Anar al contingut

Pésol

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Guisante»)



Pésol[1] és una planta herbácea de la família de les leguminosas (Fabaceae), més o menys trepadora, pròpia de la conca mediterrànea, encara que molt estesa en tot lo món. Es cultiva per a consumir les llavors. Rep diferents noms depenent de la regió: chícharo (del mozárabe číčar-o, i este del llatí cicĕra),[2] petipuás (del francés petit pois), arveja, alverja o pésol, les baïnes tendres són comestibles i es coneixen com miracielo, cometodo o tirabeque.


Descripció

La planta posseïx un sistema vegetatiu poc desenrollat encara que en una raïl pivotante que tendix a profundisar prou. Els fulls estan formats per parells de folíols terminades en circells. Les inflorescència naixen arracimadas en grans bràctees foliáceas –de fins a 9 per 4 cm– que s'inserten en les aixelles dels fulls. Les llavors (pésols) es troben en baïnes d'entre 5 a 10 cm de llarc que contenen entre 4 i 10 unitats. Existixen varietats d'hàbit determinat, és dir, que creixen com herbes fins a una altura definida, i unes atres d'hàbit indeterminat, que es comporten com enredaderas que no deixen de créixer i requerixen mijos de soport o "guies".

Són plantes herbáceas anuals, trepadoras, molt variables en forma i hàbit, glabras. Fulls imparipinnadas; els 3–5 (7) folíols distales generalment reduïts a circells trepadores, folíols normals 2–6, oposts, ovados, elíptics o obovados, generalment 1,5–5,5 cm de llarc i 1–2 cm d'ample, estipelas absents; estípulas foliáceas, ovadas, generalment més llargues que els folíols, basalmente semicordadas, amplexicaules i dentadas. Inflorescència flors solitàries o arracades en 2 o 3 flors en l'àpiç del pedúncul; cáliz campanulado, 5-lobado, els 2 llops superiors més amples; corola 1,5–2 cm de llarc, blanca o rosada, estandart obovado o suborbicular, les ales falcado-oblongas, la quilla encorvada, apicalmente obtusa; estams 10, diadelfos, el vexilar lliure; estil barbado en la superfície interna. Llegums oblongas o cilíndriques, més o menys comprimides o teretes, 2,5–12,5 cm de llarc i 1,5–2,5 cm d'ample, rectes o curvades, carnosas i ceráceas en madurar, dehiscentes; llavors 3–12, forma i tamany variable; conten en una gran cantitat diversa de proteïnes les quals controlen el seu creiximent, inhibició, fotosíntesis, entre uns atres.[3]

  • Estípula, full i flor en pre antesis.
    Estípula, full i flor en pre antesis.
  • Flores.
    Flores.
  • Flor, detall dels aparats reproductors (s'ha llevat la quilla).
    Flor, detall dels aparats reproductors (s'ha llevat la quilla).
  • Fruts in situ.
    Fruts in situ.
  • Erro al crear miniatura:
    Llavors (pésols) inmaduras in situ en la seua baïna oberta.
  • Pisum sativum.
    Pisum sativum.


Història

S'han trobat restants fosilizados de pésols en jaciments arqueològics del Próximo Oriente que daten de fa casi 10 000 anys. Les espècies cultivables varen aparéixer relativament poc despuix del blat i l'ordi, i al mateix temps que les llentilles i les faves, per lo que se supon que ya es cultivaven cap al 7800 a. C.[4] En el 2000 a. C. el seu cultiu s'havia estés per Europa i cap a l'est a l'Índia. Es poden trobar chafades de Pisum sativum, en particular, en el lloc arqueològic de Troya, en Europa central (cap a 4000 a. C.), en Europa occidental i en l'Índia (cap a 2000 a. C.).[5] S'han trobat restants de pésols especialment en hàbitats llacustres de l'Edat del Bronze primerenca en Suïssa i França (Llac de Bourget).[6]

Llocs arqueològics del Propenc Oriente i els Balcans a on es varen trobar restants de pésols[7]
Sitie País Periodo Atres espècies presents
Çayönü Turquia 7500-6500 a. C. escanda, llentilla, arveja, lli
Jericó, Neolític precerámico Cisjordània cap a 7000 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Jarmo Iraq 6750 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Çatalhöyük, VI-II Turquia 5850-5600 a. C. escanda, blat bla, ordi de dos rencs, faves
Hacilar Turquia cap a 7000 a. C. escanda esp

ontánea, escanda, ordi de sis rencs, llentilles i faves

Ca Hassan, Neolític superior Turquia cap a 5250 a. C. ordi de sis rencs
Ghediki Grècia (Tesalia) cap a 6000-5000 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Sesklo Grècia (Tesalia) cap a 6000-5000 a. C. ordi de dos rencs

Els grecs i els romans varen cultivar pésols. Teofrasto ho cita notablement en el seu Història de les plantes (D'història plantarum) en el III, despuix per Columela (De re rustica) i Plini el Vell en el seu Història Natural escrita cap a l'any 77 d. C. Segons Columela, el pésol se sembrava, com atres leguminosas, en el equinocci d'autumne, en “terra solta i llaugera”.[8]


De l'Edat Mija a el XVIII

Cap a l'any 800, baix Carlomagno, el pésol era citat en el nom de pisos mauriscos[9] entre les plantes recomanades per a horts en el capitular de De Villis. Els pésols secs, de fàcil conservació, varen constituir un dels principals recursos alimentaris de les classes pobres durant tota l'Edat Mija.[4] A menudo se cocinaban en puré[4] o con tocino.

Una antigua cuarteta campesina en francés recuerda su importancia:

Qui a des pois et du pain d’orge,
Du lard et du vin pour sa gorge,
Qui a cinq sous et ne doit rien,
Il se peut dire qu’il est bien.[10]
“Quién tiene guisantes y pan de cebada,
    tocino y vino para su garganta,

    quien tiene algo de dinero y no debe nada,
se puede decir que está bien.

En el Viandier de Guillaume Tirel, que data del XIII, es troba la recepta de la cretonnée de pois nouvelle[11] un guis espés de pésols; no obstant, els “nous pésols” en qüestió encara no serien els “pésols” actuals.

L'introducció del pésol al Nou Món la va realisar per primera volta Cristóbal Colón durant el seu primer viage a Amèrica en Sant Dumenge.

El consum de baïnes sanceres (tirabeques) està documentat des del XVI en els Països Baixos i França.[12] El tirabeque és mencionat per Jean Ruel en la seua obra De Natura Sti rpium libri tres publicada en 1536.[13]

El consum de pésols verts fresca es va iniciar en Itàlia en la cort dels Medici (piselli novelli) i es va introduir en França quan Catalina de Médicis es va casar en Enrique II de França.[14] Es va desenrollar en França en l'época de Luis XIV.[4] El 18 de enero de 1660, el señor Audiger (o Audiguier), encargado de alimentos de la condesa de Soissons, presentó a la corte del rey Luis XIV guisantes en vaina traídos de Italia.[4][15] Varen ser desgranats i preparats a l'estil francés per al rei, la reina i la moradura i va anar l'inici d'una moda que va causar furor en la Cort, afalagada per la precocitat del producte. Madame de Sévigné va escriure més tart, en maig de 1696:

"El capítulo de los guisantes continúa para siempre: la impaciencia por comerlos, el placer de haberlos comido y la alegría de volver a comerlos, son los tres puntos que nuestros príncipes llevan cuatro días discutiendo. Hay señoras que, después de haber cenado con el rey, y de haber cenado bien, encuentran en casa guisantes para comer antes de acostarse, a riesgo de sufrir una indigestión: es una moda, un furor, y la una sigue al otro".[16]

En el XVIII, el poeta irlandés Oliver Goldsmith, que va viajar vàries voltes a França, va atacar la cocció dels pésols a “el “estil francés”, a la que va acusar en les seues cartes de toxicitat.[15]


Des del XIX

Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, de 1801 a 1809, apassionat de la ciència i en particular de l'agronomia, estava molt interessat en la viticultura, pero també en els pésols. Va cultivar numeroses varietats, la precocitat de les quals va intentar millorar en la seua finca de Monticello.[17]

Durant el XIX, la popularitat dels pésols es va estendre en França i va aumentar el número de varietats. Denaiffe i fills, criadors, varen enumerar al voltant de 250 en el seu treball sobre els pésols (Els pois potagers) publicat en 1906. Esta cita atribuïda a Gustave Flaubert, criador d'ànets, atesta esta moda. Solia exclamar quan els seus pardals feyen massa soroll: “Em sembla que és hora de pelar els pésols".[18]

Cap a finals del XIX es va desenrollar la producció de “pésols partits”, pésols secs als que se'ls havia llevat per mig d'abrasió la coberta de la llavor, relativament indigerible.[15]

Desde principios del XX, la producción de guisantes se industrializó en los países occidentales (Europa, América del Norte) gracias al desarrollo del envasado en tarros o latas y de la congelación. Este movimiento va acompañado de un cultivo en campo abierto que se mecanizó rápidamente.

En la década de 1920, un inventor estadounidense, Clarence Birdseye, fundador de la empresa General Seafood, produjo los primeros guisantes congelados.[19]

Estàtua del Jagant Vert en Blue Earth, Minnesota.

En 1926, l'empresa nortamericana Minnesota Valley Canning Company, que més tart va adoptar el nom de Green Giant, va crear eixa marca per a comercialisar pésols de major tamany que els pésols habituals.[20] Esta marca, encara utilisada, va passar a ser propietat de l'empresa General Mills. El mateix any, en França, l'empresa Bonduelle, que s'havia convertit en la número un d'Europa en conserves vegetals, va produir les seues primeres llandes de pésols en la fàbrica Bonduelle de Renescure (Nort).[21]

A partir de 1979, una societat de llavors americana, Rogers (filial de Syngenta), va comercialisar, baixe el nom de 'sugar snap pea', un nou cultivar de la varietat tirabeque de baïna carnosa, el mercat de la qual s'estava desenrollant en Estats Units.[22] Este tipo de pésol ya era conegut en el passat; entre els pésols presentats per Vilmorin-Andrieux en Els Plantes potagères (primera edició en 1883) hi havia una varietat nomenada “pésols de manteca” en baïnes carnosas la gruixa de les quals alcançava el mig centímetro.[23]

Els pésols secs varen experimentar un nou desenroll a finals del XX, destinats principalment a l'alimentació animal, primer en Europa, despuix en Canadà i Austràlia en particular.

En Europa, particularment en França, el cultiu de pésols proteics es va desenrollar significativament en els anys 1970 i 1980 com a font de proteïnes per a l'alimentació animal. El detonant va ser l'embargament decretat en 1973 per Estats Units a les seues exportacions de farina de soja, que va posar de relleu la dependència estratègica d'Europa de les importacions de proteïnes d'orige vegetal.

Embena de arvejas en Bolívia

Aixina, en França, les superfícies cultivades varen passar de 500 hectàrees en 1977 a 500.000 hectàrees en 1985. Des de finals dels anys 1990, les superfícies sembrades de pésols han tendit a disminuir per la relativa caiguda de les ajudes comunitàries[24] i a l'estancament dels rendiments, alcançant les 100.000 hectàrees en 2008. Es va establir un “pla proteic” en França en subsidis específics en 2009[25] que va aumentar l'àrea cultivada a 182.000 hectàrees en 2011.

Des de principis dels anys 1990, Canadà, buscant diversificar la seua producció agrícola, ha duplicat la seua producció de pésols secs (cultivats principalment en les províncies de Manitoba, Saskatchewan i Alberta), dels que s'ha convertit en el primer productor mundial i també en el primer país exportador, particularment cap a l'Índia,[26] principalment per a alimentació humana.

En 1998 es va establir un mapa genètic consensuat del pésol i es va validar per mig dels resultats obtinguts en tres laboratoris diferents.[27][28]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Trop
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Éric Birlouez (2020). Petite et grande histoire des légumes, Une fabuleuse diversité, Les légumes à cosse: un eixemple, le petit pois (en francés), Éditions Quæ, pp. 95-97. ISBN 978-2-7592-3196-6..
  5. ↑ Michel Pitrat et Claude Foury, coord., Histoire de légumes des origines à l'orée du Plantilla:S-, INRA éditions, 2003, ISBN 2-7380-1066-0 Plantilla:Abréviation discrète 350-351. (francés)
  6. ↑ Roger Cousin, Le pois : variabilité, objectifs de sélection, Le Courrier de l'environnement de l'INRA, 1996. (francés)
  7. ↑ J. R. Harlan, Les Plantes cultivées et l'homme, AGCT/CILF/PUF, 1987, ISBN 2-85319-188-5, Plantilla:Abréviation discrète 224-225.
  8. ↑ Columela, De re rustica Wikisource.
  9. ↑ Capitulaire De Villis, texte latin, encyclopedie-universelle.com.
  10. ↑ Pelt, Jean-Marie (1993). Des légumes (en francés), Librairie Arthème Fayard, pp. 167. ISBN 2-213-03034-0..
  11. ↑ «Le Viandier du manuscrit de la Bibliothèque nationale d'après l'édition de T. Scully». Diachronie.be (gastronomie historique). Consultat el 5 agosto 2009..
  12. ↑ C.-M. Messiaen, A.A. Seif, M. Jarso et G. Keneni, « Pisum sativum L. Fiche de Protabase
  13. ↑ Désiré Bois, Les Plantes alimentaires chez tous les peuples et à travers les âges, Phanérogames légumières, Paul Lechevallier, Paris, 1927 (réimpression par les éditions Comedit en 1995), Plantilla:Abréviation discrète 110.
  14. ↑ «The Garden Pea» (en en). h2g2 (17 mai 2016). Consultat el 29 mayo 2019.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Maguelonne Toussaint-Samat, Histoire naturelle et morale de la nourriture, Bordas, collection Cultures, 1987 ISBN 2-04-016370-0, Plantilla:Abréviation discrète 43
  16. ↑ referido por Antoine Furetière, Le Roman bourgeois, P. Jannet libraire, Paris, 1854, Plantilla:Abréviation discrète 167.
  17. ↑ «Jefferson: the Scientist and Gardener» (en en). monticello.org. Jefferson's Monticello..
  18. ↑ Daniel Meiller et Paul Vannier, Le Grand Livre des fruits et légumes, histoire, culture et usage, Éditions la Manufacture, 1991, ISBN 2-7377-0291-7, Plantilla:Abréviation discrète 248.
  19. ↑ Galaxy Babe (1 diciembre de 2005). «The Garden Pea» (en en). bbc.co.uk. H2G2 (sitio web)..
  20. ↑ [http://www.geantvert.fr/ Lloc oficial de Gé ant Vert].
  21. ↑ Plantilla:Lien web.
  22. ↑ «A Snappy Development» (en en). rogersadvantage.com. Rogers/Syngenta. Consultat el 5 agosto 2009.
  23. ↑ Les plantes potagères - Description et culture des principaux légumes des climats tempérés, Vilmorin-Andrieux, 2a edición, París, 1891, Plantilla:Abréviation discrète 523. (francés)
  24. ↑ Le pois protéagineux INA P-G – 2003(PDF)
  25. ↑ Rapport UNIP 2011(PDF)
  26. ↑ Mark Goodwin (2003). «Crop Profile for Peas» (en en) (pdf). pulsecanada.com. Archivat des de l'original, el 20 de noviembre de 2008. Consultat el 13 de febrero de 2024.
  27. ↑ Jacques Guéguen (coordonnateur) (1995). «format=pdf La recherche dans la filière Protéagineux». Institut national de la recherche agronomique, INRA pàgs. 54. Consultat el 15 septiembre 2009..
  28. ↑ N.F. Weeden, T.H.N. Ellis, G.M. Timmerman-Vaughan, W.K. Swiecicki, S.M. Rozov et V.A. Berdnikov (1998). «[http://hermes.bionet.nsc.ru/session/highlight?url=/pg/30/map.htm&words=genetic+map+&color=ret A consensus linkage map for Pisum sati vum]» (en en). hermes.bionet.nsc.ru..

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pésol&oldid=1653490»