Anar al contingut

Hydrophiinae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
serps de mar (Hydrophiinae)


Les serps de mar o serps marines (Hydrophiinae) són una subfamília de serps venenoses de la família Elapidae. Habiten en ambientes marins durant la majoria o la totalitat de les seues vides. A pesar de que varen evolucionar d'antepassats terrestres, la majoria estan àmpliament adaptats a una vida totalment aquàtica i són inclús incapaces de moure's en la terra, llevat en les espècies del gènero Laticauda, que conserven característiques ancestrals que permeten el moviment en terra encara que de forma llimitada. Es troben en les aigües costeres càlides del oceà Índic i el Pacífic. Totes tenen una coa en forma de rem i en moltes s'han comprimit lateralment els òrguens, lo que els dona una aparència similar a l'anguila. A diferència dels peixos, no tenen brànquies i tenen que pujar a la superfície periòdicament per a respirar, encara que poden aguantar fins a 5 hores.[1]En este grup estan les espècies en alguns dels verins més potents de totes les serps.[2][3]La majoria de les serps marines són venenoses, llevat el gènero Emydocephalus, que s'alimenta casi exclusivament d'ous de peixos.[2]

L'evolució de les serps de mar ha tingut lloc des dels seus contraparts, les serps terrestres d'Austràlia.[4] La subfamília inclou 62 espècies distribuïdes en 17 gèneros.[5][6][7]


Descripció

Els adults de la majoria de les espècies que creixen entre 120 i 150 cm de llongitut,[8] en els més grans, Hydrophis spiralis, alcançant un màxim de 3 m.[9] Els seus ulls són relativament chicotets en una pupila redona i la majoria tenen finestres del nas que s'ubiquen en la regió dorsal.[10] Els cràneus no diferixen significativament de les espècies de elápidos terrestres, a pesar de la dentició és relativament primitiva, en claus curts i (en l'excepció de Emydocephalus) aixina com 18 chicotetes dents darrere del maxilar superior.[11]

La majoria de les serps de mar són completament aquàtiques i s'han adaptat al seu mig ambient de moltes maneres; lo més característic és la coa aplanada lateralment, en forma de paleta o rem, que ha aumentat la seua capacitat per a nadar.[2] En major o menor grau, els cossos de moltes espècies estan comprimits lateralment, especialment en les espècies pelágicas. Açò ha causat a sovint que les escates ventrales estiguen reduïdes en tamany, lo que implica una significativa reducció en la seua capacitat de desplaçar-se en terra i per tant, que siguen més vulnerables en eixe mig.[8]L'únic gènero que ha conservat les escates ventrales engrandides és el dels kraits de mar, Laticauda, en sol cinc espècies. Estes serps es consideren més primitives, ya que encara passen gran part del seu temps en terra, a on les seues escates ventrales els proporcionen l'agarre necessari.[8][10] Les espècies de Laticauda són també les úniques serps marines en escates internes; és dir, les seues fosses nassals no estan situades dorsalment.[12]

l'escamación entre les serps de mar és molt variable. A diferència de les espècies de serps terrestres que tenen escates imbricadas per a protegir contra l'abrasió, les escates de la majoria de les serps marines pelágicas no se superponen. Les espècies que habiten en zones coralinas, tals com la Aypisurus, tenen escates imbricadas per a protegir-se de l'abrasió causada pel coral. Les escates poden ser planes, aquilladas, en espines o granulars; este últim a sovint els dona l'aspecte de barrugues.[13]El Pelamis té escates corporals en forma de «clavilla», mentres que les de la coa són plaques hexagonals yuxtapostes.


Ya que la llengua d'una serp pot complir la seua funció olfativa més fàcilment baix l'aigua, la seua acció és curta en comparació a la de les espècies de serps terrestres. Solament les puntes bifurcadas descollen de la boca a través d'una muesca dividida en el centre de l'escata rostral.[11] Les fosses nassals tenen vàlvules formades per un teixit esponjoso especialisat per a excloure l'aigua, i la tráquea pot ascendir fins a a on el curt conducte nassal s'obri en el paladar. Es tracta d'una adaptació important per a un animal que deu eixir a la superfície per a respirar, pero que pot tindre el cap parcialment sumergit en fer-ho. El pulmó és molt gran i s'estén casi a lo llarc de tot el cos, encara que es creu que la part atrassera s'ha desenrollat per a ajudar a la flotabilitat més que per a intercanviar gasos. El pulmó estés possiblement també servix per a almagasenar aire per a les immersions.[8][10]

La majoria de les espècies de serps marines poden respirar per mig de la part superior de la pell. Açò és inusual en els reptils, perque la seua pell és grossa i escamosa, pero els experiments en la serp de mar negra i groga, Hydrophis platurus (una espècie pelágica), han demostrat que esta espècie pot satisfer al voltant del 25 % de les seues necessitats d'oxigen d'esta manera, lo que li permet immersions prolongades.[3]

De la mateixa manera que atres animals terrestres que s'han adaptat a la vida en un mig marí, les serps de mar ingerixen considerablement més sal que els seus parents terrestres per mig de la seua dieta, quan ingerixen aigua de mar inadvertidament. Per això, necessiten un mig més eficaç per a regular la concentració de sal en la sanc. En les serps de mar, les glàndules sublinguales posteriors, situades davall i al voltant de la baïna llingual, els permeten expulsar la sal en l'acció de la llengua.[11][10]

Capacitats sensorials

La visió, la quimiorrecepción (esclafit de la llengua) i l'oït són sentits importants per a les serps terrestres, pero estos estímuls es distorsionen en l'aigua.[14][15] L'escassa visibilitat, la dilució química i la llimitació de les vibracions transmeses pel sol baix l'aigua sugerixen que les serps i els kraits de mar poden tindre capacitats sensorials úniques per a compensar la relativa falta d'atres senyals sensorials.[16]


Se sap relativament poc sobre la visió de les serps marines. Un estudi dels fotorreceptores en la retina de les serps de mar de pancha espinosa, Lapemis curtus, i de banyes, Acalyptophis peronii, va descobrir tres classes d'opsinas, totes procedents de cèlules còniques.[17] A pesar de l'absència de cèlules de bastons en els ulls de les serps de mar, Simeos et al. varen trobar que la rodopsina (rh1), la opsina dels bastons, seguia expressant-se,[18] lo que sugerix que en les serps de mar alguns cons poden ser bastons transmutados. Les observacions del comportament indiquen que la visió té un paper llimitat en la captura d'assuts i la selecció de parella, pero les vibracions sonores i la quimiorrecepción poden ser importants.[19][20]Un estudi va identificar chicotets òrguens sensorials en el cap del Lapemis curtus[21]similars als mecanorreceptores dels fardachos i la serp marina Acrochodus que s'utilisen per a percebre el moviment dels assuts dels peixos. Westhoff et al. varen registrar respostes cerebrals auditives a vibracions baix l'aigua en Lapemis curtus, que són lo prou sensibles per a detectar el moviment dels assuts, pero no tant com els sistemes de llínees laterals dels peixos. De la mateixa manera, la visió sembla tindre una importància llimitada per a trobar parella. Shine va experimentar en l'aplicació de secrecions cutànees (feromones) a objectes similars a serps per a comprovar si els mascles de la serp de mar cap de tortuga, Emydocephalus annulatus, se senten atrets per les feromones femenines. Shine va descobrir que, encara que la visió pot ser útil en distàncies curtes (menys d'1 m [3 peus]), les feromones són més importants una volta que el mascle entra en contacte físic en un objecte.[22]


S'ha descobert que la serp marina olivácea, Aipysurus laevis, té fotorreceptores en la pell de la coa, lo que li permet detectar la llum i, presumiblement, garantisar que s'oculta per complet, inclosa la coa, dins dels forats dels corals durant el dia. Encara que no s'han fet proves en atres espècies, A. laevis possiblement no siga única entre les serps marines en este sentit.[23]

S'han propost atres sentits únics, com la recepció electromagnètica i la detecció de la pressió,[24] pero encara no s'han realisat estudis científics per a provar-los.[16]

Distribució i hàbitat

Les serps de mar estan confinades principalment a les càlides aigües tropicals del oceà Índic i l'oceà Pacífic occidental,[8] en algunes espècies que es troben en Oceania.[25] L'àrea de distribució geogràfica d'una espècie, Pelamis platurus, és més àmplia que la de qualsevol atra espècie de reptil, llevat algunes espècies de tortugues marines.[11]S'estén des de la costa oriental d'Àfrica, des de Djibouti en el nort fins a Ciutat del Cap en el sur,[26] per mig de l'oceà Índic, el Pacífic, cap al sur fins a la costa septentrional de Nova Zelanda[25][27] fins a la costa occidental d'Amèrica, a on es troba des del nort de Perú en el sur (incloses les illes Galápagos) fins al golf de Califòrnia en el nort. En Estats Units s'han trobat eixemplars aïllats tan al nort com Sant Diego i Oxnard.[28]

Les serps marines no es donen en l'oceà Atlàntic.[10] La Pelamis possiblement es trobaria allí si no fòra per les corrents fredes front a Namíbia i l'oest de Suràfrica, que li impedixen creuar a l'est de l'Atlàntic Sur, o al sur dels 5° de latitut S a lo llarc de la costa oest suramericana. Les serps de mar no es donen en el Mar Rojo, lo que es creu que es deu a la seua major salinitat, per lo que no existix perill de que creuen a través del Canal de Suez. També es creu que la falta de salinitat és la raó per la que les Pelamis no han creuat al Carib a través del Canal de Panamà.[11]


A pesar de les seues adaptacions marines, la majoria de les serps de mar preferixen aigües poc profundes prop de terra, al voltant d'illes i, sobretot, aigües alguna cosa resguardades, aixina com prop d'estuaris.[8][12] Poden nadar riu dalt i s'han registrat casos a 160 km de el mar.[12] Unes atres, com a P. platurus, són pelágicas i es troben en llínees de deriva, taques de rebujos flotants reunits per les corrents superficials.[29] Algunes serps marines habiten en manglars i hàbitats similars d'aigua salobre, i existixen dos formes d'aigua dolça sense eixida a la mar: Hydrophis semperi en el llac Taal (Filipines) i Laticauda crockeri en el llac Tegano de l'illa Rennell (Illes Salomón).[10]

Comportament

En general, les serps de mar són contràries a mossegar[8][9]i solen considerar-se de temperament suau, encara que s'observen variacions entre espècies i individus.[25] Algunes espècies, com a P. platurus, que s'alimenten simplement engolint als seus assuts, són més propenses a mossegar quan li les provoca perque semblen utilisar el seu verí més per a defendre's. Unes atres, com Laticauda spp., utilisen el seu verí per a immovilisar als seus assuts. Les serps marines són a sovint manipulades sense preocupació pels peixcadors locals, que les desenredan i les tornen a l'aigua en les mans nuetes, normalment sense ser mossegats, quan les serps s'enredren en freqüència en les rets de peixca.[8][10]Les espècies més agressives són Aipysurus laevis, Astrotia stokesii, Enhydrina schistosa, Enhydrina zweifeli i Hydrophis ornatus.[12]

En terra, els seus moviments es tornen molt erráticos. S'arrastren torpemente en estes situacions i poden tornar-se molt agressives, colpejant salvajemente qualsevol cosa que es moga, encara que són incapaces de enrollarse i colpejar a la manera de les serps terrestres.[9][30]

Les serps de mar semblen estar actives tant de dia com de nit. De matí, i a voltes a última hora de la vesprada, li les pot vore en la superfície prenent el sol, i es zambullen quan li les molesta. S'ha observat que naden a profunditats superiors a 90 m i poden permanéixer sumergides vàries hores, possiblement depenent de la temperatura i el grau d'activitat.

S'han observat grans cantitats de serps marines. Per eixemple, en 1932, un barco de vapor en l'estret de Malaca, front a la costa de Malàsia, va informar de la troballa de «millons» de Astrotia stokesii, un parent de Pelamis; segons pareix, formaven una llínea de serps de 3 m d'ample i 100 km de llarc.[29] Es desconeix la causa d'este fenomen, encara que provablement tinga que vore en la reproducció.[11] A voltes li les pot vore nadant en bancs de varis centenars, i s'han trobat molts eixemplars morts en les plages despuix dels tifons.[30]

Alimentació

La majoria d'espècies de serp de mar s'alimenten de peixos, especialment d'anguiles. Despuix de ser mossegades, els assuts moren en poc temps. Una espècie preferix els moluscs i crustacis, com les gambas, mentres que alguns uns atres s'alimenten solament dels ous de peixos, lo que és inusual per a una serp venenosa.[31] Stidworthy (1974) afirma que les serps de mar a voltes s'usen com a esc d'una llínea de peixca.[31]

Les serps de mar són caçades pels seus òrguens, la carn i la pell, pero no estan incloses en la llista d'espècies en perill d'extinció. Les serps de mar són atretes per la llum i per lo tant, fàcilment caçades pels sers humans. Inclús estan considerats un manjar en l'Orient.[32]

Reproducció

A excepció de les espècies del gènero Laticauda, les serps de mar són ovovivípars, els jóvens naixen vius en l'aigua en grups entre 2 a 9 en promig, encara que hi ha rares excepcions de més de 30. En algunes espècies, els jóvens són prou grans. En el gènero Laticauda les seues espècies són ovípares, posant entre 1 i 10 ous en la terra, ya siga en coves o en clavills rocosos. [9] [10]

Es desconeix la seua expectativa de vida en estat salvage, pero en captiveri han vixcut fins a 7 anys.[33]

Verí

De la mateixa manera que els seus parents de la família Elapidae, la majoria de les serps de mar són molt venenoses. Rara volta injecten el seu verí en mossegar, per lo que les mordeduras venenoses a humans són poc freqüents.[12]Per eixemple, la Hydrophis platurus té un verí més potent que qualsevol espècie de serp terrestre en Costa Rica segons la DL50, pero a pesar de la seua abundància en les aigües de la seua costa occidental, s'han registrat poques morts humanes.[3] Segons els informes, la mort d'un peixcador d'arrastre en aigües australianes durant 2018 va ser la primera víctima mortal de serps marines en la regió des de la mort d'un buç de perles en 1935.[34]


Les mordeduras en les que es produïx enverinament solen ser indolores i és possible que ni tan sols es note el contacte. Les dents poden permanéixer en la ferida. Per lo general, l'inflamació és escassa o nula, i rara volta es veuen afectats els ganglis limfàtics propencs. Els síntomes més comuns són la rabdomiólisis (ràpida descomposició del teixit muscular esquelètic) i la paràlisis. Els primers síntomes són mal de cap, sensació de llengua grossa, sigau, sudoració i bossades. El verí és d'acció molt llenta i els síntomes que apareixen des de 30 minuts fins a vàries hores despuix de la picadura inclouen dolor generalisat, rigidea i sensibilitat en els músculs de tot el cos. El estiramiento passiu dels músculs també és dolorós, i és freqüent el trisme, que és similar al #tétanos. Més alvance apareixen síntomes típics d'atres envenenaciones per elapidos, una paràlisis flácida progressiva, que comença en ptosis i paràlisis dels músculs voluntaris. La paràlisis dels músculs que intervenen en la deglución i la respiració pot ser mortal.[35]

Vick et al (1975) varen estimar que la DL50 de tres verins de serp marina (H. platurus, L. semifasciata i L. laticaudata) per a un ser humà de 70 kg oscila entre 7,7 i 21 mg. Les senyes de l'únic verí de serp marina realisat en mones en aquell moment sugerien que els primats eren llaugerament més resistents a los efectos de el verí en una base dosis-resposta que les rates. Ishikawa et al (1985) varen indicar una afinitat d'unió substancialment menor entre la neurotoxina de la serp de mar i els AChR d'humans i chimpansés en comparació a la d'atres animals. En humans, les dianes del verí semblen ser principalment les parets celulars dels músculs voluntaris (esquelètics) i les porcions tubulars distales del renyó, incloent el torra de Henle, el segon túbul contorneado i els túbuls colectors. Sitprija et al (1973) varen trobar evidències de necrosis tubular en totes les porcions dels túbuls renals en dos pacients greument enverinats per serps marines. Per lo tant, els verins de serp de mar en humans són més a sovint miotóxicos i/o nefrotóxicos que neurotóxicos. El contingut de neurotoxinas del verí causa somnolència, paràlisis respiratòria o visió borrosa.[36][37]

L'espècie més venenosa és Enhydrina schistosa, més coneguda com a serp marina de nas de gancho. Es requerix una cantitat de 0,02 mg del seu verí per quilo per a acabar en el seu assut, a diferència de les serps terrestres més mortíferas que necessiten entre 0,03 i 0,04 mg per a tindre el mateix efecte.[33]

Taxonomia

Al principi, les serps de mar es consideraven una família unificada i separada, la Hydrophiidae, que més tart va passar a comprendre dos subfamílies: la Hydrophiinae, o serps de mar verdaderes/aquàtiques (actualment 6 gèneros en 64 espècies), i la més primitiva Laticaudinae, o kraits de mar (un gènero, Laticauda, en huit espècies). En el temps, a mida que es va fer evident l'estret parentesc de les serps de mar en els elápidos, la situació taxonòmica es va tornar menys definida. Alguns taxónomos varen respondre traslladant les serps de mar als elápidos. En l'actualitat, la majoria dels taxónomos situen a les serps de mar en les subfamílies Hydrophiinae i Laticaudinae, encara que esta última pot ometre's si Laticauda s'inclou en Hydrophiinae. A diferència de la Hydrophiinae tradicional, la Hydrophiinae actual també inclou als elápidos terrestres de Australasia. [6][7][30][10][4]

Es reconeixen els següents gèneros:

Gènero[7] Autoritat[6] Espècies[7] Subesp.*[6] Nom comú[38] Localisació[38]
Acalyptophis = Hydrophis Boulenger, 1869 1 0 Golf de Tailàndia, mar de la China Meridional, costa de Guangdong i estret de Taiwan, Indonèsia, Filipines, Nova Guinea, Nueva Caledonia, Austràlia (Territori del Nort, Queensland, Austràlia Occidental)
Aipysurus Lacépède, 1804 9 1 Serp marina olivácea Mar de Timor-Leste, mar de la China Meridional, golf de Tailàndia, costa d'Austràlia (Territori del Nort, Queensland, Austràlia Occidental), Nueva Caledonia, illes de la Llealtat, sur de Nova Guinea, Indonèsia, oest de Malàsia, Vietnam
Astrotia = Hydrophis Fischer, 1855 1 0 Àrees costeres des de l'oest d'Índia i Sri Lanka a través del golf de Tailàndia fins al Mar de China, oest de Malàsia, Indonèsia, este de Nova Guinea, nort i est de les costes d'Austràlia, Filipines
Emydocephalus Krefft, 1869 3 0 Serps marines cap de tortuga Les costes de Timor-Leste (mar d'Indonèsia), Nueva Caledonia, Austràlia (Territori del Nort, Queensland, Austràlia Occidental), i en la mar del Surest Asiàtic a lo llarc de les costes de China, Taiwan, Japó i les illes Ryukyu
Enhydrina = Hydrophis Gray, 1849 2 0 Serps marines en pico
Ephalophis M.A. Smith, 1931 1 0 Serp marina de Gray Noroest d'Austràlia
Hydrelaps Boulenger, 1896 1 0 Serp marina de Port Darwin Nort d'Austràlia, sur de Nova Guinea
Hydrophis Latreille, 1801 49 3 Serps marines asiàtiques Aigües indoaustralianas i del surest asiàtic[39]
Kerilia = Hydrophis Gray, 1849 1 1 Serp marina de Jerdon
Kolpophis M.A. Smith, 1926 1 0 Serp marina de cap gran
Lapemis = Hydrophis Gray, 1835 2 0 Serps marines de Shaw
Laticauda Laurenti, 1768 8 0 Kraits de mar Aigües del surest asiàtic i indoaustralianas
Parahydrophis Burger & Natsuno, 1974 1 0 Serp marina de manglar septentrional Nort d'Austràlia, sur de Nova Guinea
Parapistocalamus Roux, 1934 1 0 Serp de Hediger
Pelamis = Hydrophis Daudin, 1803 1 0 Serp marina groga
Thalassophis P. Schmidt, 1852 1 0 Serp marina anómala

Rodovi

Vrste

Podvrste

Estudis moleculars

Els estudis de senyes moleculars sugerixen que els tres gèneros semiaquàtics monotípics (Ephalophis, Parahydrophis i Hydrelaps) són linajes divergents primerencs.[40]

Captivitat

En el millor dels casos, les serps de mar són captives difícils. Ditmars (1933) les va descriure com a captives nervioses i delicades que normalment es neguen a menjar i preferixen amagar-se en el racó més obscur de l'aquari.[30] Més de 50 anys despuix, Mehrtens va escriure en 1987 que, encara que rara volta s'exhibien en parcs zoològics occidentals, algunes espècies s'exhibien regularment en aquaris japonesos. El suministrament d'aliments disponible llimita el número d'espècies que poden mantindre's en captivitat, ya que algunes tenen dietes massa especialisades. Ademés, algunes espècies semblen intolerants a la manipulació, o inclús a ser tretes de l'aigua. Sobre els seus requisits en captivitat, les espècies de Laticauda necessiten poder eixir de l'aigua en algun lloc a uns 29 °C (84 °F), junt en un refugi sumergit. Entre les espècies a les que els ha anat relativament be en captivitat es troba la serp de mar anellada, Hydrophis cyanocinctus, que s'alimenta de peixos i anguiles en particular. La Pelamis platurus s'ha criat especialment be en captivitat, acceptant peixos menuts, inclosos els peixos dorats. Si li les estaja en tancs redons, o rectangulars en cantons ben redonejats, s'evita que les serps es danyen el morro en els laterals.[10]

Estat de conservació

La majoria de les serps de mar no figuren en les llistes de protecció de CITES.[12][41] Solament una espècie, Laticauda crockeri, està classificada com a vulnerable. Algunes espècies de Aipysurus figuren en la llista en un estat de conservació molt preocupant, estes són: l'espècie de Timor-Leste A. fuscus se sap que està en perill, i atres dos que es troben en les mars del nort d'Austràlia. La A. foliosquama de escates de full i la A. apraefrontalis de nas curt, estan classificades com en perille crític segons la Llista Roja d'Espècies Amenaçades de l'UICN.[42]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Serps marines: perilloses i adaptades per a l'oceà».Infobae.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 (2001) «Siga Snakes», The Living Marine Resources of the Western Central Pacific (vol. Volume 6: Bony fishes part 4 (Labridae to Latimeriidae), estuarine crocodiles, siga turtles, sea snakes and marine mammals). ISBN 92-5-104589-5.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Campbell, Jonathan A. (2004). The venomous reptils of the Western Hemisphere, Comstock Pub. Associates. OCLC 52047308. ISBN 0-8014-4141-2. Consultat el 2020-10-16.
  4. ↑ 4,0 4,1 Hutchings, Pat (2008). The Great Barrier Reef: Biology, Environment and Management, Csiro Publishing, p. 345. ISBN 9780643099975.
  5. ↑ Uetz, P. & Jirí Hošek (ed.): «Hydrophiinae». Reptile Database. Reptarium. Consultat el 7 de decembre de 2013.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Hydrophiinae en l'ITIS.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Uetz, P. & Jirí Hošek (ed.). «Elapidae». Reptile Database (en anglés). Reptarium. Consultat el 12 d'agost de 2007.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Stidworthy, John. Snakes of the world, Rev. edició (en en), New York: Grosset & Dunlap. ISBN 0-448-11856-4.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Fichter, George S. (1982). Poisonous snakes, New York: F. Watts. ISBN 0-531-04349-5.
  10. ↑ 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 Mehrtens, John M. (1987). Living snakes of the world in color, New York: Sterling Pub. Co. ISBN 0-8069-6460-X.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Parker, H. W.. Snakes : a natural history, 2d, rev. and enl. edició, London: British Museum (Natural History). ISBN 0-8014-9164-9.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Rasmussen, A.R.(2001).«Sea snakes».FAO species identification guide for fishery purposes..: 3987-4008.(en en)
  13. ↑ «Serps marines». Fondejar. Consultat el 16 d'octubre de 2020.
  14. ↑ Shine, R.; Phillips, B.; Waye, H.; LeMaster, M.(2003).«Chemosensory cues allow courting male garter snakes to assess body length and body condition of potential mates».Behavioral Ecology and Sociobiology.54(2): 162-166.ISSN 0340-5443.(en en)
  15. ↑ Young, Bruce(2003).«Snake bioacoustics: toward a richer understanding of the behavioral ecology of snakes».The Quarterly Review of Biology.78(3): 303-325.ISSN 0033-5770.(en en)
  16. ↑ 16,0 16,1 (2008).«Sensory Evolution on the Threshold: Adaptations in Secondarily Aquatic Vertebrates».University of Califòrnia Press.(en en)
  17. ↑ Hart, Nathan; Coimbra, João Paulo; Collin, Shaun P.(2012).«Photoreceptor types, visual pigments, and topographic specializations in the retines of hydrophiid sea snakes».The Journal of Comparative Neurology.520(6): 1246-1261.(en en)
  18. ↑ Simõés, Bruno F.; Sampaio, Filipa L.; Loew, Ellis R.; Sanders, Kate L.(2016).«Multiple rod–cone and cone–rod photoreceptor transmutations in snakes: evidence from visual opsin gene expression».Proc. R. Soc.283(1823)ISSN 0962-8452.
  19. ↑ Heatwole, H.; Cogger, H.(1993).«Fauna of Austràlia».AGPS.: 16.(en en)
  20. ↑ Heatwole, Harold(1999).«Siga Snakes».UNSW Press.(en en)
  21. ↑ Van Der Kooij, Jeroen; Povel, David(1996).«Scale Sensillae of the File Snake (Serpentes: Acrochordidae) and Some Other Aquatic and Burrowing Snakes».Netherlands Journal of Zoology.47(4): 443-456.doi:10.1163/156854297X00111.(en en)
  22. ↑ Shine, R.(2005).«All at siga: aquatic life modifies mat-recognition modalities in sea snakes (Emydocephalus annulatus, Hydrophiidae)».Behavioral Ecology and Sociobiology.57(6): 591-598.ISSN 0340-5443.doi:10.1007/s00265-004-0897-z.(en en)
  23. ↑ Zimmerman, K.; Heatwole, H.(1990).«Cutaneous Photoreception: A New Sensory Mechanism for Reptils».Copeia.1990(3): 860-862.doi:10.2307/1446454.(en en)
  24. ↑ Liu, I.; Lillywhite, H.(2010).«Sea snakes anticipate tropical cyclone».Marine Biology.157(11): 2369-2373.ISSN 0025-3162.doi:10.1007/s00227-010-1501-x.(en en)
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 O.S. Navy(1991).«Poisonous Snakes of the World».Dover Publications Inc.(en en)
  26. ↑ Spawls, S.; Branch, B.(1995).«The Dangerous Snakes of Africa».Oriental Press.: 192.(en en)
  27. ↑ Slaughter, RJ.; Beasley, DM.; Lambie, BS.; Schep, LJ.(2009).«New Zealand's venomous creatures».New Zealand Medical Journal.122(1290): 83-97.(en en)
  28. ↑ «Venomous Yellow-Bellied Siga Snake Washes Up on Coronat Beach».
  29. ↑ 29,0 29,1 «The sea snakes llaure coming» (en en). New Scientist (2009).
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 Ditmars, RL.(1933).«Reptils of the World».The MacMillan Company.: 329.(en en)
  31. ↑ 31,0 31,1 «Serp marina groga Hydrophis platurus». Museu d'Història Natural de Valparaíso (2020).
  32. ↑ Vernberg, John(2014).«Behavior and Ecology».Elsevier Science.: 186.(en en)
  33. ↑ 33,0 33,1 «Bioenciclopedia - Serps Marines». Archivat des de l'original, el 9 de maig de 2019. Consultat el 9 de maig de 2019.
  34. ↑ Smith, Emily(2018).«Fisherman's deadly encounter with siga snake incredibly rare».ABC News.(en en)
  35. ↑ Warrell, DONA.(2004).«Snakebites in Central and South America: Epidemiology, Clinical Features, and Clinical Management».Comstock Publishing Associates.: 870.(en en)
  36. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 11 de setembre de 2014. Consultat el 11 de setembre de 2014.
  37. ↑ Gopalakrishnakone, P.(1994).«Siga Snake Toxinology».NUS Press.(en en)
  38. ↑ 38,0 38,1 «Elapidae». New Reptile Database (2008).
  39. ↑ «The Hydrophiidae» (en en). Cyberlizard's home pages (2007).
  40. ↑ (2012).«Multilocus phylogeny and recent rapid radiation of the viviparous sea snakes (Elapidae: Hydrophiinae)».Molecular Phylogenetics and Evolution.66(3): 575-591.(en en)
  41. ↑ «Serpentes» (en en). CITES (2020).
  42. ↑ «Ret list search» (en en). IUCN Red List (2009).

Bibliografia

  • Graham JB, Lowell WR, Rubinoff I, Motta J. 1987. Surface and subsurface swimming of the siga snake Pelamis platurus. J. exp. Biol. 127, 27-44. PDF at the [Journal of Experimental Biology]. Accessed 7 August 2007.
  • Rasmussen AR. 1997. Systematics of sea snakes; a critical review. Symp. Zool. Soc. London 70, 15-30.
  • Smith MA. 1926. Monograph of the sea snakes (Hydrophiidae). British Museum of Natural History, London.
  • Voris HK. 1977. A phylogeny of the sea snakes (Hydrophiidae). Fieldiana Zool. 70, 79-169.
  • Whitaker R. 1978. Common Indian Snakes: A Field Guide. Macmillan Índia Limited.
  • Este artícul conté una traducció derivada de «Hydrophiinae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hydrophiinae&oldid=1612850»