Anar al contingut

Marcha verda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Marcha verda
Per a la película homònima vore La marcha verda (película).

L'invasió marroquina del Sahara espanyol, cridada pel govern de Marroc com la marcha verda [1] (àrap المسيرة الخضراء), va ser l'invasió i posterior ocupació militar de la llavors província espanyola del Sahara,[2] iniciada el 6 de novembre de 1975.

En eixa época, el govern espanyol es disponia a abandonar el territori com a part de la descolonisació d'Àfrica, en la pressió eixercida per l'ONU i les incursions del Front Polisario, de la mateixa manera que anteriorment havia otorgat l'independència a Guinea Equatorial en 1968. Els saharauis aspiraven a formar un Estat independent. El pla marroquí va consistir en transportar a 350.000 civils en unitats militars armada camuflades entre ells.[3] Va ser dissenyat pel Departament d'Estat dels Estats Units i va contar en el seu respal llogístic i el de la CIA.[3] El motiu del respal nortamericà i francés a Marroc va ser que preferien un Sahara marroquí a un Sahara títaro o satèlit d'Argèlia, rival regional de Marroc i que, ademés, formava part del bloc comuniste.

Marroc va obtindre el control de la major part de l'antic Sàhara espanyol, que seguix mantenint a dia d'hui. La negativa del poble saharaui a sometre's a la monarquia marroquina va donar lloc al conflicte del Sahara Occidental, encara hui no resolt, i el principal episodi del qual va ser la guerra del Sahara Occidental.

Antecedents

Espanya en el Sàhara Occidental

Plantilla:No neutral Des de finals del XIX, França havia consolidat la seua presència i influència en el terreny econòmic i polític en Marroc, alterant el statu quo que sostenia l'unitat del Imperi Jerifiano i les possessions del sultà.[4] Ademés, atres potències europees també tenien interessos en Marroc: Espanya contava en vàries colónies en la costa mediterrànea i Gran Bretanya tenia grans llaços comercials en la regió.[5]

En un context de competició imperialista, França volia expandir-se en Marroc per a equilibrar la seua posició en la de Gran Bretanya. A pesar de les inquietuts espanyoles i britàniques, França conseguiria que abdós països donaren el seu vist i plau a la futura ocupació francesa de la major part de Marroc, permetent que el llitoral mediterràneu de Marroc quedara en la zona d'influència espanyola i excloent a Gibraltar, que permaneixeria baix control britànic. Finalment, en octubre de 1904, es va establir un acort franc-espanyol sobre el repartiment de Marroc.[5]

En giner de 1906 té lloc la Conferència internacional d'Algecires per a tractar la qüestió marroquina, a la que assistixen representants d'onze potències europees (incloent a Espanya i França), Estats Units i Marroc. Finalment, en la firma del Tractat de Fez en 1912 França les potències europees varen donar llum verda al proyecte del protectorat francés en Marroc.[4]

En novembre d'eixe mateix any, en la firma del Tractat de Madrit, Espanya reivindicava l'eixercici d'un protectorat en els extrems nort i sur de Marroc. La regió meridional de protectorat espanyol comprenia un territori desértico d'uns 23.000 km2 que passaria a conéixer-se com Sàhara Occidental o Sàhara Espanyol.[5]La principal raó per a la reclamació espanyola d'esta regió desértica va ser geoestratégica, ya que es volia evitar la presència d'una atra potència europea front a les costes canàries. Per això, l'ocupació efectiva del territori no va tindre lloc fins a anys més vesprada. A pesar d'això, per a la població saharaui la colonisació espanyola va significar discriminació, segregació, sumissió, cooptación de líders tribals i aculturación.[6]

Espanya va dividir inicialment el Sàhara en dos districtes administratius independents, Riu d'Or, al sur, i Saguía el Hamra, al nort. Posteriorment, es va atribuir a Marroc la regió de Tarfaya, en la que mai havia tingut presència. Durant la Segona República Espanyola, la regió va començar a ser coneguda com el "Sàhara Espanyol". És en este moment quan la presència espanyola, inicialment llimitada a les zones costeres, es va expandir progressivament cap a l'interior del territori, incloent les àrees més desérticas. Açò va marcar l'inici de l'ocupació efectiva de tota la regió, que va passar a dependre de la Capitania General de Canàries. Per la seua banda, els líders tribals saharauis varen firmar un acort de sumissió amistosa, consolidant la denominació de Sàhara Espanyol, que comprenia també la ciutat d'Ifni. En la guerra civil espanyola es va impulsar encara més el procés de colonisació, transformant la llimitada presència costera en una verdadera expansió territorial. A finals dels anys 40, durant el franquisme, es varen realisar numeroses expedicions en l'objectiu d'obtindre una visió més àmplia de les possibilitats d'explotació econòmica de la regió.[7]

La creació del Regne de Marroc i la situació del Sàhara

En 1956, l'independència de Marroc es va fer efectiva per la pressió eixercida per l'Eixèrcit de Lliberació Marroquina, lo que suponia l'abolició del protectorat i de les divisions entre la zona espanyola i la francesa. No obstant, el problema de l'integritat territorial no va quedar resolt, ya que no es varen incloure certs territoris en l'unificació, entre els que es trobava el Sàhara Occidental, territori que els nacionalistes marroquins reclamaven.[4]El moviment nacionaliste, que englobava agrupacions polítiques de distint signe com el partit conservador del Istiqlal (que posteriorment es va desintegrar formant la progressista Unió Nacional de Forces Populars) i el Partit Comuniste Marroquí (que posteriorment es va transformar en Partit de la Lliberació i del Socialisme, PLS en 1968 i Partit del Progrés i del Socialisme, PPS en 1974), exigia la restauració de l'integritat territorial que els pactes d'independència no havien conseguit recuperar.[8]

El reclam del moviment nacionaliste de Marroc, ademés de reproches encoberts a la monarquia (en primer lloc a Mohamed V i posteriorment a Hassan II), culpable dels pactes en França i Espanya, va desencadenar també una batalla bèlica dirigida en 1957 per l'Eixèrcit de Lliberació Marroquina (conegut en Espanya com "Bandes Armades") en les regions d'Ifni i el Sahara Occidental.[8] Aixina, a través de la guerra d'Ifni (1957-1958), l'Eixèrcit de Lliberació Marroquina va intentar fer realitat l'idea del Gran Marroc.[9]

A pesar de que Marroc no va conseguir obtindre els territoris saharauis, l'entrada d'Espanya en Nacions Unides en 1955 implicava assumir les obligacions de descolonisació incloses en la Carta de les Nacions Unides. Espanya va intentar evitar la descolonisació declarant al Sàhara la província número 53 en 1958, otorgant per tant la nacionalitat espanyola a la població saharaui.[6]En la província del Sàhara, el govern espanyol va promoure la concepció d'un territori aïllat del seu entorn marroquí i mauritano, en l'objectiu de distanciar al màxim a la població saharaui del contacte natural en els seus veïns.[8]En este sentit, un document marcat com "secret" per l'Alt Estat Major espanyol en abril de 1960, denominat El Sahara espanyol i els territoris veïns i redactat en relació en la provincialisació d'Ifni i el Sàhara, plantejava "sostraure als nostres saharauis de l'influència de mauritanos i marroquines" i eixecutar "una política antimarroquí, pero no nacionalista", lo que va constituir el fonament de la política espanyola per als anys venidors.[8]

Per la seua banda, l'ONU mai va acceptar la provincialisació com una justificació per a no descolonizar el territori. Per això, en 1960, l'Assamblea General de l'ONU va incloure al Sàhara Occidental en la llista de territoris no autònoms i somesos a escrutini del Comité de Descolonisació.[6]

No obstant, el règim franquiste es negaria a facilitar un procés de descolonisació, creant ademés més infraestructures, explotant els recursos miners de la regió i sedentarizando a part de la població saharaui.[6]D'esta manera, les relacions d'Espanya en el poble saharaui es varen ser deteriorant. Esta situació es va mostrar clarament en els incidents de Jatarrambla de 1970. En este sentit, el general Pardo de Santallana, governador del Àfrica Occidental Espanyola entre 1954 i 1957, explica esta situació per:

"La falta d'interés per part del govern d'Espanya en aquells territoris (...) en l'assignació d'uns ridículs presuposts (...); l'escassa valoració política i la precària informació que es va tindre i es va eixercir per part dels administradors en les tribus del desert (...); i l'escassa visió de futur al no integrar, en més representativitat i en la celeritat que requeria el moment, a la joventut del poble saharaui."[9]

El nacionalisme saharaui front al marroquí

A pesar de les pretensions espanyoles, en 1969 escomençaria a emergir un ideal nacionaliste entre alguns estaments de la societat saharaui. En Marroc un conjunt de jóvens saharauis estudiants en Rabat, incloent al fundador del Front Polisario, El Uali Mustafa Sayed, escomençava a assentar els fonaments d'una "alternativa nacional" per al Sàhara al començament de la década de 1970, proponent un pla de descolonisació que s'inclinava cap al nacionalisme àrap progressiste d'aquell periodo, en contraposició al del règim marroquí. [8]

La defensa de la lliberació del territori saharaui varen dur a la repressió per part de la policia marroquina d'unes manifestacions en solidaritat en el poble saharaui que varen tindre lloc en Tantán en 1972. [8] En eixe moment, Hasán II, segons diversos autors, vea el seu tro amenaçat per una prolongada crisis interna i de repressió coneguda com els "anys de plom", que inclús va dur a l'eixèrcit del seu país a protagonisar dos intents fallancs de colp d'Estat en 1971 i en 1972.[2]Aixina, la qüestió del Sàhara la que es va convertir en la via per a llegitimar el tro marroquí i generar un consens en els partits de l'oposició, que igualment concebien al Sàhara com a part de Marroc.[4]

La no descolonisació Sàhara

En 1970, l'Organisació de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 2711, que solicitava a Espanya la celebració en la seua província del Sàhara Espanyol d'un referèndum d'autodeterminació, en el marc general de la descolonisació d'Àfrica que afectava a les potències colonizadoras europees.

Despuix de negar-se en un principi a celebrar-ho, Espanya va accedir en 1974 a la celebració, moguda per la pressió en el territori —en 1973 es va fundar el Front Polisario, que lluitava per l'independència de la província— i la pressió internacional.[10] En l'objectiu de realisar el referèndum d'autodeterminació, el govern espanyol va elaborar un cens de la població del Sàhara i va fer constar a les Nacions Unides la seua disposició a portar a terme la consulta.[6]Posteriorment, el govern va anunciar que el referèndum tindria lloc en 1975.[11] Esta situació no era nova per al govern espanyol, ya que en 1968 havia tingut que celebrar un referèndum per a donar l'independència a la Guinea Espanyola, que s'acabaria convertint en l'actual Guinea Equatorial.

A la seua volta, en un últim intent per no perdre el territori, es va crear el Partit de l'Unitat Nacional Saharaui, un partit títaro saharaui proespañol. No obstant, a les pressions internes de la guerrilla del Front Polisario, es varen unir les demandes dels dos països veïns —Marroc i Mauritània— que qüestionaven la possible independència del Sàhara espanyol i reclamen per a sí la devolució d'eixos territoris per pertinença històrica.[6]

Marroc s'oponia de front a la consulta, i va demanar al Tribunal Internacional de Justícia que es pronunciara sobre si el Sahara era res nullius. L'ONU va demanar a Espanya que paralisara el procés fins que la Cort es pronunciara, i Hasán II, rei de Marroc, va incloure en giner de 1975 també en el litigi a Ceuta i Melilla.[12] Despuix de la paralisació del procés per a portar a terme el referèndum, l'ONU va prendre dos mides:

La resposta internacional i la posició marroquina

L'observació de la missió visitadora que va tindre lloc en maig de 1974 va concloure que la població saharaui volia l'eixida d'Espanya i la formació d'un país independent. Ademés, va quedar palés que la principal força política del país era el moviment de lliberació nacional del Front Polisario. No obstant, estes conclusions no serien públiques fins a mesos més vesprada.[6]

Davant la gran possibilitat de que la Talle de L'Haya es pronunciara en contra de la posició marroquina, el Majzén va començar a preparar un colp d'efecte que assegurara la seua sobirania sobre el Sàhara. Aixina, el 26 de setembre de 1975, poques semanes abans de la publicació del dictamen de la CIJ, Hasán II va convocar una reunió secreta en la que es va informar als governadors de l'organisació d'una marcha per a lliberar el territori saharaui de la colonisació espanyola. A pesar del secretisme, va haver filtracions d'informació i la CIA va comunicar a Henry Kissinger les intencions de Marroc. Com a resposta, Estats Units va demanar contenció al rei marroquí per a evitar una desestabilisació de la regió. També el govern espanyol va acabar estant al corrent dels plans marroquins.[8]

A la seua volta, per a portar a terme dita operació, es va motivar una visió favorable de l'opinió pública al respecte, manipulant les conclusions de les instàncies de les Nacions Unides davant el públic marroquí. Tan sol dos dies abans de la publicació de la resolució del CIJ, un portaveu de la missió permanent marroquina en l'ONU va expressar que l'informe de la missió que va visitar la regió era favorable a la tesis de Marroc, assegurant que la descolonisació del Sahara devia concloure en la restauració de l'integritat territorial marroquina.[8]

Per la seua banda, la Cort Internacional de Justícia va emetre el seu dictamen el 16 d'octubre de 1975, declarant que el territori del Sàhara no era res nullius quan els espanyols varen aplegar al territori. Ademés, la CIJ també va afirmar que les reclamacions històriques de Marroc i Mauritània per l'existència de vínculs de vassallage o sumissió entre algunes tribus i els sultans veïns no formaven una base per a poder reclamar la sobirania sobre el territori saharaui. Per tant, eixos vínculs històrics no podien substituir el dret d'autodeterminació de la població autòctona del territori.[6]

El tribunal no ha comprovat l'existència de vínculs jurídics de tal naturalea que puguen modificar l'aplicació de la A/RES/1514 (XV) sobre la descolonización del Sàhara Occidental i, en particular, l'aplicació del principi d'autodeterminació.
Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 16 d'octubre de 1975.[6]

Aixina, Marroc es va vore pràcticament obligat a elegir entre acceptar l'autodeterminació dels habitants del Sàhara, en el perill de perdre el seu territori, o enfrontar l'aïllament internacional com a conseqüència de desacatar les doctrines i resolucions de l'ONU. No obstant, pese a que eixa anara la conclusió del Tribunal de L'Haya, en el text sí que es reconeixien vínculs llegals històrics de llealtat entre el sultà de Marroc i algunes tribus saharauis, alguna cosa que seria utilisat pel rei marroquí Hassan II per a justificar la seua intervenció en el territori i recórrer la decisió del CIJ. L'ambigüitat del veredicte de L'Haya, que radicava en admetre les tres llògiques (vínculs de fidelitat al sultà, drets territorials de les tribus i l'obligació de posar en pràctica la resolució 1514 per a la descolonisació del Sahara), encara que finalment es determinara que l'última era la predominant, va permetre a Marroc continuar reclamant la seua sobirania sobre el Sàhara recolzat en la llògica de la llei islàmica.[13] Per a respalar públicament el proyecte de l'anomenada Marcha Verda, de la mateixa manera que havia ocorregut en l'informe de la missió del Comité de Descolonisació, Hassan II va interpretar públicament el dictamen de la Cort Internacional de Justícia com a favorable a la marroquinidad del Sàhara. Per a això, va prendre com a base el paràgraf 162 de la resolució:

Els elements i informacions de que ha tingut coneiximent la Cort mostren l'existència, en el moment de la colonisació espanyola, de llaços jurídics de pleitesía entre el sultà de Marroc i algunes de les tribus que vivien en el territori del Sahara Occidental.
Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 16 d'octubre de 1975.[8]

Aixina, en l'anunci de la marcha verda el mateix dia 16 d'octubre de 1975, el monarca va afirmar que «el dret ha prevalgut sobre l'injustícia» i que «l'instància internacional ha reconegut que existien llaços jurídics i de pleitesía entre Marroc i el Sahara», ometent les conclusions finals del dictamen. D'esta forma, va propondre, com a forma última de «reintegrar» el Sàhara en Marroc, una marcha pacífica de 350.000 voluntaris de tot el país que entrarien en el territori saharaui solament armats en eixemplars del Corán i banderes marroquines.[8]

A esta situació es va unir la conjuntura política interna en Espanya: el 30 d'octubre de 1975, un Franco malalt va traspassar els seus poders al príncip Juan Carlos i el 3 de novembre era operat en el seu palau del Pardo i posteriorment hospitalisat. El Govern espanyol va estar llavors dispost a abandonar la província del Sàhara i les seues obligacions internacionals.[2] A pesar de la marejant superioritat militar i llogística de les Forces Armades espanyoles assentades en el Sàhara Occidental en relació en les forces armades marroquines, el Govern espanyol temia que el conflicte en Marroc poguera derivar en una guerra colonial oberta en Àfrica. L'any anterior, la dictadura portuguesa havia segut derrocada per les forces armades portugueses en la coneguda com "Revolució de les clavellineres" despuix de vore's empantanado durant anys en guerres colonials en Angola i Moçambic. Per lo tant, en la finalitat d'evitar la guerra i preservar en lo possible els seus futurs interessos en el territori, Espanya va accedir a entaular negociacions bilaterals directes en Marroc, incorporant també a Mauritània, que havia plantejat exigències similars.

Davant l'escalada de tensió en la regió, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va aprovar per consens el 22 d'octubre la Resolució 377, en la que va fer «una crida a les parts involucrades i interessades per a que donen mostres de caució i moderació i permeten que la missió del Secretari General es mamprenga en condicions satisfactòries».[14] El 2 de novembre va aprovar també la Resolució 379, en la que «havent pres nota en preocupació de que seguix sent greu la situació en la regió», exhorta a les parts a «evitar qualsevol acció unilateral o d'una atra índole que puga intensificar més la tirantez en la regió» i demana al secretari general de les Nacions Unides que proseguixca en el seu comés.[15]

No obstant, a pesar de les recomanacions de l'ONU, Marroc no va renunciar al colp d'efecte que supondria eixa Marcha Verda per a eixercir pressió sobre el debilitat govern espanyol en l'objectiu d'apropiar-se del Sàhara Occidental, o d'a lo manco, una part del territori.[8]

Desenroll de la marcha verda

Crida i organisació

En este context, Hasán II va instar al poble marroquí a realisar una marcha «pacífica», principalment de chiquets i dònes desarmats, per a recuperar els territoris del Sahara ocupats per Espanya.[10] A les columnes de civils que marchaven cap al sur via Tarfaya es varen unir també 00000000002500025000 soldats de les Forces Armada Reals, que es dirigien a la província espanyola per l'est.[16]

Per a la realisació de la marcha, per a la que es necessitaven 350.000 voluntaris i 127.800 tonellades de mercaderies, es va requerir una gran preparació llogística. Varen ser necessaris 2100 vehículs, 6000 camions i autobusos requisats i 113 trens.[8]

El govern marroquí es va fer també càrrec de supervisar la proveniencia dels participants en la marcha, entre els que varen predominar els del sur marroquí, entre Marrakech i Agadir, superant els 120.000 participants. Per la seua banda, les ciutats de la costa atlàntica varen sumar 72.000 voluntaris, mentres que el nort marroquí va quedar infrarrepresentando, contant en només 6.500 marchadores de Tànger a Uxda. En el cas de l'àrea que llimitava en el Sàhara, la província de Tarfaya va contar en 15.000 participants, sumant 18.000 de Tiznit i 20.000 d'Errachidía. Aixina, es va convocar una marcha immensa que va supondre per als marroquís una reivindicació de la seua identitat nacional.[8]

Invasió

Parcipantes en la denominada marcha verda
Cartell d'advertència de mines en el Sàhara Occidental.

El dia 4 de novembre, el general Gómez de Salazar, cap del sector del Sahara, va considerar aplegat el moment de posar en pràctica l'anomenada Operació Marabunta per a tancar el pas de les columnes marroquines en les tres direccions més provables de penetració. No es descartava la possibilitat de que, despuix de l'escut humà del personal civil, constituït pels peregrins de la marcha verda, pogueren intervindre columnes d'eixèrcit marroquí en el pretext de defendre als caminantes.[17]

El 5 de novembre, Hasán II va anunciar que al sendemà els civils creuarien la frontera. Les forces espanyoles, seguint órdens del Govern, es varen replegar a uns quilómetros de la frontera, varen minar la zona i es varen colocar immediatament darrere. A les 10:33 hores del dia 6, els primers voluntaris de la marcha varen tallar la alambrada que delimitava la frontera i varen invadir la província, adinsant-se en territori espanyol propenc al lloc fronteriç de Tah, que varen assaltar per la força. Per la vesprada, uns 00000000005000050000 civils es trobaven acampats ya en territori espanyol.[16]

De manera immediata el Consell de Seguritat de Nacions Unides es va tornar a pronunciar aprovant una atra resolució, la 380, en la que «deplora la realisació de la marcha» i «insta a Marroc a que retire immediatament del territori del Sàhara Occidental a tots els participants en la marcha», aixina com tornar a fer una crida al diàlec.[18] No obstant, i en el marc de la Guerra Freda, Estats Units i França varen donar el seu beneplàcit a l'anexió marroquina del territori,[2] ya que Argèlia i el Front Polisario eren propencs a l'Unió Soviètica.[16]

El dia 9, despuix de la visita del ministre de la Presidència espanyol Carro a Agadir per a negociar en el monarca alauí, el rei va donar l'orde de replec i els civils varen abandonar la província espanyola.[16]

La població saharaui davant la Marcha Verda

El gran proyecte marroquí va ignorar per complet els habitants del territori que es pretenia anexionar. La simbologia religiosa, unida a les reivindicacions monàrquiques, varen negar completament l'identitat saharaui i la possibilitat de passar a ser considerats com a ciutadans, en lloc de súbdits. En conseqüència, des del mateix inici de la marcha, es va generar un conflicte que s'allarga fins als nostres dies.[8]

Acort Tripartit i eixida espanyola del territori

Billet de 100 dirhams marroquins commemorant la marcha verda.
Tropes espanyoles en el Sàhara, 14 de novembre de 1975
Artícul principal → Acorde Tripartit de Madrit.


Una semana despuix, en Juan Carlos de Borbón com a cap d'Estat en funcions —Franco ya agonisava en Madrit—, Espanya, Marroc i Mauritània varen firmar l'Acort Tripartit de Madrit el 14 de novembre de 1975,[4] en el que Espanya va reiterar la seua intenció de descolonizar el Sahara «posant terme a les responsabilitats i poders que té sobre dit territori com potencia administradora» i va instituir una administració temporal «en la que participaran Marroc i Mauritània, en colaboració en la Yemaá», l'assamblea de notables tribal, establint que esta seria l'expressió de l'opinió del poble saharaui. Per últim, es va establir que Espanya posaria fi a la seua presència en el territori abans del 28 de febrer de 1976.[19]Aixina, el territori es va repartir entre els dos països veïns: Saguía el Hamra passaria a formar part de Marroc i Riu d'Or de Mauritània.[4]

El 10 de decembre, l'Assamblea General de les Nacions Unides va aprovar —Espanya, Marroc i Mauritània varen votar a favor— la Resolució 3458 B, en la que es reafirmava «el dret inalienable de totes les poblacions saharianes originàries del territori a la lliure determinació» i es demanava a les parts «una consulta lliure organisada en el concurs d'un representant de les Nacions Unides designat pel secretari general».[20]

El 26 de febrer de 1976, el representant permanent d'Espanya davant les Nacions Unides Jaime de Piniés comunicava que el Govern espanyol donava per terminada definitivament la seua presència en el territori, ya que cessava «la seua participació en l'Administració temporal que es va establir per al mateix (sic)», pero matisant que «la descolonisació culminarà quan l'opinió de la població saharaui s'haja expressat vàlidament».[21]

En anglés, partició del Sahara Occidental segons l'Acort Tripartit de Madrit. Mauritània es retiraria en 1979 i la seua zona va ser ocupada per Marroc.

Un dia despuix, Marroc va transmetre al secretari general de les Nacions Unides que «la Yemaá del Sahara, reunida en sessió especial el 26 de febrer de 1976 en El Aaiún, ha aprovat per unanimitat la reincorporació del territori del Sahara a Marroc i Mauritània, de conformitat en les realitats històriques i en vínculs que han unit sempre a la població sahariana en eixos dos països».[22] Dita decisió seria contrària al dictamen del 16 d'octubre de 1975 del Tribunal Internacional de Justícia:

El material i l'informació que se li han presentat [al Tribunal Internacional de Justícia] no demostren l'existència de cap víncul de sobirania territorial entre el territori del Sahara occidental i el Regne de Marroc o el complex mauritano. Per lo tant, la Cort no ha trobat vínculs jurídics de naturalea tal que puguen influir en l'aplicació de la resolució 1514 (XV) [sobre la concessió de l'independència als països i pobles colonials] pel que fa a la descolonización del Sahara occidental i, en particular, en l'aplicació del principi de la lliure determinació per mig de la lliure i autèntica expressió de la voluntat dels pobles del territori.[22]

En la retirada de les forces espanyoles, i basant-se en la decisió de la Yemaá, Marroc va ocupar la zona septentrional i oriental del territori i Mauritània, la meridional.[23]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Cursiva i redona. Guia d'estil. Versió 1.1.». Fundéu BBVA. «S'escriuen en cursiva els moviments populars i els seus seguidors. […] “Aprofitant la crítica salut de Franco, el rei Hassan II de Marroc va ordenar la marcha verda”»
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Boukhari, 2004.
  3. ↑ 3,0 3,1 Payne y Palaus, 2014, p. 609.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 López García (1997). El món arabo-islàmic contemporàneu. Una història política, Madrit: Síntesis. ISBN 84-7738-488-6.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Rogan, Eugene (2018). Els Àraps. De l'Imperi Otomà a l'Actualitat, Planeta. ISBN 9788417067700.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Barreñada, Isaías (2022). Breu Història del Sàhara Occidental, Catarata. ISBN 978-84-1352-496-2.
  7. ↑ «El desconsuelo del Sàhara Occidental: de província espanyola en Franco al respal de Sánchez a l'autonomia marroquina» (en és). www. publico. es. Consultat el 2025-01-16.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 López García (2022). «"La massa... va ser" Interpretacions patriòtiques marroquines d'una movilisació popular sui generis: la Marcha Verda», Rebelar-se en el desert. Movilisacions polítiques en l'Oest Saharià [1932-2020], Bellaterra.
  9. ↑ 9,0 9,1 Omar (2017). El Moviment Nacionaliste Saharaui. De Zemla a l'Organisació de l'Unitat Africana, Mercurio. ISBN 978-84-947323-6-2.
  10. ↑ 10,0 10,1 Peregil, Francisco. «[1]», El País.
  11. ↑ Arasa, 2008, p. 362.
  12. ↑ Arasa, 2008, p. 363.
  13. ↑ «[2]». Consultat el 2025-01-17 (en és).
  14. ↑ Consell de Seguritat«Resolució 377 (1975) de 22 d'octubre de 1975».Organisació de les Nacions Unides.
  15. ↑ Consell de Seguritat«Resolució 379 (1975) de 2 de novembre de 1975».Organisació de les Nacions Unides.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Meneses, Rosa. «La Marcha Verda: 40 anys d'una ferida oberta en el Sàhara Occidental». El Món. Consultat el 8 de novembre de 2015.
  17. ↑ La cessió del Sàhara espanyol: la «Marcha Verda»
  18. ↑ Consell de Seguritat«Resolució 380 (1975) de 6 de novembre de 1975».Organisació de les Nacions Unides.
  19. ↑ Carrillo Salcedo, 1979, p. 117.
  20. ↑ Carrillo Salcedo, 1979, p. 119.
  21. ↑ Carrillo Salcedo, 1979, pp. 119-120.
  22. ↑ 22,0 22,1 Carrillo Salcedo, 1979, p. 122.
  23. ↑ Carrillo Salcedo, 1979, p. 123.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Marcha_verda&oldid=1399886»