Anar al contingut

Número de Heegner

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En teoria de números, un número de Heegner (com ho criden Conway i Guy) és un sancer positiu sense quadrats d tal que el cos quadràtic imaginari ℚ[−d] té número de classe 1. De manera equivalent, la seua anelle de sancers posseïx una factorisació única.[1]

La determinació de tals números és un cas especial del problema del número de classe, en varis resultats sorprenents en la teoria de números.

D'acort en el teorema de (Baker-)Stark-Heegner, hi ha exactament nou números de Heegner:

1,2,3,7,11,19,43,67,163 . A003173

Gauss conjeturó este resultat i Kurt Heegner ho va demostrar en alguns defectes menors en 1952. Alan Baker i Harold Stark varen provar independentment el resultat en 1966, i Stark va indicar ademés que el defecte en la prova de Heegner era menor.[2]

El polinomi de generació principal de Euler

El polinomi de generació principal de Euler

n2−n+41,

que dona primers (distints) per a n = 1, ..., 40, està relacionat en el número 163 de Heegner   =   4 · 41 - 1)

La fòrmula de Euler, en n prenent els valors entre 1, ... 40 és equivalent a

n2+n+41,

en n prenent els valors 0, ... 39. Rabinowitz[3] va demostrar que

n2+n+p

dona cosins per a n=0,…,p−2 si i solament si el seu discriminante 1−4p és el negatiu d'un número de Heegner.

(Tinga's en conte que si p−1 produïx p2, llavors p−2 és un màxim). 1, 2 i 3 no tenen la forma requerida, per lo que els números de Heegner que funcionen són 7,11,19,43,67,163, produint funcions generadores principals de la forma de Euler per a 2,3,5,11,17,41; estos últims números varen ser denominats números afortunats de Euler pel matemàtic F. Li Lionnais.[4]

Casi sancers i la constant de Ramanujan

La constant de Ramanujan és el número transcendental eπ163, que és un casi sancer, ya que està molt prop d'un sancer:

eπ163=262537412640768743.99999999999925… [5] ≈6403203+744.


Este número va ser descobert en 1859 pel matemàtic Charles Hermite.[6] En un artícul de 1975 d'April Fool en la revista Scientific American,[7] el columnista de la secció "Jocs matemàtics" Martin Gardner va fer la falsa afirmació de que el número era en realitat un número entero, i que el geni matemàtic indi Srinivasa Ramanujanho havia predit, i d'ahí el seu nom.

Esta coincidència s'explica per la multiplicació complexa i l'expansió q del j-invariante.

Detall

Breument, j((1+−d)/2) és un sancer quan d és un número de Heegner, i eπd≈−j((1+−d)/2)+744 a través de la q- expansió.

Si τ és un irracional quadràtic, llavors el j- invariante és un sancer algebraic de grau |Cl(𝐐(τ))|, el número de classe de 𝐐(τ) i el polinomi mínim (sancer mónico) que ho satisfà es diu 'polinomi de classe de Hilbert'. Aixina, si l'extensió quadràtica imaginària 𝐐(τ) té la classe número 1 (llavors d és un número de Heegner), el j- invariante és un número entero.

l'expansió q de j, en la seua expansió de la série de Fourier escrita com una série de Laurent en térmens de q=exp⁡(2πiτ), comença com:

j(τ)=1q+744+196884q+⋯.

Els coeficients cn creixen asintóticamente com ln⁡(cn)∼4πn+O(ln⁡(n)), i els coeficients d'orde més baix creixen més llentament que 200000n. Llavors, per a q≪1/200000, j està molt ben aproximat per les seues dos primers térmens. Ajustant τ=(1+−163)/2 s'obté q=−exp⁡(−π163) o equivalentement, 1q=−exp⁡(π163) . Ara j((1+−163)/2)=(−640320)3, i llavors

(−640320)3=−eπ163+744+O(e−π163).

O,

eπ163=6403203+744+O(e−π163)

a on el terme llineal de l'error és

−196884/eπ163≈−196884/(6403203+744)≈−0.00000000000075

explicant per qué eπ163 està tan aproximadament propenc a ser un número entero.

Referències

  1. ↑ Conway, John Horton; Guy, Richard K. (1996). The Book of Numbers, Springer, p. 224. ISBN 0-387-97993-X.
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Rabinovitch, Georg "Eindeutigkeit der Zerlegung in Primzahlfaktoren in quadratischen Zahlkörpern."
  4. ↑ Li Lionnais, F. Els nomenes remarquables.
  5. ↑ Ramanujan Constant – from Wolfram MathWorld
  6. ↑ Barrow, John D (2002). The Constants of Nature, London: Jonathan Cape. ISBN 0-224-06135-6.
  7. ↑ Gardner, Martin(April 1975).«Mathematical Games».Scientific American.Scientific American, Inc.232(4): 127.


Referències