Isurus oxyrinchus
El taburó mako, taburó carite, taburó diamant, marrajo comú o d'aleta curta (Isurus oxyrinchus) és una espècie d'elasmobranquio lamniforme de la família Lamnidae.[1] Pot medir entre 3,5 i 4 metros de llongitut. Té una distribució molt àmplia: es troba en l'oceà Pacífic, Atlàntic, Índic, mar Mediterrànea i Mar Carib mar Roja. Es considera que està en perill d'extinció, per sobrepesca.
Considerat globalment vulnerable d'extinció (IUCN 2014), este taburó ha estat subjecte a nivells elevats de mortalitat per peixca en l'Atlàntic Nort, i s'estima, en base en un anàlisis de modelaje demogràfic, que la seua abundància s'ha reduït entre 20 i 80 % (Kyne et al. 2012). Les senyes històriques de captura en la pesquería palangrera industrial veneçolana mostren una caiguda paulatina dels números a lo llarc dels últims anys (Tavares i Arocha 2008, Arocha et al. 2013). Per la vulnerabilitat de les seues poblacions, la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica ha instat a les nacions contratantes a que realisen esforços que contribuïxquen a reduir els seus nivells de mortalitat per peixca.
Característiques
El marrajo comú és un gran taburó en el cos fusiforme, robust, massiç i molt hidrodinàmic. El seu morro és cònic i puntagut i la boca és gran i estreta, en forma d'O en amplis diastemas separant les hemimandíbulas. Els ulls són redons, negres i de tamany mijà. Aletes escapulares mijanes, d'extrem llaugerament redonejat. Primera dorsal mijana i d'extrem llaugerament redonejat, en el seu orige just per darrere de les escapulares; segona dorsal i anal diminutes, abdós enfrontades. Aleta cabal gran de lòbuls amples i en forma de mija lluna, en el lòbul superior llaugerament més gran que l'inferior. Clavills branquials grans, cinc parells en total. Pedúncul cabal deprimit i eixamplat per grans quillas laterals molt llargues. Les dents són grans,de cim ample (en els adults) i flexionada, en les vores planes, la tercera dent superior és diminut i inclinat seguit de diastema. És de color blau obscur en l'esquena, més clar en els costats i blanc pur en la pancha.
Tamany
Són taburons de gran tamany, havent-se registrat el llarc d'una femella capturada en 4,5 metros. El tamany usual d'eixemplars adults ben desenrollats sol estar entre 3,5 i 4 metros de llongitut, en pesos de fins a 120 kg.
Història natural
Se sap que ha atacat a persones i embarcacions sense provocació prèvia, per lo que és considerat perillós. És molt buscat pels aficionats a la peixca deportiva ya que és molt combatiu i potent.[1]
De la mateixa manera que els atres taburons pertanyents a la família Lamnidae els marrajos mantenen una temperatura corporal superior a la del mig (són homeotermos) lo que els permet realisar una digestió més ràpida, triplicar la seua força muscular o actuar més ràpidament. És un taburó pelágic d'hàbits oceànics.
Reproducció
El marrajo és un taburó ovovivípar, en ventrades d'entre 4 i 8 fetos, màxima coneguda de 16. Estos chicotets taburons medixen en nàixer uns 70 centímetros, i creixeran segons el seu sexe fins a madurar a 1,9 metros els mascles i 2,6-2,8 metros en les femelles.
Quan un marrajo té crío en la seua pancha, els embrions més desenrollats o les crío més desenrollades es mengen als seus germans i als ous, esta activitat de canibalisme es diu oofagia.[1]
Alimentació
Este taburó és un poderós i veloç caçador de tot tipo d'assuts; la seua dieta consistix en peixos (menuts com la bíssol, l'arenc, el jurel, la sardina, el bonico, el llistat, la bacoreta, etc. o grans com el tonyina roja, el peix espasa, els marlines i els peixos vés-la) calamars, atres taburons, tortugues marines, marsopas, delfins i inclús s'han donat casos d'atacs a chicotets cetáceos pel seu gran tamany i agressivitat. És el més important depredador del peix espasa (Xiphias gladius) el qual representa una part important de la dieta dels grans marrajos; Existix el cas d'un eixemplar de marrajo de més de 300 kg capturat, en l'estòmec del qual es va trobar un eixemplar jove de peix espasa de 55 kg el qual estava sancer. Pel seu gran tamany, dentició i agressivitat són considerats taburons perillosos, ya que s'han registrat una série d'atacs, tant provocats com sense provocar. És també responsable d'atacs a embarcacions (en les que en ocasions bota en l'interior, sobretot durant la pràctica de la seua peixca deportiva).
A pesar de la seua voracitat i perillositat, el marrajo no està en el cim de la cadena alimentària ya que l'orca és un predador natural d'este peix. De fet, s'han registrat casos en aigües de Nova Zelanda a on una orca va destruir a un marrajo, assestant-li en la seua coa un colp similar a un de karate (comparativa realisada pels biòlecs que varen presenciar l'atac).[2] No obstant, el marrajo conseguix escapar a la llista d'assuts del seu emparentat taburó blanc, l'atre gran predador marí, pels ambients freqüentats per cada u, ya que mentres el taburó blanc és més freqüent en aigües càlides i propenques a la superfície, el marrajo és habitual en aigües profundes.
Velocitat
Segons Fernandez-Waid et al.(2019). El marrajo pot aplegar a alcançar velocitats de 70km/h.[3] El secret de tal potència i velocitat és la seua morfologia, que els conferix una bona hidrodinàmica i la seua potent massa muscular. Dita combinació de força i velocitat els conferix a estos animals la capacitat de botar molt alt fora de l'aigua, de la mateixa manera que ho fa el taburó blanc. Sol realisar dits bots quan està capcionat en un ham de peixca, durant els quals pot alcançar entre 3 i 4 metros d'altura.cita requerida
Inteligència
De tots els taburons estudiats, el mako d'aleta curta té una de les relaciones cervell-cos més grans. Isuru Somawardana i el seu equip d'experts en taburons varen descobrir que els mako són taburons d'aprenentage ràpit, capaços de determinar si els investigadors amenaçaven o no. Els taburons que varen participar en l'estudi (encara que mai varen ser els mateixos individus) despuix de la precaució inicial varen mostrar comportaments únics i mai abans vists, com negar-se a fer retrocedir els ulls durant l'alimentació i deixar-se subjectar i tocar breument mentres se'ls oferix esc. El mako d'aleta curta tampoc confia en la electrorrecepción quan caça, a diferència del gran taburó blanc, basat en proves que involucren peixos de fibra de vidre en cable dissenyats per a emetre senyals elèctriques dèbils que s'assemblen a peixos reals de tamany similar. En el seu lloc, es basen en l'olfat, l'oïment i, lo més important, en la visió. Els resultats d'esta investigació es varen presentar en un documental presentat per Shark Week en 1999 cridat "Mako: Swift, Smart & Deadly".[4]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Froese, R. & Pauly, D. (Editors). 2009. FishBase. World Wide Web electronic publication. www. fishbase. org, version (10/2009).». Archivat des d'el original, el 9 de maig de 2016. Consultat el 12 de giner de 2010.
- ↑ Insòlites imàgens d'una ballena donant colp mortal a taburó. Planeta curiós - 30-11-2009
- ↑ https://www.researchgate.net/publication/334795578_Morphological_Characterization_and_Hydrodynamic_Behavior_of_Shortfin_Mako_Shark_Isurus_oxyrinchus_Dorsal_Fin_Denticles
- ↑ «Mako — Swift, Smart & Deadly».
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Isurus oxyrinchus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.