Pólvora sense fum
La pólvora sense fum (cridada també pólvora blanca o pólvora piroxilada) és el nom que se li dona a cert número de propelentes usats en armes de fòc i artilleria que produïxen una cantitat insignificant de fum quan es cremen, a diferència de la pólvora tradicional (la pólvora negra) a la que varen substituir progressivament entre finals de el XIX i principis de el XX. La base del terme «sense fum» es deu a que els productes de combustió són principalment gaseosos, comparats en el 55% de productes sòlits (principalment carbonat potásico, sulfat potásico, i sulfur de potassi) de la pólvora negra.[1]
A pesar del seu nom, la pólvora sense fum no està completament lliure de fum[2] i tampoc té forma de pols com la pólvora negra, sino que és un material granular. La pólvora negra deixa un espés i dur residu que és higroscòpic i causa la corrosió del canó, mentres que la pólvora sense fum no presenta cap d'estes propietats. La pólvora sense fum va permetre el desenroll d'armes de fòc automàtiques i semiautomàtiques, en moltes peces en moviment: en la pesada pólvora negra, s'atollaria o embrutaria.
Les pólvora sense fum estan classificades com explosius de tipo 1.3 en les Recomanacions per al transport de mercaderies perilloses - Model de Regulacions per a l'ONU, en Europa per mig del Acort ADR i en els Estats Units pel ATF. No obstant, esta pólvora s'usa com propelente sòlit. Per tant, el seu us normal està més relacionat en la deflagració que en la detonació.
Història
[editar | editar còdic]En 1884 el químic francés Paul Marie Eugène Vieille, per gelatinización de la nitrocelulosa en una mescla d'éter i alcohol, va obtindre un nou tipo de pólvora completament diferent de la pólvora negra, cridada Pólvora B (en francés Poudre B). El nou compost era un explosiu de tipo propelente que desenrollava una energia tres voltes superior a la de la pólvora negra anterior, mentres que la seua producció de gasos de combustió era molt baixa (d'ahí l'apelatiu sense fums). Esta Pólvora B va ser el primer tipo de pólvora sense fum, pronte seguit per atres de similars característiques:
- Nobel va obtindre en 1888 la balistita, gelatinizando nitroglicerina en colodión de cotó.
- En 1891, l'Regio Polverificio sul Liri obté la solenita.
- En el Regne Unit durant el mateix periodo, es va desenrollar Cordita.
Ventages de la pólvora sense fum respecte de la negra
[editar | editar còdic]- Casi no deixa residus. Els pocs que deixa no són higroscòpics, per lo que no produïxen la ràpida oxidació i corrosió del ánima del canó.
- A penes ix fum per la boca del canó en efectuar un dispar, en lo que dificulta ubicar el lloc de procedència dels dispars.
- És molt més potent, i per això va contribuir a la reducció de calibres.
- És molt estable i insensible als canvis de temperatura i colps i més fàcil de fabricar i d'almagasenar, en menor perill.
- El seu maneig no és tan perillós. En cas que es capcionara fòc, en ser més llenta la seua combustió, a penes causaria danys.
Per tot açò, a finals de el XIX es varen fer innumerables ensajos en distints tipos de propelentes fins a aplegar a lo que coneixem hui per pólvora sense fum, i ya en l'última década d'eixe sigle varen aparéixer els primers cartuchos militars en este tipo de propelentes: el 8 mm Lebel, el .30-40 Krag, el .30-03, etc.
Les seues mides de seguritat són: mantindre-la sempre humida en aigua destilada per a evitar que explote i també en envasos de plàstic sòlit per a evitar purnes d'electricitat estàtica.
Components del propelente sense fum
[editar | editar còdic]
Les formulació dels propelentes poden contindre varis components energètics i auxiliars:
- Propelentes:
- Nitrocelulosa, un component energètic de la majoria dels propelentes sense fum.[3]
- Nitroglicerina, un component energètic de formulació de doble base i triple base.[3]
- Nitroguanidina, un component de formulació de triple base.[3]
- D1NA (bis-nitroxietilnitramina)[4]
- Fivonita (tetrametilol-ciclopentanona)[4]
- DGN (vaig donar-etileno glicol dinitrato)[5]
- Acetil celulosa[6]
- Moderadors, per a baixar la velocitat de combustió:
- Etil-centralite (difenil urea simètrica)[7][8]
- Dibutil Ftalan[3][8]
- Dinitrotolueno (tòxic, cancerígeno i obsolet)[3][9]
- Akardita (asimètric difenil urea)[5]
- Orto-tolil uretano[10]
- Polièster adipado
- Alcamfor (obsolet)[8]
- Estabilisador, per a previndre o ralentisar l'auto-descomposició:[11]
- Difenilamina[12]
- Vaselina[13]
- Carbonat càlcic[3]
- Òxit de Magnesi[5]
- Bicarbonato sòdic[6]
- beta-naftol methil éter[10]
- Pentanol (obsolet)[14]
- Anilina (obsolet)[15]
- Aditius anti-coure, eviten que s'adherixquen residus de coure al ánima de l'arma:
- Metal d'estany i composts com el diòxit d'estany.[3][16]
- Metal de bismut i composts com trióxido de bismut, carbonat de bismut, nitrat de bismut, antimoni de bismut); els composts són favorits per la dissolució del coure en el bismut fos, formant una aleació fràgil i fàcilment desprendible.
- Làmina de plom i atres composts del plom, desfasado donada la seua toxicitat.[4]
- Reductors de flash, per a reduir la lluentor (té la desventaja d'una chicoteta producció de fum).[17]
- Revestiment en aditius de reducció, per a disminuir el desgast dels lineadores en els canons.[19]
- Atres aditius:
- Etanoato d'etil, un dissolvent per a la fabricació de pols esfèrica.[13]
- Colofonia, un tensoactivo per a mantindre la forma esfèrica dels grànuls.
- Grafit, un lubrificant per a cobrir els grànuls i previndre que es peguen aixina com per a dissipar l'electricitat estàtica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hatcher, Julian S. and Barr, Al Handloading Hennage Lithograph Company (1951) p.34
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Campbell, John Naval Weapons of World War Two (1985) p. 5
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Campbell, John Naval Weapons of World War Two (1985) p. 104
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Campbell, John Naval Weapons of World War Two (1985) p. 221
- ↑ 6,0 6,1 Campbell, John Naval Weapons of World War Two (1985) p. 318
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) pages 317-320
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Davis, William C., Jr. Handloading National Rifle Association of America (1981) p.30
- ↑ Davis, William C., Jr. Handloading National Rifle Association of America (1981) p.31
- ↑ 10,0 10,1 Campbell, John Naval Weapons of World War Two (1985) p. 174
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) pages 307–311
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) p. 302
- ↑ 13,0 13,1 Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) p. 296
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) p. 307
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) p. 308
- ↑ 16,0 16,1 Davis, William C., Jr. Handloading National Rifle Association of America (1981) p.32
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) pages 322–327
- ↑ Davis, Tenny L. The Chemistry of Powder & Explosives (1943) pages 323-327
- ↑ «USA 16"/50 (40.6 cm) Mark 7». NavWeaps. Consultat el 5 de decembre de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pólvora sin humo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.