Joan Coromines
| Joan Coromines i Vigneaux | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec i escritor. | ||
| Naiximent: | 21 de març de 1905 | ||
| Lloc de naiximent: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
| Defunció: | 2 de giner de 1997 | ||
| Lloc de defunció: | Pineda de Mar, Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
Joan Coromines i Vigneaux, conegut també com a Joan Corominas (Barcelona, 21 de març de 1905 - † Pineda de Mar, Barcelona, 2 de giner de 1997) fon un filòlec, lexicògraf, etimòlec i escritor espanyol d'ideologia catalanista, autor del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana i del Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, que feu grans aportacions a l'estudi del català, castellà i atres llengües romançades.
Biografia[editar | editar còdic]
Fill del polític Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux, i germà del matemàtic Ernest Corominas i de la sicoanalista Júlia Coromines, des de molt jove va mostrar interés per la llingüística. Estudià en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Barcelona i completà els seus estudis en vàries ciutats europees entre 1925 i 1929: estàncies en Montpeller (a on va tindre que refugiar-se per les seues activitats contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera), en Madrit, a on va cursar el doctorat, i en Zuric, a on viaja en 1929 per a ampliar estudis en Jakob Jud, qui tant li va influir. També va mantindre contacte en grans professors: Grammont i Millardet en Montpeller, Américo Castro i Ramón Menéndez Pidal en Madrit. En 1930 va escomençar a treballar en l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) en l'equip lexicogràfic de Pompeu Fabra; en l'any 1931 va publicar la seus tesis doctoral Vocabulario aranés. El mateix any va començar a preparar el seu Onomasticon Cataloniae, recopilació etimològica de tots els topònims del domini llingüístic catalanoparlant basada en enquestes orals, un proyecte únic en Europa que va conseguir finalisar en l'últim tram de la seua longeva vida.
Joan Coromines, catalaniste, republicà declarat i antifranquiste, despuix de la guerra civil espanyola es va exiliar en diversos països, fins a conseguir una càtedra en l'Universitat de Chicago en 1946. Entre els països en els que va estar es troba Argentina. Allí, en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat Nacional de Cuyo, va fundar l'Institut de Llingüística denominat Joan Corominas i va iniciar la publicació de la revista Anals de l'Institut de Llingüística, publicació actualment vigent. En tal Institut se celebren en setembre de 2017 les I JELING (Primeres Jornades d'Estudis Llingüístics), les quals donen conte de la persistència de la llabor de Corominas en Mendoza (Argentina).
En l'any 1950 fon nomenat membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (l'acadèmia de la llengua catalana), encara que no es va incorporar fins a 1952, quan va retornar temporalment a Espanya despuix de tretze anys d'exili. En 1967 es va jubilar com a professor en Chicago i va retornar a Catalunya, instalant-se en Pineda de Mar, en la comarca del Maresme. Es va centrar llavors en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seua vida, i va rebujar qualsevol oferiment que ho distraguera de dit objectiu. Entre 1980 i 1991 va preparar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.
Rebé en 1984 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i en 1989 el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, alta distinció que otorga el Govern espanyol. Corominas va acceptar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat en cinc millons de pessetes, pero va escriure una carta al Ministeri de Cultura queixant-se del tracte a la llengua catalana i a Catalunya —«l'única nació meua, i la meua única llengua, a les que preste incondicional obediència i cortesia són la nació i la llengua catalanes»— per part del govern central; acabant la seua carta en una crida a «les nacions menudes o modestes com la nostra, rebujant la farsa dels coleges electorals únics, imposts per dominadors mediocres». Per la mateixa raó va rebujar la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Sabi i un silló en la Real Acadèmia Espanyola (RAE).
En octubre de 1994 va acabar el Onomasticon Cataloniae, en 89 anys, frut d'un intens i exhaustiu treball, gràcies a l'ajuda dels seus colaboradors, entre els quals cal mencionar principalment a Xavier Terrado, Joseph Gulsoy, Philip D. Rasico, i Joan Ferrer. El primer volum (de huit) fon publicat en 1989.
La Fundació Coromines s'encarrega, des de fa alguns anys, de l'edició de l'epistolari que l'autor del Diccionari mantingué en diverses personalitats, un material ample que ocuparà uns vinticinc volums. S'han publicat ya les correspondències de Corominas en Pompeu Fabra, Francesc de B. Moll, Josep Pla, Joan Fuster, varis exiliats catalans, Carles Riba i Joan Sales. L'edició i anotació d'estos llibres està a càrrec de Joan Pujadas, Josep Ferrer i Joan Ferrer, tots ells colaboradors del filòlec. Un atre epistolari a punt d'entrar en prensa és el de Corominas en el seu mestre Ramón Menéndez Pidal, que han preparat els professors José Antonio Pascual (qui va colaborar en el seu Diccionari crític etimològic castellà i hispànic, Gredos, Madrit, 6 vol., 1980-1991) i José Ignacio Pérez Pascual. Les cartes comprenen des de 1939, any en que el llingüiste es va a l'exili, fins a 1955. Pidal fon professor seu en Madrit i sempre va recolzar de forma entusiasta el seu proyecte. Encara que la seua immensa obra filològica fon coneguda tardament pels no especialistes, l'aportació de Corominas a la lexicografia i a l'etimologia de català i castellà és extraordinàriament valiosa, i aixina li fon reconegut al final de la seua vida per mig de les majors distincions acadèmiques. Tenia un profunt coneiximent del català, castellà i occità, aixina com de la llingüística indoeuropea i aràbiga. També tenia un bon coneiximent del vasc, per lo que fon nomenat acadèmic honorari de la Real Acadèmia de la Llengua Vasca en 1994.
Obra[editar | editar còdic]
La seua obra comprén fonamentalment temàtica llingüística basada, sobretot, en el català i en el castellà:
- Vocabulario aranés (1931)
- What Should Be Known About the Catalan Language (1951), chicotet opúscul publicat en anglés per a presentar la llengua catalana al públic estadounidenc, fon traduït al català en 1954 en el títul El que s’ha de saber de la llengua catalana.
- Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954)
- Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957). Esta obra tingué una segunda edició, més ampliada, portada a cap en l'ajuda de José Antonio Pascual i titulada Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1984-1991).
- Breve diccionario etimológico de la lengua castellana
- Estudis de toponímia catalana (1965-1970)
- Lleures i converses d'un filòleg (1971)
- Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances (1972)
- Entre dos llenguatges (1976-1977)
- Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (1980-2001). Obra monumental sobre la llengua catalana.
- Onomasticon Cataloniae (1989-1997), recopilació etimològica de topónims de l'àmbito catalaparlant. Consta de huit volums. L'octau se publicà pòstumament.
- El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó (1990)
- Breve diccionario etimológico de la lengua castellana (1990)
- Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1991-1997)
Comentaris[editar | editar còdic]
Joan Coromines, encara que fon una persona declarada totalment catalanista, en les seues obres del Diccionari reconeixia aquelles paraules autènticament valencianes i per lo tant, que perteneixen a la llengua valenciana. Fiquem un eixemple: