Anar al contingut

Sultanato d'Adel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sultanato d'Adel

El sultanato d'Adel[1] o de Adal[2] (àrap سلطنة عدل) va ser un imperi musulmà sunita medieval ubicat en el Banya d'Àfrica, al suroest del golf d'Aden, en la regió d'Adal. Les seues capitals varen ser Dakkar, Zeila i, durant casi tota la seua existència, Harar Jugol (hui Etiopia, Eritrea i Djibouti). Va ser fundat per Sabr ad-Din III en el replanell d'Harar, en Adal, despuix de la caiguda del Sultanato d'Ifat.[3] El regne va florir aproximadament entre 1415 i 1577.[4] En el seu apogeu, baix el sultà Badlay ibn Sa'ad ad-Din, l'estat controlava el territori que s'estenia des del cap Guardafui en Somàlia fins a la ciutat portuària de Suakin en Sudan.[5][6][7][8][9][10]

Les freqüents guerres de l'imperi en el seu rival cristià, la dinastia salomónica d'Abissínia, durant els sigles XV i XVI, liderades per importants figures com Jamal ad-Din II, Badlay o Mahfuz, varen otorgar als sobirans d'Adal una reputació de santitat en el món islàmic, i com a resultat, rebien regularment armes, cavalls i atres pertrechos de guerra.[11] En el XVI, baix el liderage de l'iman Ahmad ibn Ibrihim al-Ghazi i el seu successor Nur ibn Mujahid, Adal va mamprendre la conquista d'Abissínia, utilisant mosquetes i canons. La guerra va involucrar en el temps als imperis portugués i otomà. Els adalitas varen mantindre una estreta relació en els otomans en particular.[12]

L'Imperi d'Adal contava en una série d'importants ports i ciutats de l'interior, com Harar, Berbera, Zeila, Abasa, Amud, Dakkar i moltes atres, que varen florir baix el seu regnat en cases en patis, mesquites, santuaris, muralles i cisternes, i estaven integrades en la ret comercial que unia els regnes i imperis del Mar Rojo i l'Oceà Índic. Adal va adquirir la seua riquea a través del comerç de dacseta, ganado, frutes, esclaus, or, ordi, marfil i atres productes bàsics.[13] Les ciutats de l'imperi importaven braçalets de vidre de colors intrincados i ceràmica celadón de la dinastia Ming per a la decoració de palaus i llars,[14] mentres que els seus comerciants utilisaven monedes com dinares i dírhams en les transaccions comercials.[15] El Sultanato d'Adal era conegut alternativament com la federació de Zeila[16] i en 1577 va traslladar la seua capital a Aussa.

Les invasions dels oromo de finals del XVI varen posar fi al poder d'Adal. Els seus governants varen fugir cap al nort, al desert, els seus seguidors nómades varen perdre tota cohesió i Adal va quedar reduït a l'insignificança.[17]

Història

[editar | editar còdic]

Naiximent

[editar | editar còdic]
Reconstrucció de la bandera del rei de Zeila sobre la base d'una crònica portuguesa del XVI.
Ruïnes d'un edifici construït pels sultans d'Adel o Adal en Zeila.

Adel va nàixer com un sultanato a partir d'un atre anterior, el d'Ifat, un Estat somalí vassall d'Etiopia en Zeila com a capital. Ifat es va independisar totalment d'Etiopia i va començar la seua expansió com Adel.[2]

Guerres contra Etiopia

[editar | editar còdic]

La seua rivalitat en l'Etiopia cristiana va començar en el XIV. En l'any 1527 Adel, de la mà l'iman Ahmad ibn Ibrihim al-Ghazi, que rebia el renom de Gran Esquerrer, va llançar una série d'atacs contra Etiopia, conquistant les regions de Bele i Hadya. En 1528 va tornar a combatre als etíops i despuix de derrotar-els va prendre Amhara i Lasta en 1533. Per a 1533 posseïa també Tigré, en lo que dominava tant el sur com el nort d'Etiopia. Dos anys despuix Etiopia, cercada i assolada pels musulmans, que cremaven les seues iglésies i obligaven a la població de religió cristiana a convertir-se a l'islam, va demanar ajuda als portuguesos. Estos, liderats per Cristóbal de Gama, varen acodir al mateix temps que l'imperi otomà recolzava a Adel. L'eixèrcit d'Ahmad ibn Ibrahim va conseguir derrotar al conjunt d'etíops i portuguesos i aforcar a De Gama, pese a lo que el sultanato va cessar en el seu alvanç contra Etiopia. Ahmad va ser assessinat en 1543 durant una escaramuza.[1]

Desintegració del sultanato

[editar | editar còdic]

A finals del XVI Adel, debilitat per la guerra,[1] i especialment per la presència d'una flota portuguesa que atacava els seus ports, impedint aixina la millora de la seua economia, va terminar per dividir-se en menuts sultanatos, vassalls alguns, els situats més al nort, del imperi otomà, i el restant de Zanzíbar.[2]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Sellier, Jean (2005). Atles dels pobles de l'Àfrica, Paidós, pp. 53-54. ISBN 978-84-49317163.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Institut del Tercer Món (2008). Guia del món 2009, IEPALA, p. 508. ISBN 978-84-67532258.
  3. ↑ “Reflections on Historical and Contemporary Islam in Ethiopia and Somàlia: A Comparative and Contrastive Overview” (2007). Journal of Ethiopian Studies 40 (1/2). Institute of Ethiopian Studies.
  4. ↑ Erlikh, Ḥagai (2002). The cross and the river: Ethiopia, Egypt, and the Nile, L. Rienner. ISBN 978-1-55587-970-9.
  5. ↑ Historic Mosques in Sub-Saharan Africa From Timbuktu to Zanzibar (en en), BRILL, p. 127. ISBN 9789004472617.
  6. ↑ (2002) Islamic History and Culture in Southern Ethiopia (en en), Lit, p. 33. ISBN 9783825856717.
  7. ↑ BELEAGUERED MUSLIM FORTRESSES AND ETHIOPIAN IMPERIAL EXPANSION FROM THE 13TH TO THE 16TH CENTURY (en en), NAVAL POSTGRADUATE SCHOOL, p. 23.
  8. ↑ The History of Islam in Africa (en en), Ohio University Press, p. 229. ISBN 9780821444610.
  9. ↑ (1896) The history and description of Africa, Harvard University, London, Printed for the Hakluyt society, pp. 51–53.
  10. ↑ Hassan, Mohamed. The Oromo of Ethiopia: A History, 1570-1860., pp. 35.
  11. ↑ Narrative of the Portuguese Embassy to Abyssinia During the Years 1520-1527: ".. on the edge of the Kingdom of Adel, to which kingdom and sovereignty belong Barbora and Zeila; and the king is great and powerful. They say that he is esteemed and looked upon as a saint among the Moorish Kings because he continually makes war upon the Christians; they also say that he receives supplies from the King of Aràbia and the Sheikh of Makkah, and from other Moorish Kings and Lords he receives horses and weapons for this purpose", True Sign Publishing House. ISBN 9789361841996.
  12. ↑ The African Prester John and the Birth of Ethiopian-European Relations, 1402–1555 (en en), Routledge, p. 158. ISBN 978-1317045465.
  13. ↑ Lewis, I. M. (1999). A Pastoral Democracy: A Study of Pastoralism and Politics Among the Northern Somali of the Horn of Africa (en en), James Currey Publishers, pp. 17. ISBN 0852552807.
  14. ↑ The Archaeology of Islam en Sub Saharan Africa, p. 72/73
  15. ↑ Thomas Leiper Kane Collection (Library of Congress. Hebraic Section), Richard (1997). The Ethiopian borderlands: essays in regional history from ancient claves to the end of the 18th century, Ret Siga Press. ISBN 978-0-932415-18-9.
  16. ↑ (1993) I. J. Brill's First Encyclopaedia of Islam 1913-1936. A - Bābā Beg · Volume 1 (en en), Brill, p. 126. ISBN 9789004097872.
  17. ↑ «[1]». Consultat el 2025-12-28 (en en).


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sultanato_d%27Adel&oldid=1333405»