el seu conjunt ni dels seus membres individuals ans que puguen assumir el càrrec.

El Primer Ministre i els demés Ministres normalment servixen al mateix temps com a membres de la Cámara o de la Cambra dels Lores, i estan obligats per responsabilitat colectiva a emetre el seu vots parlamentaris per a la posició del Govern, a pesar dels seus sentiments personals o els interessos dels seus electors. El Primer Ministre és normalment un membre de la Cámara. L'últim Primer Ministre en ser membre de la Cambra dels Lores va ser Alec Douglas-Home; no obstant, va renunciar als Lores i es va convertir en un membre dels Comuns poc despuix del seu nomenament com a Primer Ministre en 1963 (va haver un periodo d'al voltant de dos semanes durant el qual va servir com a primer ministre a pesar de no pertànyer a cap Cambra). L'últim Primer Ministre en servir durant una administració completa en la Cambra dels Lores va ser Robert Cecil, tercer marqués de Salisbury, qui va servir fins a 1902.

Aixina, l'eixecutiu ("El Govern del seu Majestad") es "fusiona" en el Parlament. Per una série de factors, com el decliu de la Sobirana i la Cambra dels Lores com a actors polítics independents, un sistema electoral que tendix a produir majories absolutes per a un partit en els Comuns, i la força de la disciplina de partit en els Comuns (incloent l'incorporada en la votació de nòmina en favor del Govern), el Primer Ministre tendix a tindre amplis poders revisats només per la necessitat de conservar el respal dels seus propis diputats. La frase dictadura electiva va ser falcada per l'ex Lord canceller Quintin Hogg en 1976 per a posar de relleu l'enorme poder potencial de govern que oferix la Constitució.

La necessitat d'un Primer Ministre de conservar el respal dels seus propis diputats va ser ilustrada pel cas de Margaret Thatcher, qui va renunciar en 1990 despuix de ser qüestionada per la direcció del Partit Conservador. La força de la disciplina de partit dins dels Comuns, imposta pel sistema de tralla, ho demostra el fet de que les dos votacions més recents en les que va ser derrotat un govern varen ocórrer en 1986 i 2005.

Judicatura

Com es va mencionar anteriorment, existixen tres sistemes judicials separats en el Regne Unit: el d'Anglaterra i Gals, el d'Escòcia i el d'Irlanda del Nort. baix la Llei de Reforma de la Constitució de 2005, el tribunal d'última instància per a tots els casos, en excepció dels casos penals d'Escòcia, és el recent creat Tribunal Suprem del Regne Unit: per als casos penals escocesos el tribunal d'apelació d'última instància seguix sent l'Alt Tribunal de Justícia.

Les vacants en el Tribunal Suprem són cobertes pel Sobirà basant-se en la recomanació d'una comissió especial de selecció composta pel President del Tribunal, el Vicepresident i membres de les comissions de nomenaments judicials dels tres sistemes judicials del Regne Unit. L'elecció de la comissió pot ser vetada pel Lord canceller (un ministre del govern). Els membres del Tribunal Suprem podran ser destituïts dels seus càrrecs pel Parlament, pero només per mala conducta.

Els juges no poden assentar-se o votar en qualsevol de les Cambres del Parlament (abans de la llei de 2005, se'ls haguera permés participar i votar en la Cambra dels Lores).

Iglésia d'Anglaterra

l'Iglésia d'Anglaterra és l'iglésia oficial en Anglaterra (és dir, no en Escòcia, Gals ni Irlanda del Nort). El Sobirà és ex officio Governador Suprem de l'Iglésia d'Anglaterra, i és requerit pel Acta d'Establiment de 1701 a "unir-se en comunió en l'Iglésia d'Anglaterra". Com a part de la cerimònia de coronació, el Sobirà fa un jurament per a "mantindre i conservar inviolablemente l'apany de l'Iglésia d'Anglaterra, i la doctrina, cult, disciplina i govern de la mateixa, com per la llei establida en Anglaterra" abans de ser coronat pel clerc superior de l'Iglésia, l'Arquebisbe de Canterbury - un jurament similar en relació en l'oficial Iglésia d'Escòcia, que és una iglésia presbiteriana, que ya ha segut donat pel nou sobirà en el seu Accession Council. Tot el clero de l'Iglésia presta un jurament de llealtat al Sobirà abans d'assumir el càrrec.

El Parlament té l'autoritat d'aprovar lleis que regulen l'Iglésia d'Anglaterra. En la pràctica, gran part d'esta autoritat es delega al Sínodo General de l'Iglésia. El nomenament dels bisbes i arquebisbes de l'Iglésia s'inscriu en la prerrogativa real. En la pràctica actual, el primer ministre fa l'elecció de dos candidats proposts per una comissió de membres prominents de l'Iglésia, llavors passa la seua elecció a la Sobirana. El Primer Ministre eixercita este paper a pesar de que ell mateixa pot no ser membre de l'Iglésia d'Anglaterra o inclús un cristià—per eixemple, Clement Attlee era un agnòstic que es va descriure com "incapaç de sentiment religiós".

A diferència de molts països de l'Europa continental, el Regne Unit no finança directament l'iglésia oficial en diners públics (encara que moltes escoles concertades de voluntaris finançades en fondos públics són administrades per fundacions religioses, entre elles les de l'Iglésia d'Anglaterra). En canvi, l'Iglésia d'Anglaterra depén de les donacions, la terra i les inversions.