Geologia de Colòmbia

Colòmbia és un país geològicament actiu, en particular per estar format pels complexos moviments tectónicos de les plaques de Naixca, Carib, Cocos i Suramericana. La part continental de Colòmbia es troba en la placa Suramericana, les illes de Sant Andrés i Providència en la placa del Carib i les illes de Malpelo i Gorgona en la placa de Naixca. La subducción baix la placa d'Amèrica del Sur de la placa de Naixca causa vulcanisme en les cordilleres Occidental i Central, que formen part dels Andes. Els moviments de les plaques i l'activitat volcànica estan associats als terremots. Els volcans de Colòmbia formen part del Cinturó de Fòc del Pacífic.
Situació tectònica

Colòmbia es troba en la placa Suramericana rodejada per la placa de Naixca i Carib. Els registres de moviments tectónicos més antics es daten fins al Jurásico, en l'obertura del oceà Atlàntic com a resultat de la ruptura de Pangea. La placa de Naixca s'està movent cap a l'est des del Paleoceno, un moviment que va formar els Andes i les tres cordilleres de Colòmbia. Els moviments en el llímit de la placa del Carib des de finals del Paleógeno i que va ser responsable de la formació de la Serra Nevada de Santa Marta. Els moviments tectónicos del Cretácico tardà fins a l'actualitat varen conduir a una elevació mija de 2,7-2,8 mm/any, en tres etapes. Una fase tranquila portada a terme des del Cretácico superior al Eoceno primerenc (de 0,5 a 3,1 mm/any), seguit d'un ràpit moviment en el mig-Eoceno tardà (4-18 mm/a) va formar aproximadament el 86% de l'actual Cordillera Oriental. Esta última fase, més llenta (1,2-2,1 mm/a), es va portar a terme des del Oligoceno al Holoceno.[1]
La placa del Carib s'està movent actualment a 20 mm/any cap a l'est i la placa de Naixca es subduce uns 54 mm/any baix de la placa Suramericana. Estos moviments varen donar lloc a la formació de les cadenes montanyoses de Colòmbia; la Cordillera Occidental, Cordillera Central i la Cordillera Oriental, com a resultat dels moviments de la placa de Naixca, i la Serra Nevada de Santa Marta per l'alçament tectónico oblicuo de l'arc sur del Carib, que inclouen les montanyes costeres. A l'oest de la Cordillera Occidental es troba el bloc Panamà-Chocó, un massiç geològica, que pertany a la placa del Carib s'està movent cap al nort i per la subducción de la placa de Cocos baix la placa del Carib.[2]
Va ser l'unificació del bloc Panamà-Chocó en el continent suramericà, fa uns 3 millons d'anys (Ma), lo que va produir el gran intercanvi americà, la migració de les espècies d'Amèrica del Nort cap a Amèrica del Sur i viceversa. Açò va posar fi a gran part de la fauna única del continent.
Les forces tectòniques que actuen en Colòmbia en diferents direccions han format la ruptura del Meta. Esta antiga fractura es va reactivar en la formació d'un clavill oblicua de la Cordillera.
Activitat sísmica

El moviment tectónico de les cordilleres continua hui en dia, com ho demostra la freqüent activitat sísmica.[3] De fet, Colòmbia seguix sent part del Cinturó de Fòc del Pacífic, una zona sísmica activa que rodeja la conca del Pacífic. El país es troba en mig de la convergència de tres plaques litosféricas: Naixca, Carib i Suramericana i el seu moviment produïx diferents tipos de falles geològiques. Casi la totalitat de molts terremots del país en els últims sigles s'han produït en les regions montanyoses i costeres.[3] Els últims terremots importants són els de Popayán el 31 de març de 1983, el del Eix cafetero el 25 de giner de 1999, i el del 6 de març de 1987, en la frontera en Equador de magnitut 7.0 en l'escala de Richter.[3] Els recents terremots que varen afectar a zones de la costa del Pacífic de Colòmbia han inclós un acompanyat per un tsunami en Tumaco, departament de Nariño, el 12 de decembre de 1979, de magnitut 7.9 en l'escala de Richter, el més gran en el noroest d'Amèrica del Sur des de 1942; un atre el 15 de novembre de 2004, en una magnitut de 6.7; i un el 10 de setembre de 2007, de 6.8. A pesar de que les normes de construcció són alts per als nous edificis en les principals ciutats, les ciutats més chicotetes i les zones rurals són particularment vulnerables als terremots.[3]
L'activitat sísmica no és la mateixa a lo llarc de Colòmbia. Tal com es mostra en l'image, l'activitat és més alta en les cordilleres Occidental i Oriental. En els últims 200 anys han ocorregut 20 grans terremots (superiors a 5,5 en l'escala de Richter) en Colòmbia. En total hi havia menys de 8.000 morts, aproximadament 2.000 d'estes víctimes varen morir en el terremot de Cúcuta de 1875.
El més recent terremot va ocórrer el 7 de febrer de 2014, en epicentre en Aratoca (Santander), en la Cordillera Oriental. El terremot, l'epicentre del qual estava a una profunditat de 158,6 quilómetros, tenia una força de 6.6 en l'escala de Richter i es va sentir en la capital, Bogotà.
Referències
- ↑ Parra, M., Mora, A.E., Sobel, R., Strecker, M.R. & González, R. 2009. Episodic orogenic front migration in the northern Andes: Constraints from low-temperature thermochronology in the Eastern Cordillera, Colòmbia, Tectonics, 28.
- ↑ Cortés, M., Colletta, B. & Angelier, J. 2006. Structure and tectonics of the central segment of the Eastern Cordillera of Colòmbia, Journal of South American Earth Sciences.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Bushnell, David and Rex A. Hudson. "Geology". In Colòmbia: A Country Study (Rex A. Hudson, ed.), pp. 70-71. Library of Congress Federal Research Division (2010).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geología de Colombia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.