Gyali

Gyali

Gyali (Grec modern: Γυαλί "menut cristal", coneguda en l'antiguetat com Istros, també cridada Yiali o Yali, pronunciat [ʝaˈli]) és una illa grega volcàica del archipèlec del Dodecaneso localisada a mig camí entre la costa meridional de Cos i l'illa de Nísiros. Es compon de tossals de lava d'obsidiana riolítica i de depòsits de pedra pómez. L'illa depén administrativamente de Nísiros.

Geografia

Ubicació geogràfica

En sentit contrari a les agulles del rellonge: Strongyli, Gyali, Pergoussa, Pachia i Nisiros.

Gyali està situada en el surest del mar Egeo a uns 20 km de la península de Datça en Àsia Menor i a uns 10 km al sur de l'illa de Cos. La distància al sur cap a l'illa de Nisiros de la que depén és de 3,5 km. L'illa està formada per dos tossals de 182 metros en el norest i de 179 m en el suroest, conectades per un estret istme de només 250 m. El major esgambi és de 5,1 km de norest a suroest i una llongitut de 6 km. A 3,3 quilómetros a l'est es troba l'illa deshabitada de Strongyli i 400 m al sur l'illot de Agios Andonios. L'àrea de l'illa és de 4,558 km². Té una cova de 180 m de profunditat.

Geologia

De la mateixa manera que Nisiros i Kos, Gyali junt a Pergousa i Pachia forma part de l'arc oriental de les Cícladas i és d'orige volcànic.

L'illa té dos segments distints, en una part nort-oriental formada casi en la seua totalitat per un domo de lava d'obsidiana riolítica i una part suroriental de pedra pómez com a resultat de la cendra volcànica expulsada a lo llarc dels sigles. Estos segments estan conectats per un estret istme la plaja del qual està formada per sediment de modern sec.

L'última activitat volcànica de Gyali es data pel método de la termoluminiscencia al voltant del 1460 a.E., relativament pronte, despuix de l'erupció minoica de l'illa volcànica de Santorini.

Naturalea

La vegetació es caracterisa per la calor i la sequia, pero en comparació a atres chicotetes illes és molt més diversa. En varis llocs s'han desenrollat boscs de pi de Chipre (Pinus brutia). Terrats abandonats indiquen l'antic us agrícola, va haver pastoreig de cabres fins a 1998 com mostren les marques de mordeduras. La contínua explotació dels jaciments de pedra pómez a cel obert ha tingut un impacte significatiu sobre el mig ambient. Com a mida de compensació ecològica per l'important impacte en la naturalea i el paisage s'han realisat plantacions.

Flora

En Gyali s'han trobat 241 espècies de falagueres i plantes en llavors. La vegetació original esclerófila mediterrànea que recorda l'acebuche (Olea europaea var. Sylvestris) i l'algarrobo (Ceratonia siliqua) ha segut reemplaçada en molts llocs per boscs de pi de Chipre (Pinus brutia). Les úniques reserves conegudes forestals de Pinus brutia en substrats de perlita i pedra pómez s'acompanya depenent de les condicions del sol i la densitat de població dels representants típics de la maquia i la frigana.

Gyali.

L'aparició de boscs de Pinus brutia està provablement relacionat en la falta d'assentaments humans sostenibles i per la formació de terra vegetal per la llaugera erosió del substrat. Totes les edats estan representades, els eixemplars més antics tenen al voltant de 100 anys. Els arbres alcancen una altura d'uns 6-7 m i si estan a l'abric del vent alcancen els 12 m. En llocs exposts al vent les formes arbustivas no apleguen als 3 m d'altura. En les chicotetes àrees degradades del tossal occidental predominen el lentisco (Pistacia lentiscus) en solitaris acebuches (Olea europaea var. Sylvestris), l'algarrobo (Ceratonia siliqua), la coscoja (Quercus coccifera), el madroño (Arbutus unedo), el mirto comú (Myrtus communis) i el petorra (Erica manipuliflora). La planta de companyia dominant en sols poc profunts és el petorra (Erica manipuliflora). En el tossal del norest hi ha rodales oberts d'arbres intercalados en la jara pringosa (Cistus ladanifer), el jaguarzo morisco (Cistus salviifolius), el Cistus parviflorus, la jara estepa (Cistus creticus) i els menuts arbustos de la Herba de Sant Joan (Hypericum empetrifolium) i el cantueso (Lavandula stoechas), a voltes en petorres, acebuches, algarrobos, coscojas, ajedreas (Satureja Thymbra), vulnerarias (Anthyllis hermanniae) i bolaguillas (Thymelaea tartonraira).

Els llocs més degradats són les comunitats vegetals de la maquia en la petorra, el algarrobo, el acebuche, el mirto comú, la coscoja i el madroño, que pesen més que la proporció de lentiscos. En alguns llocs propencs a la costa s'han establit grans ginebreres marítimes (Juniperus macrocarpa). En el tossal del norest hi ha torviscos (Gnidioides Daphne), plantacions de titímalos (Euphorbia dendroides), ephedra (Ephedra foeminea) i alcaparros (Capparis orientalis).

En les zones en una degradació més alvançada de la maquia se substituïx per frigana. Depenent de l'ubicació dominen diferents tipos, tals com vulnerarias en l'istme, jara estepa i Cistus parviflorus en les ales nort-occidentals del tossal oriental, cantuesos sobre antics terrats i petorra que creix en llocs nets. La majoria dels companyers són jaguarzo morisco, herba de Sant Joan, camamirla grega (Phagnalon graecum), bolaguilla i tomello macho (Teucrium capitatum).

Els llocs arenencs en l'istme són per a l'oruga de mar (Cakile maritima), la salsola (Salsola tragus) i la corregüela de la mar (Polygonum maritimum), en l'àrea adjacent a l'arena de la plaja estan la flor de feltre (Otanthus maritimus), el penca marítima (Eryngium maritimum), el tártago marí (Euphorbia paralias), la matthiola (Matthiola tricuspidata), l'elymus (Elymus farctus) i l'azucena de mar (Pancratium maritimum).

En una chicoteta zona inundada periòdicament creixen halófitas com la varietat del limonium (Limonium graecum) i en la vora el petorra de mar (Frankenia hirsuta) i el balliquillo (Parapholis marginata).

Fauna

Habita en l'illa una població de fardachos d'ull de serp (Ophisops elegans).

Història

La colonisació de Gyali es produïx al final del periodo neolític al voltant del 4500-3200 a.E. Les excavacions arqueològiques han confirmat la presència de població en el periodo helenístico i romà.

En el suroest de l'illa s'ha trobat un assentament, un cementeri en tombes rectangulars excavades en la roca i restants d'edificis. En varis llocs de l'illa han trobat reduccions d'obsidiana i ceràmica neolítica. A pesar dels depòsits d'obsidiana la comunitat neolítica provablement vivia de la ganaderia, l'agricultura i la peixca. El comerç en l'obsidiana local va jugar un paper prou menor per la seua pobra calitat comparada en la provinent de l'illa cicládica de Milo. Obsidiana de Gyali i Milo ha segut trobada en el suroest de l'illa de Pergousa.

Hi ha restants de l'etapa helenística i una cisterna en el costat nort del tossal situat en el suroest. Numerosos fragments de ceràmica datats en l'época helenística varen ser trobats en la zona nort-oriental. Una tomba en la mateixa zona es remonta als primers temps cristians.

No hi ha restants d'assentaments posteriors. Presumiblement l'illa va ser abandonada per les incursions pirates. En temps més recents algunes cases senzilles de pedra varen ser habitades temporalment. Estos habitants cultivaven cereals, llegums i vinyes. En l'época contemporànea, l'almirant grec Andreas Miaoulis va trobar refugi en l'illa durant la Guerra d'Independència grega de 1821. Despuix de l'ocupació italiana de les illes del Dodecaneso es va iniciar l'extracció de la pedra pómez i es va construir una instalació de càrrega per als bucs. L'activitat agrícola es va mantindre fins a la Segona Guerra Mundial. Més vesprada, alguns miners varen viure en les seues famílies en l'illa.