Anar al contingut

Llei Habsburgo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llei Habsburgo

La Llei relativa a l'Expulsió i Expropiació de les Possessions de la Casa d'Habsburgo-Lorena (en alemán: Gesetz vom 3. April 1919 betreffend die Landesverweisung und die Übernahme dones Vermögens dones Hauses Habsburg-Lothringen), més coneguda com la Llei dels Habsburgo[1] o Llei Habsburgo[2] (Habsburgergesetz), va ser una llei austríaca aprovada el 3 d'abril de 1919, uns mesos despuix de la dissolució de l'Imperi austrohúngaro, que va destronar als Habsburgo-Lorena com a autoritat institucional i hereus a la jefatura de l'Estat austríac, els va expulsar del país i va confiscar per mig d'una expropiació generalisada els seus bens dins de les fronteres del país.[3][4]

Encara que el títul de la llei cita expressament el nom ‘Habsburgo’, lo cert és que inclou en la seua principal disposició una interpretació més àmplia —«la Casa d'Habsburgo i els que havien regnat anteriorment»[5]—, en la finalitat d'eliminar qualsevol aspiració d'atres possibles dinasties a regnar en Àustria.[3] Les autoritats de l'época definien la llei com una «obvietat» i «concorde als temps».[6]

Síntesis

[editar | editar còdic]

La proposta de llei realisada a principis de 1919 i culminada despuix de la imprevista eixida del país de l'últim emperador austríac, Carlos I, va ser part del procés llegislatiu desenrollat eixe any pel parlament de la República d'Àustria Alemana, emmarcat dins del republicanisme germànic de l'época, en la finalitat d'eliminar qualsevol aspecte de la noblea austríaca i de la monarquia austríaca de la política i societat de la recent fundada república. La llei va entrar en vigor el 10 d'abril de 1919,[7] conjuntament en l'atre component principal de la llegislació, la Llei d'Abolició de la Noblea, que eliminava el reconeiximent de la noblea en Àustria, tant en concessió de títuls com en tracte i privilegis. En el marc d'esta última llei, es va negar als Habsburgo qualsevol títul que per dret històric o nobiliario els pertanyia (un dret que l'Assamblea Nacional Constituent considerava inconstitucional).

La Llei Habsburgo va ser revertida en 1935 en la majoria de les seues disposicions pel règim nacionaliste de Kurt Schuschnigg, permetent als hereus de la dinastia tornar a establir-se en Àustria (sense renunciar al seu estatus) i recuperar la major part de les seues possessions.[8][9] Un comunicat del Govern indicava que contaven en el respal de Berlín en este respecte, i que «esta llei és contrària a la defensa de l'independència d'Àustria».[8] Esta condició, no obstant, no duraria molt, ya que despuix del Anschluss en 1938, els nazis varen recuperar l'essència de la llei en la finalitat de fer-se en els bens de la família, que incloïen des de castells a obres d'art. Despuix del final de la Segona Guerra Mundial, la llei ya no va tornar a derogar-se, sent recuperades les disposicions republicanes originals. En l'actualitat es considera obsoleta dins la llegislació de la República d'Àustria i té efectes sobretot simbòlics, que no suponen l'exili de cap membre de la dinastia ni el confisc dels seus bens. L'única excepció encara existent a dia d'hui, són alguns bens expropiats en 1938, que encara es consideren propietat de l'Estat.[10]

Dret internacional i actualitat

[editar | editar còdic]

La Llei ha segut criticada per experts en dret internacional i de drets humans; de fet va ser trobada contrària als drets humans per un tribunal europeu, raó per la qual Àustria es va vore en l'obligació de revertir part de les seues disposicions, com la prohibició d'entrada i permanència de membres de la família Habsburgo en el país prèvia firma d'un document. Va ser una condició fonamental per a poder postular i ser admesa en 1995 com Estat membre de l'Unió Europea.[11][12]

En 2010, l'OSCE va criticar la prohibició als membres de la dinastia per a presentar-se a la presidència del país com qualsevol atre ciutadà (el molt debatut artícul 60), per lo que el 2011 el parlament austríac va procedir a eliminar esta restricció també,[13][14] permetent la postulació d'un Habsburgo a partir de les eleccions de 2016.[14] L'únic membre de la dinastia que ha intentat la seua sòrt ha segut Ulrich Habsburgo-Lorena (net d'Enrique Fernando d'Àustria-Toscana), qui ya en 2010 va intentar recaptar les 6000 firmes de ciutadans en dret a vot requerides per a candidats independents; inclús d'haver-les conseguit —la qual cosa no va ser el cas—, no hauria pogut presentar-se degut a que la llei encara no havia canviat.[15] En les eleccions de 2016 no va tornar a presentar-se ya que «no se li havia demanat», recolzant la representant del seu partit (Els Verts).[16] Uns mesos despuix va emetre un comunicat, a pesar de les seues conviccions republicanes,[17] en el que reclamava un referèndum per a decidir la forma de govern del país, entre una república i una monarquia parlamentària[18] (pero en tot cas en un model democràtic).[19]

Per un atre costat, el més prominent de la Casa d'Habsburgo actualment, Carlos Habsburgo-Lorena, net de Carlos I i pretenent al tro (encara que en realitat no posseïx cap títul per esta mateixa llei), ha manifestat que postular-se a la presidència del país significaria acceptar la república. No obstant, en una entrevista en 2018, va dir que «mai es diu mai», pero que lo més apressant és eliminar la Llei Habsburgo de la constitució, ya que, segons ell, no té cap sentit en l'actualitat.[20]

Història

[editar | editar còdic]

L'11 de novembre de 1918, despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial, Carlos I va emetre una proclamació en la que va renunciar el seu dret a la «intervenció en els assunts d'Àustria» (sagellant aixina de facto dos anys en el tro), ademés de rellevar als oficials austríacs del seu jurament de llealtat cap a ell. El dia següent, la recent constituïda Assamblea Nacional Constituent va proclamar la república en tots els territoris de parla alemana del dissolt imperi. Eixa nit, Carlos i la seua família varen deixar el Palau de Schönbrunn i es varen desplaçar a la Residència Eckartsau, un palauet propietat de la família a l'est de Viena. És allí a on va rebre a la delegació hongaresa de Transleitania, emetent una proclamació similar per al Regne d'Hongria (com Carlos IV).[21][22] Carlos, no obstant, mai va abdicar d'iure, tenint l'esperança de que qualsevol de les parts requerira un dia la seua tornada al tro.[3]

El 23 de març de 1919, la família imperial es va traslladar a Suïssa en el Tren Saló Imperial (k. o. k. Hofsalonzug), en acabant de que el rei britànic Jorge V, horrorisat per l'assessinat dels seus parents en Rússia, els sars de la casa de Románov, expressara la seua preocupació perque els Habsburgo s'enfrontaven a un destí similar en lo que considerava circumstàncies de la mateixa naturalea.[23] Abans de creuar la frontera, Carlos va emetre un manifest reclamant la sobirania de les terres austríaques i anulant la llegitimitat de l'assamblea de l'Àustria Alemana. La imprevista partida de la família imperial i l'emissió del comunicat varen enfurir a membres de l'assamblea, preocupats ademés per la falta d'una abdicació en tota regla i sense poder concloure les conversacions en l'emperador ara exiliat (preocupacions que es vorien en part justificades, puix va haver certs intents de restaurar a Carlos en el tro d'Hongria).[24][25] Per tot això, el 3 d'abril varen promulgar la Llei Habsburgo junt a la Llei d'Abolició de la Noblea, per iniciativa del canceller republicà Karl Renner.[7]

En la llei en vigor, Carlos ya mai tornaria a terres austríaques, puix moriria en 1922 per una neumonia. Als atres membres de la família se'ls va permetre tornar a Àustria com a ciutadans de peu, és dir renunciant títuls, possessions i fins al reconeiximent històric (la qual cosa cap va acceptar fins a décades despuix). Els bens mobles i immobles de propietat estatal que havien estat baix administració de la cort imperial (Hofärar) varen passar a l'administració del Govern republicà; tant els fondos privats i públics de la Casa d'Habsburgo com a possessions de la família gestionades per l'emperador, varen ser expropiades i convertides en propietat de l'Estat.[10] Les pertinences privades de la família es varen mantindre baix control, encara que no confiscades. Sent l'Àustria Alemana una república, tots els jurament prestats a l'últim emperador varen ser declarats nuls.

Poc despuix, la família va exigir que se'ls concedira accés als distints fondos i fonts contributives, les quals considerava propietat privada, aprofitant l'ambigüitat llegislativa en este respecte, que es devia a la presteza en la que s'hi havia recatado la llei, sense el suficient deteniment en els detalls. Per a justificar la desestimació d'estes reclamacions, la llei va ser esmenada el 30 d'octubre de 1919 en retroactividad, estipulant expressament que els fondos i fonts de finançació en qüestió es quedaven expropiades.

La Llei Habsburgo es va convertir en llei constitucional en l'entrada en vigor de la constitució austríaca de 1920, poc despuix de l'establiment de la Primera República,[26] encara que les clàusules que tractaven les expropiacions seguien en l'ambigüitat. De fet, despuix del traspàs de Burgenland d'Hongria a Àustria en 1921, estes estipulacions mai es varen implantar en eixe territori per a aixina acontentar als aristócrates hongaresos, entre els quals es trobaven membres de la família (encara que de branques lluntanes i sense aspiracions sobiranes). Esta anomalia en l'aplicació d'una llei constitucional resistiria casi nou décades, puix solament en 2008 la Llei Habsburgo es va declarar pel Tribunal Constitucional d'Àustria com a vàlida per a totes les regions del país, sense excepció.

El 13 de juliol de 1935, baix el Ständestaat (el règim d'orientació fascista de Schuschnigg), la llei va sofrir la seua més significante revés en eliminar el seu estatus constitucional. La prohibició sobre alguns dels Habsburgo (encara que no tots) va ser alçada i el fondo de recapte familiar —principal font de finançació de la família— li va ser restituït, ademés de recuperar gran part de les seues propietats. No obstant, despuix del Anschluss menys de tres anys despuix, Arthur Seyß-Inquart, complint en un decret d'Adolf Hitler, va posar en marcha una llei que tornava a prohibir la concessió de possessions als Habsburgo, fent-se el Tercer Reich en la propietat d'estes.[10] En este respecte, en 2004 la família va apelar davant el Panel d'Arbitrage del Fondo General de Compensació per a les Víctimes del Nacionalsocialisme en la finalitat de recuperar les propietats confiscades pel règim nazi.[27] El comité va fallar en tres pronunciaments eixe any que caria de jurisdicció sobre este assunt, tant constitucionalment com per dret internacional. Una demanda a continuació davant el Tribunal Constitucional austríac va resultar en un pronunciament similar, a saber, la falta de jurisdicció.[10]

Despuix de la Segona Guerra Mundial, en 1945, es varen restaurar la majoria de lleis constitucionals republicanes en el marc d'una llegislació transitòria, inclosa la Llei Habsburgo.[26] Va ser inclosa en el Tractat d'Estat austríac de 1955 per expressa petició de l'Unió Soviètica. Sent el cas, i en la Guerra Freda ya desnugada, molts membres de la Casa d'Habsburgo varen decidir senzillament renunciar als seus títuls i a qualsevol futura reclamació.

Alçament de les prohibicions per casos

[editar | editar còdic]

Branques menors

[editar | editar còdic]

Algunes de les branques de la dinastia més alluntades del poder imperial varen fer la renúncia requerida de les seues pretensions dinàstiques ya des del principi; la qual cosa, des d'una perspectiva històrica, resultaria molt beneficiós per a les seues famílies, puix a banda de poder quedar-se a residir en Àustria, se'ls va permetre conservar la totalitat de les seues propietats privades. Potser la més destacada entre elles varen ser Francisco Salvador d'Àustria-Toscana i la seua esposa María Valeria d'Àustria, la família de la qual té en propietat fins al dia d'hui la Kaiservilla en Bad Ischl, el castell de Persenbeug i el castell de Wallsee, entre uns atres.

Branca hereditària

[editar | editar còdic]

El cas més notori i el primer en renunciar les seues aspiracions al tro va ser el fill major de Carlos I, Otón d'Habsburgo, fins a 1919 archiduc d'Àustria. La seua intenció va generar un debat públic i una crisis política, puix, havent segut de jove hereu a la corona i per tant (teòricament) pretenent al tro, molts dubtaven de la validea d'una renúncia d'estes característiques (firmada per ell en 1961).[28] Finalment, la posició favorable del Partit Popular Austríac, la formació gobernant en eixe moment, va prevaldre sobre les del Partit Socialdemócrata i el Partit de la Llibertat. Despuix de tornar a Àustria en 1966,[29] es va posar a dedicar a la política, aplegant a ser durant 20 anys diputat en el Parlament Europeu per CSU.[30] Durant la seua trayectòria, mai va fer us de cap referència aristócrata.

En 1980, despuix d'una petició de Rodolfo d'Habsburgo, germà menor d'Otón (sext fill de Carlos I), qui també havia ostentat el títul d'archiduc fins a 1919, el Tribunal Administratiu Superior d'Àustria va establir que la Llei Habsburgo afectava solament als naixcuts abans del 10 d'abril de 1919.[31] Rodolfo va nàixer en Suïssa el 5 de setembre de 1919 (la seua mare, Zita de Borbón-Parma, estava embarassada en ell quan la família partira rumbo a l'exili en el país helvètic). De fet, durant décades es considerava el representant de la dinastia en Suïssa. La decisió del tribunal austríac va assentar una jurisprudència, puix significava que els naixcuts despuix de la data indicada no estaven obligats a firmar una renúncia expressa per a poder entrar o residir en el país (sí devien seguir les normes i disposicions relacionades). cal mencionar que tant Rodolfo com Otón havien format part de la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial, lo que també va jugar al seu favor durant les delliberació.

Un atre cas destacat, encara que més tardà, va anar el de la pròpia Zita de Borbón-Parma, viuda de Carlos I, l'entrada de la qual en el país es va aprovar en 1982, sense siquiera firmar cap document, ya que es considerava que no tenia possibilitat alguna de reclamar títuls en Àustria.[4] A partir d'ahí, ya que la major part de la família ya es conformava de persones de segona i tercera generació i unes atres de branques menors, per a 1996 la prohibició d'entrada en el país solament afectava a dos persones: Félix i Carlos Luis d'Habsburgo, uns atres dels fills de Carlos i Zita, abdós naixcuts abans de l'entrada en vigor de la llei original. Eixe any, els dos varen presentar exencions davant les autoritats austríaques, els qui varen resoldre permetre la seua entrada i residència en el país.

En tots estos casos, s'ha prohibit als membres de la dinastia, de la mateixa manera que la totalitat de la noblea, usar els seus títuls o insinuacions públiques relatives al seu estatus anterior (Otón d'Habsburgo, per eixemple, s'identificaria a lo llarc de la seua vida simplement en el títul de doctor, Dr.). Encara que moltes voltes se sol afegir als seus noms complets la preposició von (‘de’), considerada predicat de noblea, en realitat no forma part dels seus llinages registrats.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Monarquisme _ AcademiaLab». acadèmia-lab. com. Consultat el 2023-03-06.
  2. ↑ Pérez-Maura, Ramón (1997). De l'Imperi a l'Unió Europea : la chafada d'Otto d'Habsburgo en el sigle XX, Rialp. OCLC 37969969. ISBN 84-321-3158-X.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Kadgien, Michael (2005). Dones Habsburgergesetz, P. Lang. OCLC 63514053. ISBN 3-631-53359-4.
  4. ↑ 4,0 4,1 «[1]». Consultat el 2023-03-09 (en de).
  5. ↑ «RIS - Bundes-Verfassungsgesetz Art. 60 - Bundesrecht konsolidiert». www. ris. bka. gv. at. Consultat el 2023-03-09.
  6. ↑ Faber, Ronald (2004). Die Erben dones Kaisers : wem gehört dones Habsburgervermögen?, Ueberreuter. OCLC 55148857. ISBN 3-8000-7029-4.
  7. ↑ 7,0 7,1 «ÖNB-ALEX - Stenographische Protokolle - Erste Republik». alex. onb. ac. at. Consultat el 2023-03-09.
  8. ↑ 8,0 8,1 (2015) Gemeinsame Geschichte? : Ein Jahrhundert serbischer und österreichischer Mythen., StudienVerlag. OCLC 936281658. ISBN 978-3-7065-5753-5.
  9. ↑ «Ausschussbericht - Gesetzestext». www. parlament. gv. at. Consultat el 2023-03-09.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Huguenin-Bergenat, Yves (2010). Kulturgüter bei Staatensukzession : die internationalen Verträge Österreichs nach dem Zerfall der österreichisch-ungarischen Monarchie im Spiegel dones aktuellen Völkerrechts, Walter de Gruyter. OCLC 664798176. ISBN 978-3-89949-766-3.
  11. ↑ «A Study in Ambivalence: Àustria and European Integration 1945-95».Contemporary European History.6(1)
    75–99.ISSN 0960-7773.Consultat el 2023-03-09.
  12. ↑ «[2]». Consultat el 2023-03-09 (en en-US).
  13. ↑ «Nationalrat repariert Briefwahl» (en de-at). DER STANDARD. Consultat el 2023-03-09.
  14. ↑ 14,0 14,1 «Bundespräsident: Habsburger dürfen erstmals kandidieren» (en de). Die Presse. Consultat el 2023-03-07.
  15. ↑ «Bundespräsidentenwahl - Habsburger dürfen erstmals kandidieren» (en de). Österreich Politik - Nachrichten - Wiener Zeitung Online. Consultat el 2023-03-07.
  16. ↑ «Habsburg für Griss – wenn er nicht selbst antritt» (en de). Die Presse. Consultat el 2023-03-07.
  17. ↑ «Un Habsburgo ecologiste aspira a ser candidat a la presidència d'Àustria - EcoDiario. és» (en és). ecodiario. eleconomista. és. Consultat el 2023-03-09.
  18. ↑ «Habsburg-Lothringen will über BP und Republik abstimmen» (en de). Salzburger Nachrichten. Consultat el 2023-03-07.
  19. ↑ Ferk, Janko (2013). Ulrich Habsburg-Lothringen : Aristokrat, Demokrat, Grüner., Verlagsgruppe Styria. OCLC 982011171. ISBN 978-3-99040-100-2.
  20. ↑ «Karl Habsburg: "Kaiser zu sein, ist kein Job, donen man anstrebt“» (en de). kurier. at. Consultat el 2023-03-09.
  21. ↑ «Habsburg: Die Hofburg bleibt fest verriegelt» (en de). Die Presse. Consultat el 2023-03-09.
  22. ↑ Horkay Hörcher, Ferenc; Lorman, {{{nom2}}} (2019). A history of the Hungarian constitution : law, government and political culture in central Europe. OCLC 1089445737. ISBN 978-1-78672-530-1.
  23. ↑ Dugast Rouillé, Michel (D. L 2005). Carlos d'habsburgo : L'últim emperador, Edicions Paraula. OCLC 1025150907. ISBN 84-8239-900-4.
  24. ↑ «Österreich und der Adel - Dones "Von" ist abgeschafft» (en de). Deutschlandfunk Kultur. Consultat el 2023-03-10.
  25. ↑ «Charres I, Emperor of Àustria | International Encyclopedia of the First World War (WW1)». encyclopedia.1914-1918-online. net. Consultat el 2023-03-10.
  26. ↑ 26,0 26,1 Espinoza Rausseo, Alexander (1997). Dret constitucional en Alemània i Àustria : principis de la Constitució, drets fonamentals, A. Espinoza Rausseo. OCLC 44969747. ISBN 980-07-4080-5.
  27. ↑ «Opferanerkennung - Nationalfonds der Republik Österreich für Opfer dones Nationalsozialismus» (en de). www. nationalfonds. org. Consultat el 2023-03-09.
  28. ↑ «Die Habsburg-Krise - mehr als parteipolitische Auseinandersetzungen (PK0743/15.09.2006) | Parlament Österreich» (en de). www. parlament. gv. at. Consultat el 2023-03-09.
  29. ↑ «Autorisaran l'entrada d'Otto d'Habsburgo en Àustria, com un particular».Diari de Burgos.
  30. ↑ Anzenberger, Werner (1999). Casa d'Àustria Republicana : "Haus Österreich" in Literatur und Politik : ein Essay, Leykam. OCLC 42041794. ISBN 3-7011-7399-0.
  31. ↑ Lauterpacht, Elihu; Lauterpacht Research Centre for International Law, {{{nom2}}} (1988). International law reports. Volume 77. OCLC 898874619. ISBN 978-1-316-15205-8.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llei_Habsburgo&oldid=1183151»