L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Herne el caçador

En el folclore anglés, Herne el caçador és un fantasma associat en el bosc de Windsor i el Great Park en el comtat anglés de Berkshire (Regne Unit). Es diu que té astes en el cap, que monta a cavall, atormentant al ganado i fent sonar cadenes. La menció més antiga de Herne prové de l'obra de teatre de William Shakespeare de 1597 Les alegres comadres de Windsor. És impossible saber qué tan adequadament o en quina mida Shakespeare va poder haver incorporat una llegenda local real en la seua obra, si be hi ha hagut varis intents posteriors de conectar a Herne en figures històriques, deïtats paganes o arquetips antics.

Herne en la seua corcel, gossos i muçol, observat pel duc de Richmond i el comte de Surrey, en Windsor's Castle d'Harrison Ainsworth, ilustrat per George Cruikshank, c. 1843

Llegenda

Hi ha escassa evidència escrita sobre Herne el caçador prèvia a la década de 1840, i els detalls del seu conte popular original han passat pel filtre de les diferents versions de Les alegres comadres de Windsor de Shakespeare. Les versions publicades oficialment de l'obra es referixen solament a l'història de Herne com el fantasma d'un antic guardabosques de Windsor que aguaita al voltant d'un roure en particular a mijanit en época de hivern.

En Les alegres comadres de Windsor s'afirma que el Caçador té banyes, agita cadenes i fa que el ganado done sanc en lloc de llet:

Hi ha un conte antic, que el caçador Herne,

(que alguna volta va ser guardabosque ací en Windsor),

A mijanit, durant tot el hivern,

es passeja per un roure, duent en el cap grans banyes com de cérvol;

i allí gela l'arbre i ataca al ganado,

i fa que la vaca aboque en lloc de llet sagne, i sacsa una cadena

de la manera més espantosa i temible.

Heu sentit parlar d'eixe esperit i sabeu be

que els antics, plens de superstició,

varen rebre com una veritat, i com tal varen transmetre als nostres dies,

esta història de Herne el caçador.

William Shakespeare, Les alegres comadres de Windsor, Acte IV, escena IV

Una versió antiga i piratejada de l'obra de 1602 inclou una versió diferent d'este text, que afirma que el fantasma (escrit "Horne" en esta versió) va ser inventat per a esglayar als chiquets i que obedixquen, i que les mares els conten als seus fills el història d'un fantasma que deambula pel bosc en la forma d'un gran cérvol. ya que és un llinage comú, no és possible identificar més precisament al Herne de Shakespeare, i no es coneix de referències anteriors a les de la seua llegenda.[1]


Doscents anys despuix, en 1792, Samuel Ireland va expandir llaugerament el material de Shakespeare de la següent manera:

El història d'este Herne, que era guardabosque en temps d'Isabel, és esta: - Que havent comés una gran ofensa, per la que temia perdre la seua situació i caure en la desgràcia, va ser induït a aforcar-se d'este arbre.[2]

S'ha senyalat que la referència a la mort de Herne com un suïcidi s'ajusta a la creència tradicional de que este tipo de mort conduïx més provablement a que hi haja un fantasma. La referència que fa Shakespeare a les cadenes que traquetean s'ajusta també a un motiu molt comú al voltant dels fantasmes. No obstant, atres elements de l'història són inusuals en comparació a atres històries de fantasmes de l'era de Shakespeare. Ganado o gossos fantasmales eren comuns, pero hi ha pocs eixemples contemporàneus d'un cérvol fantasmagórico. És possible que Shakespeare inventara este detall per a que s'ajustara millor a l'entorn del bosc, o per a afegir l'image humorística d'un personage en banyes, que als ulls d'una audiència isabelina els hauria recordat a les banyes d'un cornudo.[1] També era poc comú que els fantasmes d'este periodo produïren efectes tan amoladors. Es descriu a Herne embrujando ("atacant") al ganado, ensanguinant la seua llet i fent que els arbres es marchiten.

El roure de Herne

 
Roure de Herne

Despuix d'aparéixer en l'obra de Shakespeare, el personage de Herne es va popularisar àmpliament, i la suposta ubicació del roure de Herne va ser, durant molts anys, tema d'especulació i controvèrsia locals. Alguns mapes del Ordnance Survey mostren al roure de Herne una miqueta al nort de Frogmore House en Home Park (contigu al Windsor Great Park). Este arbre va ser talat en 1796. En 1838, Edward Jesse afirmava que un arbre diferent en l'avinguda era el verdader roure de Herne, i esta idea va guanyar popularitat, especialment per a la regna Victoria. Este arbre es va vindre avall el 31 d'agost de 1863 i la reina Victoria va fer plantar un atre arbre en el mateix lloc. L'arbre de la reina va ser remogut en 1906 quan es replantó l'avinguda.

Un dels nous roures plantats en 1906 rep actualment el títul de roure de Herne.[1]

Adició posteriors

Més detalls s'han tornat part del folclore, provinents inclús de fonts posteriors i albiraments reportats, com els que varen ocórrer en la década de 1920.[3] La novela Windsor Castle (1843), de William Harrison Ainsworth, girava entorn a Herne i va popularisar la seua llegenda. La versió de l'història de Ainsworth va afegir una série de nous detalls, incloent el que Herne havia segut corneado a mort per un cérvol, pero el Diable ho salva en la condició de que duguera en el cap les astes del cérvol. Jacob Grimm va ser el primer en sugerir, de manera molt influent, que s'havia cregut alguna volta que Herne era el líder de la Cacera Salvage, en base en el seu títul.[1]

En el XX, es varen agregar detalls adicionals a la llegenda de Herne, incloent l'idea de que el seu fantasma s'apareix poc ans que ocórreguen desastres nacionals o de la mort de reis. Va ser també durant el XX que es varen reportar per primera volta incidents de trobades personals en el fantasma, o de persones que escoltaven els seus gossos i la seua banya en el bosc de Windsor.[1]

Possibles orígens

S'han propost vàries teories per a explicar l'orige del personage, cap de les quals s'ha demostrat concluyentement, i encara seguix sense entendre's la font de moltes de les històries al voltant de Herne.

Orígens paleolítics i relació en el celta Cernunnos

En el seu llibre de 1929 The History of the Devil – The Horned God of the West (El història del diable: el deu astado d'occident), R. Lowe Thompson sugerix que "Herne", aixina com uns atres caçadors salvages del folclore europeu, deriven de la mateixa font antiga, citant que "Herne" pot tractar-se d'un cognado del nom de la deïtat gala Cernunnos, de la mateixa manera que l'anglés horn ("banya") és un cognado del llatí cornu (para més detalls sobre esta traça llingüística, vore Llei de Grimm), explicant que "aixina com el llatí cornu canvia a horn, és possible que Cerne canvie a Herne". Thompson afig: "En qualsevol cas, el llector possiblement estiga també preparat per a reconéixer a Cernunnos i al mac vell, que emergixen com el Caçador Salvage. La meua suposició és que estes dos formes han segut derivades del mateix ancestro paleolític i poden, certament, considerar-se com dos aspectes d'una sola figura central, i nos ajudarà a comprendre l'identificació de Herlechin en Herne, a qui consideraré com l'eixemple més familiar del caçador".[4] Alguns neopaganos moderns, com els wiccanos, accepten esta identificació que fa Lowe Thompson entre Herne i Cernunnos (la que conecten adicionalment en el deu grecorromano Pa).[5] Herne, no obstant, és una figura localisada que no es troba per fòra de Berkshire i de les regions dels comtats circumdants pels que una volta s'estenia el bosc de Windsor, mentres que solament s'ha recuperat evidència clara del cult a Cernunnos en el continent europeu i no en Gran Bretanya.[6]"Herne" podria derivar-se en última instància de la mateixa raïl indoeuropea, * ker-n-, que significa "os" o "banya" i de la qual deriva Cernunnos.[7] No obstant, una font més directa pot ser el hyrne, del anglés antic, que significa "banya" o "cantó" (corner),[8][9][10] lo que seria inconsistente en la teoria de Cernunnos.[11]

Deidad anglosaxona

En l'Alta Edat Mija, el bosc de Windsor estava baix el control dels anglos pagans, els qui adoraven al seu propi panteón de deus, entre els que estava Woden, que el seu equivalent nòrdic Odín cavalcava pels cels nocturns fent la seua pròpia caça salvage, i que es va penjar de l'arbre del món Yggdrasil per a deprendre els secrets del alfabet rúnic. S'ha sugerit que el nom de Herne deriva de Herian,[12] títul que era usat per a Woden en el seu paper de líder dels guerrers caiguts (en nòrdic antic: Einherjar).[13][14][15][16]

Personage històric

Samuel Ireland va sugerir que Herne va ser un individu històric real, afirmant que provablement va morir una mort impía, del tipo que podia haver donat orige a històries sobre aparicions del seu esperit atormentat. El fet de que Herne és segons pareix una figura purament local dona soport a esta teoria. Una possibilitat és que Herne siga supostament el fantasma de Richard Horne, un yeoman (terratinent) durant l'época d'Enrique VIII que havia segut sorprés caçant furtivament en el bosc. James Halliwell-Phillipps va ser el primer en sugerir açò, identificant un document en que apareixia el nom d'un tal Horne com un "caçador" que havia confessat el crim de la caça furtiva.[17] En la primera edició de Les alegres comadres de Windsor el nom s'escriu "Horne".[18]

Adaptacions posteriors a Shakespeare

Música

  • L'òpera perduda Herne li chasseur (1773), de François-André Danican Philidor, és una adaptació de Les alegres comadres de Windsor que li dona a Herne el paper principal.
  • L'òpera Die lustigen Weiber von Windsor (1845/46), de Carl Otto Nicolai, inclou a Falstaff, disfrassat de Herne, en l'escena musical.
  • Arrigo Boito, en compondre un llibret per a l'òpera Falstaff de Verdi, va improvisar sobre materials presos de Les alegres comadres de Windsor i de Enrique IV, partix 1 i va construir l'últim acte a la llum de la lluna ambientat en el gran parc de Windsor entorn a una broma vengativa que li juguen a l'amorós Falstaff uns emmaixquerats disfrassats d'esperits i de l'espectral "Caçador Negre", en el que es pot reconéixer a Herne el caçador. Carlo Prospere Defranceschi va escriure un llibret similar per al compositor Antonio Salieri que menciona específicament a Herne.
  • L'òpera Sir John in Love, de Ralph Vaughan Williams, una adaptació de Les alegres comadres de Windsor de Shakespeare, inclou una personificació de Herne el caçador per a confondre a Falstaff.
  • "La llegenda de Herne el caçador" era part del ballet Victoria and Merrie England, de 1897, de Sir Arthur Sullivan, que retratava vàries escenes del folclore i el història britàniques.
  • En l'òpera llaugera Merrie England, de Sir Edward German (1902), el libretista Basil Hood introduïx una atra personificació de Herne com un dispositiu per a induir un canvi d'actitut en la regna Isabel I.
  • Una de les primeres gravacions de la banda britànica de roc progressiu Marillion és una cançó instrumental titulada "Herne the Hunter", basada en la llegenda.
  • Herne és un dels temes de el LP Legend de 1984 de Clannad.
  • Herne the Hunter apareix en la lletra de la cançó "English Fire" de Cradle of Filth en el seu àlbum Nymphetamine.
  • En l'àlbum de 2008 Blessings, de S. J. Tucker, hi ha una cançó titulada "Hymn to Herne".
  • En el EP de 2014 Just Let Go, de Hadley Fraser, hi ha una cançó que es titula "Herne and the Ret Kite".

Lliteratura

  • Herne apareix en Windsor Castle, d'Harrison Ainsworth.
  • Herne el caçador apareix en The Dark Is Rising, de Susan Cooper, a on juga un paper clau en el final del llibre del mateix nom i en el final de la série Silver on the Tree.
  • El vilà Master Forester en la novela The Sound of His Horn (1952), de Sarban, és una encarnació de Herne el caçador.[19]
  • En la série Enyors i pesares, de Tad Williams, Hern el Caçador va fundar l'orgullós regne boscós de Hernysadharc, i la seua gent, els Hernystiri, són governats per la Casa de Hern, l'emblema de la qual era un cérvol blanc. Els Hernystiri compartien un víncul especial en els Sithi, un poble semblat als elfos, també conegut com el Poble de les Fades.
  • Herne el caçat és una paròdia de Herne el caçador en la série Mundodisco, de Terry Pratchett. És un deu chicotet i patró dels animals destinats a morir en un "chillido breu i crujiente".
  • Herne el caçador és una figura clau en la novela infantil de Ruth Nichols The Marrow of the World. El seu personage no té atributs sobrenaturals.
  • El poeta laureado anglés John Masefield va incloure a Herne el caçador com un benévolo "esperit dels boscs" en el seu llibre per a chiquets The Box of Delights.[20]
  • Herne va aparéixer en la trilogia Bitterbynde, de Cecilia Dart-Thornton. En estos llibres, Herne és retratat com un poderós "fantasma invisible" en el nom de Huon, que guia als seus gossos de l'infern en busca del protagoniste.
  • Herne el caçador apareix com a personage secundari en la série Nightside de Simon Green. De fet, apareix en la portada de Hex and the City (llibre 4), encara que el seu paper en la novela pròpiament és prou intranscendent.
  • Herne el caçador és un dels antagonistas de Urban Shaman, de C. E. Murphy.
  • Herne és el Deu dels cérvols en el llibre Fire Bringer, de David Clement-Davies
  • Herne el caçador, també cridat Cernunnos, és un personage en la série de Michael Scott The Alcemist, the immortal secrets of Nicholas Flammel.
  • En la série Dresden Files, de Jim Butcher, en el llibre Cold Days, es fa referència al Erlking com "Lord Herne".
  • Herne el caçador és un personage del llibre Hunted, part de la série The Iron Druid Chronicles (llibre 6) de, curiosament, Kevin Hearne.
  • Herne el caçador és el mònstruo en el llibre Un mònstruo ve a vore'm, de Patrick Ness.
  • Herne el Caçador dels Mers i consorte de la reina, també conegut en el títul de "Starbuck", apareix en la novela de 1980 The Snow Queen, de Joan D. Vinge. Esta novela va guanyar el premi Hugo a la millor novela en 1981 i va anar també nominada al premi Nebula eixe mateix any.
  • Lord Herne és el verdader nom del Rei Astado (també conegut com el Home Cornudo, el Caçador de l'Obscuritat i l'Amo del Hivern) en el llibre de Jane Yolen de 1995 The Wild Hunt. Representa "... l'obscuritat, la nit, el fret. És caos, ira i guerra".

Atres referències

  • Herne es va incorporar a la llegenda de Robin Hood en la série de televisió de 1984 Robin of Sherwood. En esta, Herne flama a Robin de Loxley per a que assumixca el mant de "el home encapuchat", que el pare de Robin havia predit abans. És Herne qui anima a Loxley a convertir-se en "Robin de la capucha" i a usar la seua banda de forajidos per a lluitar pel be contra els malvats opresores normandos. L'apariència de Herne mostra un gran semblat en les ilustracions que ho representaven anteriorment, en el sentit de que és un chaman, sense nom per lo demés, interpretat per l'actor John Abineri, el qual du posada un cap de cérvol i li diu a Robin que "quan el astado ho posseïx", es convertix en l'esperit del bosc.[20] Herne va aparéixer en 17 dels 26 episodis de la série i tenia vàries habilitats màgiques. Esta adaptació de la série del mit de Robin Hood s'ha tornat increiblement influent i molts dels seus elements nous s'han reinterpretat des de llavors de diferents maneres en casi totes les películes i séries de televisió posteriors de la llegenda.
  • Herne el caçador també apareix com un personage important en l'adaptació televisiva de la BBC de 1984 de la novela de John Masefield The Box of Delights.
  • Herne és un esperit del bosc en el número 26 de la série de còmics Flecha Verda.
  • Un ser màgic en forma d'arbre cridat Herne és un dels antagonistas en el videojoc d'acció i aventures de 2004 The Bard's Tale.
  • Herne el caçador és el mònstruo #56 de la franquícia Monster in My Pocket, el qual es troba en la segona série. La figura va ser eliminada de les coleccions europees posteriors.
  • En 2010, Herne el caçador va aparéixer en l'audioaventura Leviathan, de Doctor Who, de Big Finish, una història "perduda" dels anys de Colin Baker (un guion no produït de la década de 1980).
  • En l'òpera primera de l'escritor Lesley Livingston de 2008 Wondrous Strange, Herne és un antic caçador i antic amant de la reina Mabh, que ara és propietari de Tavern on the Green en Central Park, Nova York.
  • Una persona que actua com Herne el caçador apareix en el còmic Hellboy: The Wild Hunt.
  • Un caçador en cap de cérvol cridat Herne apareix en el webcomic Digger, guanyador del premi Hugo, de Ursula Vernon.
  • La banda danesa Wuthering Heights va publicar una cançó anomenada "Longing for the Woods Part III: Herne's Prophecy" en el seu àlbum Far From The Madding Crowd, en 2004, i Erik Ravn també va dir "¡Herne vos protegixca!" al final del seu show en viu en el festival ProgPower en Atlanta, Geòrgia, en l'estiu de 2004.
  • L'expansió Bloodmoon per al joc de rol de fantasia per a computadora The Elder Scrolls III: Morrowind inclou un personage central cridat Hircine el caçador, una deïtat en banyes clarament influenciada per Herne el caçador i Cernunnos.
  • Herne és mencionat i utilisat com a personage en el llibre Hunted, de Kevin Hearne. Hunted és el sext llibre de Iron Druid Chronicles.
  • Dos cartes de Magic: The Gathering, "Master of the Hunt" i "Master of the Wild Hunt", són referències directes a Herne.
  • En la série de llibres Wild Cards, Dylan Hardesty és un mutante que es convertix en Herne el caçador en les nits, un cérvol de més de dos metros d'altura en el poder d'induir ira i sigau de sanc en tots aquells que escolten el cridat de la seua banya, i d'invocar als sabuesos de Gabriel.
  • En l'expansió World of Warcraft: Shadowlands, un personage NPC d'èlit cridat Lord Herne, que és similar a una dríada masculina i és conegut com vorkai en el joc, és part de la facció de The Wild Hunt i servix com a entrenador de combat en completar les missions del pacte de Night Fae.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Westwood, J. Haunted England: The Penguin Book of Ghosts. Penguin UK, 2013.
  2. ↑ Ireland, Samuel (1792). Picturesque Views on the River Thames.
  3. ↑ R. Lowe Thompson, The History of the Devil 1929 p. 134
  4. ↑ The History of the Devil, by R. Lowe Thompson, 1920, page 133
  5. ↑ 'Simple Wicca: A simple wisdom book' by Michele Morgan, Conari, 2000, ISBN 1-57324-199-7, ISBN 978-1-57324-199-1
  6. ↑ Ronald Hutton, The Paguen Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy, People of the Mist (ch. 5)
  7. ↑ [1][enllaç trencat]
  8. ↑ Shipley, Joseph Twadell. 'Dictionary of Early English'. Philosophical Library, 1955. Page 330.
  9. ↑ «Archived copy». Archivat des d'el original, el 2009-02-25. Consultat el 2008-11-02.
  10. ↑ Bosworth, Joseph. A Dictionary of the Anglo-Saxon Language, Containing the Accentuation—the Grammatical Inflections—the Irregular Words Referred to Their Themes—the Parallel Terms, from the Other Gothic Languages—the Meaning of the Anglo-Saxon in English and Latin—and Copious English and Latin Indexes ... Longman, Rees, Orme, Brown, Green, and Longman, 1838. Page 189.
  11. ↑ Petry, Michael John (1972). Herne the Hunter: A Berkshire Legend. William Smith (Booksellers) Ltd. ISBN 978-0-9500218-8-1.
  12. ↑ Matthews, J. The Quest for the Green Man. Published by Quest Books, 2001. ISBN 0-8356-0825-5, ISBN 978-0-8356-0825-1. p. 116
  13. ↑ Spence, Lewis (2007). Hero Tals and Legends of the Rhine. BiblioBazaar. ISBN 1-4346-2755-1, ISBN 978-1-4346-2755-1. p. 68
  14. ↑ De Berard Mills. Bardeen, C. W. The Tree of Mythology, Its Growth and Fruitage: Genesis of The Nursery Tale, Saws of Folk-lore, etc. 1889
  15. ↑ De Vries, Eric. 'Hedge-Rider: Witches and the Underworld'. Pendraig Publishing, 2008. ISBN 0-9796168-7-5, ISBN 978-0-9796168-7-7
  16. ↑ Greenwood, Susan. The Nature of Magic: An Anthropology of Consciousness. Berg Publishers, 2005. ISBN 1-84520-095-0, ISBN 978-1-84520-095-4. p. 120
  17. ↑ Hedley, Windsor Castle, 93.
  18. ↑ Jeffrey Theis, The "ill kill'd" Deer: Poaching and Social Order in 'The Merry Wives of Windsor', Texas Studies in Literature and Language 43.1 (2001), 46–73.
  19. ↑ Mike Ashley, John Clute, Peter Nicholls, "Sarban" The Encyclopedia of Science Fiction. 12 August 2018. Retrieved 9 July 2019.
  20. ↑ 20,0 20,1 Peter Bramwell, Paguen Themes in Modern Children's Fiction: Green Man, Shamanism, Earth Mysteries. London: Palgrave Macmillan, 2009. ISBN 0230236898 (pp. 43-50)

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Herne_el_caçador&oldid=1436444»