Manneken Pis



El (🔊 Manneken Pis) [ˌmɑnəkə(m) ˈpɪs] (en neerlandés; ‘hombrecito que orina’) és una estàtua de bronze de 55.5 centímetros situada en el centre històric de Brusseles (Bèlgica).[1] Representa a un chiquet chicotet nuet orinant dins del bol de la font. Va ser dissenyada per un escultor de Brabante cridat Jérôme Duquesnoy, el Vell, i va ser colocada en el seu sitial en 1618 o 1619.[2][3] Junt en l'Atomium i la Grand Plau és un dels símbols de Brusseles i una de les seues atraccions turístiques principals, simbolisant l'esperit independent dels seus habitants.
Hi havia ya una estàtua pareguda de pedra a mitan del XV, des de 1388 (data de la primera menció trobada en els archius de la catedral de Santa Gúdula), que va ser furtada en vàries ocasions.[4] [5]En 1619 va ser reemplaçada per una estatuilla de bronze feta per l'escultor barroc franc-flamenc Jérôme Duquesnoy, el Vell, que la va situar sobre una columna de sis peus tallada per Daniel Raessens, sent substituïda per l'actual caseta en estil rococó, en 1770. Els bruselenses varen protegir la estatuilla durant el sege i bombardeig de la ciutat pels francesos en 1695. Una inscripció va quedar escrita baix l'estàtua despuix de l'assalt francés: In petra exaltavit em, et nunc exaltavi caput meum super inimicos meos (El Senyor em va alçar sobre una roca, i ara eleve el meu cap sobre els meus enemics). L'estàtua actual és una reproducció de l'original que uns vàndals varen furtar allà pels anys 1960, sent objecte de notícies de prensa que varen contribuir a donar a l'estàtua i al monument certa fama internacional. Recuperada l'original algun temps despuix, lo que va donar lloc a una nova informació mediàtica, per fi es va depositar junt a una atra còpia en bronze dorat del XVII en el Musée de la Ville de Bruxelles.
Història
En 1388, en el cantó de Stoof- i Eikstraat, ya hi havia una font de la que formava partix una estatuilla de pedra que es dia Julianekensborre. L'estàtua en sí no s'ha conservat i tampoc hi ha una foto d'ella, per lo que no hi ha certea de que esta chicoteta Juliane haja orinat. No obstant, existix un registre de 1452, en el que s'utilisen les paraules daer dmenneken pist com a indicació de l'ubicació d'este cantó del carrer. També en el pla de la ciutat de Frans Hogenberg i Joris Bruin de 1572, es troba este topònim, junt en un mínim esbós del que només es pot deduir que era una estàtua independent. En ocasions especials bevia cervesa o vi en lloc d'aigua, una tradició que també estava en voga en la cort borgoñona. En Enghien, es diu que ya en 1362 hi havia una font "Manneken-Pis".[6]
En 1619, el consell de la ciutat va ordenar la renovació completa de la font del toll. L'escultor Hieronymus Duquesnoy, el Vell, va realisar una estàtua de bronze segons l'eixemple antic dels putti pisciatori. L'estàtua de Duquesnoy es va colocar sobre un pilar de sis peus d'altura, eixecutat pel cantero Daniël Raessens. També va fabricar els dos cups en les que el chicotet orina (6 x 6 i 4 x 2 peus).
Durant el Bombardege de 1695 l'estàtua va ser amagada per a ser colocada de nou en el seu pedestal en triumfo el 19 d'agost d'eixe any. En eixa ocasió es va colocar sobre el seu cap el següent text del salm: In petra exaltavit em, et nunc exaltavi caput meum super inimicos meos (El Senyor em va colocar sobre un pedestal de pedra, i hui estic en el meu cap per damunt dels meus enemics).[7]
L'estàtua va ser derribada repetidament del seu pedestal per vàndals i bromistes. Al voltant de 1745, els soldats d'Anglaterra la varen seqüestrar en secret. Es diu que els bruselenses varen atrapar als lladres en Geraardsbergen gràcies a l'ajuda dels ciutadans d'eixa ciutat i que els varen regalar una rèplica com a mostra del seu agraïment. Provablement es tracte d'una llegenda, ya que l'estàtua de Geraardsbergen no és una rèplica i es remonta al XV.
Dos anys despuix, els granaders francesos, que estaven a les órdens de Maurici de Sajonia que havia pres]] Brusseles, varen saquejar l'estàtua. El rei Luis XV, que es trobava en la ciutat, va evitar que es produïra una sanguinosa gresca fent que es detinguera als autors i regalant al Manneken Pis un esplèndit vestit brodat en brocat d'or. També li va concedir en eixa ocasió l'Orde de Sant Luis.
La caseta va ser substituïda en 1770 per una nova decoració en pedra blava. L'aigua corria cap al carrer perque s'havia retirat la conca de captació. Més tart, es va erigir una porta per a tancar l'accés a l'aigua. En 1859, l'ajuntament impondria el canvi al nou sistema d'aigua retirant les fonts dels carrers conectats, pero, per supost, açò no li va ocórrer a la mascota de la ciutat.
Quan l'estàtua va desaparéixer en la nit del 4 al 5 d'octubre de 1817, la gent es va preocupar molt. El següent poema va aparéixer en un periòdic per a reconfortarlos:
¡Eh, volgudes chiques! Deixeu de plorar".
- Al koomt gy door dees dievery
- estranyar un dolç consol;
- vindrà en una investigació diligent
"Encara eixirà del cantó per a pixar sense por".
L'autor va ser capturat en novembre. Antoine Licas, de 33 anys i treballador forçat en llibertat condicional, va resultar haver furtat l'estàtua per a vendre-la com a ferralla. L'havia trencat en péntols i els havia amagat en les muralles de Brusseles entre la Naamsepoort i la Leuvensepoort. El castic que va rebre en febrer de 1818 no va ser lleu: una hora en la costell i marca en les lletres TP, que són treballs forçats de per vida (travaux à perpétuïté), posteriorment reduïts a 20 anys. Els restants es varen tornar a forjar baix la supervisió de Gilles-Lambert Godecharle, i el pedestal ho atesta: 1620 - RESTANT 1817. No està clar si en eixa ocasió es va reparar la pròpia estàtua o es va utilisar com a base per a un nou mòle. L'investigació realisada en 2015 no va proporcionar una resposta definitiva.
Despuix de dos nous intents de seqüestre en 1955 i 1957, el Manneken Pis va ser seqüestrat en Amberes pel club d'estudiants Wikings en la gèlida nit del 16 al 17 de giner de 1963. El club d'estudiants va ser notícia en tot lo món. En tractar-se d'una bona causa, no es va adoptar cap sanció. La broma va recaptar 80.000 francs en benefici dels discapacitats.
En 1965 l'estàtua va ser furtada de nou. El tros que s'havia trencat per baix del genoll va aparéixer, pero no el cos. La consternació dels bruselenses es va estendre per tot el país i en llocs tan lluntans com Japó els chiquets aforraven per a conseguir un substitut. Huit mesos més vesprada, a raïl d'una cridada anònima a De Post, els buços varen trobar la peça superior en el Canal de Brusseles. Mentrestant, ya s'havia fos una nova estàtua que encara adorna la caseta de la Stoofstraat. L'estàtua original es va traslladar a la Broodhuis de la Grote Markt i es va tornar a montar en 2003.
La rèplica del Manneken Pis va ser furtada el 26 d'abril de 1978 pel club d'estudiants Ad Fundum de l'Institut Nacional Superior d'Ensenyança Tècnica d'Anderlecht, com a maniobra per a unes eleccions presidencials.[8] Li varen deixar fer lo seu en la seua escola. Com a castic, varen tindre que fer-li un nou trage. Tots els anys, el Manneken Pis es posa este disfràs el dia que bategen als seus nous alumnes i li coloquen un barril de cervesa per a que orine cervesa.
En 2017 es va construir un museu entorn a l'estàtua original de Duquesnoy en l'Eikstraat, 19; a on també s'exponen 133 dels més de mil trages conservats (d'ahí el nom de GardeRobe MannekenPis).
En 2019, l'aigua de la font es va posar en circuit tancat, per lo que ya no desapareixen més de mil litros d'aigua potable al dia en les aigüeres.[9]
Llegendes
El Manneken Pis és mundialment famós pel seu aspecte trabucant i les llegendes que es varen teixir sobre l'orige i la significació d'esta estàtua. Entre elles estan les següents:
Una primera llegenda conta que en el XIV Brusseles va ser atacada per enemics, que en un moment donat varen fingir rendir-se. En realitat, estaven colocant pólvora baix les muralles de la ciutat i volien fer-la volar. Es diu que un chiquet cridat Julián va vore la mecha temps i la va apagar orinant sobre ella. D'esta manera, va salvar a la ciutat de la destrucció.[10]
Una segona llegenda parla d'un chiquet que defecó i va orinar contra la porta d'una bruixa. La bruixa es va enfurir i va maldir al menut: per a castigar-ho, el chiquet seguiria orinant indecentemente per a sempre. Un bon home, al vore tot allò, va substituir ràpidament el chiquet per una estàtua per a lliurar-ho de l'eterna micció.[11]
En una tercera història, que és la que més conten als turistes, hi havia una festa en Brusseles. Un ric comerciant que visitava la ciutat en família va perdre al seu fill chicotet entre la gran multitut de persones. Ho varen buscar durant dies, i al cap de dos dies el pare va tornar a vore el chiquet: el fill estava rient i orinant en un chicotet jardí. El pare es va alegrar tant de trobar al seu fill que va manar fer una font d'agraïment i sobre la font va colocar l'estàtua del seu fill orinant.
Segons una atra llegenda, el jove duc Godofredo III de Lovaina va fugir del palau del seu pare quan només tenia sis anys. Va passejar per Brusseles en alguns chiquets de la seua mateixa edat. Els sirvientes, que ho buscaven, ho varen trobar en el lloc a on ara es troba la font. Tal i com estava llavors, seguix estant allí ara com una estàtua.[12]

No obstant, alguns creuen que l'estàtua es va fer en motiu de la Batalla de Ransbeek prop de Vilvoorde. Quan el duc Godofredo III de Brabante tenia dos anys, el seu pare va morir. Despuix de la seua mort, dos nobles de la cort, Walter van Mechelen i Geeraard van Grimbergen del gènero Berthout, varen declarar la guerra al jove duc. Els guardians del jove duc varen demanar ajuda a la Graaf van Vlaanderen. Esta va oferir la seua ajuda, pero els seus soldats volien saber per quí tenien que lluitar. Per lo tant, el chicotet va ser mostrat als soldats i després dut al camp de batalla. Allí, el breçol va ser penjat en la branca d'un arbre durant la lluita que va durar tres dies. Finalment, els rebels varen ser derrotats. El jove duc també va tindre la seua part. Vàries voltes al dia, es posava de peu en el seu breçol i després s'assegurava de que la seua chorrada volara sobre la vora en força. Per a no oblidar este memorable acontenyiment, el roure del que havia penjat el breçol va ser traslladat a Brusseles i plantat en un carrer del centre de la ciutat, a la que es va donar el nom d'Eikstraat. Junt a l'arbre es va erigir una estàtua d'un chiquet orinant.
Una història més provable és que el Manneken Pis es va fer com a homenage a les numeroses curtidurías que es trobaven en les afores de la Stoofstraat, i en les que s'utilisava orina de chiquets chicotets per a processar el cuiro. l'amoníac de l'orina era en l'Edat Mija una matèria primera apreciada per sastres i curtidores,[13] i per a fer al cuiro més flexible.[10]
Vestuari



El Manneken es va guanyar el favor de reis i príncips. Se li va dotar d'un ric recapte de vestits, que la seua custodia la ciutat va encomanar a un chambelán. També és responsable de vestir al Manneken en dies festius especials. Des de mediats de la década de 1970, el Manneken té com vestidor oficial a l'autèntic bruselense Jacques Stroobants (status 2006), l'esposa del qual ha confeccionat uns doscents trages per al Manneken Pis. Es conserven cuidadosadament en el Museu Stedelijk, el Broodhuis, en Grote Markt. L'extens guardarropa de més de 1050 trages és mundialment conegut.
El Manneken va rebre el seu primer uniforme l'1 de maig de 1698 de mans del governador dels Països Baixos austríacs, Maximiliano II Emanuel de Baviera, en motiu de les festivitats d'un dels gremis de Brusseles. El museu també exhibix l'uniforme donado pel rei Luis XV de França. Ademés, també hi ha una penyora de vestir de l'época de Luis XVI, dos trages de gala i un trage de soldat vell de 1830, compost per brusa blava en chacó, botes, cinturó i tovalleta tricolor. Els antics inventaris del guardarropa del Manneken, compilados cap a 1750, mencionen l'existència de dos paraigües; un d'estos almagasenats en una carcassa de coure. Encara s'aprofiten totes les oportunitats per a donar-li al Manneken un nou disfràs. Estos estan fets de tal manera que el chiquet encara pot realisar el seu treball diari. La llongitut de la seua jaqueta és de 25 cm, la llongitut dels seus pantalons de 26 cm. El seu guardarropa inclou un trage d'Elvis Presley, uniformes de fútbol, un trage de Mickey Mouse i molts uns atres.
Per a vestir l'estàtua es dispon d'una variada colecció de disfrassos que s'utilisen en diverses ocasions d'acort en un programa gestionat per l'associació sense ànim de lucre Amics del Manneken Pis. Això dona lloc a cerimònies que solen anar acompanyades per una banda de música. Quan es conecta de nou la chorrada del Manneken una volta vestit, pot produir-se un excés de pressió provocat per l'abstinència, de modo que aplega a esguitar als espectadors, davant el fruïment general.
És tradicional disfrassar a l'estàtua, en ocasions especials, ya siga per a honrar a una determinada professió o en alguna efeméride senyalada. El vestuari actual inclou més de 800 trages, que en la seua majoria es conserven en el Musée de la Ville de Bruxeles, ubicat en la Casa del Rei en la Grand Plau.
Atres líquits
Antigament, la chorrada d'aigua del Manneken Pis era substituït en motiu de les festes per brebajes menys transparents (hidromiel o vi). En 1890, durant les grans festes bruselenses que es varen desenrollar durant dos dies, el Manneken va orinar vi i lambic (cervesa bruselense).
Estàtues paregudes i reproduccions
Existixen estàtues paregudes en les ciutats belgues de Geraardsbergen, Broksele i Hasselt. Hi ha una disputa sense resoldre sobre quin és el Manneken Pis més antic: el de Brusseles o el de Geraardsbergen. Des de mediats dels anys 1980, el Manneken té una equivalent femenina, la Jeanneke Pis.
En alguns països és freqüent decorar piscines i fonts en còpies de bronze o fibra de vidre del Manneken Pis. Un souvenir popular de Brusseles són miniatures en chocolate o metal, incloent una variant més arriscada com sacacorchos. També es venen reproduccions de l'estàtua en les que ix una chorrada de licor impulsat per una chicoteta bomba accionada per un motor elèctric.
Referències
- ↑ «Brussels Landmarks and Monuments: Brussels-Capital Region, Belgium» (en en). www. world-guides. com. Consultat el 2018-02-02.
- ↑ Miller, 1998.
- ↑ De Vries, 2003, p. 51–54.
- ↑ Zamorano, Enrique (2022-05-13). «Breu història sobre per qué es varen fer tantes estàtues de bebés pixant» (en es). elconfidencial. com. Consultat el 2026-02-02.
- ↑ Marcelo Ferrando Castro (28-05-2020). «Història i llegendes del «Manneken Pis», símbol de Brusseles». Consultat el 2026-02-02.
- ↑ Ernest Matthieu, Histoire de la ville d'Enghien, 1876, p. 69
- ↑ Salm 27:5-6
- ↑ [1] Una educació per a Ingenier Industrial.
- ↑ Manneken-Pis n'urine plus de l'eau potable, lalibre. be, 23 de març de 2019
- ↑ 10,0 10,1 Sofie Vanherpe. «¿No has oblidat a Juana d'Orina?». Het Nieuwsblad. Archivat des de l'original, el 2019-03-28.
- ↑ «Manneken Pis». be. brussels. Archivat des de l'original, el 2019-03-28.
- ↑ Manneken Pis en Filatelia en Llínea
- ↑ «Toiletwetjes - Fun». stomaatje. nl. Archivat des de l'original, el 2012-07-22.
Bibliografia
- Couvreur, Manuel; Deknop, Anne; Symons, Thérèse (2005). Manneken-Pis : Dans tous ses états (vol. 9) (en fr), Brussels: Musées de la Ville de Bruxelles. ISBN 978-2-930423-01-2.
- Culot, Maurice; Hennaut, Eric; Demanet, Marie; Mierop, Caroline (1992). Li bombardement de Bruxelles parell Louis XIV et la reconstruction qui s'ensuivit, 1695–1700 (en fr), Brussels: AAM éditions. ISBN 978-2-87143-079-7.
- Deligne, Chloé (2003). Bruxelles et sa rivière : Genèse d'un territoire urbain (12i-18i siècle) (vol. 1) (en fr), Turnhout: Brepols. ISBN 978-2-503-51382-9.
- Deligne, Chloé (2005). Bruxelles sortie dones eaux : Els relations entre la ville et ses cours d'eau du Moyen Age à nos jours (en fr), Brussels: Musées de la Ville de Bruxelles. ISBN 978-2-9600373-1-9.
- Deligne, Chloé(2008).«Edilité et politique : Els fontaines urbaines dans els Pays-Bas méridionaux au Moyen Age».Histoire urbaine.Société française d'histoire urbaine.32: 77–96.doi:10.3917/rhu.022.0077.(en fr)
- De Vries, André (2003). Brussels: A Cultural and Literary History, Oxford: Signal Books. ISBN 978-1-902669-46-5.
- Dones Marez, Guillaume (1918). Guide illustré de Bruxelles (vol. 1) (en fr), Brussels: Touring Club Royal de Belgique.
- Emerson, Catherine (2015). Regarding Manneken Pis: Culture, Celebration and Conflict in Brussels, Leeds: Taylor & Francis Ltd. ISBN 978-1-909662-30-8.
- Henne, Alexandre; Wauters, Alphonse (1845). Histoire de la ville de Bruxelles (vol. 3) (en fr), Brussels: Perichon.
- Heymans, Vincent (2003). Monument à Manneken-Pis : Etude historique du monument et de ses abords (en fr), Brussels: Ville de Bruxelles, cellule Patrimoine Historique.
- Li Roy, Georges (1947). Manneken-Pis, Brussels: A. De Boeck.
- Miller, Naomi (1998). Fountains as Metaphor in Fountains, Splash and Spectacle, Water and Design from the Renaissance to the Present, New York: Marilyn Symmes, Thames and Hundson and Cooper-Hewitt National Design Museum, Smithsonian Institution. ISBN 978-0-8478-2100-6.
- Patigny, Géraldine(2019).«Manneken Pis. Itinéraire d'unix statue emblématique».Cahiers Bruxellois – Brusselse Cahiers.Musées et Archives de la Ville de Bruxelles.1: 91–126.doi:10.3917/brux.051.0091.(en fr)
- State, Paul F. (2004). «Historical dictionary of Brussels}», (vol. 14), Lanham, MD: Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-5075-0.
- Vautier, Dominique; Houbrechts, David; Van Sprang, Sabine(2012).«Un dessin de Van Alsloot retrouvé et la première fontaine de Manneken-Pis».Brussels:95: 129–142.(en fr)
- (1989) Li Patrimoine monumental de la Belgique: Bruxelles (vol. 1A: Pentagone A-D) (en fr), Liège: Pierre Mardaga.
Vore també
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manneken Pis.
- Sitie web oficial
- Manneken Pis: història, visita virtual i fotos
- Museu de la Ciutat de Brusseles - colecció de disfrassos
- Este artícul conté una traducció derivada de «Manneken Pis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.