Hule

Extracció de làtex d'un arbre tropical.

El hule, jebe o seringa és un polímero elàstic que sorgix com una emulsió lechosa (coneguda com làtex) en la llacor de vàries plantes, pero que també pot ser produït sintéticamente.

La principal font comercial de làtex són les euforbiáceas, del gènero Hevea, com Hevea brasiliensis. Atres plantes que contenen làtex són el ficus i el dent de lleó comú. S'obté caucho d'atres espècies com la Urceola elastica (d'Àsia) i la Funtumia elastica (d'Àfrica occidental). També s'obtenen substàncies similars a partir del làtex del hule (Castella elàstica), del kalule (Patenium argentatum) i de la gutapercha (Palaquium gutta).

Cal notar que algunes d'estes espècies com la gutapercha són isòmers trans que tenen la mateixa formulació química, és el mateix producte pero en isomeria diferent.

Estes no han segut la font principal del caucho, encara que durant la Segona Guerra Mundial, va haver tentatives per a usar tals fonts, ans que el caucho natural fora suplantat pel desenroll del caucho sintètic.

En l'actualitat la hevea es cultiva en grans plantacions, en alguns casos propietat de grans indústries del neumàtic, en les que s'utilisen esgalls de varietats genèticament modificades per a optimisar la producció de làtex. Les zones de major producció són China, Mèxic, Vietnam i Brasil. Va haver grans plantacions de heveas en Àfrica tropical, Guinea, Llibèria i Congo, pero actualment el predomini de la producció pertany al Surest asiàtic.

Etimologia

L'etimologia més comuna correspon al quechua kawchu. Aixina ho senyala Joan Coromines. Pero és més provable que provinga del taíno kaucho, que significa ‘llàgrimes d'arbre’, ya que esta llengua indígena va ser la primera en la que els espanyols varen tindre que tractar en Cuba i Sant Dumenge.

Història

En el seu lloc d'orige, en el centre i sur d'Amèrica, el caucho ha segut recolectat durant molt temps. Des de molt abans de l'arribada dels europeus, certs indígenes de l'Amazones ho cridaven cauchuc (‘arbre que plora’), i ho varen usar per a fer vasijas i làmines a prova d'aigua.

Les civilisacions mesoamericanas varen usar el caucho sobretot de la Castella elastica (el hule). Els antics mesoamericanos tenien un joc de pilota a on utilisaven pilotes de goma, i unes pilotes precolombinas de goma varen ser trobades (sempre en llocs que varen estar inundats d'aigua dolça), les més antigues aproximadament de l'any 1600 a. C. Segons Bernal Díaz del Castell, els colonizadores espanyols es varen sorprendre pels grans bots que conseguien les pilotes de goma dels azteca.

Els mayas també feyen un tipo de sabata de goma sumergint els seus peus en una mescla de làtex. El caucho va ser usat en atres contexts, com tires per a sostindre instruments de pedra i metàlics a mànecs de fusta, i acolchado per als mànecs d'instruments. Encara que els antics mesoamericanos no contaven en processos de vulcanización, varen desenrollar métodos orgànics per a tractar el caucho en resultats similars, mesclant el làtex cru en vàries llacor i sucs d'atres enredaderas, en particular la Ipomoea alba.

En Brasil, els habitants posaven el làtex en una roda de paleta de fusta que feyen girar en mig del fum produït per una foguera i en repetir les immersions obtenien una bola de caucho fumat. Varen entendre l'ús de caucho per a fer tela hidrófuga. Una història diu que el primer europeu en retornar a Portugal des de Brasil en mostres de tela impermeable engomada va impressionar tant a la gent que va ser jujat per bruixeria.

Quan les primeres mostres del caucho varen aplegar a Espanya, es va observar que un péntol del material era bo per a borrar escrits de llapis sobre el paper. Açò mateixa ho va establir Joseph Priestley, el clerc anglés que va descobrir l'oxigen. Encara s'usen per a este fi péntols d'este material, coneguts com a «gomes» en Espanya i Amèrica del Sur, i en Mèxic es coneix com a «goma» o «chicle».

A principis del XVIII, Charres de la Condamine va descobrir que el caucho natural estava compost per cadenes d'hidrocarbur, en lo que va deixar oberta la possibilitat de produir caucho sintètic. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els químics alemans varen fabricar caucho sintètic a partir de dimetil butadieno, en lloc d'isopreno.

Com uns atres grans alvanços de la ciència, la vulcanización (un alvanç clau en l'història del caucho), es va donar gràcies a un accident:

En 1839, por accidente, un inventor de Boston, Charles Goodyear dejó caer una mezcla de caucho y de azufre sobre una estufa caliente. Fue el principio de la vulcanización, el proceso que hizo el caucho inmune a los elementos, transformándolo de rareza en producto esencial de la era industrial.

Wade Davis

Per a 1925 es va abaratir el procés usant butadieno, que a la seua volta s'obtenia del butà i butileno, subproductes del petròleu que es va convertir en la principal matèria primera per a l'obtenció del caucho. Posteriorment es varen descobrir atres classes de cauchos sintètics. A partir de 1945 la producció de caucho sintètic supera la de caucho natural, el qual no obstant ha permaneixcut en el mercat, conseguint importància en époques de preus alts del petròleu.

Abans d'usar-se la Hevea brasilensis per a fabricar caucho es va usar l'espècie asiàtica Ficus elastica.

Producció mundial

Principals productors de caucho natural (2018)<br />(tonellades)
Tailàndia	4 744 250
Indonesia	3 630 268
Vietnam	1 137 725
	978 317
China	824 000
Plantilla:MAL	781 996
Costa d'Ivori	461 000
Filipines	423 371
Guatemala	349 546
Myanmar	212 949
Brasil	199 870
Plantilla:NGR	145 150

Font

Abusos

En acabant de que John Dunlop inventara els neumàtics en 1887, el caucho va passar a ser l'or blanc de la selva suramericana.

El rebuig a estos métodos ha quedat inscrit en les pàgines de la lliteratura. La novela La vorágine del colombià José Eustasio Rivera o el llibre El riu: exploracions i descobriments en la selva amazónica de Wade Davis són mostres d'això.

Los agentes de la Compañía obligan a los pacíficos indios del Putumayo a trabajar día y noche, sin la más mínima recuperación salvo la comida necesaria para mantenerlos vivos. Les roban sus cosechas, sus mujeres, sus hijos. Los azotan inhumanamente hasta dejarles los huesos al aire... Toman a sus hijos por los pies y les estrellan la cabeza contra los árboles y paredes... Hombres, mujeres y niños sirven de blanco a los disparos por diversión y en oportunidades les queman con parafina para que los empleados disfruten con su desesperada agonía.

W. Hardenburg, 1909

Els caucheros varen contractar centenars de criminals als que pagaven per custodiar als indígenes esclavizados. Estos paramilitars i empresaris, guardians d'un sistema econòmic que mai haguera pogut funcionar baix un règim just de treball remunerat:

En cada incident aumentava el terror. Els matones despachats a la selva tornaven en caps degollats envolts en fulls de banana. Per a divertir-se nugaven als indis als arbres, obrien les seues cames i capcionaven fogueres davall. Als chiquets els torturaven per a que revelaren a on s'amagaven els seus pares; a les chiquetes les venien com a prostitutes; als bebés els descuartizaban i els seus péntols els donaven d'aliment als gossos guardians; als jóvens els nugaven els tapaven els ulls per a apostar entre els caucheros quí encertava primer a disparar sobre els seus genitals. Un capataç va penjar a un indi d'un arbre, jugueteó en ell mentres s'engrunsava agònic i despuix, per a divertir a un colega, li va arrancar de mordisco el dit gros del peu i ho va escopinyar en el sol. L'agent cauchero Aquileo Torres va colocar el canó d'un rifle en la boca d'un indi i li va dir que bufara: despuix li va volar el cap. En certa ocasió este sàdic li va tallar les orelles a un home, ho va nugar a un arbre i ho va obligar a vore cóm cremava vixca la seua esposa. José Fonseca, l'agent principal en Últim Retir, va celebrar la Pasqua de 1906 matant a tirs a cent cinquanta indígenes des de la seua cabanya. Als ferits els varen amontonar, els varen regar gasolina i els varen cremar.

Wade Davis, 2009

Els indígenes hòmens varen ser somesos a la condició de treballadors forçosos i les dònes indígenes varen ser abusades i humiliades. Miguel Loayza, un capataç que va tindre Arana com matón i ajudant, esclavizó a moltes indígenes entre nou i tretze anys. Li servien de concubinas que permaneixien tancades per a que ell les violara quantes voltes volguera. D'acort a l'escritor Wade Davis, els abusos eren tan notoris que els afectava fins a la pròpia contextura física:

[...] alcanzaban la adolescencia deformes, débiles y desconyuntadas para siempre sus caderas por la cópula.

Wade Davis, 2009

Rafael Calderón, un bandido de veintidós años (...) tenía un lema: «Matar a los padres primero y después gozar de las vírgenes». Cuando una mujer se negaba a acostarse con uno de sus hombres, Armando Norman la envolvía en una bandera peruana impregnada en gasolina y le prendía fuego. A otras mujeres las empotraba, disponibles para cualquiera. Cuando el supervisor de Atenas descubrió que una joven india que él había violado tenía una enfermedad venérea, la ató en suelo y la azotó mientras le insertaba un palo ardiendo en la vagina.

Wade Davis, 2009

U dels protagonistes d'este horror va ser Juli Cèsar Arana de l'Àguila, un empresari peruà que va crear un verdader règim de terror en pro de la seua bojaca i ambició.

En 1904 va contractar a doscents guardians de Barbados i els va encomanar la tasca d'acorralar a qualsevol que intentara escapar. (...) Els caucheros, a els qui se'ls permetia «civilisar» als indis, atacaven al alba, atrapant a les seues víctimes en les malocas i oferint-los regals com a excusa a la seua esclavitut. Una volta en garres de deutes que no podien comprendre i a risc de la vida de les seues famílies, els huitotos treballaven per a produir una substància que no podien usar. Els que no complien en la seua quota, els que veen que l'agulla de la balança no passava de la marca dels dèu quilos, caïen de bruces a l'espera del castic. A uns els colpejaven i assotaven, a uns atres els tallaven les mans o els dits. Se sometien, perque si oponien resistència les seues esposes i els seus fills pagarien per això.

Wade Davis, 2009

L'explotació del caucho en la Amazonía peruana, brasilera i colombiana genera tal activitat que ciutats com Iquitos (Perú) o Maneu-vos (Brasil) principal centre d'operacions i port exportador que es genera la febra del caucho, constituint-se en ciutats de gran prosperitat econòmica i centres dels més llamentables abusos en contra de l'espècie humana. Actualment no existix cap gest per part dels governs implicats en este horror que faça pensar en una culpa històrica.

En 1885 els anglesos conseguixen traure llavors fòra de la regió i varen conseguir plantar-les en èxit en les seues colónies asiàtiques (Malàsia) i en la zona subtropical d'Àfrica (Llibèria i Congo). A Llibèria se li va aplegar a cridar el país de la Firestone, a on esta companyia tenia immenses plantacions. Cap a 1915 es varen comercialisar les primeres partides de caucho d'estes plantacions a preus sense competència possible per als caucheros de la Amazonía lo que va provocar la seua debacle econòmica de la regió i la dels caucheros.

Vore també

• Elasticitat del caucho
• Caucho sintètic
• Febra del caucho
• Gutapercha
• Hule
• Manilkara zapota
• Polimerisació
• Caucho natural

Enllaços externs

• «hule». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).