Anar al contingut

Lliteratura de Costa Rica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La lliteratura de Costa Rica és aquella que ha segut escrita per autors costarricenses. Històricament, la lliteratura costarricense té antecedents en la colónia i marcada influència europea, per lo que la majoria de les seues obres s'han produït principalment en idioma espanyol, encara que també s'han escrit numeroses obres en atres idiomes, com a anglés i francés. En ser Costa Rica un país jove, la seua lliteratura també ho és, i es pot iniciar la seua història cap a finals de el XIX. Entre els seus majors exponents es troben Aquileo Echeverría, Carmen Lyra, Carlos Luis Falles, Joaquín García Monge, Carlos Salazar Herrera, Joaquín Gutiérrez Mangel, Fabián Dobles, Isaac Felipe Azofeifa, Jorge Debravo, José León Sánchez i Anacristina Rossi, entre molts uns atres.

Periodisació

La periodizaació de la lliteratura ha provocat confusió en alguns casos, pels criteris usats per a definir els periodos i els noms que s'han utilisat. Per a este artícul s'ha tractat de fer coincidir els mateixos noms donats per distints estudiosos (entre ells Carlos Francisco Monge, Rogelio Sotela, Carlos Rafael Duverrán), açò en la finalitat de conseguir harmonia entre els criteris.

Actualment, la periodizaació de la lliteratura costarricense que té major vigència és la proposta pel professor Álvaro Quesada Soto. Segons este autor, des de les primeres publicacions lliteràries fetes en Costa Rica a finals de el XIX, fins a l'actualitat, poden reconéixer-se cinc periodos, als quals tradicionalment se'ls coneix en el nom de generacions', encara que, en el sentit estricte, dites agrupacions no constituïxen una generació en el sentit que en lliteratura se li ha donat a este terme.

Deu tindre's en conte que els distints moviments lliteraris en el món hispà apleguen a Costa Rica tardíament, per a prolongar-se aun cuando estos havien segut superats en el restant d'Amèrica; també es traslapan en les noves modes i és comuna que un mateix escritor participe en varis d'ells.

Antecedents

Tal i com afirma el teòric lliterari Álvaro Quesada: "La formació d'una lliteratura nacional en Costa Rica s'assembla, en llínees generals, a la formació d'atres lliteratures nacionals en els països llatinoamericans i particularment els centroamericàs. Eixe procés forma part d'un esforç més ampli, la construcció o invenció de lnació', com una 'comunitat imaginada' més que una realitat substantiva: esforç que a la seua volta, respon a un proyecte d'unificació i centralisació del poder econòmic, polític i ideològic, al voltant d'un grup hegemònic criollo lligat a l'exportació de productes agrícoles per al mercat internacional." (Un i els atres, Sant Josep: EUCR, 1998: 17.) Segons açò, llavors, la conformació de la lliteratura costarricense va ser similar a la del restant d'Amèrica Llatina, especialment la de Centroamérica. I si ben ya des de el XIX hi ha eixemples d'autors que encara hui gogen de reconeiximent, específicament aquells pertanyents a la "Lira costarricense" (recopilada per Máxximo Fernández entre 1890-1891), com Aquileo J. Echeverría o Lisímaco Chavarría; o els de la "generació de l'Olimp", com Carlos Gagini i Ricardo Fernández Guàrdia, no és sino fins al XX que es pot parlar d'una lliteratura més coherent i consolidada.

Durant el periodo colonial és poc lo que pot recopilar-se de la lliteratura en aquell temps, la majoria dels texts no passen d'un mer caràcter epistolar i prosa administrativa. En este colonial, per decret de Felipe II se li va prohibir als habitants de les Índies Occidentals escriure sobre qualsevol matèria relacionada en la vida en la colónia. Més tart Carlos V, en 1543 va censurar la llectura de "llibres de romançades, que tracten de matèries profanes fabuloses, i històries fingides, perque se seguixen molts inconvenients".

Les primeres aparicions séries d'activitat lliterària apareixen en 1813 quan es funda la Casa d'Ensenyança Sant Tomás, el primer rector de la qual, el nicaragüense, José Francisco Osejo, crea el primer periòdic manuscrit en 1824. També en este periodo apareixen els primers texts d'ensenyança escrits en el país.


En 1830, varis anys despuix de l'independència, aplega la primera imprenta i apareixen els periòdics: El Noticioso Universal i La Tertúlia. En l'activitat universitària en 1844, es va incrementar l'importació de llibres i 15 anys despuix Sant Josep contava en dos llibreries.

Es publiquen les obres de ficció de Manuel Argüello Mora (1834-1902), precursor de la narrativa costarricense. Va escriure vàries noveles: Un home honrat, Un drama en el presidi de Sant Lucas, Les dos bessones del Mojón (1860) i L'amor a un leproso (1900). En estes noveles va intentar aprofitar la realitat històrica.

A finals de el XIX és possible trobar, encara que escassa, lliteratura costumista, anècdotes pintoresques, cròniques i poemes sentimentalistas de tendència romàntica. Alguns poemes varen ser recopilats en el llibre "La lira costarricense" (1890-1891) compilada per Màxim Fernández.

La generació de l'Olimp o Generació del 1900 (1890-1920)

Artícul principal → Generació de l'Olimp.
Aquileo Echeverría (1866-1909). Escritor i periodiste, cridat el «Poeta de Costa Rica», la seua obra Concherías (1905) és considerada un dels clàssics del costumbrisme i de la lliteratura nacional. Entre els seus poemes més coneguts destaquen Mercando llenya, El curandero, Vela d'un angelito i Tracte frustrat, en els quals es destaca el llenguage coloquial del llaurador costarricense.

La producció lliterària en Costa Rica va ser poc important durant l'época colonial i gran part de el sigle xix. La primera imprenta va aplegar al país en 1830 i la majoria dels llibres publicats varen ser texts didàctics, polítics o religiosos, en esporàdiques produccions lliteràries en els periòdics, predominant el quadro de costums de característiques humorístiques, pintoresques o satíriques, a image del costumbrisme espanyol.

A finals de el XIX, en la declaració de la República (1848), i l'arribada al poder de l'ideologia lliberal (1870), el naixent Estat costarricense es preocupa per l'elaboració d'un proyecte d'identitat nacional associat a la construcció de la nació, proyecte que va ser viable gràcies als nous recursos aportats per la bonança econòmica frut de l'exportació del café a Anglaterra. En l'inserció del país en el mercat internacional, ingressa al país el progrés capitaliste i la modernitat europea, consolidant-se una oligarquia cafetalera que va consolidar la seua posició hegemònica per mig del control del finançament, benefici i exportació del café.

L'elaboració d'este model nacional oligàrquic va comprendre tots els àmbits de la societat costarricense: les lleis, els còdics, l'educació, la vida quotidiana, l'imaginari colectiu, l'infraestructura. Es consolida la producció de héroes i gestes, himnes patriòtics, monuments i institucions, la formació d'una història, una mitologia, una cultura i una lliteratura nacionals. S'inauguren els monuments a la memòria de la Campanya Nacional de 1856-1857: l'estàtua de Juan Santamaría (1891), el Monument Nacional (1895). Es funden les institucions encarregades de fomentar la cultura i el patrimoni nacionals: Archiu Nacional (1881), Museu Nacional (1887), Biblioteca Nacional (1888), Teatre Nacional (1897). S'urbanisa la ciutat de Sant Josep, capital del país, que ya per a finals de el sigle xix contava en allumenat i tramvia elèctrics, telégrafs, teléfons, ferrocarrils, etc.

Este procés de model nacional va ser impulsat per un grup d'intelectuals, polítics, mestres, historiadors i escritors que els autors de Costa Rica han denominat com «L'Olimp», grup al que pertany la primera generació d'escritors costarricenses, els quals han vingut a ser considerats com els clàssics de la lliteratura nacional.

El costumbrisme

El primer moviment lliterari serà el costumbrisme. Este moviment estarà vigent des de mediats de el XIX i es prolongarà fins a vàries décades de el XX. Inicialment els escritors d'aquella época, faran una narrativa descriptiva i focosa sobre els seus veïns i la vida agrícola; açò degut a que la regió central a on està ubicada la capital, no és un centre urbà i industrial, sino una série de chicotets barris rodejats de solars i plantacions de café. Després el costumbrisme mostrarà més madurea en obres com "La pròpia" de Manuel González Zeledón (Magón) i "El moto" de Joaquín García Monge. Esta última conseguix amalgamar el realisme en el costumbrisme, l'elegància del llenguage lliterari en el llenguage local dels llauradors.

La polèmica

En 1894, es desenrolla en Costa Rica una polèmica sobre l'identitat de la lliteratura costarricense, coneguda com "la polèmica sobre el nacionalisme en lliteratura". Ricardo Fernández Guàrdia considerava que els temes dels escritors nacionals ben podien estar inspirats en la tradició estrangera, bàsicament europea; mentres que Carlos Gagini considerava que la lliteratura "tica" devia enfocar assunts propis dels costarricenses.

Escritors de l'Olimp

Naixcuts entre 1850 i 1860, figuren entre estos escritors:

  • Manuel Argüello Mora (Sant Josep, 1834-1902) va ser narrador, ensagiste, periodiste, polític i advocat. La seua lliteratura s'emmarca dins del realisme lliterari. Està considerat el fundador de la novela costarricense i va ser un dels grans impulsors de la lliteratura nacional. Va publicar contes, noveles curtes, cròniques històriques, noveles històriques i noveles costumistes, i se li ha considerat un escritor romàntic. Entre les seues obres estan Elisa Delmar i La trinchera (1899), La bella hereua, L'amor d'un leproso (1900) i Un drama en el presidi de Sant Lucas. Va ser nebot i protegit de Juan Rafael Mora.
  • Pío Víquez (Cartago, 1850-1899) va ser poeta i periodista. Els seus escrits aborden distints gèneros: epitalamis, descripcions de la naturalea, necrologia, artículs polítics, polèmiques, cròniques socials, relats de viages i poesies, que es caracterisen pel seu ingeni, humor i ironia.[1] Va ser fundador del diari El Heralt, de gran influència durant el sigle xix. El Premi Nacional de periodisme de Costa Rica du el seu nom.
  • Manuel de Jesús Jiménez Oreamuno (Cartago, 1854-Alajuela, 1916) va ser polític i historiador, professor de història, geografia, lliteratura, religió i moral, i va destacar en els camps de història, oratòria, escritura, política i lliteratura. Va escriure principalment relats històrics, quadros de costums i contes curts. També va escriure una novela, Donya Ana de Cortabarría (1902), ambientada en Cartago en 1644 i a on utilisa com a pretext el triàngul amorós per a descriure les costums dels criollos i espanyols de l'época. Ademés, va escriure bon número de cròniques. Va ser fill de Jesús Jiménez Zamora i germà de Ricardo Jiménez Oreamuno, abdós presidents de la república.[1]
  • Jenaro Cardona (1863-1930), va ser escritor, diplomàtic i empleat públic. Va iniciar la seua carrera lliterària com a poeta pero la va finalisar en dos de les més importants noveles de la generació: El primer (1905) i L'esfinge de la sendera (1906),[1] obres en les que expon el motiu eròtic com a amenaça per a les tradicions i costums oligàrquiques nacionals de l'época.[2]


  • Manuel González Zeledón (Sant Josep, 1864-1936), conegut com Magón, va anar un notable contiste i autor de quadros de costums, els quals reflectixen la vida i personalitat del poble costarricense de finals de el sigle xix. Entre les seues obres principals estan La pròpia (1909), novela modernista a on planteja la ruptura de l'idili llaurador, i El clis de sol (1871), el seu conte més conegut. El premi nacional de cultura de Costa Rica du el seu nom.[3]
  • Carlos Gagini (Sant Josep, 1865-1925) va ser filòlec, educador i escritor de noveles, contes, teatre i sarsuelas. Es va distinguir en el camp llingüístic i narratiu, encara que també va escriure poesia. Va ser defensor del positivisme i aguerrido antiimperialiste. Les seues noveles La caiguda de l'àguila (1918) i L'arbre malalt (1920) advertixen sobre el perill de l'influència estrangera i vaticinen el seu fi. Se li considera una de les figures més destacades de l'història lliterària, filològica i intelectual del país.[1]
  • Aquileo Echeverría (Sant Josep, 1866 - Barcelona, 1909), va ser escritor, poeta, periodiste, empleat públic i bohemio, és considerat el Poeta Nacional de Costa Rica. La seua obra més reconeguda és Concherías (1905), colecció de poemes costumistes que procuren l'estilisació del llenguage oral i les tradicions populars i llauradores, a on reflectix l'ànima de la vida llauradora costarricense, i a la qual se li considera una de les obres lliteràries més importants de l'història del país, sorgida en una época a on es buscava la consolidació de l'identitat nacional. Els premis nacionals d'art de Costa Rica duen el seu nom.[3]
  • Ricardo Fernández Guàrdia (Alajuela, 1867- Sant Josep, 1950) va ser historiador, escritor, polític i diplomàtic. Va escriure numeroses obres històriques (El descobriment i la conquista, Llibreta històrica de Costa Rica, Cròniques colonials, Resenya històrica de Talamanca, Morazán en Costa Rica, etc), lliteràries (Fulleram, Contes ticos), ensajos (El mensage de 1916) i una de les primeres obres de teatre de l'història de Costa Rica, Magdalena (1902), la qual planteja el conflicte entre el país i l'estranger, i ho vincula en els temes de la família, el matrimoni i la dòna. Les seues obres s'emmarquen dins del realisme lliterari. És considerat un dels pares de l'historiografia moderna de Costa Rica.

A pesar de que esta narrativa coexistix durant el modernisme, escritors com Carlos Gagini i uns atres proponen una narrativa de caràcter, forma i contingut opost: en un fort caràcter nacionaliste (antiimperialista), no busca paisages remots, ni personages de faula i el seu contingut les convertix en les primeres obres de denúncia social, contra l'actitut moral i ètica dels vells valors del periodo oligarca i els nous valors importats pels empresaris, especialment nortamericans, i el 'entreguisme' dels governants locals, que comencen a sentir-se en aquell llavors. Tota esta crítica no aplega, no obstant a prendre el cos d'oposició política.

La generació del Repertori Americà o Vanguarda (1920-1940)

Denominada d'esta forma per trobar-se lligada a la revista Repertori Americà de Joaquín García Monge. Durant este periodo es dona la crisis del règim oligàrquic lliberal, per això la lliteratura d'esta época es caracterisa per presentar noves formes discursivas, com l'estil grotesc, el humor feroç i corroent, la paròdia i la sàtira. La joventut d'esta generació coincidix en la madurea dels escritors de la generació anterior. Diversos fets històrics ocorren en este periodo que van a influenciar la temàtica dels escritors del Repertori Americà: la formació de l'Enclavament Bananero en l'Atlàntic de Costa Rica a mans de l'United Fruit Company; la crisis de 1914 i la Primera Guerra Mundial; les reformes tributàries impulsades pel govern d'Alfredo González Flores (1914-1917) i la dictadura de Federico Tinoco (1917-1919) despuix d'est derrocara a aquell; diverses revolucions en atres latitut del món, com la Revolució Mexicana i la Revolució Russa; i el creixent intervencionisme dels Estats Units en els països de Centroamérica i el Carib.[4]

També és durant este periodo, cap als anys 1930 i '40, que una nova generació d'escritors, sobretot poetes, marcarà nous rumbos per a les lletres. Tal és el cas dels poetes Isaac Felipe Azofeifa i Eunice Odi. En general la crítica sobre les lletres hispanoamericanes havien desconegut el fet de que també en Costa Rica va haver un moviment de vanguarda, si be de menor alcance que els de atres latitut i d'escassa influència internacional. Junt als noms de Azofeifa i Odi es troben també alguns noms d'importància: Max Jiménez, José Marín Canyes, Francisco Amighetti entre uns atres més. Coincidix la seua producció lliterària en el vanguardisme en les arts visuals, dut alvance per artistes com Francisco Zúñiga, el mateix Amighetti, Juan Manuel Sánchez, Juan Rafael Chacón.

Escritors modernistes

La lliteratura d'inicis de sigle marcarà una nova etapa en la producció costarricense. En este moment, l'influència modernista hispanoamericà no va ser molt fort a pesar de la brevíssima estadía de Rubén Darío en el país, a on va treballar, va escriure poemes destacats i va publicar artículs en la prensa local. El modernisme no va ser tan determinant com en atres països llatinoamericans; en tot cas, va aplegar en retart especialment en la poesia.

El modernisme es percep mesclat en temes nacionalistes tant en escritors que estaven en favor del modernisme (Fernández Guàrdia) com en els que estaven en contra (Gagini i Magón per eixemple).

És possible notar un gir en el discurs de la lliteratura modernista de Costa Rica a partir dels anys 1920, quan els nous escritors deixen de costat l'idealisació d'un món europeizado, que va predicar la generació anterior i se centren en una realidada més immediata i interiorista. Aixina inicia el "post modernisme" o "modernisme tardà". Açò dona com a resultat que cada volta siga més difícil trobar ambients i personages la mitologia grecorromana, germànica, etc., que anteriorment varen ser tan comunes. Els nous modernistes (posmodernistas) varen continuar usant el consabido estil preciosiste, esta volta en un atre contingut.

Descollen en este periodo poetes com Roberto Brenes Mesén, Rogelio Sotela, Lisímaco Chavarría, Rafael Cardona, Rafael Estrada, Carlos Luis Sáenz i Julián Marchena. Este últim un dels més recordats a pesar de haver escrit un únic llibre, cridat "Ales en fuga", publicat en 1941 i reeditat en 1965, quan el modernisme havia perdut vigència en el restant de països hispans.


  • Rafaela Salvadora Contreras Canyes (Sant Josep, 1869 - Sant Salvador, 1893), primera escritora Modernista Costarricense, va ser contista i poetisa. Va publicar contes narratius (Les ondinas, Humanzor, Violetas i colomes, Mira l'oriental, La turquesa, L'or i el coure) i prosa poètica (La cançó del hivern, Sonata). La seua lliteratura seguix les pautes del modernisme: la bellea de la llengua, l'imagineria poètica, el gust per lo exòtic, el tractament fantàstic del tema, en preferència personal d'incorporar la música com a part integral de l'argument. Va ser la primera esposa de Rubén Darío.
  • Rafael Ángel Troyo (Cartago, 1870-1910) va ser poeta, novelista, contista i músic. Se li considera el introductor del modernisme en Costa Rica, en una época a on la lliteratura nacional estava influenciada per la tradició nacionalista. De cómoda posició econòmica, va viajar per Europa i Estats Units vivint una vida bohemio, per a despuix establir-se en el seu natal Cartago, a on va compartir en atres artistes com Darío i José Sants Chocano. Poeta romàntic de poesia lírica i prosa poètica, entre les seues obres estan Cor jove (1904) i Poemes de l'ànima (1906). Se li considera una de les figures més excelsas de la cultura costarricense.
  • Lisímaco Chavarría (San Ramón, 1878-1913) va ser poeta, pintor i escultor. D'orígens humils, va ser relojero, bibliotecari i mestre d'escola. La seua vida va ser molt difícil: li va tocar enfrontar la pobrea i el menyspree dels seus congèneres pel seu orige llaurador, Esta lluita es reflectix en els seus poemes, de llenguage clar i excelso, en els quals reflectix lo més profunt del ser costarricense i l'ànima nacional. Entre els seus poemes destaquen Orquídees (1904), Nómades (1906), Poema de l'aigua (1909) i L'arbre de la sendera.
  • Roberto Brenes Mesén (Sant Josep, 1874-1947) va ser educador, poeta, noveliste i periodiste, considerat un dels intelectuals més influents en la cultura nacional del seu temps. La seua poesia és de caràcter líric i filosòfic. La seua lliteratura s'emmarca dins del modernisme, pel llenguage triat de les seues obres. Es destaquen entre elles En el silenci (1907), Cap a nous llindars (1913), Veus del Angelus (1916), Pastorals i jacints (1917), Els deus tornen (1928) i Poemes d'amor i mort (1943). La seua única novela va ser Lázaro de Betania.

Escritors realistes

  • Joaquín García Monge (Desamparats, 1881-1958) va ser escritor i educador. Va escriure les que es consideren les primeres noveles de la lliteratura costarricense: El Moto i Les filles del camp, publicades en 1900, en les quals es despellota la vella societat rural i oligàrquica dels gamonales. Va ser fundador de la revista Repertori Americà, que es va convertir en important fòrum de discussió per a l'intelectualitat llatinoamericana del periodo, i l'influència del qual va ser continental.
  • Omar Dengo (Sant Josep, 1888 - Heredia, 1928) va ser escritor, filòsof, periodiste, humaniste, advocat i educador. Autor d'ensajos i artículs a on expon el seu pensament sobre la pobrea, les injustícies socials, les bondats, els vicis i les llimitacions de la societat costarricense. Com a formador dels primers docents de Costa Rica, és una de les figures més destacades de la cultura nacional.
  • Carmen Lyra (Sant Josep, 1887 - Ciutat de Mèxic, 1949) va ser escritora, política, activista i educadora. És la fundadora de la tendència realista en la lliteratura de Costa Rica. La seua obra més important, Contes de la meua tia Panchita (1920) és un dels clàssics de la lliteratura nacional, ya que, basant-se en contes de la tradició oral universal, pero adaptats a la cultura i la realitat costarricense de l'época. Atres obres importants seues són Bananos i hòmens i En una cadira de rodes.
  • Mario Sancho Jiménez (Cartago, 1889-1948) va ser ensagiste i educador.
  • Max Jiménez (Sant Josep, 1900 - Buenos Aires, 1949) va ser escritor, pintor, escultor i periodiste. Un dels artistes més consagrats i polifacètics de l'història nacional, precursor del abstraccionisme en les arts plàstiques de Costa Rica. La seua obra lliterària més important és El domador de puces.
  • José Marín Canyes (Sant Josep, 1904-1980) va ser escritor, comerciant, empresari, agricultor, ganader, músic i periodiste. Les seues noveles L'infern vert (1935) i Pedro Arnáez (1942) varen introduir en la novelística costarricense nous models de subjetividad i de relació entre la consciència i el món.
  • Francisco Amighetti (Sant Josep, 1907—1998), va anar un pintor, grabadista i escritor. Reconegut com un dels artistes plàstics més importants del país, també va escriure varis llibres de gran sensibilitat, principalment poesia i llibres autobiogràfics. Poesia (1936), Francisco en Harlem (1947), Francisco en Costa Rica (1961).
  • Isaac Felipe Azofeifa (Heredia, 1909—Sant Josep, 1997) va ser poeta, docent i polític.
  • Eunice Odi (Sant Josep, 1919-1974), va ser poeta.

La generació del 40 (1940-1960)

Carlos Luis Falles (1909-1966). Escritor i dirigent polític, és un dels autors més emblemàtics de Costa Rica, i la seua novela Mamita Yunai, una de les més importants de la lliteratura costarricense.

Dins d'esta generació figuren els narradors Carlos Luis Falles (1911-1966), Adolfo Herrera García (1914-1975), Yolanda Oreamuno (1915-1956), Fabián Dobles (1918-1997), Joaquín Gutiérrez Mangel (1918-2000); els poetes Francisco Amighetti (1907-1998), Arturo Echeverría Loría (1909-1966), Fernando Centeno Güell (1908-1993), Isaac Felipe Azofeifa (1909-1997), Alfredo Cardona Penya (1917-1997), Eunice Odi (1919-1974); i els ensagistes Luis Barahona (1912-1987) i Rodrigo Facio (1917-1961).

La década de 1940 és una época de cuestionamientos i renovacions, d'importants reformes socials en Costa Rica (com les Garanties Socials) i d'un nou concepte d'Estat. Els principals temes que tracten les obres lliteràries d'este temps són la problemàtica social, la distribució de la terra i la dependència de les companyies transnacionals. Gran part dels texts d'esta generació varen buscar un respal a les noves revaloracions crítiques, revolucionàries o reformistes, sorgides del complex entramat ideològic i polític de l'época, caracterisada pel sorgiment de gran cantitat d'ideologies a partir de la Segona Guerra Mundial i l'inici de la Guerra Freda: lliberalisme, fascisme, comunisme, capitalisme, socialisme, democràcia, dictadura, etc. Varen existir visions contrapostes d'estos conceptes segons el punt de vista ideològic: el lliberalisme, per eixemple, podia ser vist com a símbol de la llibertat i democràcia o be, com a símbol de desigualtat social i explotació; el comunisme podia vore's com a símbol de lluita contra la desigualtat i l'explotació o com a símbol de dictadura i totalitarisme, i aixina per l'estil. En Costa Rica, en 1940, el model lliberal de la vella república cafetalera havia caigut en crisis, lo que va produir el sorgiment de noves idees de reforma política i social. És l'época en que apareixen l'ideologia socialcristiana del president Rafael Ángel Calderón Guàrdia i les seues reformes socials; del comunisme costarricense, encapçalat per Manuel Mora Valverde, i ideologia que va jugar un paper fonamental en gran part de l'organisació dels moviments socials i populars de l'época, i a la que es varen acostar gran cantitat d'autors nacionals de l'época, com Joaquín Gutiérrez, Carlos Luis Falles i Carmen Lyra; i de la socialdemocracia, encarnada primerament pel Centre d'Estudi dels Problemes Nacionals i posteriorment pel partit Lliberació Nacional, en importants ideòlecs com Carlos Monge Alfaro i Rodrigo Facio.


El realisme serà la consigna dels novelistes de la generació de 1940. Les seues obres es caracterisen per una visió crítica de la societat i l'image d'una integració problemàtica del subjecte en un orde social repressiu i enajenante. En les seues noveles es llances a la busca d'un nou orde per mig de formes inèdites d'integració del subjecte o de reordenamiento del món, buscant nous models que permeten la transformació del vell orde i noves formes de convivència social. Un dels motius principals és el viage, que serà tema predominant en casi totes les noveles d'esta generació. L'escenari ya no es llimitarà al Entanque Central de Costa Rica, sino que s'introduïxen noves zones geogràfiques, com les costes del Pacífic, el Carib, Talamanca i Guanacaste. El motiu del viage casi sempre serà la transgressió de fronteres, el contacte en les regions perifèriques del país, excloses de l'image oficial de la nació, per lo que s'incorporen personages dels grups socials marginats en papers protagónicos, passant a convertir-se en héroes lliteraris: llauradors, classes miges, treballadors urbans i bananero, dònes, negres, indígenes. L'oligarquia cafetalera i l'ideologia lliberal, que els intelectuals de la generació de l'Olimp s'havien encarregat d'elevar com abanderats del progrés i la civilisació, passen a convertir-se en els antihéroes i vilans. La fe lliberal en el mercat com a motor de les relacions socials passa a convertir-se en la causa de la desigualtat social, la pobrea i la concentració del poder en mans d'una èlit oligàrquica que margina a les classes populars i entrega al país al capital estranger, personificado en la multiforme United Fruit Company.

La generació urbana (1960-1980)

Durant este temps es concreta en Costa Rica un procés de modernisació i industrialisació. En la lliteratura d'esta época apareix com a temàtica predominant la ciutat.

El Círcul de poetes turrialbeños, va ser fundat pels poetes de la ciutat de Turrialba Jorge Debravo, Marque Aguilar i Laureano Albán, a inicis dels anys 60. Després varen canviar el seu nom a Círcul de poetes costarricenses. Este grup de poetes va publicar el poc célebre, Manifest trascendentalista (1977), firmat per Laureano Albán, Julieta Dobles, Carlos Francisco Monge i Ronald Bonilla. Sobre este mateix tema, Carlos Francisco Monge va escriure l'ensaig "Un manifest vint anys despuix"(1997), inclós en el seu llibre La branca de fresno (1999). Dit manifest propon un alluntament de la poesia social, que tant caracterisa a Jorge Debravo; a canvi d'una forma més llaugera, abstracta i plena de metàfores; ademés s'atrevix a propondre el paper que deu seguir el poeta. La posada en pràctica del método trascendentalista no ha conseguit influir la lliteratura fòra del grup que la va propondre, aixina i tot este document té el mèrit de ser el primer del seu tipo publicat en Costa Rica. El Círcul de poetes costarricenses seguix actiu fins a la data.

En la década dels anys 70, un grup de novelistes varen criticar l'agotament del proyecte polític dut alvance despuix de la fundació de la Segona República que va seguir al fi de la guerra civil de 1948. En alguns llibres este grup d'escritors és mentat com a generació dels 70, i inclou a autors com:

La generació del desencant (1980-2015)

Anacristina Rossi (1952). Autora d'obres com a Llima Reggae, María la nit i La loca de Gandoca, és una de les escritores costarricenses destacades de la "generació del desencant", que marca l'aparició de noves formes d'escritura en la lliteratura costarricense.

A partir dels anys huitanta, sorgix un nou periodo en la lliteratura costarricense. Durant esta época es produïx un alluntament de les tendències que han caracterisat la lliteratura de Costa Rica des dels seus inicis, en particular, s'abandona el realisme, lo que repercutix en l'aparició de noves formes d'escritura. Açò ha provocat que la lliteratura costarricense actual present una pluralitat d'estils, temps i espais. No obstant, com la temàtica de les obres sembla emmarcara dins d'un mateix context: el desencant en el model d'Estat promogut pels polítics costarricenses. Ademés els canvis polítics en el orbe han provocat canvis en la temàtica de fondo, per cridar-ho aixina. En esta lliteratura predomina l'ambient urbà, pero ya no planteja solucions polítiques ni socials, com ho fera el realisme social durant l'época de la Guerra Freda. Dins dels principals texts i temes trobem el desig d'exteriorisar el món interior i fer el món exterior. Veem una preocupació per les minories. Els “parias” de la societat costarricense (burócratas arruïnats, criminals, homosexuals i prostitutes), es fan amos de la narrativa d'autors importants.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Quesada Soto, 2012, p. 21
  2. ↑ Quesada Soto, 2012, p. 21
  3. ↑ 3,0 3,1 Quesada Soto, 2012, p. 22
  4. ↑ Quesada Soto, 2012, p. 35-36

Bibliografia

  • Bonilla, Abelardo. Història de la lliteratura costarricense. Sant Josep, Editorial Universitat de Costa Rica, 1957.
  • Corrals Arias, Adriano. Sostindre la paraula. Antologia de poesia costarricense contemporànea. Sant Josep, Editorial Arboleda, 2007.
  • Monge, Carlos Francisco. Antologia crítica de la poesia de Costa Rica. Sant Josep, Editorial Universitat de Costa Rica, 1993.
  • Monge, Carlos Francisco. El vanguardismo lliterari en Costa Rica, Editorial Universitat Nacional, 2005.
  • Monge, Carlos Francisco. Territoris i figuració: ensajos lliteraris i semblances, Editorial Universitat Nacional, 2009.


  • Ovares, Flora, Margarita Rojas, María Elena Carballo i Carlos Santander. La casa paterna. Escritura i nació en Costa Rica. Sant Josep, EUCR, 1993.
  • Ovares, Flora i Margarita Rojas. El sagell de l'àngel. Ensajos sobre lliteratura centroamericana. Heredia, Editorial Universitat Nacional, 2000.
  • Quesada Soto (2012). Marianela Camacho Alfaro (ed.). Breu història de la lliteratura costarricense, 1era edició (en espanyol), Sant Josep, Costa Rica: Editorial Costa Rica, pp. 150. ISBN 978-9977-23-893-7.
  • Rojas, Margarita Álvaro Quesada, Flora Ovares i Carlos Santander. En el tinglado de l'eterna comèdia. El teatre costarricense (1890-1930). Heredia, Editorial Universitat Nacional, 1995.
  • Rojas, Margarita i Flora Ovares. Cent anys de lliteratura costarricense. Sant Josep, Farben, 1995.
  • Rojas, Margarita i Flora Ovares, En el tinglado de l'eterna comèdia. El teatre costarricense (1930-1950). Heredia, Editorial Universitat Nacional, 1995.
  • Rojas, Margarita. La ciutat i la nit. Narrativa llatinoamericana contemporànea. Sant Josep, Farben, 2006.
  • Valldeperas Acosta, Jorge. Per a una nova interpretació de la lliteratura costarricense.

Sant Josep, Editorial Costa Rica, 1978.

  • Duverran, Carlos Rafael. Notes per a una resenya de la lliteratura costarricense. Revista Lletres / 2, Universitat Nacional, 1979.
  • Chase, Alfonso. "Narrativa contemporànea de Costa Rica". Sant Josep, MCJD, 1975.
  • Quesada Soto (2012). Breu història de la lliteratura costarricense (en espanyol), Sant Josep, Costa Rica: Editorial Costa Rica, pp. 150. ISBN 978-9977-23-893-7.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lliteratura_de_Costa_Rica&oldid=1589248»