Anar al contingut

Guerra d'Ifni

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La guerra d'Ifni, també coneguda com la guerra oblidada, [1][2] va ser una guerra no declarada d'Espanya i França contra Marroc, que va tindre lloc entre el 23 de novembre de 1957 i el 30 de juny de 1958 en les províncies espanyoles d'Ifni i el Sahara i en el territori de Cap Juby, baix el protectorat d'eixe país, que es va resoldre en l'Acort de Cintra.

Despuix de l'independència de Marroc, eixe país buscava aünar, baix la seua sobirania, tots els territoris sobre els que es considerava llegítimament sobirà, embarcant-se en conflictes armats contra França i Espanya en esta guerra, en la Tumult del Rif (1958-1959) i en la guerra de les Arenes (1963-1964).

L'orige dels territoris espanyols d'Ifni, Cap Juby i Sahara espanyol

La bandera espanyola onejant sobre la sèu provisional del govern del Territori d'Ifni el 7 d'abril de 1934, que va marcar l'ocupació efectiva d'Ifni pels espanyols.
Mapa d'Àfrica Occidental fins a 1956.[3]

Els orígens dels territoris d'Ifni, Cap Juby i Sahara espanyol responen a diferents circumstàncies. Per una part, es troben l'inestabilitat política del sultanato marroquina de finals del XIX i la participació d'Espanya en l'equilibri de poder de les Grans Potències en Àfrica. Ademés, existixen atres motius com l'històrica presència espanyola en la costa atlàntica nort d'Àfrica, fonamentalment en la conquista de les illes Canàries en el XV i, en menor mida, la tradicional peixca canària en el banc canari-saharaui i l'històrica existència de les places fortes d'Àfrica espanyoles o hispà-lusitanes.

El Sahara espanyol es deu al reconeiximent en la conferència de Berlín de 1884 de la sobirania dels territoris reclamats per a Espanya per l'expedició d'Emilio Bonelli dins del context de la carrera d'Àfrica. Es tractava d'un vast i àrit territori, sent la primera edificació espanyola el fort de Vila Cisneros en 1884.

La sobirania espanyola d'Ifni va quedar reconeguda durant el regnat d'Isabel II pel tractat Wad Ras (1860), despuix de la victòria espanyola en la guerra d'Àfrica (1859-1860). Este tractat va posar terme a les successives reclamacions d'Espanya sobre el territori de l'antiga plaça forta del XV de Santa Creu de la Mar Menuda,[4] com el Tractat de Pau i Comerç entre Espanya i Marroc el 28 de maig de 1767, baix el regnat de Carlos III.[5] No obstant, el territori es va ocupar efectivament el 6 d'abril de 1934 per Osvaldo Capaç Montes, setenta y cuatro anys despuix del tractat de Wad Ras. Va tindre lloc despuix d'una errònea determinació de l'ubicació de Santa Creu de la Mar Menuda, la firma del Tractat de Fez en 1912 entre França i Marroc i les campanyes de 1934 que varen culminar la conquista francesa de Marroc, que fins a llavors havia impedit l'ocupació del territori dins dels conflictes hispà-marroquins.[6][7][8][9]

Sobre Cap Juby, el tractat hispà-francés de 27 de novembre de 1912 va reconéixer a Espanya el protectorat espanyol de Marroc, que es dividia en zona nort, i zona sur denominada Cap Juby. Este acort té el seu orige, tant el tractat hispà-francés de París de 1900, com en la Conferència d'Algecires de 1912. Este reconeiximent va permetre posar fi a la sospita espanyola sobre els interessos d'atres potències en l'hinterland de Canàries, com l'intent anglés de finals del XIX d'establir una factories de peixca en Cap Juby.[9]

En 1946, despuix de la finalisació de la Segona Guerra Mundial i el començ de l'aïllament internacional d'Espanya Ifni, Cap Juby i el Sahara Espanyol varen quedar administrativamente enquadrats en l'Àfrica Occidental Espanyola (AOE) i es varen iniciar els seus processos de descolonisació política i econòmica que es varen accelerar a conseqüència de l'independència de Marroc de 1956.[7]

1956: tensions entre Espanya i Marroc

Antecedents

El Gran Marroc segons la tesis d'El Fassi[10]

L'any 1956 va ser coneixedor de la culminació del procés d'independència de Marroc, un acontenyiment que va possibilitar que dit país advocara, a partir d'eixe moment, per la reconstitució del puzle territorial en que França i Espanya havien descompost el país a lo llarc de les seues décades de protectorat del país.[11] Esta qüestió es va vore inserta en un procés especialment complex, el qual va alcançar el seu punt àlgit en els tres anys que van des de la tornada del sultà Mohamed V -efectuat en novembre de 1955- a la crisis d'Ifni en decembre-giner de 1957-1958.[12]

El propòsit marroquí d'alcançar l'integritat territorial de l'imperi va ser el punt central sobre el que varen girar el còmput de negociacions i tensions que varen tindre lloc en eixe periodo.[12] No obstant, esta qüestió no va dispondre d'una llectura unívoca per part del conjunt d'actors implicats, devent-se destacar l'existència de molt diverses interpretacions segons els diferents i múltiples actors que varen formar part del procés descrit.[12]

Les declaracions oficials del Govern espanyol del 13 de giner de 1956 donen part del grau de dissonància que va existir entre els distints actors implicats. Espanya, pese a reconéixer en dites declaracions la llegitimitat del sultà com a mandatari marroquí, l'unitat de l'imperi jerifiano i l'independència de Marroc, va mantindre una postura certament ambigua en qüestions de caràcter fonamental, una postura que va terminar per marcar el calendari de la descolonisació espanyola en els seus territoris en el continent africà.[12] Des de dita postura Espanya es va llimitar a declarar l'autogovern de la zona baix sobirania espanyola, permetent solament la retrocessió a la sobirania directa del Govern marroquí del nort del país, lo que implicava deixar la zona sur de Cap Juby i Ifni fòra de lo concernido per l'acort per a l'independència.[12] Esta decisió va desposseir d'efectivitat a les declaracions sobre el reconeiximent per Espanya de la restauració de l'unitat de l'imperi marroquí.[12]

Espanya davant la possible retrocessió d'Ifni: una postura ambigua

Mapa del territori d'Ifni en 1953, abans de constituir-se en província i previ també a la guerra d'Ifni.
Erro al crear miniatura:
Mapa d'Ifni en 1957.[13]

El 7 d'abril de 1956 es va firmar en Madrit la declaració d'independència de Marroc.[12]

El sultà Mohamed V havia viajat al lloc a on es va firmar esta declaració per a donar part de que l'acort espanyol era també necessari per a posar fi al protectorat, paliant aixina la humiliació de la que havia segut objecte el Govern espanyol per part de França, país que havia actuat fins a llavors de forma unilateral en lo que respectaba a la concessió de l'independència a Marroc, botant-se lo dispost en el tractat firmat en 1912, a on es va transferir la sobirania marroquina sobre el seu propi país a França i a Espanya.[12]

En la declaració oficial que Mohamed V va efectuar en Espanya el 5 d'abril, este va deixar clar que el tema concernent a l'unitat de l'imperi marroquí era la qüestió central de les negociacions:

«Ningú ignora les dificultats i problemes, tant d'orde material com a sicològic, que varen resultar de la divisió de Marroc en zones distintes, ni les mals conseqüències que va tindre aquella divisió per a la vida política i econòmica del país. Estem convençuts de que Espanya, que va saber colocar-se al costat de Marroc en els moments difícils, correspondrà a este desig en el seu caballerosidad i la seua gallarda noblea. Els marroquins esperen en ànsia, en esta històrica reunió, l'eliminació de les fronteres que s'erigixen en l'interior del seu país, i que constituïxen el símbol d'una era desvanida per a sempre: la de la tutela i el protectorat».[14]
Mohammed V

La resposta espanyola no es va fer esperar. El cap de l'Estat, Francisco Franco, va assegurar -a raïl de la declaració del sultà- que Espanya donaria al nou govern independent marroquí les facilitats i assistències necessàries per a que els dos supòsits d'unitat i llibertat sobirana es conseguiren plenament.[14]

La declaració conjunta hispà-marroquí firmada el 6 d'abril, encara que va contemplar el fet de que el conveni firmat en Madrit el 27 de novembre de 1912 no podia seguir regint les relacions hispà-marroquines -sense precisar que dit conveni havia deixat de tindre vigència despuix de reconéixer França l'independència de Marroc-, va terminar per llimitar-se a renovar per part espanyola la «voluntat de respectar l'unitat territorial de l'imperi que garantisen els tractats internacionals», comprometent-se, aixina mateix, «a prendre les mides necessàries per a fer-la efectiva».[14]

Esta alusió als tractats internacionals podria presupondre per a Espanya que el territori d'Ifni no quedava concernido, puix –com es va argumentar anys despuix– contava en un estatut diferenciat, ya que Marroc havia reconegut en distints tractats la cessió de l'enclavament.[14] Vàries qüestions quedaven pendents d'un tracte exhaustiu, com era, també, el futur pròxim de Cap Juby o Tarfaya, zona a la que no es feya referència alguna en la declaració tractada, no sent tampoc retrocedida a la sobirania del sultanato marroquí a l'hora que la zona nort.[14]

Pese a lo anterior, i despuix de la seua tornada de Madrit, Mohamed V va assegurar, des del seu balcó del palau jalifiano de Tetuán, dies despuix del seu viage, que a partir d'eixe moment el país eixercia, de forma efectiva, el poder sobirà sobre la totalitat del territori del seu regne, tant al nort com al sur del mateix, i que les autoritats espanyoles, en virtut de lo dispost en el protocol firmat el 7 d'abril de 1956 en Madrit en el Govern espanyol, quedaven dissoltes i la seua administració quedava transferida al seu Govern.[15]

Estes declaracions no es varen vore respalades pels acontenyiments reals que es varen succeir de forma posterior. La sobirania real sobre Tarfaya i la seua regió no va ser restituïda al sultà, no aportant-se explicació plausible per part d'Espanya a este fet, llevat l'idea de que es tractava d'una mida de protecció del Sàhara i Canàries.[15]

Pel que fa al territori d'Ifni, resulta significatiu destacar que la firma de la declaració d'independència de Marroc de 1956 en Madrit també va anar especialment celebrada per part dels Ait Ba Amrán –les poblacions de l'enclavament d'Ifni–, els qui varen alçar banderes marroquines en el territori despuix de l'acontenyiment mencionat.[15]

Els acorts alcançats en Madrit també varen vindre acompanyats de toda una serie d'incidents desenrollats en l'enclavament d'Ifni durant els dies immediatament posteriors als mateixos, destacant-se, entre estos, el fet de que un policia indígena assessinara a una veta europea.[15] Estos incidents varen ser notificats per part de Carrero Blanco –l'11 d'abril– al cònsul espanyol en Rabat, a través d'unes declaracions a on no es va llimitar a contar lo succeït, atrevint-se a atribuir la responsabilitat de lo ocorregut a «provocadors que actuaven des de Tiznit», assegurant, aixina mateix, que possiblement estos provocadors anaren agents d'una tercera potència interessada en pertorbar les bones relacions existents fins a la data entre Espanya i Marroc.[15]

L'espectre francés no havia desaparegut encara de l'imaginari de les autoritats espanyoles, les quals seguien molestes per la decisió francesa d'anticipar unilateralment l'independència de Marroc.[15] Els incidents ocorreguts durant estes dates en la zona varen ser també resposts per part del sultà, qui va fer aplegar al Govern espanyol un mensage a on expressava el seu «profunt sentiment» per lo succeït en Ifni, aixina com per les morts d'espanyols que això havia carrejat.[15]

Dies despuix de la nota emesa pel sultà, el governador general del Àfrica Occidental Espanyola va reclamar a l'embaixada de Rabat que solicitara de les noves autoritats marroquines una declaració que precisara que Ifni no estava concernit per l'independència.[16] En el mateix escrit va deixar palés el seu temor davant la possible concentració de baamraníes de tot el país vinguts a trobar-se en els seus familiars per a les festes de fin de Ramadà.[16]

Va ser en este moment en el que es va posar especialment de manifest la difícil situació interna en la que es trobava Marroc durant estos anys, devent-se destacar que es tractava d'un país de recent independència, a on el partit del Istiqlal semblava actuar per lliure –sense seguir lo dictat de forma oficial pel Sultà– en diversos fronts, com el relatiu a Ifni.[15]

Esta situació també es va trobar reflectida en les notes enviades a Pardo de Santayana pel llavors embaixador espanyol en Rabat, José Felipe d'Alcover, qui li va sugerir, des d'estos primers moments, la conveniència d'entendre's discretament en els istiqlalianos locals de cara a poder controlar l'orde en l'enclavament, assegurant-li que (tal i com li havia confirmat el primer ministre marroquí, Si Bekkai) les autoritats marroquines no es veen pel moment capaços de mantindre l'orde en tot el país,[16] i que estes autoritats havien mostrat ya la seua bona disposició davant Espanya, oferint al responsable de la mort del cap espanyola en Uggug.[16]

Pardo, en llínea en lo sugerit per Alcover, va confirmar, una semana més vesprada, la contribució dels dirigents del Istiqlal a la defensa de l'orde en Ifni, advocant també pel fet de que el fi de Ramadà no vinguera acompanyat d'incidents de cap tipo en la zona, a pesar de l'esperada arribada de 3000 visitants.[16]

El partit del Istiqlal davant la descolonisació d'Ifni: una defensa irredentista

El fet de que Espanya es negara a efectuar una descolonisació completa dels territoris reclamats pel Marroc independent va canviar l'actitut inicialment favorable del partit del Istiqlal cap a este país.[16] L'idea de que Ifni quedara fora dels acorts que s'havien firmat per a l'obtenció de l'independència de Marroc contradia la promesa del sultà de conseguir l'unitat marroquina.[16] Defendre l'unitat promesa fins a alcançar-la es va convertir en el principal propòsit del partit del Istiqlal, a pesar de lo que tot això comportara (com va ser el fet de que la seua relació en Espanya es vera quebrada). Esta reivindicació li va permetre convertir-se en adalid de l'unitat, servint-li també per a expressar el seu malestar davant el sobirà per la marginació de que la que el partit estava sent objecte des de les negociacions en França en l'any anterior; un malestar que també va servir per a acusar al monarca d'haver acceptat una independència incompleta.[16]

Allal al-Fasi –líder del partit Istiqlal– hi havia seguit, tant la tornada del sultà a Marroc, com les negociacions en França, en certa expectació i reticència.[16] Pròxim a la política espanyola, s'havia mostrat partidari d'una negociació tripartita/tripartida que finalment no va tindre lloc.[16]

Els desplaçaments que va portar a terme Allal al-Fasi durant l'etapa final dels acorts entre el monarca i les autoritats protectores constaten la seua distància de l'escenari en que es varen desenrollar els acontenyiments decisius i la seua rodalia a les autoritats espanyoles.[17] El seu primer acostament des del seu exili va ser en Madrit, a on va aplegar l'11 de març de 1956 per a presidir una reunió de dirigents del Partit del Istiqlal i entrevistar-se en el ministre d'Assunts Exteriors espanyol, havent-se entrevistat dies abans, tant ell, com Ben Barka, en l'embaixador de França en Madrit, al que abdós varen manifestar la seua preocupació per l'orgull i indefinició de les autoritats espanyoles.[17] Una volta terminat el seu comés en Madrit, Allal El Fassi va viajar a Sevilla, a on va mantindre una trobada en el Jalifa i en l'Alt Comissari. D'allí es va desplaçar a Tànger el dia 17 de març, a on va confirmar la fusió del seu partit en el de la Reforma Nacional d'Abdeljalek Torres, efectuada dos dies abans.[17]

Finalment, i des de Tànger, va viajar a Rabat, ciutat en la que es va entrevistar en Mohamed V el 26 de març. Este viage, «insospitat» segons l'informe de l'Oficina Mixta, va ser resultat de la pressió que havien eixercit sobre al-Fasi els dirigents del Comité Eixecutiu istiqlaliano, reunits en Tànger a fi de desfer els rumors d'un desentendimiento entre el rei i el líder que escomençaven a explotar els atres partits.[17] Els acostaments d'este líder a Espanya varen perdre interés en el moment en que este país va deixar de ser protagoniste en el procés d'independència de Marroc (pel paper assumit per França), fet al que es va sumar la pèrdua de protagonisme que havia sofrit la seua pròpia figura personal despuix d'exiliar-se, aixina com la preferència expressada pel sobirà sobre una atra figura clau del Istiqlal, Ahmed Balafrej, nomenat a principis de maig ministre d'Assunts Exteriors.[17]

És en este punt en el que es porta a terme el contraatac irredentista iniciat per Allal al-Fasi en el seu discurs del 18 de juny de 1956 en Tànger –efectuat durant l'homenage al màrtir de l'independència, Mohamed Zerktuni–, en el que va assegurar que Marroc era ya independent, pero que no estava completament unificat, explicant cóm este últim comés no es compliria fins que «Tànger, el Sahara baix influència estrangera des de Tinduf fins a Colomb Bechar, passant per Tuaf, Kenadza i la Mauritània no siguen lliberades i unificades».[18] El nom d'Espanya, curiosament, no va aparéixer en el discurs.[18]

Ifni es va convertir, d'esta forma, en la pedra de toc de la fragilitat del moment polític que vivia Marroc, aixina com de l'ambigüitat en la que el partit del Istiqlal va deure moure's en este primer moment de l'independència.[18] Tal i com es va arreplegar en un informe del Ministeri d'Assunts Exteriors espanyol una década més vesprada, el partit del Istiqlal, sobre la zona d'Ifni, va jugar un doble paper. Per un costat, en estar integrat en el Govern oficial, va tindre que respondre als compromisos que les autoritats de Rabat acordaven en els espanyols. Per un atre costat, va conjugar esta actitut en una activitat al marge dels dictats del Govern, encaminada a mantindre una postura ultranacionalista, reivindicant Ifni i espolejant a l'Eixèrcit de Lliberació en els seus moviments contra les autoritats espanyoles de l'enclavament.[18]

Escalada de tensió: la reclamació d'Ifni

Des de l'interior d'Ifni, els elements istiqlalíes varen establir «un govern paralel», en la seua pròpia oficina en terreny des del més d'abril de 1956, sent en ella a on tramitaren tot tipo d'assunts per als marroquins.[18] En eixes dates, l'ambient era ya especialment tens, observant-se cóm en la mesquita principal de l'enclavament onejava, en tot moment, la bandera marroquina.[18]

Sobre la base de lo dictat per un informante espanyol de l'época –resident en Ifni i «cavaller mutilat en l'Ebre»–, l'opinió en Ifni es trobava dividida en estos mesos de 1956.[18] Este informante assegurava que tots els natius desijaven l'incorporació a Marroc, sent tots ells nacionalistes. No obstant, ser nacionaliste no significava ser enemics d'Espanya. Per a ell, l'opinió en l'enclavament es resumia, aixina, en tres grups: 1) Els que odiaven als espanyols; per cristians, per europeus, per invasores…; 2) Els que desijaven que els espanyols s'anaren en pau, sense baralla, sense sanc de per mig; i 3) Els que desijaven que els espanyols es quedaren, pero baix el mando del sultà.[19]

A finals del més de maig una gran comissió de baamraníes –composta per entorn a unes 500 persones– es va desplaçar a Rabat per a prestar pleitesía a Mohamed V i demanar l'integració en Marroc.[19] La resposta que varen rebre els va fer tornar decepcionats d'aquell viage. En benefici de calmar els ànims i d'aclarir la situació en Ifni, el governador marroquí d'Agadir va visitar els territoris del Àfrica Occidental Espanyola, advertint a la població de que la situació jurídica dels territoris no havia canviat en l'independència.[19] No obstant, la situació era ya molt més confusa que tot açò.

L'ambient de confusió no es va vore acompanyat d'especials tensions fins a finals de 1956, data en la que Mohamed V va nomenar al comerciant Alí Ben Buaida membre de l'Assamblea Nacional Consultiva.[19] En la llista oficial dels nomenaments de Mohamed V per a dita institució figurava el comerciant com domiciliat en la «província d'Ifni», un fet sobre el que va demanar explicacions l'embaixador espanyol Alcover, en una nota verbal emesa el dia 4 de giner de 1957.[19] Esta nota va ser resposta pel ministeri marroquí de la següent forma:

«L'enclavament d'Ifni ha segut sempre considerat per Marroc com partix integrant del seu territori. La concessió de peixca feta per La seua Majestad Imperial als espanyols en 1767 i confirmada en 1860, no implica de cap manera una cessió d'esta part del territori marroquí […]. Les estipulacions sobre Ifni (especialment en lo que concernix a la seua delimitació) acordades entre França i Espanya en el conveni de 3 d'octubre de 1904 i de 27 de novembre de 1912 no podran opondre's a Marroc, per no haver participat este últim en les mateixes […]. Independentment de l'argumentació jurídica que Marroc podria presentar, el problema de l'enclavament d'Ifni ha segut sempre considerat pel Govern marroquí com a part d'un context més general: el del Protectorat espanyol en Marroc».[20]

El Govern espanyol, despuix d'observar que la reivindicació de l'enclavament s'estava oficialisant, va considerar necessari portar a terme un estudi jurídic a fondo per a estar preparat per a un debat bilateral.[21]

Estes reivindicacions varen provindre d'àmbits de distinta índole dins de Marroc. Allal al-Fasi, per la seua banda, va escomençar la publicació del periòdic Sahara al-Magrib, el primer número del qual –del dia 7 de març de 1957– albergava una petició relativa a l'aument de la representació d'Ifni en els òrguens polítics marroquins, aixina com la reclama de millores en els sistemes d'educació, carreteres i comunicació de l'enclavament.[21]

Des de començos de maig de 1957, es varen produir, ademés, distintes activitats de sabotage i terrorisme en Ifni, destacant-se que el dia 13 d'eixe mateix més l'embaixada de Marroc en Madrit informara al Govern espanyol de que anava a procedir a nomenar funcionaris marroquins en Ifni, una decisió que va ser replicada en advertències per part del ministeri espanyol.[21] En els mesos següents (juny i juliol), es portaran a terme en dit territori choques violents, detencions de dirigents i activistes istiqlalianos, accions de propaganda i folgues i tancaments de comerços, lo que va acabar motivant –en conjunt– l'intervenció de les tropes espanyoles en la zona, la qual es va saldar en un elevat número de morts i ferits.[21]

Tot això va acabar comportant, a la seua volta, una intensa activitat diplomàtica per part d'abdós bandos. El 21 d'agost de 1957, el president del Consell de Ministres marroquí, Si Bekkai, es va dirigir al ministre d'Assunts Exteriors espanyol en la finalitat de traslladar la seua preocupació per la deriva dels acontenyiments, confirmant la reivindicació de l'enclavament, solicitant la excarcelació dels detinguts i constatant la necessitat d'abordar en un breu espai de temps l'estudi d'esta qüestió, devent-se trobar una solució que posara fi a la situació del moment.[21]

El dia 11 de setembre aplegaria la resposta del ministre espanyol, qui va manifestar no tindre cap inconvenient en sometre la diferència existent entre abdós Governs –en lo que respectaba a Ifni– a una instància jurídica internacional, devent-se comprometre les dos parts a acatar el seu fallo.[22] Esta postura va ser abandonada, no obstant, uns dies més vesprada, quan Castiella es va entrevistar en Balafrej en Tànger, sent en eixe moment en el que li va reportar l'idea de retirar l'oferta espanyola d'acodir al Tribunal de L'Haya per a esta qüestió.[22]

Els acontenyiments varen ser adquirint una velocitat cada volta més perillosa, produint-se incursions de l'Eixèrcit de Lliberació en la localitat fronteriça de Tiliuín, tirotejos en soldats espanyols, i reproches mutus en notes verbals cada volta més freqüents.[22] Eixemple d'açò es troba en la nota espanyola del dia 5 de novembre, a on Espanya va cridar l'atenció sobre les incursions exigint «el reconeiximent públic i formal per part del Govern marroquí dels llímits establits pels Tractats», entre atres qüestions.[22] L'11 de novembre es va produir la resposta marroquina, una resposta que llunt de satisfer les pretensions espanyoles es va opondre de ple a elles, aplegant a exigir al Govern espanyol que es fixara una data per a la transferència de poders.[22]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Ifni: la guerra oblidada».Revista de l'Eixèrcit de Terra Espanyol.Consultat el 2 d'agost de 2026.
  2. ↑ Carlos Camine. «Sidi Ifni: la Guerra Oblidada d'Espanya». Consultat el 2 d'agost de 2026.
  3. ↑ Ordoño, Adolfo Gustavo (2018): La guerra d'Ifni. Espanya: Editorial Almuzara, p. 23.
  4. ↑ «La negociació de la retrocessió d'Ifni: contribució al seu estudi.».Norba: Revista d'història.(29)
    181–200.ISSN 0213-375X.Consultat el 2023-02-12.
  5. ↑ González, Manuel Juan (2012): La retrocessió d'Ifni: opinió pública i oposició política, en Martínez, L., Fernández, M., Bravo, D. (coords.), La presència espanyola en Àfrica: del “date de Dellà” a la crisis de Jolivert”, p. 190. Disponible en: https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=504396.
  6. ↑ Ordoño (2018): La guerra d'Ifni... p. 30.
  7. ↑ 7,0 7,1 González (2012): La retrocessió d'Ifni... p. 190.
  8. ↑ Torres (2016): La negociació de la retrocessió d'Ifni... p. 182.
  9. ↑ 9,0 9,1 Torres (2016): La negociació de la retrocessió d'Ifni... p. 183.
  10. ↑ Aguirre, Diego (1993): L'última guerra colonial d'Espanya: Ifni-Sahara (1957-1958). Màlaga: Editorial Algazara, p. 19
  11. ↑ López, Bernabé (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara, en Martín, I. i Pich, J. (eds.), Espanya front a l'Independència de Marroc, Barcelona, Colecció Alborán/Bellaterra, p. 113.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 113.
  13. ↑ Aguirre (1993): L'última guerra colonial d'Espanya... p. 149
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 López (2017): La descolonización d'Ifni i el Sahara... p. 114.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 115.
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 116.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 117.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 118.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 119.
  20. ↑ López (2017): La descolonización d'Ifni i el Sahara... p. 120.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 120.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 López (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara... p. 121.

Bibliografia

  • Aguirre, Diego (1993): L'última guerra colonial d'Espanya: Ifni-Sahara (1957-1958). Màlaga: Editorial Algazara.
  • Bensaïd, Mohammed (2001): Ṣafaḥāt min malḥamaẗ ǧays al-taḥrīr bi-l-ǧanūb al-maġribī. Casablanca: Somakram.
  • González, Manuel Juan (2012): La retrocessió d'Ifni: opinió pública i oposició política, en Martínez, L., Fernández, M., Bravo, D. (coords.), La presència espanyola en Àfrica: del “date de Dellà” a la crisis de Jolivert”, pp. 189–213. Disponible en: https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=504396.
  • López, Bernabé (1997): El món arabo-islàmic contemporàneu. Una història política. Madrit: Síntesis.
  • López, Bernabé (2017): La descolonisació d'Ifni i el Sahara, en Martín, I. i Pich, J. (eds.), Espanya front a l'Independència de Marroc, Barcelona, Colecció Alborán/Bellaterra, pp. 113–141.
  • Ordoño, Adolfo Gustavo (2018): La guerra d'Ifni. Espanya: Editorial Almuzara.
  • Torres, Ana (2016): La negociació de la retrocessió d'Ifni: contribució al seu estudi, Norba. Revista d'Història, Vol. 29-30, pp. 181–200. Disponible en: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6440254.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_d%27Ifni&oldid=1431714»