Fernando Lázaro Carreter

Fernando Lázaro Carreter
Fernando Lázaro Carreter en l'any 1993
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Filòlec, escritor i professor universitari
Naiximent:	13 d'abril de 1923
Lloc de naiximent:	Saragossa, Aragó, Espanya
Defunció:	4 de març de 2004
Lloc de defunció:	Madrit, Comunitat de Madrit, Espanya

Fernando Lázaro Carreter (Saragossa, 13 d'abril de 1923 - † Madrit, 4 de març de 2004), fon un filòlec, escritor i professor d'universitat espanyol director de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) entre els anys 1992 i 1998.

Biografia

Fernando Lázaro Carreter cursà el bachillerat en l'Institut «Goya» de Saragossa (1934-1941). En les seues aules desperta el seu amor per la lliteratura José Manuel Blecua Teijeiro (1913-2003), qui anys despuix serà catedràtic de Lliteratura Espanyola en l'Universitat de Barcelona. Realisa els Estudis Comuns en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Saragossa (1941-1943), a on és alumne de Francisco Ynduráin Hernández (1910-1994), i estudia Filologia Romànica en l'Universitat de Madrit (1943-1945). En l'any 1947 es doctora per esta Universitat baix la direcció de Dámaso Alonso (1898-1990).

Conseguix la càtedra de Gramàtica General i Crítica Lliterària de l'Universitat de Salamanca en l'any 1949. És decà de la seua Facultat de Filosofia i Lletres (1962-1968). S'incorpora en l'any 1971 a l'Universitat Autònoma de Madrit com a catedràtic de Llengua Espanyola. Des de 1978 fins a 1988 és catedràtic en l'Universitat Complutense de Madrit. Es jubila en l'any 1988 com a catedràtic de Teoria de la Lliteratura. Ensenya, aixina mateix, com a professor visitant en universitats d'Alemània (Heidelberg), França (Toulouse) i els Estats Units (Austin), i com a professor associat en la Sorbona (París III).

Compartix els seus coneiximents filològics i el seu interés pel periodisme en el Consell Assessor d'Estil del Departament d'Espanyol Urgent de l'Agència EFE, del que és membre fundador. Participa activament en la redacció del seu Manual d'Espanyol Urgent (1976).

Des de l'any 1972 ocupa el silló R de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) —vacant pel decés de Luis Martínez Kleiser— i és el seu director de 1992 a 1998. Es preocupa llavors especialment de finançar l'institució en la creació de la Fundació Pro Real Acadèmia Espanyola (1993). Esta finançació li permet afrontar nous proyectes. Quan abandona la direcció, ya estan molt alvançats els bancs de senyes informàtiques Corpus diacrònic de l'espanyol (CORDE) i Corpus de referència de l'espanyol actual (CREA).

Les seues cendres reposen en Magallón (Saragossa), localitat de la que eren naturals els seus pares i en la que va mantindre forts vínculs durant tota la seua vida.

Obra

La seua obra es pot agrupar en cinc apartats: estudis llingüístics, estudis lliteraris, llibres d'educació secundària, artículs periodístics i obra teatral.

Estudis llingüístics

• El habla de Magallón. Notas para el estudio del aragonés vulgar (1945)
• Las ideas lingüísticas en España durante el siglo XVIII (1949), tesis doctoral
• Crónica del Diccionario de Autoridades (1713-1740) (1972), discurs d'ingrés en la RAE
• Diccionario de términos filológicos (1963 i reedició de 1968)

Sobre les seues investigacions de gramàtica, incorpora en la década de 1970 a l'àmbit espanyol els estudis de gramàtica generativa. Des d'esta perspectiva teòrica, polemisa sobre l'artícul (1975) i sobre la passiva (1975) en Emilio Alarcos Llorach (1922-1998), defensor d'un estructuralisme funcionaliste. Bona part dels seus escrits de llingüística estan arreplegats en el seu llibre Estudios de lingüística (1980).

Estudis lliteraris

• Estilo barroco y personalidad creadora (1966; edició ampliada en 1974)
• Clásicos españoles. De Garcilaso a los niños pícaros (2003)
• Lazarillo de Tormes en la picaresca (1972)
• La vida del Buscón llamado Don Pablos de Francisco de Quevedo (1965)

En teoria de la lliteratura incorpora l'estructuralisme als estudis lliteraris a través dels formalistes russos i, molt especialment, de la Poètica de Roman Jakobson (1896-1982). La seua contribució principal en este àmbit és la compilació Estudios de Poética (la obra en sí) (1976), que es complementa en artículs posteriors, varis d'ells recollits en De poética y poéticas (1990).

Llibres de text d'educació secundària

En una estància de formació en França en la década de 1950 coneix el método docent del comentari de texts. Ho aplica en Cómo se comenta un texto en el bachillerato (1957), escrit en colaboració en Evaristo Correa Calderón (1899-1986). Té un èxit immediat entre els professors de secundària, puix trenca en la tradició d'un estudi exclusivament memorístic de la lliteratura. Posteriorment, i ampliat en atres artículs, canvia el seu títul a Cómo se comenta un texto literario (1974).

Des de llavors i fins als seus últims anys, escriu distints manuals d'ensenyança secundària de llengua i lliteratura espanyoles be en Correa Calderón, be en Vicente Tusón Valls (1934-1999), be en solitari. Són els llibres de text d'educació secundària de llengua i lliteratura espanyoles més utilisats en Espanya en les décades de 1960 a 1990, en ells es combinen l'exposició teòrica en els eixercicis pràctics.

Artículs periodístics

Es poden agrupar en dos apartats principals, els de crítica teatral i els de correcció idiomàtica.

Els primers els publica semanalment en la revista barcelonesa Gaceta Ilustrada i, en posterioritat, en la madrilenya Blanco y Negro. Llevat uns pocs que s'arrepleguen en Azaña, Lorca, Valle y otras sombras (2004) no es troben arreplegats en llibre.

Els artículs de correcció idiomàtica apareixen en l'epígraf "El dardo en la palabra" en el diari Informaciones de Madrit en 1975, posteriorment l'Agència EFE els distribuïx a distints diaris d'Espanya i d'Amèrica, i de 1999 a 2003 es publiquen en el diari madrileny El País, que s'encarrega de la seua distribució en Amèrica. Lázaro els reunix en dos llibres: El dardo en la palabra (1997) i El nuevo dardo en la palabra (2003). En estos artículs critica en un to humorístic els usos, sobretot periodístics, que no s'acomoden a la norma culta de l'espanyol. Constituïxen un gran èxit que acosta a Lázaro al públic general. El valor fonamental de El dardo en la palabra consistix en alertar a la població sobre la necessitat de fer un us cuidadós de l'idioma; carix, no obstant, de tot valor normatiu. Gràcies a estos artículs, conseguix que l'ocupació de l'idioma es convertixca en un assunt de discussió del públic cult.

Obra teatral

En la década de 1950 Lázaro escriu dos drames, La señal (1952) i Un hombre ejemplar (1956). El primer es va aplegar a representar en el teatre María Guerrero de Madrit (1956), si be en poca assistència de públic.

Molt més èxit tingué la comèdia La ciudad no es para mí, que publica en el seudònim de Fernando Ángel Lozano. La representa l'actor Paco Martínez Soria tant en el teatre (estrena en 1962 i varis anys seguits en cartell), com en una adaptació per al cine dirigida per Pedro Lazaga (1965). El guió cinematogràfic l'escrigueren Vicente Coello i Pedro Masó. En alguna ocasió, Lázaro es va referir ad esta obra com «un pecat venial».

Premis i guardons

• Premi Manuel Aznar de Periodisme (1982)
• Premi Mariano de Cavia de Periodisme (1984)
• Premi Aragó de les Lletres (1990)
• Premi Blanquerna (1993)
• Premi Internacional Menéndez Pelayo (1994)
• Premi Nacional de Periodisme (1996)
• Premi Don Juan de Borbón (1997)
• Medalla d'or de la ciutat de Saragossa (1997)
• Premi Ciutat d'Alcalà de les Arts i les Lletres (2003)

Reconeiximents

Se li varen concedir les següents distincions:

• Commandeur dans l'Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1979)
• Creu de Sant Jordi (1983)
• Orde del Mèrit de la República Argentina (1998)
• Gran Creu d'Alfons X el Sabi (2000)

Rebé doctorats «honoris causa» per les universitats de Saragossa (1985), Salamanca (1986), Autònoma de Madrit (1988), Valladolit (1993), La Laguna (1994) i La Corunya (1997).

Per a honrar la seua memòria la Fundació Germán Sánchez Ruipérez crea el Premi Lázaro Carreter, i l'Ajuntament de Saragossa el Premi Lázaro Carreter de Lliteratura Dramàtica.

Varis centres d'educació secundària i biblioteques espanyoles duen el seu nom.

Referències

• Lázaro Carreter, F. (1949). Las ideas lingüísticas en España durante el siglo XVIII vulgar. Madrid: [s.n] (S.A.E. Graf. Espejo). pp. 287 p
• Lázaro Carreter, F. (1953). Diccionario de términos filológicos (Biblioteca románica hispánica III. Manuales 6. edición). Madrid: Gredos. pp. 443 p. ISBN 84-249-1111-3
• Lázaro Carreter, F. (1980). Estudios de Lingüística. Madrid: Crítica. pp. 256 p. ISBN 84-8432-116-9
• Lázaro Carreter, F. (2002). Clásicos españoles: de Garcilaso a los niños pícaros. Madrid: Alianza. pp. 447 p. ISBN 84-206-4142-1

Bibliografia

• Biblioteca Virtual Cervantes. Fernando Lázaro Carreter
• Lázaro Carreter, F.; Tusón Valls, V. (1978). Curso de lengua española: memorándum para el profesor. Madrid: Anaya
• Santos Río, L. (Coord.) (2005). Palabras, norma, discurso. En memoria de Fernando Lázaro Carreter. Salamanca: Instituto Universitario C.E. pp. 1230 p. ISBN 84-7800-493-9
• Serta Philologica F. Lázaro Carreter Natalem diem sexagesimun celebranti dicata. Madrid: Cátedra

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fernando Lázaro Carreter.

• Fernando Lázaro Carreter en Wikipedia