Història de la geofísica
La història de la geofísica estudia el desenroll recent com a ciència de la geofísica —que analisa la Terra des del punt de vista de la física i hui s'ocupa de tots els fenomens relacionats en l'estructura, condicions físiques i història evolutiva i dels processos que la conformen—. La geofísica, com a ciència de la Terra, compartix tronc comú en la geologia i en moltes disciplines que s'han desgajado d'ella, o compartit camp, com la vulcanologia, la sismologia, la geomorfología o l'oceanografia i per això, part de la seua història és comuna en eixes i algunes branques més de la ciència. En ser una disciplina principalment experimental, usa per al seu estudi métodos quantitatius físics com la física de reflexió i refracció de les ones mecàniques, i atres métodos basats en la mida, de la gravetat, dels camps electromagnètics, magnètics o elèctrics i de fenomens radiactius. La seua història està molt lligada a l'aplicació en el seu camp d'estudi dels grans alvanços que ha experimentat la pròpia física, en especial, electricitat, electromagnetisme, termodinàmica, radioactividad, gravimetria....
El desenroll històric de la geofísica, en un moment inicial indistinguible de la geologia, va estar motivat per dos factors: un va ser la curiositat investigadora de la humanitat respecte al planeta Terra i els seus diversos components, els seus fenomens i els seus problemes; i el segon, va anar l'us econòmic dels recursos terrestres (jaciments minerals, petròleu, recursos hídrics, etc.) i l'evaluació dels riscs terrestres com a terremots, volcans, tsunamis, marees i inundacions.
Periodo clàssic i d'observació
[editar | editar còdic]Cap a l'any 240 a. C., Eratóstenes de Cirene va medir la circumferència de la Terra utilisant la geometria i l'àngul del Sol en més d'una latitut en Egipte.[1]
Existix informació sobre terremots en la Meteorologia d'Aristóteles, en la Història Natural de Plinio el Vell i en la Geographica d'Estrabón. Aristóteles i Estrabón varen registrar observacions sobre les mareas.
La primera explicació natural dels volcans va ser proposta pel filòsof grec Empédocles (c. 490-430 a. C.), qui considerava que el món estava dividit en quatre forces elementals: terra, aire, fòc i aigua. Sostenia que els volcans eren una manifestació del fòc elemental. Els vents i els terremots eixercitarien un paper clau en les explicacions dels volcans. Lucrecio afirmava que el mont Etna estava completament buit i que els fòcs del subsol eren impulsats per un vent feroç que circulava prop del nivell de l'mar. Plinio el Vell va observar que la presència de terremots precedia a una erupció. Atanasio Kircher (1602-1680) va presenciar les erupció del mont Etna i del Stromboli, després va visitar el cràter del Vesubio i va publicar la seua visió d'una Terra en un fòc central conectat a molts uns atres causats per la combustió de sofre, bitumen i carbó.
Periodo instrumental i analític
[editar | editar còdic]
Podria dir-se que el primer tractat experimental modern va ser l'obra De Magnete (1600), obra del filòsof natural i mege anglés William Gilbert, en el que va deduir que les brúixoles apuntaven al nort perque la Terra mateixa era magnètica. En 1687, Isaac Newton va publicar els seus Principia,, que no solament varen assentar les bases de la mecànica clàssica i de la gravitació, sino que també varen explicar diversos fenomens geofísicos com les marees i la precesión dels equinoccios.
Estos anàlisis experimentals i matemàtics es varen aplicar a vàries àrees de la geofísica: a la forma, densitat i camp gravitatorio terrestres (Pierre Bouguer, Alexis Clairaut i Henry Cavendish), al camp magnètic de la Terra (Alexander von Humboldt, Edmund Halley i Carl Friedrich Gauss), a la sismologia (John Milne i Robert Mallet) i a l'edat, calor i radiactivitat terrestres (Arthur Holmes i William Thomson, primer baró Kelvin).
Existixen vàries descripcions i discussions sobre si va haver primerenques teories filosòfiques sobre el cicle de l'aigua propostes per Marcus Vitruvius, Leonardo dona Vinci i Bernard Palissy. Entre els pioners de la hidrologia es troben Pierre Perrault, Edme Mariotte i Edmund Halley, els qui varen estudiar aspectes com la precipitació, la escorrentía, l'àrea de drenage, la velocitat, les medicions de la secció travessera dels rius i el cabal. Els alvanços del sigle XVIII varen incloure el piezómetro i l'equació de Bernoulli, desenrollats per Daniel Bernoulli, aixina com el tubo de Pitot, creat per Henri Pitot. En el sigle XIX, l'hidrologia d'aigües subterrànees es va impulsar en la llei de Darcy, la fòrmula de pous de Dupuit-Thiem i l'equació de Hagen-Poiseuille per a fluix a través de canonades. L'obra Physical Geography of the Siga [Geografia física de la mar], el primer llibre de text d'oceanografia, va ser escrita per Matthew Fontaine Maury en 1855.[2]
El termoscopio, o termómetro de Galileo, va ser construït per Galileo Galilei en 1607. En 1643, Evangeliste Torricelli va inventar el barómetro de mercuri. Blaise Pascal (en 1648) redescubrió que la pressió atmosfèrica disminuïx en l'altura i va deduir que existia un buit per damunt de l'atmòsfera.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Russo, Lucio. The Forgotten Revolution, Berlin: Springer, p. 67–68. ISBN 9783540200680.
- ↑ Maury, M. F. (1855). The physical geography of the siga, Harper & Brothers.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de la geofísica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.