La relació entre algunes religions i la maçoneria a sovint ha segut conflictiva. La maçoneria es definix a sí mateixa com adogmática, deixant llibertat als seus membres de professar la religió que cada u decidixca o no professar cap, esta última només es troba en la forma lliberal de la maçoneria. La seua posició favorable a la llibertat de consciència i la seua posició contrària al clericalisme polític li ha supost, a lo llarc de la seua història, la crítica per part de distintes confessions religioses, especialment del cristianisme i del islam. La relació en les diferents expressions protestants ha segut, notòriament, més pacífica.cita requerida

Els estats confessionals tant cristians com a musulmans han reprimit la maçoneria de diferents formes: des del simple acossament, passant per penes de presó per als francmaçons, aplegant a la pena de mort pel simple fet de ser francmaçó.cita requerida (Per a la repressió antimasónica de la part de governs teocràtics actuals, vore l'artícul Antimasonería per país).

Les acusacions que, des de l'àmbit d'estes Iglésies, es dirigixen a la maçoneria solen ser d'ateisme, de relativisme moral i filosòfic, de promoure una religió prèviament estigmatizada (per eixemple, el judaisme talmúdico) i d'adorar a Lucifer.cita requerida

Condena per la religió islàmica

Colege de Jurisprudència Islàmica (15 de juliol de 1978)

Presentat en l'Universitat del-Azhar d'El Caire. El Colege de Jurisprudència Islàmica va declarar:


Condenes per l'Iglésia Catòlica

 
Papa Pío VII

La pertinença a la maçoneria ha segut condenada[1] per diversos documents de l'Iglésia des de el XVIII fins als nostres dies:

  • Declaració sobre la disciplina canònica que prohibix, baix pena d'excomunió que els catòlics s'inscriguen en la maçoneria i atres associacions d'eixe tipo. Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, 17 de febrer de 1981.[4]
  • Declaració sobre la maçoneria. Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, 26 de novembre de 1983.[5]

El cànon 2335 del Còdic de Dret Canònic de 1917 establia que "els que donen el seu nom a la secta masónica o a atres associacions del mateix gènero que maquinen contra l'Iglésia o contra les potestats civils llegítimes, incorren ipso facto en excomunió simplement reservat a la Sèu Apostólica".[3]

En 1962, es desenrolla el Concili Vaticà II, a on marcaran una fita les intervencions del monsenyor Sergio Méndez Arceo durant la 31a. i 71a. congregació generals, en les que va demanar que es tractara la qüestió de l'actitut de l'Iglésia per a en les societats secretes i, en concret, en la maçoneria.

La moradura J. Krol, arquebisbe de Filadèlfia, va preguntar a la Congregació per a la Doctrina de la Fe si seguia estant en vigor l'excomunió per als catòlics que s'afiliaren a la maçoneria. La Congregació, que en 1968 havia consultat a varis episcopados sobre el tema, va respondre en carta datada el 19 de juliol de 1974, donant a entendre que solament estava afectada per l'excomunió la pertinença a associacions que conspiraven contra l'Iglésia.[3] Este matís va ser interpretat per alguns com una permissivitat a la pertinença a associacions masónicas sempre i quan estes no conspiraren contra l'Iglésia.[6]

El nou Còdic de Dret Canònic es va promulgar el 25 de giner de 1983 creant certes expectatives als francmaçons ya que el cànon 1374, relatiu a els qui maquinen contra l'Iglésia, havia suprimit tota referència a la maçoneria. No obstant, el 26 de novembre de 1983, la Congregació per a la Doctrina de la Fe, dirigida pel Prefecto Moradura Joseph Ratzinger (posteriorment elegit papa en el nom de Benedicto XVI) va emetre una Declaració sobre la maçoneria, aprovada per sant Juan Pablo II. En ella, s'explicava que si el nou còdic no mencionava a la maçoneria expressament era simplement per un "criteri de redacció, seguit també en el cas d'atres associacions que tampoc han segut mencionades per estar compreses en categories més àmplies". Esta declaració confirmava el juí negatiu de l'Iglésia Catòlica sobre la maçoneria, aixina com la prohibició per als fidels catòlics d'afiliar-se a les logias baix la pena de caure en pecat greu i no poder combregar.[5]


En 1985 el periòdic L'osservatore romà va publicar un artícul firmat en tres asteriscs, lo que en la nomenclatura vaticana significa que ha segut inspirat i aprovat personalment pel papa, titulat Inconciliabilidad entre fe cristiana i maçoneria, a on es tornava a fer recalcament en el fet de que "La maçoneria professa idees filosòfiques i concepcions morals opostes a la doctrina catòlica" i, per tant, l'afiliació a les associacions masónicas "seguix prohibida per l'Iglésia", fins al punt que els fidels que ho facen "estan en estat de pecat greu i no poden accedir a la santa comunió".[7]

Arguments catòlics de la crítica a la maçoneria

Arguments pràctics

- La qüestió del secret. El secret viola la llibertat del francmaçó, puix l'iniciat desconeix en lo que es fica, quedant despuix condicionat i instrumentalizado en funció d'estratègies que ell ignora.[8]

Al llímit no permet a l'iniciat saber fins a quin punt està entrant en una logia masónica regular o en alguna organisació pareguda o seudomasónica, les quals en moltes ocasions són de caràcter illegal, aixina cridades "obediència salvages".cita requerida

- La "machinatio". Esta segona raó "pràctica" fa referència a la "hostilitat -a lo manco d'una part important- de la maçoneria en relació en l'Iglésia". Sobretot, la maçoneria llatina té un marcat accent anticlerical i llaïciste, que s'estén a la promoció de lleis i antivalores cristiàs. En els Estats Units, la maçoneria ha recolzat lleis per a favorir l'aborte, llevar tot signe religiós de les escoles.cita requerida

- La promoció del ocultisme. Encara que ha tendit a desaparéixer, sobretot en la maçoneria de la corrent freda - més racionalista i deísta - en la maçoneria de franja és un argument que no es pot deixar de costat.[9]

Argumentació doctrinal: la crítica del método

El removiment dels arguments pràctics no fa automàticament compatible la maçoneria en al confessió catòlica, no aixina en denominacions protestants (com els Batistes del Sur en els Estats Units). En la base del rebuig catòlic de la maçoneria no només estan els arguments pràctics, sino l'irreconciliabilitat dels principis del método masónico en la fe. Dit simplement, el tipo de relativisme que comporta el "método masónico", aun cuando no es faça una professió explícita d'ell, fa impossible l'acte de fe tal i com ho entén l'Iglésia.[9]

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ Ferrer Benimeli, José Antonio (1974). La maçoneria espãnola en el sigle XVIII (en espanyol), Sigle XXI Espanya, pp. 528. ISBN 978-84-323-0140-7. Consultat el 8 d'octubre de 2015.
  2. ↑ Clemente XII (28 d'abril de 1738). «In Eminenti» (en inglés). Papal Encyclicals Online. Consultat el 8 d'octubre de 2015.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «El catòlic francmaçó segons el vigent dret canònic». UNED. Consultat el 21 de juliol de 2021.
  4. ↑ «Declaració sobre la disciplina canònica que prohibix, baix pena d'excomunió que els catòlics s'inscriguen en la maçoneria i atres associacions d'eixe tipo». Vaticà. Consultat el 21 de juliol de 2021.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Declaració sobre la maçoneria». Vaticà. Consultat el 21 de juliol de 2021.
  6. ↑ «El Vaticà i els francmaçons». El País (10 de març de 1985).
  7. ↑ Juan Àries (25 de febrer de 1985). «El Vaticà recrudecer la seua postura de condena de la maçoneria». El País.
  8. ↑ [1]León XII, encíclica Humanum Genus, 20 d'abril de 1884
  9. ↑ 9,0 9,1 L'Osservatore Romà, 23 de febrer de 1985.

Bibliografia

  • Bárcena, Alberto (2016). Iglésia i maçoneria: les dos ciutats, Sant Román.


Referències