Iglésia de La nostra Senyora del Dò (Alfafar)
La iglésia de La nostra Senyora del Dò (en valencià: Església de Nostra Senyora del Do) és un temple catòlic situat en la plaça Major d'Alfafar (Valéncia, Espanya).[1] Data d'el XVIII i és un edifici representatiu del barroc popular valencià.[2] Alberga l'image de la Verge del Dò que, segons la llegenda, es va trobar en el XIII, durant la conquista.[1]
És Be de Rellevància Local en identificador número 46.16.022-001.[3]
Estructura
[editar | editar còdic]L'edifici està construït en mampostería reforçada per capes de rajola cuit a la romana, típic del barroc popular valencià de la primera mitat d'el XVIII. Pese al seu caràcter anònim, evidencia un notable coneiximent de les tècniques arquitectòniques i dels principis estètics del barroc.[2] L'edifici es troba inscrit dins d'una gaveta a partir del que es van traent les restants proporciones. La construcció és la tradicional, a pur de pilarés, arcs i voltas que van transmetent les càrregues a l'exterior. Té una torre campanar de tres cossos i rellonge, mentres que el temple és de tres naus en travessia, cúpula i capelles laterals.[1] Es prevea que les parets anaren lluïdes en morter de calç i arena i posteriorment pintades i decorades, pero solament la cúpula i la frontera principal en el campanar varen poder ser arrematades en la fase principal de l'obra.[2] La capella de la comunió, situada en un lateral de la travessia, és un menut recint cobert de volta de canó en lunetos dividit en tres trams i presidit per una image de Crist crucificado.[4]
Història
[editar | editar còdic]La llegenda local atribuïx al rei Jaime I d'Aragó, qui hauria acampat en terres d'Alfafar per a conquistar la ciutat de Valéncia quan sèt estreles varen baixar del cel per a indicar on s'ocultava una image de la Verge. Segons la llegenda, el rei en la seua sorpresa hauria exclamat: ‘’Oh gran Do!’’ per lo que la patrona d'Alfafar es denomina La nostra Senyora del Dò.[5]
Alfafar va ser el primer centre parroquial de l'Horta Sur, afectant a les poblacions de Lloc Nou de la Corona, Masanasa, Benetúser i Paiporta, i en funcions administratives i fiscals, puix suponia ser també el centre de recaptació del diezmo. Es desconeixen les senyes de la primera iglésia parroquial, la qual va poder ser del tipo d'iglésia de reconquista o ser la reutilisació d'una mesquita.[5] Algunes fonts li atribuïxen estil gòtic,[2]
En 1736 es va derribar el vell edifici, iniciant-se les obres de l'actual en el mateix solar. En 1747 es varen finalisar les obres i es va consagrar el nou temple. Al mateix es va traslladar l'image de la Verge del Dò, la pila bautismal, retaules, quadros, tots els ornaments i atres objectes llitúrgics, com el cáliz gòtic, que formaven el patrimoni acumulat de la parròquia.[5] Es va obrir al cult en 1748.[1] A principis d'el XX el temple es trobava considerablement deteriorat com a conseqüència de guerras, saqueigs i sobretot per les inclemències del temps. Diversos rajos havien danyat el campanar i la frontera principal presentava desconchats i pináculos trencats. Entre els anys 1915 i 1917 es va iniciar la restauració de la torre i la frontera en una subvenció pública de la Diputació per un valor de 2000 pessetas.[2] La frontera es va picar i va tornar a lluir totalment en una falsa distribució de sellarés que encara perdura. Al campanar se li varen afegir menuts retocs modernistes i es varen canviar la major part dels pináculos. Finalment es va pintar en els colores pastiç a la moda de l'época.[2]
Durant la guerra civil (1936-1939) es va incendiar el temple i es va acabar convertint en mercat i, posteriorment, teatre.[2] La restauració va començar en 1940 de la mà del rector Fermín Vilar Taverner, que va dirigir la parròquia durant 37 anys. Es varen picar les parets d'algeps cremades es varen tornar a lluir reponent les molduras, capitelés, rebancs, adornes, etc., no sempre en encert i coneiximent de la situació anterior a la destrucció. Es va colocar un paviment nou de taulell hidràulic i es va pintar l'interior en colors forts i estridents que simulen marbreés i dorats d'aspecte neomodernista.[2] Poc a poc es varen ser colocant nous altars i retaules en les capelles laterals i finalment es va construir l'altar major, de marbres diversos i bronze, que alberga l'image de La nostra Senyora del Dò. Este últim va ser cincelado per Manuel Peris Ferrer, marmolista d'Alboraya i Antonio Piró, orfebre de Valéncia, a imitació de l'altar major del Monasteri de Sant Miguel dels Reis de Valéncia.[2]
A partir de la década de 1960 es va apreciar un progressiu abandó de la protecció i restauració del temple, que es va evidenciar en la deterioració de la seua frontera principal i de la torre del campanar.[2] Tal deterioració va obligar a acometre una rehabilitació en 1993 que va dotar a l'iglésia del seu aspecte actual.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 (2009) «Alfafar», Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, Editorial Prensa Valenciana.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 «Iglésia parroquial de La nostra Senyora del Dò» (en espanyol). Ajuntament d'Alfafar. Archivat des d'el original, el 27 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de juliol de 2010.
- ↑ http://www.cult.gva.es/dgpa/brl/Detalles_brl.asp?IdInmueble=2041
- ↑ Felipe Mª Garín i Ortiz de Taranco (dir.) (1986). «Torrent: Alfafar: Iglésia parroquial de La nostra Senyora del Don», Catàlec monumental de la província de Valéncia, Valéncia: Caixa d'Aforros de Valéncia, p. 504. ISBN 84-505-4653-2.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2014. Consultat el 15 d'agost de 2014.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de La nostra Senyora del Dò (Alfafar).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de Nuestra Señora del Don (Alfafar)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.