QV66
QV66 és la tomba de Nefertari, Gran Esposa Real de Ramsés II.
Descoberta en 1904 per Ernesto Schiaparelli i restaurada cita requerida en 1922 per Paolo Mora, està en el Valle de les Reines. És la més bella de les tombes descobertes, en unes pintures molt ben conservades, en Nefertari representada repetidament. Sobre les seues parets es troba una poesia dedicada a la reina per Ramsés: El meu amor és únic, no pot tindre rival; ella és la dòna més bella que ha vixcut. Quan pansa furta el meu cor i li'l du. Saquejada en l'antiguetat, la tomba es trobava buida quan Schiaparelli la va trobar, a banda alguns fragments de cofres, de la tapa del sarcòfec i unes sandalias de palma.
Diferix de les tombes de les atres reines, normalment més senzilles i proveïdes tan sol de la cambra funerària, i més be s'inspira en els sepelis faraònics del propenc Valle dels Reis. Construïda en dos altures, despuix de descendir unes escales s'aplega a l'antecámara; les pintures descriuen el viage al més allà de la reina, que la seua mòmia està pintada sobre un llit protegit per Neftis i Isis, mentres que sobre les parets occidental i septentrional poden vore's ilustracions i texts del capítul 17 de el "Llibre dels Morts", el que es referix a la regeneració del difunt.
A continuació comencen dos escales en una rampa central (per a baixar el sarcòfec) que descendixen a la cambra funerària. En el llindar, la deesa Uadyet, en forma de cobra preparada per a atacar, guarda l'entrada. En les parets de l'escala, Nefertari descendix entre deus als que oferix vi. La cambra, sostinguda per quatre columnes, té en la seua entrada al deu Anubis en forma de chacal assentat, i el sostre representa la volta celest, tachonada d'estreles dorades sobre fondo blau obscur que confluïxen sobre el sarcòfec. En les columnes, tres dels seus costats oferixen representacions de la reina davant distints deus que la reben en el regne de Osiris, i el quarto, l'orientat cap al sarcòfec, el pilar djed, símbol d'Osiris relacionat en el concepte de "estabilitat". En les parets continua la representació del viage de l'esperit de la reina a través del inframundo, i en una d'elles estan les portes del regne de Osiris, protegides per genis armats que deu assossegar pronunciant les fòrmules adequades.
La cambra dispon de tres anexos, la finalitat dels quals era depositar les ofrenes (víveres, perfums,..) que la difunta necessitaria en l'atre món, i un buit en la paret per als gots canopes. La paret meridional del primer anex lateral s'adorna en una escena del capítul 148 del Llibre.
Les pintures són de vius colors, i el rostre de la reina té relleu, per volta primera en Egipte: rubor en les galtes, traços negres en el coll i les comissures de la boca, la fan semblar viva, en contrast en el hieratisme oficial de les deeses que la rodegen.
Descobriment de la tomba
[editar | editar còdic]
La tomba va ser descoberta en 1904 en el Valle de les Reines, en la ribera occidental de Tebas, per l'arqueòlec italià Ernesto Schiaparelli, que va ser professor d'Egiptología en l'Universitat de Torí i va donar gran impuls a la colecció del Museu Egipcíac de Torí, del que va ser director de 1884 a 1928.
Schiaparelli va obtindre en 1903 de les autoritats egipcíaques la concessió exclusiva per a efectuar excavacions en la Vall de les Reines; va ser el primer egiptòlec en investigar el lloc en un método sistemàtic en tres campanyes successives, assistit pel seu competent colaborador Francesco Ballerini.
Durant la segona campanya d'excavacions, mentres Schiaparelli realisava alçament al nort del uadi principal de la zona, a on ya s'havien trobat atres tombes, els obrers varen descobrir els primers escalons d'una escala que varen considerar un indici segur de la presència d'una tomba. Despuix de retirar les acumulacions d'enrunes que cobrien els escalons, varen deixar ràpidament al descobert una escala tallada en la roca entre dos parets pintades de blanc i que presentava en el centre el característic pla descendent necessari per a desplaçar i fer baixar el sarcòfec.[1] L'escala, d'1,65 m d'esgambi, descendia huit metros fins a una gran paret en una porta; en les jambas figurava el nom de la reina. No obstant, la tomba es va trobar oberta, sense rastre del tancament original, i moltes enrunes havien caigut fins a la primera sala. Les demés estàncies varen aparéixer buides i va ser evident que la tomba havia segut saquejada, potser ya en l'Antiguetat. Del sarcòfec, de granit rosa, es varen trobar solament uns pocs fragments, entre ells varis del sostre. Dels aixovar, que varen deure ser numerosos en orige, es varen recuperar únicament una trentena de ushabtis, algunes parts de tres gots de fanc i d'uns atres d'alabastre, i alguns fragments de cofres funeraris i de mobiliari. Schiaparelli va trobar únicament una part de la mòmia —les cames—, ademés de numerosos llenços de finíssima factura utilisats per a envoldre el cos, i les sandalias, de fibra de palma, que duya la reina. En una caseta situada al fondo de la cambra del sarcòfec, darrere d'una llosa de pedra, es va trobar l'amulet que representa el pilar Dyed, protector de la tomba.[1]
Conservació i restauració
[editar | editar còdic]
La sal de roca, constituïda principalment per clorur de sodi, és el principal responsable dels danys sofrits per la tomba. El Servici d'Antiguetats egipcíaques va portar a terme distintes campanyes entre 1934 i 1977 per a frenar la degradació de la mateixa, sense resultats apreciables. La tomba va ser tancada al públic en 1950 a causa dels diversos problemes que amenaçaven a les pintures, que es consideren les millor conservades entre les tombes egipcíaques.
En 1987, un equip internacional va estudiar els problemes, localisant les zones danyades, analisant els pigments, lluïts, sals i colors. Les restauracions varen començar en 1988 i varen finalisar en 1992.
En 1995, la tomba va estar oberta al públic per a un número llimitat de visitants diaris. Despuix es va tancar de nou, sent accessible en l'abonament d'un dret d'accés que deu pagar-se a una caixa del Consell suprem de les Antiguetats egipcíaques, especialment dedicada a la restauració i a la conservació dels monuments.
En març de 2024 la tomba s'ha tornat a tancar al públic, sense que es conega la data de la seua obertura de nou.
Referències
[editar | editar còdic]- Siliotti, Alberto (1995). Egipte: Temples, hòmens i deus, Editorial Foli. ISBN 84-7583-336-5.
- Puvill Doñate, Marta (1999). Texts de la tomba de la Reina Nefertari, Editorial Marta.
- La tomba de Nefertari.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «QV66» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.