Anar al contingut

Vasc batúa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El vasc batúa[1] (euskara batua, lit. «vasc unificat»[2]) és l'estandardisació del vasc més acceptada, que servix com a registre formal i escrit de la llengua vasca.[3]

Les normes que ho rigen varen ser formulades per la Real Acadèmia de la Llengua Vasca despuix del Congrés d'Aránzazu de 1968. El vasc batúa conviu en els dialectes del vasc, que tenen la majoria de persones que parlen vasca com a llengua materna.

El vasc batúa és la variant del vasc utilisada per l'Administració pública, l'ensenyança i atres institucions formals, i el més utilisat per mijos de comunicació, periòdics i en la lliteratura, encara que també existixen estos mijos en alguns dialectes.[4]

Creat per a promoure l'unitat de l'idioma i facilitar la comunicació entre parlants dels distints dialectes del vasc, cita requerida el navarrés, navarrés-labortano, el central i en el labortano clàssic del XVII, precursor de la lliteratura en vasca i llaç d'unió entre els dialectes espanyols i francesos.

El procés per a l'unificació lliterària es va iniciar en 1918 en la fundació de la Real Acadèmia de la Llengua Vasca (Euskaltzaindia) i presentació de distintes propostes per a culminar en 1968, en la reunió del Santuari d'Aránzazu (Arantzazuko Batzarra) en la que la Real Acadèmia de la Llengua Vasca durant la celebració de la seua 50.º aniversari va decidir recolzar i promoure formalment l'informe de les Decisions del Congrés de Bayona (Baionako Biltzarraren Erabakiak) de 1964 redactat pel Departament Llingüístic de la Secretaria Vasca (Euskal Idazkarisa) de Bayona, recolzat per distints lliterats éuscaros a través de la recent creada Idazleen Alkartea (Associació d'Escritors) i Ermuko Zina (Jurament d'Ermua) de 1968. Els postulats d'este informe varen ser arreplegats en la ponència presentada per l'acadèmic Koldo Michelena, qui s'encarregaria de llavors en avant i junt en Luis Villasante de dirigir el procés de l'unificació lliterària. Les institucions seguixen les normes i directrius marcades per la Real Acadèmia de la Llengua Vasca per al vasc unificat.

Orige i història

Erro al crear miniatura:
Distribució actual dels dialectes del vasc, segons Koldo Zuazo:
  •  dialecte occidental
  •  dialecte central
  •  dialecte navarrés
  •  dialecte navarrés-labortano
  •  dialecte suletino
  •  zones hispanófonas que eren vascófonas en el sigle XIX (d'acort en el mapa de Luis Luciano Bonaparte).
  • Erro al crear miniatura:
    Vídeo que explica l'història del vasc batúa. Subtítuls disponibles.

    Les diferents varietats del vasc (euskalkiak), segons la classificació moderna, són les següents:

    Alguns diferixen considerablement entre ells, com el vizcaíno i el suletino. Un atre dialecte, el roncalés, va desaparéixer definitivament en 1991 en la mort de Fidela Bernat, la seua última parlant. Els dialectes de major tradició lliterària han segut el labortano, vizcaíno, suletino i el guipuscoà, i fins que es va iniciar el procés d'unificació varen ser considerats els de major prestigi entre els vascohablantes, sent els més utilisades en la llitúrgia i la lliteratura.

    Els antecedents immediats del vasc batua serien els següents:

    • El gipuzkera osatua (guipuscoà completat) propost per Resurrecció María d'Azkue en la década de 1920 i pres com a referència per varis escritors en llengua vasca d'Espanya.
    • El navarrés-labortano lliterari, utilisat en publicacions de prensa del País Vasc francés i concretat en una gramàtica per l'escritor Piarres Lafitte en els anys quaranta.

    Estos models es caracterisaven per la seua flexibilitat normativa i per donar-li excessiva importància a les localisme i fonetismes de cada regió. Les propostes posteriors es basaven més en la tradició lliterària.

    El vasc unificat va ser creat per la necessitat d'unificar els diferents dialectes baix un mateix conjunt de normes llingüístiques. L'absència d'un vasc lliterari comú va ser un problema que es va fer notar des dels inicis de la lliteratura vasca. Molts escritors feyen referència a este problema en els pròlecs de les seues obres i mantenien correspondència per a aconsellar-se uns a uns atres. Els predicadores, versolaris i en general, tots els que s'han valgut de la paraula com a principal ferramenta de treball, han tingut que buscar solucions de consens per a fer-se entendre entre els vascs de diferents regions. A lo llarc de l'història, entre els escritors varen ser sorgint varis models, sense que cap aplegara a impondre's als demés com a únic cànon a imitar, degut principalment a la divisió territorial i a l'absència d'una institució que poguera usar la seua autoritat en eixa matèria.

    Labortano clàssic

    Vore també: Escola de Sara

    En el XVI, el ministre calvinista Joannes Leizarraga es va dotar d'una particular koiné per a la primera traducció de la Bíblia al vasc. D'esta forma, la traducció podria ser entesa per tots els parlants de Labort, Baja Navarra i Sola, ajudant a l'expansió de la nova doctrina. Leizarraga va prendre com a base la morfologia del dialecte labortano combinat en elements bajonavarros i suletinos. L'eixemplar contenia un chicotet diccionari de paraules desconegudes pels parlants suletinos.

    Labortano kostatarra (coster)

    A partir del XVII, els escritors influenciats per l'obra de Pedro d'Axular varen trobar en el parla de la costa labortana una via per al desenroll de la lliteratura vasca. La fama de la prosa rica i elegant d'Axular va traspassar la frontera del Pirineu, convertint-se també en mestre dels escritors altonavarros, guipuscoans i vizcaíno.

    L'escola de Larramendi

    En el XVIII, el jesuïta guipuscoà Manuel de Larramendi apareix al sur del Bidasoa com una referència intelectual i apologista de la llengua vasca. Va publicar una gramàtica (L'Impossible Vençut: Art de la llengua Bascongada) i un Diccionari Trilingüe (castellà-vasc-llatí) i l'influència d'abdós obres és apreciable en tota la lliteratura posterior. Va ser prologuista i corrector de vàries obres, i la seua image està unida a l'aparició del dialecte guipuscoà com dialecte lliterari. Este liderage va aportar una força unificadora a la llengua.

    Guipuscoà osatua

    Aránzazu

    Despuix del paró que va supondre la guerra civil espanyola, en els anys 50 del XX es va tornar a abordar el problema, sobretot gràcies a una nova generació de lliterats i activistes culturals. Estos es diferenciaven de la generació anterior per ser en la seua majoria llaics, d'orige urbà i en estudis universitaris. Molts d'ells eren euskaldun berriak ("nous parlants de vasc"); açò és, no havien deprés l'idioma com a llengua materna, com Gabriel Aresti, Jon Mirande i Federico Krutwig. Estos notaven molt més intensament la disgregació de la llengua, i el dotar-se d'un model unificat es vea com un pas necessari per a garantisar la supervivència d'esta. Una gran part de la generació anterior vea la llengua com a depositario d'unes idealisades essències nacionals unides a la vida rural, mentres que la generació nova entenia que la llengua tenia que reconquistar l'àmbit urbà, al mateix nivell social que les llengües del seu entorn.

    Gràcies a un relatiu ambient de tolerància per part del règim franquiste, algunes de les primeres ikastolas es llegalisaven com "escoles parroquials" i mils d'adults assistien a les classes nocturnes per a la euskaldunisació i alfabetisació, conegudes com gau eskolak. Publicacions com Euzko Gogoa, Zeruko Argia, Yakin i Anaitasuna varen ser l'escola d'una generació d'escritors que desijava estendre els dominis del vasc més allà dels llímits imposts tradicionalment. Tot açò, junt en el canvi en el modo de vida i la mentalitat dels vascs, va fer sorgir la demanda d'una unificació llingüística. Es volia garantisar l'us del vasc en tots els àmbits públics, des de l'educació bàsica fins a l'universitat. Els escritors i treballadors de l'ensenyança varen escomençar a exigir a l'acadèmia que dictara normes exactes sobre el vasc escrit.

    Koldo Michelena, José Luis Álvarez Enparantza Txillardegi, Gabriel Aresti, Fr. Luis Villasante, Jon Echaide i Jon Mirande, entre uns atres, varen anar els pares de la proposta. En el Congrés d'Aránzazu (Arantzazuko Biltzarra) celebrat en 1968 i convocat per la Real Acadèmia de la Llengua Vasca, es varen establir les llínees mestres de lo que despuix seria el vasc batua, prenent com a eix central la ponència presentada per Koldo Michelena.[5] La proposta buscava l'unificació en les formes més esteses i en la base comuna de la llengua. La ponència constava de sis capítuls:

    1. Fonaments,
    2. Ortografia,
    3. Sobre la forma de les paraules (paraules vasques antigues),
    4. Neologismes i préstams,
    5. Morfologia (nom, pronom i verp) i
    6. Sintaxis.

    En el moment actual (2008) es considera que el procés d'unificació es troba encara inacabat. El proyecte del Euskal Hiztegi Batua (Diccionari del Lèxic Unificat) encara no ha aplegat al seu fi i alguns aspectes de la terminologia científica seguixen sense estar plenament consensuats.

    Crítiques

    Els debats de les décades de 1960 i 1970 varen prendre un clar caire de conflicte generacional, i varen anar també reflex d'antagonismes polítics. Moltes decisions, com l'adopció de la lletra "h" en l'ortografia unificada, no varen ser del gust dels sectors més conservadors del nacionalisme vasc, representat en aquell llavors pel PNV. Estos acusaven a l'ala considerada izquierdista de voler impondre el seu criteri. Alguns acadèmics disconformes varen fundar una escissió nomenada Euskerazaintza.

    Atres escritors, influenciats per Federico Krutwig, defenien un model cultista basat en el labortano clàssic sorgit a partir de l'obra de Joannes Leizarraga, prenent com a referència l'història del italià i del alemà. Encara que al principi esta postura va gojar d'un cert èxit, en el temps va terminar convertint-se en molt minoritària: es considerava un model massa difícil d'aplicar. Gabriel Aresti, Jon Mirande i Luis Villasante, entre uns atres, varen defendre esta via, encara que en el temps varen decidir abandonar-la.

    Alguns autors sostenen que el batua és una llengua artificial,[6][7] com l'esperanto, i que la seua existència i impuls institucional és letal per a lo que ells denominen el "vasc autèntic", que la seua extensió eliminarà els diversos dialectes, evolució de l'antiga llengua. Pel contrari, des dels sectors de la cultura en vasca no es dona crèdit a estes afirmacions si no és des d'una òptica totalment tradicionalista i transnoctada de lo que és la llengua vasca, o des d'un evident desconeiximentcita requerida. S'entén que lo que supon un perill per a la supervivència del vasc és l'alvanç del castellà i el francés, que són els que han estat guanyant terreny al "vasc autèntic" en la societat vascacita requerida. S'entén que la varietat estàndar de la llengua deu completar els dialectes i no substituir-elscita requerida. Ademés dites objeccions al batua es podrien aplicar al castellà o al francés normatius amprant la mateixa argumentació, afirmant que són normes artificials (com qualsevol norma), que no es corresponen en el parla tradicional rural de cap comarca castellanohablante ni francòfona, i per tant aplicant dita argumentació l'existència del castellà i el francés normatius no seria sino un perill letal per a la plena supervivència de dites variants tradicionals i "autèntiques" del castellà i el francés en tota la seua dimensió lèxica o morfosintàctica.cita requerida

    En la perspectiva que donen els anys, s'han anat publicant obres que pretenen evaluar el camí mamprés fa més de trenta. L'obra de l'acadèmic Ibon Sarasola Euskara Batuaren Ajeak (Els defectes del vasc unificat) (editorial Alberdania, 1997), en la llínea de El dart en la paraula de Fernando Lázaro Carreter, presenta en format de diccionari una llista de paraules i expressions d'orige dubtós que varen acabar "colant-se" en el vasc modern, proponent solucions seguint criteris internacionals i buscant sempre l'acostament entre els vascohablantes continentals i peninsulars. El també acadèmic Koldo Zuazo, en el seu ensaig Euskararen Sendabelarrak (Les herbes curatives del vasc) (Alberdania, 2000) defén la convivència entre la varietat estàndar i les parles regionals com a condició necessària per a garantisar la vitalitat de la llengua. Zuazo també denuncia l'existència d'un llenguage farragoso i artificial que se sol fer passar per batua en els mijos de difusió vascs, calificant-ho de "Marteko euskara" (euskara marcianà).

    Vore també

    Referències

    Bibliografia

    • Koldo Zuazo (2005), Euskara batua, Ezina Ekinez Egina, Elkar: Bilbao.
    • Matías Mujika, [enllaç trencat]. Internet.

    Enllaços externs