L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Principis de dret nobiliari dels Habsburgo

(Redirigit des de «Principis de dret nobiliario dels Habsburgo»)

En l'última etapa del Imperi Habsburgo, el conjunt de normes i principis del dret nobiliari relatiu a la casa imperial i les seues ramificacions varen quedar plasmats en el cridat Estatut de la Família Imperial Austríaca (en alemán: Kaiserlich österreichisches Familienstatut),[1] o senzillament el Estatut Habsburgo,[2] un document sancionat el 3 de febrer de 1839 pel emperador Fernando I, conforme el qual es regiria la dinastia Habsburgo-Lorena en les seues últimes huit décades d'existència (és dir, en el marc del Imperi austríac i austrohúngaro, anys despuix de la desaparició del Sacre Imperi Romà Germànic com a entitat política).[3]

Escut d'armes de la casa d'Habsburgo-Lorena

L'Estatut servia per a resoldre qüestions com títuls, el poder dinàstic (Hausmacht) i el dret successori en temps en els que la monarquia escomençava a tambalejar-se en l'aparició dels partits polítics i baix el regnat d'un emperador dèbil, com lo va ser Fernando I, el regnat del qual —pels seus problemes físics i mentals— va ser controlat per un consell regente. Encara que el document casi no abordava qüestions d'Estat i governabilitat, sí va tindre molta influència en l'estructura llegal interna de la dinastia, i, per això, la seua relació estatutària i econòmica en l'Estat i la llegitimitat del cap d'Estat, l'emperador.[3]

Context

L'Estatut de la Família Imperial, firmat per Fernando I en Viena i refrendat pel canceller austríac i cap del consell regente Klemens von Metternich, va anar el resultat de varis anys de negociacions en tots els archiducs de l'extensa família i les seues branques, en que es buscava un ampli consens (la seua preparació va començar pràcticament en l'ascens de Fernando al tro en 1835).[4] En el primer paràgraf, l'emperador senyala este consens en la frase «... en el consell i consentiment del nostre volgut germà [en alusió a Francisco Carlos d'Àustria, l'atre gran poder en el consell], aixina com dels nostres tios i uns atres agnados» (el plural en eixa época s'usava també per a fer referència a la primera persona en singular).

 
Fernando I d'Àustria, firmant de l'Estatut Habsburgo, la condició física del qual i mental va propiciar el desenroll del document i la seua aplicació.

En un principi, el document tenia com a objectiu reunir totes les normes aplicades fins a llavors, moltes d'elles consuetudinàries i fragmentades, i plasmar-les per escrit. Més allà de per la condició de Fernando I, es vea en tal documente un recurs necessari per establir per primera volta les normes dinàstiques dels Habsburgo dins d'un Estat propi, a saber, l'Imperi austríac, en una desconexió conceptual (i en certs aspectes protocolària) del desaparegut Sacre Imperi (en Àustria, l'emperador era cap d'Estat, mentres que en el Sacre Imperi eixercia un poder dispers sobre distintes entitats geopolítiques).[3] cal notar que el pare de Fernando, Francisco I, fundador de l'Imperi austríac, havia segut anteriorment l'últim emperador del Sacre Imperi (en el nom de Francisco II), per lo que es pot considerar que l'Estatut va vindre a regular les qüestions dinàstiques pel primer emperador no relacionat en el desaparegut imperi. A diferència de tractats i normatives anteriors, tant en el Sacre Imperi com en Àustria baix Francisco I, que afectaven a la Casa d'Habsburgo en el context gobernatiu i estatal (com la Sanció Pragmàtica de 1713), este Estatut es considerava una normativa interna, per lo que no va ser publicat en els mijos oficials, a pesar de que sí contenia disposicions sobre finançació per l'Estat dels archiducs (cridats «príncips imperials» durant la monarquia austrohúngara),[5] en paralel al ya existent fondo de recaptes de la família Habsburgo (que més vesprada seria afectat per la Llei Habsburgo).[6]

En l'aplicació de l'Estatut, la casa d'Habsburgo-Lorena, que s'hi havia ramificat en moltes llínees i secundogenituras ya en una tradició successòria pròpia, va tornar a estar subjecta a la sobirania absoluta de l'emperador. Per a això, va caldre oferir als caps de les distintes branques un incentiu, que es va forjar en forma del títul d'archiduc d'Àustria (o senzillament archiduc, Erzherzog, puix era l'única dinastia que feya us d'este títul), que s'entregava a partir d'eixe moment també a vàries branques de la casa, inclosos els grans ducs de Toscana, és dir, els descendents varons de la subrama major d'Habsburgo-Lorena-Toscana (coneguda també com Àustria-Toscana),[7] que es convertiria en els anys en la més acabalada (tant en propietats com de terres; en l'actualitat és Ulrich Habsburgo, membre d'esta branca, qui més terres privades posseïx en Àustria).[8]

Encara que la motivació (i urgència) de l'Estatut es devia a la debilitat de Fernando I i les seues habilitats com a cap d'Estat, lo cert és que va ser el seu poderós i longeu successor, Francisco José I, penúltim emperador austríac, qui va fer ple us del poder de cap de la família imperial traçat en el document, que va tindre una repercussió molt més allà del context familiar. Una mostra d'això es va donar en la constitució de decembre —llei bàsica de Cisleitania (la part austríaca de l'Imperi austrohúngaro), aprovada en decembre de 1867—, a on es deixa palés que els drets i obligacions civils dels ciutadans de peu no s'aplicaven als membres de la família, els qui gojaven d'un fur especial.[9] Leopold Wölfling (abans, Leopoldo Fernando d'Àustria-Toscana), despuix de la seua ruptura en la casa imperial, va parlar d'una «tirania familiar com a substitut de l'absolutisme»,[10] formada en base en l'Estatut de la família.[4]

Contingut

 
L'emperador Francisco José I va ser qui va fer us extens de l'estatut Habsburgo. Durant el seu regnat, les normes austríaques relatives a la casa imperial s'observaven estrictament

L'Estatut estipulava que l'emperador, com a cap de la casa d'Àustria, devia determinar el lloc de residència de cada membre de la família. Entre uns atres, en 1864, Francisco José va designar al seu germà menor, Luis Víctor, conegut (i rebujat) pel seu homosexualitat, el palauet barroc de la família prop de Salzburc, Schloß Klessheim, a on l'archiduc viuria fins a la seua mort en 1919 rodejat solament de dònes (havent sobrevixcut a tots els seus germans); i, poc despuix va designar el palau Belvedere en Viena com a residència de l'archiduc Francisco Fernando, el seu hereu (l'assessinat del qual propiciaria el adveniment de la Primera Guerra Mundial).[4] En els seus últims anys, el mateix Francisco José també va designar al seu nebot net l'archiduc Carlos, futur Carlos I, qui seria el seu successor i últim emperador d'Àustria (en el marc de la monarquia austrohúngara), el palau d'Hetzendorf en Viena —no llunt de la seua pròpia residència en el palau de Schönbrunn, a on després li assignaria un ala sancera—.[3]

Una atra qüestió àmpliament abordada en l'Estatut va ser el fideicomiso familiar, conegut com a Fondo Superior de Recapte Familiar (Allerhöchster Familienversorgungsfonds), que administrava, entre uns atres, les possessions immobles de la família (Hausgüter), majoritàriament palauets, com Schloss Eckartsau o l'Albrechtspalais (contràriament als grans palaus, com el propi Schönbrunn, en la seua majoria propietat de l'Estat —Reichsgüter— i no de la dinastia).[4] Precisament per ser el Schloss Eckartsau una propietat familiar, va anar el lloc a on es va retirar Carlos I despuix d'abdicar l'11 de novembre de 1918 (abans de partir a l'exili). Un atre dels objectius del fondo era facilitar una vida lliure de preocupacions a aquells membres de la família que no tenien suficients ingressos propis (ni tan sols a través de subvencions governamentals), en una subvenció que els permetia viure i representar-se adequadament a través d'un sistema similar als infantazgos.[11]

D'una part, l'Estatut s'ocupava d'assegurar el benestar dels archiducs i demés membres de la dinastia, i, de l'atra, es constatava que, sobre consideracions polítiques i estatals, el cap de la casa tenia el dret absolut a impondre una posició oficial en estes qüestions a tota la família per mig de regulacions puntuals, lo que significava que la llibertat d'expressió i la presa de decisions dels archiducs quedava subjecta al control de l'emperador i podia restringir-se quan ho considerava necessari. La no alliniació de qualsevol Habsburgo en la llínea política oficial de la casa, podia significar la seua exclusió de part o la totalitat de recaptes arreplegats en l'Estatut, especialment les econòmiques i hereditàries.[4]

Política matrimonial

 
Arbre genealògic dels Habsburgo-Lorena. Els llaços matrimonials dels membres de la família es consideraven qüestió d'Estat.

Un dels temes més apressants recollits en l'Estatut tractava la política matrimonial de la casa d'Habsburgo-Lorena, una qüestió identitària fonamental en la llarga història dels Habsburgo,[4] en la seua destacada tradició de matrimonis estratègics i homogámicos, a voltes inclús endogàmics.[12] L'Estatut establia que qualsevol matrimoni d'un membre de la casa archiducal en drets hereditaris devia ser aprovat pel cap de la dinastia, l'emperador. En conseqüència, els matrimonis que se celebraren sense el consentiment del sobirà quedaven sense reconeiximent oficial, és dir, que l'esposa i fills del matrimoni no passaven a formar part de la família imperial ni rebien la dignitat (i drets inherents) d'un/a archiduc/sa (encara que sí podien rebre atres títuls, a discreció de l'emperador).[4]

Un matrimoni es considerava apropiat (i per tant digne de l'aprovació de l'emperador) si es contrea en un atre membre de la casa d'Habsburgo (sempre per baix del tercer grau de parentesc) o en membres d'atres cases reals. El 12 de juny de 1900, en motiu del previst matrimoni morganàtic de l'archiduc Francisco Fernando (hereu al tro despuix de la mort del fill de l'emperador Rudolfo), que anava a celebrar-se dos semanes despuix,[13] l'emperador Francisco José va resoldre incorporar una adenda a l'Estatut en una llista detallada de totes les dinasties que es consideraven aptes per al matrimoni en un Habsburgo.[1] Consistien en les cases reinantes europees, com Sajonia-Coburgo, Hohenzollern, Romanov, Wittelsbach i Savoya, ademés de les antigues cases regentes en els distints Estats del desaparegut Sacre Imperi, que anteriorment estaven directament subjectes a l'Imperi i després varen ser mediatizades (entre 1806 i 1815), sent estes les cases d'Auersperg, Colloredo-Mannsfeld, Esterházy, Kaunitz-Rietberg, Khevenhüller, Lobkowitz, Metternich (inclosa la llínea renana de Bourscheid que havia regnat en el Gran Ducado de Luxemburc), Rosenberg, Salm-Reifferscheid-Krautheim, Schwarzenberg, Schönburg-Waldenburg, Schönburg-Hartenstein, Starhemberg, Trauttmansdorff i Windisch-Graetz.[4]

Durant la segona mitat del XVIII va haver varis matrimonis morganàtics en la família, violant per tant la clàusula de política matrimonial, la més coneguda sent la mencionada boda de Francisco Fernando, archiduc d'Àustria i nebot de l'emperador.[13] La nóvia, Sofia Chotek, procedia d'una família comtal de Bohèmia que no figurava en la llista d'estirps «admissibles» (a pesar de tindre relació sanguínea en vàries cases reals, com els Hohenzollern). Encara que l'emperador intentara convéncer al seu nebot per a que no seguira alvance en els plans de matrimoni, l'enamorat Francisco Fernando va insistir en casar-se en la jove comtesa (finalment en la bendició del seu pare),[13] per lo que va tindre que prestar en l'Hofburg de Viena un jurament de renúncia al tro dels seus hereus naturals (Renunziation), en presència de l'emperador.[14] Tant Sofia com els fills del matrimoni no rebrien el llinage Habsburgo-Lorena ni el títul archiducal (ni tan sols podien constar en les fotos grupals de la família imperial).[15] No contar en futurs hereus naturals al tro d'Àustria (un encabotament històric dels Habsburgo, a on s'esperava que les emperatrius donaren a llum a un fill varó per a assegurar la continuïtat de la dinastia) va generar una incertitut entorn al futur de la casa imperial, pero ni tan sols el papa i els emperadors d'Alemània i Rússia varen conseguir canviar d'opinió a Francisco José. Est, no obstant, aplegaria en el temps a tindre carinyo a Sofia, a qui va dedicar el llinage Hohenberg, elevant el seu el títul de comtesa a duquesa (per lo que seria coneguda per antonomàsia com «la duquesa d'Hohenberg»).

Un atre cas destacat va ser el d'Enrique Fernando d'Àustria-Toscana —pare d'Enrique d'Habsburgo-Toscana i yayo de l'actual polític i silvicultor Ulrich Habsburgo-Lorena—, qui en 1919 es va casar en Munich en Maria Karoline Ludescher, procedent d'una família de militars. Debido a ello, cap dels seus descendents ha heretat el títul d'archiduc, si be despuix de l'abolició de les normes de la noblea en Àustria (i en elles l'Estatut de la Família Imperial), els descendents de la branca toscana sí que han pogut conservar el seu llinage fins a l'actualitat (encara sense pertànyer a la casa imperial per es), pero sense el predicat de noblea «von» (‘de’), prohibit en dita llei per a tota la noblea austríaca. Si s'haguera permés l'us de títuls nobiliaris en Àustria en l'actualitat, correspondria als membres de la branca el títul de comtes d'Habsburgo.[16]

Cessació o renúncia

A lo llarc dels anys va haver alguns casos de membres de la família que varen abandonar la casa imperial per voluntat pròpia, i, per tant, ya no estaven subjectes a les normes de l'Estatut Habsburgo, ni es beneficiaven dels drets de la casa imperial ni tenien que complir en les obligacions dinàstiques. Potser el cas més conegut és de l'anteriorment citat Leopold Wölfling; si be, en este cas, l'emperador, Francisco José, va decidir seguir recolzant-ho econòmicament (assignant-li a lo manco partix de la subvenció que li haguera correspost).[4]

En el cas de decés d'un archiduc casat, la seua dòna retenia els seus títuls i, durant el seu viudez, també conservava les seues possessions. Si en algun moment es casara en segones nupcias, devia seguir el protocol estatutari (en seguir ostentant el seu títul archiducal) i contraure matrimoni en un membre d'alguna de les cases que consten en la adenda de l'Estatut; en este cas, podia mantindre tots els seus títuls, inclós el d'archiduquesa, si ben podia perdre les possessions familiars (encara que si tinguera descendència en el fallit Habsburgo, se solien conservar com a propietats hereditàries). Per una atra part, en el cas de casar-se sense el consentiment de l'emperador (normalment en violació de la condició conjugal), perdia els corresponents títuls i qualsevol dret inherent a ells.[4] Conegut és el cas d'Estefanía de Bèlgica, de la casa de Sajonia-Coburgo-Gotha, qui, despuix de casar-se en 1881 en l'hereu al tro imperial, Rodolfo d'Habsburgo, li varen ser concedits els títuls d'archiduquesa i de princesa hereua (Kronprinzessin), entre atres títuls reals. Despuix de trobar-se mort el seu marit en 1889, la princesa belga seguia mantenint el seu títul i tots els beneficis per onze anys més, fins que en 1900 es tornara a casar, esta volta en un comte hongarés cridat Elémer Lónyay. Com a conseqüència, l'emperador la va desposseir dels seus títuls imperials. Al mateix temps, el matrimoni va provocar l'ira del seu propi pare, Leopoldo II de Bèlgica, qui també la desheredó de per vida, un fet que mostra lo inadmissibles que eren els matrimonis morganàtics en la monarquia europea en general, més allà de lo reflectit en l'Estatut de la casa d'Àustria.[4]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «House Law of Àustria (1839)». www. heraldica. org. Consultat el 2023-10-28.
  2. ↑ Kegel, Claus (2023-10-12). Die Strauss-Dynastie: Eine historisch-biographische Kompilation. Band 1: Von 1801 bis zoom Tod von Johann Strauss Vater 1849 (en de), Hollitzer Wissenschaftsverlag. ISBN 978-3-99094-168-3.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 (21 de setembre de 2012) Österreichische Monarchie: A. I. I. O. O., Habsburgergesetz, Österreichische Kaiserhymnen, Habsburgermonarchie, Heiratspolitik der Habsburger, Großer ... Österreichische Aktion, Oñate-Vertrag. ISBN 978-1-158-84347-3.
  5. ↑ «Von Rechten und Pflichten im Erzhaus» (en de). Die Welt der Habsburger. Consultat el 2023-10-28.
  6. ↑ Büdinger Forschungen zur Sozialgeschichte; Büdinger Forschungen zur Sozialgeschichte, {{{nom2}}} (1990). Hof unf Hofgesellschaft in donen deutschen Staaten im 19. und beginnenden 20. Jahrhundert, H. Boldt. ISBN 978-3-7646-1900-8.
  7. ↑ Heimann (2016). Die Habsburger: Dynastie und Kaiserreiche, 5., aktualisierte Auflage, Originalausgabe edició, Verlag C. H. Beck. ISBN 978-3-406-44754-9.
  8. ↑ Kindermann, Dieter (2010). Die Habsburger ohne Reich: Geschichte einer Familie seit 1918, Kremayr & Scheriau. ISBN 978-3-218-00814-3.
  9. ↑ Butz, Ursula (2021-07-12). Habsburg als Touristenmagnet: Monarchie und Fremdenverkehr in donen Ostalpen 1820–1910, 1 edició (en de), Böhlau Verlag. doi:10.7767/9783205213741.21. ISBN 978-3-205-21373-4.
  10. ↑ Uhlmann, Wolfgang (2004). Die Beziehung von König Johann zoom Erzgebirge und zur Industriestadt Chemnitz, Sonderdr edició, Leipziger Univ.-Verl. ISBN 978-3-936522-86-0.
  11. ↑ Vocelka, Karl (2010). Die Familien Habsburg und Habsburg-Lothringen: Politik, Kultur, Mentalität, Böhlau. ISBN 978-3-205-78568-2.
  12. ↑ Hochedlinger; Winkelbauer, Thomas (2010). Herrschaftsverdichtung, Staatsbildung, Bürokratisierung: Verfassungs-, Verwaltungs- und Behördengeschichte der Frühen Neuzeit, Böhlau Verlag. ISBN 978-3-205-78576-7.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Sosnosky, Theodor von (2018-03). Franz Ferdinand: Erzherzog und Thronfolger: Biografie (en de), Diplomica Verlag. ISBN 978-3-96337-029-8.
  14. ↑ «ANNO, Wiener Zeitung, 1900-06-29, Seite 1». anno. onb. ac. at. Consultat el 2023-10-24.
  15. ↑ Rutkowski (1991). Briefe und Dokumente zur Geschichte der österreichisch-ungarischen Monarchie: unter Berücksichtigung dones böhmisch-mährischen Raumes 1900-1904, R. Oldenbourg. ISBN 978-3-486-52611-0.
  16. ↑ «"Erzherzog Ulrich" Habsburg verhöhnt Grüne» (en de). Heute. at. Consultat el 2023-10-29.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Principis_de_dret_nobiliari_dels_Habsburgo&oldid=1533824»