Homúnculo
.jpg){kind=link}
_(1).jpg){kind=link}
El terme homúnculo (del llatí homunculus, ‘hombrecillo’; a voltes escrit homonculus) és el diminutivo llatí de «home» i s'usa freqüentment per a ilustrar un arcano important en alquímia. En el sentit hermètic, és un actor primordial incognoscible, pot ser vist com una entitat o agent.
Història
[editar | editar còdic]
El terme sembla haver segut usat per primera volta pel alquimista Paracelso, qui una volta va afirmar haver creat un homúnculo en intentar trobar la pedra filosofal, un dels beneficis de la qual és la "joventut eterna". La criatura no hauria medit més de 30 centímetros d'alt i feya el treball normalment associat en els golems. No obstant, despuix de poc temps, el homúnculo es tornava contra el seu creador i fugia. La recepta per a crear-ho consistia en una bossa de carbó, mercuri, fragments de pell o pèl de qualsevol humà o animal del que el homúnculo seria un híbrit. Tot açò havia d'enterrar-se rodejat de femta de cavall durant quaranta dies, temps en el qual l'embrió estaria format en el sí de la Terra.
Hi ha també variants citades per atres alquimistes. Una d'elles implicava usar mandrágora. Les creències populars sostenien que esta planta creixia a on caïa al sol el semen que els aforcats emetien durant les últimes convulsions abans de la mort (o putrefacció en alquímia), ademés, les seues raïls té una forma vagament semblada fins a cert punt a un ser humà. La raïl havia de ser arreplegada abans de l'amanecer d'un matí de divendres per un gos negre, sent llavors llavada i «alimentada» en llet i mel i, en algunes receptes, sanc, en la qual cosa es terminaria de desenrollar en un humà en miniatura que guardaria i protegiria al seu amo.
Un tercer método, citat pel doctor David Christianus en l'Universitat de Giessen durant el XVIII, era prendre un ou posat per una gallina negra, practicar un chicotet forat en el clafoll, reemplaçar una porció de clara del tamany d'un fesol per esperma humana, sagellar l'obertura en pergamí verge i enterrar l'ou en femta el primer dia del cicle llunar de març. Despuix de trenta dies sorgiria de l'ou un humanoide en miniatura que ajudaria i protegiria al seu creador a canvi d'una dieta regular de llavors de lavanda i cucs.cita requerida
El terme homúnculo va ser posteriorment usat en la discussió de la concepció i el naiximent. En 1694, Nicolas Hartsoeker va descobrir «animalúnculos» en l'esperma d'humans i atres animals. L'escassa resolució d'aquells primers microscopis va fer semblar que el cap de l'espermatozoide era un home complet en miniatura. A raïl d'ahí es varen desnugar les teories que afirmaven que l'esperma era de fet un «home menut» (homúnculo) que es posava dins d'una dòna per a que creixquera fins a ser un chiquet; estos aplegarien més vesprada a ser coneguts com els espermistas. Es pensava que ya des d'Adán estava enclaustrada tota la humanitat, que s'aniria transmetent a la seua descendència. Esta teoria biològica permetia explicar de forma coherent molts dels misteris de la concepció (per eixemple, per qué necessita de dos). No obstant més vesprada es va senyalar que si l'esperma era un homúnculo, idèntic a un adult en tot llevat en el tamany, llavors el homúnculo devia tindre la seua pròpia esperma. Açò va dur a una reducció a l'absurt, en una cadena de homúnculos «sempre cap a avall».
Per la seua banda Goethe també va popularisar el terme, ya que va denominar homunculus al chicotet ser que va crear l'antic alumne de Fausto, Wagner, per mig d'operacions quirúrgiques.
Actualment el terme s'usa de determinades formes per a descriure sistemes que es creu que funcionen gràcies als «hombrecillos» del seu interior. Per eixemple, el homúnculo seguix sent una de les principals teories sobre l'orige de la consciència, que afirma que és una part (o procés) del cervell que el seu comés és ser «tu». El homúnculo se cita en freqüència també en la cibernètica, per raons similars o paregudes.
Els homúnculos sensorial i motor
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Homúnculo cortical.
El terme homúnculo s'usa també comunament per a descriure una figura humana distorsionada dibuixada per a reflectir l'espai sensorial relatiu que les nostres parts corporals representen en la corfa cerebral. Els llavis, llengua, mans i peus són considerablement més sensibles que atres parts del cos, per lo que el homúnculo té llavis, mans i peus extremadament grans.
Wilder Penfield usava una image pareguda per a representar el cos segons la superfície del córtex motor que les controlava en moviment voluntari. Açò es diu homúnculo de Penfield. A voltes vist com un mapa cerebral del cos, el homúnculo motor és en realitat un mapa de l'associació proporcional del córtex en els membres del cos. També reflectix la propiocepción cinestésica, és dir, cóm se sent el cos en moure's. Eixercita un paper principal en el fenomen dels membres fantasmes i el seu opost, la desaparició de membres corporals de la percepció conscient present en certes lesions cerebrals. Per eixemple el polze, que s'usa en mils d'activitats complexes, apareix molt més gran que la cuixa, que té un moviment relativament simple. El homúnculo motor evoluciona en l'edat i diferix d'una persona a una atra. La mà en el cervell d'un chiquet és diferent a la mà en el cervell d'un pianiste. Este tipo de diferències està obert a introspecció. Per eixemple, la major part de les persones poden flexionar i estendre la punta del polze a voluntat en prou facilitat, pero relativament poca gent pot fer moviments anàlecs en el restant dels dits. La diferència es deu a les variacions en l'organisació funcional de les àrees del cervell relacionades.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ William R. Newman. Promethean Ambitions: Alchemy and the Quest to Perfect Nature. University of Chicago Press, 2005. p.164-236.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Homúnculo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.