Planisferi de Cantino
El planisferi de Cantino, també conegut com a mapa de Cantino, és un mapamundi que mostra la geografia mundial tal com era coneguda pels portuguesos de principis del sigle XVI. La seua data d'elaboració és incerta, i el cartógrafo que ho va traçar és anònim, provablement d'orige portugués. S'ha propost que poguera ser Pedro Reinel, en base en coincidències d'estil en mapes firmats per dit cartógrafo.[1]
Lo que és segur és que el mapa va ser dut a Itàlia en 1502 per Alberto Cantino, un agent d'Hércules I d'Este, duc de Ferrara, que va conseguir aplegar a ser secretari particular del rei portugués Manuel I. El mapa, de 2,18 × 1,02 metros, du l'inscripció Carta dona navigar per li Isole nouam tr [ovate] in li partix de l'Índia: dono Alberto Cantino al S. Duca Hercole.
Es tracta del primer mapa en el que es veu representada la "Llínea de Tordesillas".[2] El mapa també és notable per representar en gran precisió zones del món fins a llavors poc explorades pels europeus. La costa de Brasil apareix parcialment traçada, confirmant la conjectura de Pedro Álvares Cabral, que dos anys abans va afirmar que Brasil no era solament un territori menut, sino potser un continent que s'estenia molt més al sur. L'informació continguda en el mapa tenia llavors un gran valor, i va tindre un gran impacte en les relacions comercials d'Itàlia en Portugal en l'época.
En el planisferi de Cantino apareixen vàries senyes notables, que han dut a moltes conjectura sobre l'orige de l'informació continguda, i l'informació històrica sobre l'exploració europea. Un eixemple és que el mapa sembla incloure la península de Florida en 1502, quan el descobriment de Florida és atribuït a Juan Ponce de León en 1513. Açò ha dut a pensar en exploracions portugueses clandestines, que haurien tingut lloc entre 1497 i 1498,[3] encara que també podria tractar-se d'Àsia, explícitament fusionada al continent americà en atres mapes de l'época, com el de Johann Ruysch o el planisferi de Contarini. Per una atra part, el continent africà apareix notablement ben traçat, i la seua llínea costera és delineada en un detall sorprenent per a l'época (en errors de menys de 45 km).[3]
El planisferi de Cantino es troba en la Biblioteca Estense de Mòdena (Itàlia), a on ha segut guardat des de 1868.[3]
Descripció
[editar | editar còdic]En la seua forma actual, el tamany del mapa és de 2,18 × 1,02 metros, compost per tres fulls de pergamí, traçades i coloreades manualment. Encara que manté un bon estat de conservació, han desaparegut les vores i els màrgens, per la deterioració sofrida durant la seua història.
Les inscripcions mesclen lletres gòtiques i cursivas, en roig i negre, lo que sugerix la participació de varis autors, o l'adició de notes despuix de la seua eixecució original. Algunes d'estes notes poden vindre de l'informació aportada per Américo Vespucio en retornar de la seua expedició de 1502.
Els continents i les illes grans estan representats en vert, mentres que les illes chicotetes són roges o blaves. Les banderes marquen la sobirania dels territoris; es troben quatre banderes espanyoles en Amèrica, i numeroses banderes portugueses en els seus archipèlecs atlàntics, a lo llarc de tota la costa africana, en l'Índia, i inclús també en Groenlàndia i Terranova. l'equador està representat per una llínea dorada grossa, i la llínea de demarcació entre els territoris espanyols i portuguesos per una llínea blava grossa. Els tròpics i el círcul polar àrtic són fines llínees roges. Moltes rutes loxodrómicas i roses dels vents són similars a les d'un portulano.
El planisferi de Cantino és el primer eixemple existent del cridat gràfic de latitut, que es va desenrollar despuix de l'introducció de la navegació astronòmica, durant la segona mitat d'el XV. Contràriament a la cartografia portulana del Mediterràneu, que es va construir sobre la base de cursos magnètics i distàncies estimades entre llocs, en la carta de latitut els llocs es varen representar d'acort en les seues latitut. En este planisferi, les latitut es varen incorporar solament en les costes d'Àfrica, Brasil i Índia, mentres que Europa i el Mar Carib varen seguir representant-se d'acort en el model de carta portulana.
La construcció del sistema de llínees de rumbo en el planisferi utilisa dos círculs (algunes taules usen solament un, unes atres usen fins a tres, depenent del tamany): el círcul occidental se centra en archipèlec de Veta Verda, mentres que el círcul oriental se centra en Índia. La circumferència de cada círcul està marcada en setze punts equidistants, des dels quals es irradian els 32 rulls clàssics: 0 °, 11 1/4 °, 22 1/2 °, 33 3/4 °, etcétera. Els círculs externs occidental i oriental són tangentes entre sí en una gran rosa dels vents en Àfrica central, en una flor de lis indicant el nort. Esta densa malla de llínees de rumbo es va usar en la navegació com a referència, per a llegir i marcar direccions (cursos) entre llocs. Sis barres d'escala graduades en llegües ibèriques, en un número variable de seccions (o registres), es distribuïxen en l'àrea del gràfic. Estes tenien com a funció medir distàncies entre llocs.
Les ilustracions són poques, pero elaborades. Aparte de les banderes territorials, l'única ilustració que apareix en Europa és una extensa representació de la ciutat de Venècia i en Àsia de Jerusalem, mentres que en Amèrica únicament apareixen dibuixats tres enormes papagayos. És en el continent africà a on apareix un major número d'ilustracions. Figura una representació elaborada del castell portugués de São Jorge dona Mina (Castell d'Elmina, en la Costa de l'Or de Ghana), flanquejat per dos ciutats africanes.[2]
Atres ilustracions inclouen una montanya en forma de lleó que representa els monts de Sierra Leona, el far d'Aleixandria (colocat en horisontal), les mítiques montanyes de la Lluna (font llegendària del ric Nilo) en Àfrica central, i la Montanya de la Taula o Drakensbergrango en Suràfrica.
A lo llarc de la costa centrafricana es troben els diversos marcadors de pedra (padrõés) erigits per Diogo Cão i Bartolomeu Dias en la década de 1480.
Este mapa mostra un grup de tres chicotetes illes al surest de Madagascar que duen noms en àrap sánscrito: Dina Mozare, una corrupció de Diva Mashriq ("Illa de l'Este") per a Rodrigues, Dina Margabim, una corrupció de la Diva Magrebin o Illa Occidental, per a Reunió, i Dina Arobi, de Diva Harab ("Illa Deserta"; uns atres traduïxen açò com "Illa Quadrada"), per a Maurici. Atres mapes llisten l'illa baix els noms de Dinaarobin i Dina Margabin. Tampoc està clar si va ser Maurici la que es va cridar Dina Arobi o Rodrigues i viceversa per a Rodrigues (els portuguesos encara no havien viajat a eixes illes).
El continent africà mostra en la costa este els noms de Soffala, Moçambic, Kilwa i Melinde, tots coneguts pels portuguesos despuix dels viages de Vasc dona Gama. Els noms de les illes són clarament àraps, pero el nom Diva prové de dwipa, «illa» en sánscrito. Té en el seu mapa dos noms per a Madagascar. La pròpia Madagascar i Comorbiman, que prové de Komor-diva.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ i-Perimetron.12(1)Consultat el 30 de juny de 2017.
- ↑ 2,0 2,1 «Un espia, un mapa i la conquista del poder en l'Europa del sigle XVI» en El mercuri salmantino.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Carta del Cantino en Institut Geogràfic Nacional.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Gaspar, Joaquim A. (2012): «Blunders, Errors and Entanglements: Scrutining the Cantino planisphere with a Cartometric Eye», Imago Mundi, Vol. 64, Part 2: 181-200 [1]
- Harvey, Mills (2000): The island of lost maps: a true story of cartographic crime. Nova York: Random House, 2000. ISBN 0-7679-0826-0. (També ISBN 0-375-50151-7).
- Rodrigues, Jorge Nascimento; i Devezas, Tessaleno (2007): Portugal - O pioneiro dona globalização. Famalicão (Portugal): Centre Atlântico, 2007. ISBN 978-989-615-042-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Planisferio de Cantino» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.