Anar al contingut

Funció indicatriu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gràfic d'una funció indicatriu que mostra a un subconjunt dels punts d'un quadrat en ℝ2 (en roig), a on els punts x∈A tenen coordenada z=1 (color ocre), mentres que els punts x∉A del quadrat tenen coordenada z=0 (rojos).
Per a atres usos d'este terme vore Funció indicatriu (desambiguació).

En matemàtiques, una funció indicatriu o funció característica, és una funció definida sobre un conjunt  X que indica la pertinença o no en un subconjunt  A de  X.

Definició

La funció indicatriu del subconjunt  A d'un conjunt  X és una funció:

1A:X⟶{0,1}x⟼{1 si x ∈ A0 si x ∉ A

El terme de funció indicatriu és a voltes útil en lloc de funció característica, esta denominació evita la confusió en la funció característica usada en provabilitats, pero pot produir un de nou, en la funció indicatriu en anàlisis convexo.

La funció 𝟏A en ocasions s'expressa χA , 𝐈A o inclús A. (La lletra χ s'usa perque és la lletra inicial de la paraula característica en grec). Una atra forma de notació correspon al corchete de Iverson en a on escrivim

𝟏A(x)=[x∈A].

(Important: La funció 1A pot ser considerada també com la funció identitat en el conjunt A).

Propietats bàsiques

L'interés principal d'estes funcions és de transformar relacions entre conjunts a relacions entre funcions.[1]

La funció indicatriu o característica d'un subconjunt A d'un conjunt X, associa elements de X al conjunt {0,1}.

La correspondència és sobreyectiva solament quan A és un subconjunt propi de X. Si A≡X, llavors 𝟏A=1. Per un argument similar, si A≡∅ llavors 𝟏A=0.

En lo següent, el punt representa multiplicació, 1·1 = 1, 1·0 = 0 etc. "+" i "−" representen suma i resta. "∩" i "∪" són intersecció i unió respectivament.

Si A i B són dos subconjunts de X, llavors

𝟏A∩B=min⁡{𝟏A,𝟏B}=𝟏A⋅𝟏B, (intersecció de conjunts)
𝟏A∪B=max⁡{𝟏A,𝟏B}=𝟏A+𝟏B−𝟏A⋅𝟏B, (unió de conjunts)
𝟏AΔB=𝟏A+𝟏B−2⋅𝟏A⋅𝟏B, (diferència simètrica de conjunts)
𝟏A∁=1−𝟏A (complement d'un conjunt)

Pero si prenem {0,1} com l'anell ℤ2 en les seues operacions de suma i producte habituals, llavors:

𝟏A∩B=𝟏A⋅𝟏B, (intersecció de conjunts)
𝟏AΔB=𝟏A+𝟏B, (diferència simètrica de conjunts)

mostrant que la funció que assigna a cada subconjunt del conjunt potencia de X la seua funció característica és un isomorfisme d'anells entre el conjunt potencia de X (en l'intersecció i la diferència simètrica de conjunts com a producte i suma respectivament) i el conjunt de les funcions de X en ℤ2 en la suma i producte de funcions definides per les operacions dins de l'anell ℤ2 punt a punt sobretot X.

Continuant en el complement de conjunts, i generalisant: supongam que A1,…,An és una colecció de subconjunts de X; si denotem In={1,2,3,...,n} com el conjunt d'índexs, llavors:

∏k∈In(1−𝟏Ak(x)) , per a tot x∈X.

és clarament un producte de 0s i 1s. Este producte val 1 precisament per als x∈X que no pertanyen a cap dels conjunts Ak i 0 en cas contrari. Açò és,

∏k∈In(1−𝟏Ak)=𝟏X−⋃kAk=1−𝟏⋃kAk.

Expandint el producte del costat esquerre,

𝟏⋃kAk=1−∑F⊆{1,2,…,n}(−1)|F|𝟏⋂FAk=∑∅≠F⊆{1,2,…,n}(−1)|F|+1𝟏⋂FAk

a on |F| és la cardinalidad de F. Esta és una forma del principi d'inclusió-exclusió.


Com sugerix l'eixemple anterior, la funció indicatriu és un element útil per a notació en combinatòria. La notació s'usa en atres parts també, per eixemple en teoria de la probabilitat: si X és un espai de probabilitat en mida de probabilitat ℙ i A és un conjunt mesurable, llavors 𝟏A es convertix en una variable aleatòria que el seu valor esperat és igual a la probabilitat de A:

E⁡(𝟏A)=∫X𝟏A(x)dℙ=∫Adℙ=P⁡(A).

Esta identitat s'usa en una prova simple de la desigualtat de Markov.

En molts casos, com en teoria de l'orde, l'inversa de la funció indicatriu pot definir-se.

Vore també

Referències

  1. ↑ Godement, Roger (1998). Analyse mathematique. I : Convergence, fonctions élémentaires, vol. 1 (en francés), Springer, p. 22. ISBN 3-540-63212-3.