Nicolas Flamel

Nicolas Flamel#Perenelle Flamel

Nicolás Flamel (presumiblement en Pontoise, ca. 1330 – París, 22 de març de 1418) va ser un burgués parisino del XIV, escribano públic, copista i llibrer juramentado.

Personalitat mijanament destacada en el seu temps, va conseguir posseir una fortuna modesta pero important per al seu entorn, part de la qual va amprar en donacions i fundacions piadoses. Esta riquea va ser l'orige de la llegenda segons la quala va obtindre per mig de la alquímia. Esta creència, que les fonts demostren infundada, va dur a que, des de finals del XV i sobretot en el XVII, se li adjudicaren tractats alquímics; el més notable dels quals va anar el Llibre de les figures jeroglífiques (Li Livre dones figures hiéroglyphiques), conegut a voltes com a Llibre d'Abraham, el judeu, aparegut en 1612. Des de llavors es va convertir en l'alquimiste francés per excelència, pese a no haver practicat jamai l'anomenada «filosofia hermètica».

Biografia

Fonts

La biografia de Nicolás Flamel ha pogut ser estudiada gràcies a una documentació relativament abundant, cas notable per a l'época en tractar-se d'un personage que no pertanyia a la noblea. Es conserven documents personals i familiars, entre ells el seu testament, el de la seua esposa Pernelle i d'alguns parents. Les actes de la parròquia de Saint-Jacques-la-Boucherie, reunides en el XVII, proporcionen abundants senyes sobre la seua vida i la seua obra. Ademés, es conserva la seua làpida, en l'inscripció corresponent, i una de les cases que va fer construir, encara que no hi ha proves de que vixquera en ella, en una interessant inscripció i notables representacions en la seua frontera. De les demés edificacions i monuments religiosos que va fer construir; la major part han desaparegut, pero hi ha numeroses descripcions i ilustracions dels mateixos.

Escribano i llibrer

Nicolás Flamel va nàixer cap a 1330 (o, segons Wilkins, cap a 1340) provablement en la localitat de Pontoise «a sèt llegües de París», segons François Grudé. És l'época de la Guerra dels Cent Anys; Nicolás va nàixer poc abans de la batalla de Crécy (1346) i va morir poc despuix del tumult dels Cabochiens (1413) en el marc de la guerra entre Armagnacs i Borgoñones. En 1348 es desencadena la Pesta Negra i Nicolás està entre els supervivents. Després es coneix la seua presència en París a on va deure assistir, com tots els burguesos de la ciutat, a l'entrada de la regna Isabel de Baviera (1389). Des del XIII, en la fundació de les Universitats, el creiximent de la lliteratura secular i la difusió de la llectura entre la noblea i l'alta burguesia, varen començar a desenrollar-se en les ciutats tallers privats d'escritura, còpia i allumenament, tasques que fins a llavors es portaven a terme en els scriptoria monásticos. La ciutat de París era un dels centres universitaris més destacats d'Europa Occidental i els dictàmens dels seus doctors definien opinions i assentaven jurisprudència; estudiants de tota la Cristiandad concorrien a les seues classes i, per això, necessitaven llibres. Quan Flamel es va establir en la ciutat, el comerç librario s'havia desenrollat en ella baix l'auspici universitari, ya que les seues autoritats supervisaven la producció de texts d'estudi.

En París, Flamel va començar a treballar com copista en una chicoteta tenda anexa a l'iglésia de Saint-Jacques-la-Boucherie, en la rue dones Ecrivains. És possible que en ell estiguera Jean Flamel (potser el seu germà menor), secretari i bibliotecari del duc de Berry (conegut pels seus Très Riches Heures). Despuix de 1368 va prestar jurament davant les autoritats de l'Universitat en lo que era reconegut com a llibrer juramentado; és dir com a membre del gremi de «llibrers, fabricants de pergamins, iluminadores, escritors i encuadernadores de llibres, tots comerciants», conegut en el nom genèric de clercs (lo que no implicava ser membre del clero). En quant tal, depén de l'Universitat i no del preboste parisenc com els demés comerciants; açò també els eximix de pagar la talla (impost personal). Un document citat per l'abad Villain testimonia que, en 1415, Flamel va voler fer valdre este privilegi per a evitar el pagament d'un impost; no se sap en quin èxit. En la década de 1360, va comprar una casa en el cantó de la rue dones Ecrivains i la rue de Marivaux (hui cridada precisament rue Nicolas Flamel) a on va viure i va instalar el seu taller, l'emblema del qual era la flor de Lis. Entre els relleus i inscripcions de la seua frontera, figurava la màxima: « Chacun soit content de ses biens, Qui n'a souffisance il n'a riens » (divisa d'Enguerrand de Marigny: «Que cada qui estiga conforme en els seus bens, aquell per a qui res és suficient, no té res»). La morada, de la qual es conserven testimonis escrits, va desaparéixer despuix de l'eixample de la rue de Rivoli i de l'iglésia solament permaneix la torre, coneguda com Tour de Saint Jacques i famosa pels experiments de Pascal, que va ser construïda un sigle despuix de Flamel, entre 1509 i 1523. Els testimonis permeten inferir que era una casa notable, pero de cap modo opulenta en comparació a la d'atres burguesos en eixe París del gòtic, conegut pels excessos dels rics.

Extracte de «L'alquímia de Flamel», de Denys Molinier. XIII.

Flamel era un home lletrat. Va ser copista i comprenia correctament el llatí. D'acort en la llegenda, quan es trobava en plena Guerra dels Cent Anys treballant de llibrer en París, Flamel es va fer al voltant de 1355 en un grimorio alquímic —diferents versions asseguren que ho va rebre d'un desconegut, que ho va comprar casi a l'encert o que li va ser entregat per un àngel en somis— que excedia en créixens els seus coneiximents, i va amprar 21 anys en intentar dessifrar-ho. Per a això va viajar a Espanya, a on va consultar tant a les autoritats sobre Càbala com als especialistes en el món antic —en aquella época les millors traduccions del grec antic es produïen en les universitats espanyoles— fins a trobar, despuix de preguntar a moltes persones, en León a un vell rabino, el Mestre Canches, qui va identificar l'obra com el Aesch Mezareph del rabino Abraham, i va ensenyar a Flamel ellenguage i simbolisme de la seua interpretació. La narració de tots estos fets té lloc en un llibre que la tradició posterior li va adjudicar, el Llibre de les figures jeroglífiques (imprés en 1612, encara que es vol fer supondre que ho va escriure en 1399), que descriu breument al començ dites peripècies, explicant a lo llarc de dita obra el magisteri filosofal descrit com si del pelegrinage a Santiago de Compostela es tractara, no obstant algunes teories apunten a que dit entramat té un significat molt més profunt, sent reflex dels misteris iniciáticos que s'oculten despuix d'esta obra. Entre estos misteris estaven el descobriment de la pedra filosofal i la creació d'homúnculos per mig de la palingenesia de les ombres (crear un cos astral, animal o vegetal).

Casa de Nicolas Flamel, una de les més antigues de París, França.

Epitafi de Nicolas Flamel, conservat en el Museu Cluny de l'Edat Mija.

Flamel va retornar a París en 1382, en 1407 es va fer construir una casa, encara en peu, en l'actual 51, rue de Montmorency, ademés de finançar capelles, asils i hospitals. El rei Carlos VI de França li va demanar que li aportara or a les arques reals per mig del seu sistema de transmutació. S'assegura que durant eixos anys va elaborar també una pedra, gràcies a la qual ell i la seua dòna, Perenelle, varen obtindre l'immortalitat. Encara que a totes llums va fallar ya que varen fallir i varen ser enterrats entre 1410 i 1418 en el cementeri de St. Jacques de la Boucherie, a l'intent d'exhumar-ho es va trobar en una tomba buida; encara que ben va poder deure's al saqueig de la mateixa en busca d'objectes de valor o de texts, açò no va fer més que reforçar els rumors de la seua immortalitat, de la mateixa manera que les històries sobre la seua vida en joventut i recorrent llocs com Índia i Turquia despuix de la seua suposta mort, recopilades per Paulucas (1664-1737). El seu làpida, ricament gravada, es conserva en el Museu de Cluny.

Influència en la cultura popular

• En la novela Nostra Senyora de París (1831) de Victor Hugó (1892‑1885), Nicolás Flamel és mencionat en vàries oportunitats com a important alquimiste.
• En Memòries d'un mege (1846) d'Alexandre Dumas, pare (1802‑1870), el protagoniste José Bàlsem (Cagliostro) afirma haver treballat en ell.
• També és mencionat en el bulo dels Dosieres secrets (1967) com 8.º gran maestre del Priorat de Sion, successor en el càrrec de Blanca de Navarra (1333‑1398, esposa del rei Felipe&nbsnp;VI de França).
  • En base en açò, el noveliste Donen Brown ho cita en la seua novela El còdic Dona Vinci (2003) com un «gran maestre» del fictici Priorat de Sion.
• En La péndola de Foucault (1988) d'Umberto Eco (1932‑2016).
• En la novela de misteri El club Dumas (1993), d'Arturo Pérez-Reverte (1951‑).
• Este personage històric forma part del món fantàstic d'Harry Potter, sent nomenat amic d'Albus Dumbledore en el primer llibre de la série (Harry Potter i la pedra filosofal, de 1997). Dins d'este univers, la pedra filosofali va permetre viure més de 600 anys, fins que la pedra va ser destruïda en el primer llibre de la saga.
• També apareix en la película Animals fantàstics: els crims de Grindelwald (2018).
• En El secret egipcíac de Napoleón (2002) de Javier Serra (1971‑).
• És un dels protagonistes de la série de llibres Els secrets de l'immortal Nicolas Flamel (2007) del noveliste irlandés Michael Scott (1959‑).
• En la novela Elaboratori de les ànimes (2012) es menciona a Nicolás Flamel com a autor dellibre El martell dels dimonis.
• En El gabinet de l'alquimiste mort (2015) de Carlos Poveda (1959‑). se li nomena repetides voltes junt en atres alquimistes destacats com Paracelso, Basilio Valentí, Ramón ll o l'inexistent Cyliani (un fantàstic alquimiste inventat en el sigle XX, que hauria vixcut entre 1769 i 1839).
• En El mercuri, el sofre i la sal de Manuel Nonídez (1954‑).
• És el personage principal dellibre El secret del peregrí, de l'espanyol José Calvo Poyato (1951‑) baix el pseudónimo d'un supost escritor nortamericà «Peter Harris».
• El seu símbol de la serp crucificada apareix en la franquícia Fullmetal Alchemist i en l'episodi 7 de l'anime La veritat amagada.
• És un personage de l'anime Ulysses: Jehanne Darc to Renkin no Kishi.
• En el joc Ragnarok Online hi ha un personage en el seu nom, requerit per a convertir a qualsevol participant en alquimiste.
• En el videojoc per a PS2 Haunting Ground, un dels objectes que es poden usar durant el joc és un llibre de Nicolas Flamel.
• Li'l nomena en la película de terror Aixina en la Terra com en l'infern. La seua làpida, situada en un museu, s'utilisa per a descobrir l'ubicació de la pedra filosofal.
• Se li nomena en el tercer capítul de la primera temporada de la série televisiva de ficció The librarians.
• En París encara existix la seua antiga mansió, ubicada en el 51 de la Rue de Montmorency, convertida actualment en un restaurant, que utilisa com a reclam turístic la falsa fama de Flamel com a alquimista.

Vore també

• Paracelso
• Pietro Longhi

Bibliografia

Sobre Flamel