Fiscalitat verda

Vista d'una estació de servici

Mànegues de 3 carburants diferents en una estació de servici. La fiscalitat verda busca, entre atres objectius, reduir l'us dels carburants més contaminants aumentant el seu preu.

La fiscalitat verda, fiscalitat ambiental, fiscalitat migambiental, fiscalitat ecològica o ecofiscalidad és un sistema d'imposts que té com a objectiu, per mig d'una senyal de preu (i no directament per mig d'una norma o llei vinculant), protegir el mig ambient i els recursos naturals llimitant la seua degradació i sobreexplotació, i inclús finançar la seua restauració o la seua gestió restaurativa.

Com tota fiscalitat, a través de les opcions de consum que favorix i perjudica, pot tindre efectes directes o indirectes sobre els bens (productes i servicis) que es produïxen.

Cal distinguir entre fiscalitat verda (conjunt d'imposts a activitats nocives per al mig ambient i incentius a activitats beneficioses) de l'ecotaxa, que és un impost individual sobre una activitat determinada. Encara que si es parla sobre "les ecotaxes" (en plural) d'un país, es vol dir lo mateix que "fiscalitat verda". De modo anàlec es pot parlar de la fiscalitat verda d'un país per a referir-se al total recaptat per este concepte, ya siga en sifres absolutes o com a percentage del seu producte interior brut (PIB).

De certa forma la fiscalitat verda se situa a mig camí entre la norma que obliga a tots a protegir el mig ambient i l'enfocament voluntari (que ho protegixca qui vullga). En el marc d'una economia de mercat, la fiscalitat ambiental té vàries palanquesː

• acció incentivadora, dirigida a modificar certs comportaments (imposts reduïts per a comportaments ecològica i energèticament virtuosos) en l'objectiu d'una generalisació del bon eixercite ambiental;
• acció sancionadora de comportaments, inversions, accions o servicis medioambientalment perjudicials, per eixemple segons el principi de qui contamina paga
• acció compensadoraː els estudis sobre els impactes macroeconòmics de les ecotaxes han mostrat l'aparició d'un "doble divident" més marcat (tant per al creiximent com per al mig ambient) quan els ingressos d'estes ecotaxes s'utilisen per a corregir imposts preexistentes més distorsionadores. Per eixemple, hi ha països a on la gasolina està subvencionada i els coches elèctrics duen un IVA normal. Eliminar la subvenció i baixar el IVA als vehículs elèctrics tindria un impacte notable. No obstant, este impacte solament sembla "fort" baix certes condicions relacionades en el mercat de treball, el comportament individual i colectiu (per eixemple consum d'energia), els efectes de substitució en el sistema productiu i els efectes de desplaçament entre les inversions de reducció d'emissions i unes atres. Per eixemple un impost ecològic que promoga l'energia solar pert part del seu interés si el mercat solar no està llest per a satisfer la demanda en un determini curt.

A voltes es distinguixen 3 enfocaments principalsː

1. intenció declarada (mida fiscal presentada pel llegislador encaminada a millorar el mig ambient; propòsit clarament consagrat en la llei);
2. comportament (una mida fiscal que funciona com un incentiu econòmic per al comportament que millora el mig ambient);
3. producte o contaminant objectiu (mida fiscal dirigida contra un ben físic que pot tindre un impacte negatiu en el mig ambient).

Mijos, nivell i llocs de destí

• Les ferramentes fiscals que es poden utilisar són variadesː imposts, taxas, exencions, crèdits fiscals, deduccions, subsidis, etc.
• L'àrea a on s'apliquen pot anar des de l'escala europea fins a la local, passant per la nacional, autonòmica o provincial.
• Els ingressos obtinguts per cada impost vert poden tindre distints destinsː el presupost de l'Estat, contes especials, organismes públics, entitats privades, etc. Dependrà del disseny de l'impost, que normalment es basarà en iniciatives exitoses portades a terme en atres països per a abordar el mateix problema ambiental.

Història

Junt a l'idea d'una bona gobernanza ambiental i els desijos d'un desenroll més sostenible, a finals de el XX va aparéixer l'idea de la fiscalitat ecològica en la perspectiva d'una crisis ecològica mundial causada per la contaminació de la biosfera, la sobreexplotació dels recursos i una chafada ecològica cada volta major. En alguns círculs es forma una voluntat de reparar i protegir el mig ambient. Esta voluntat s'aprecia significativament en la Cim de la Terra de Riu de Janeiro (juny de 1992).

El problema de la contaminació és que fa recaure el seu cost sobre qui no la produïx. Açò es denomina "externalizar". Per a combatre-la es busca "internalizarla", és dir, fer pagar per ella a qui la produïx per a que no li ixca rendable i es moga cap a un comportament menys amolador per al mig ambient. Per a que la fiscalitat verda siga eficaç, es requerix una reforma del sistema tributari, com a mínim eliminant els subsidis a activitats contaminants. Un pas més és gravar estes activitats fins que deixen de ser rendables. Al mateix temps es poden reduir els imposts a activitats beneficioses, o inclús subvencionar-les. El mig ambient deu integrar-se transversalment en els criteris fiscals existents.

Els països nòrdics (en mig ambient, energia i pesticidas, para Finlàndia, Noruega, Suècia i Dinamarca, després Alemània, Gran Bretanya i alguns atres) varen conseguir introduir imposts d'este tipo, en cert èxit, pero a costa d'importants compromisos. Finlàndia va ser el primer país en adoptar un impost sobre el carbono en 1990. Noruega i Suècia la varen seguir en 1991. La tributació d'estes emissions de diòxit de carbono, que provoquen l'efecte hivernàcul i el calfament mundial, va prendre forma en la década de 1990 com un mercat mundial d'emissions basat en un sistema de drets d'emissió, en possibles compres i vendes de quotes i abonaments de carbono. La teoria era que si les emissions de gasos d'efecte hivernàcul tenien un cost, es reduirien. La pràctica és que han aumentat. El sistema no ha funcionat en absolut.

Des de la década de 1990, en el marc de l'unió aduanero, l'Unió Europea ha buscat harmonisar els sistemes fiscals del mercat intern, inclús, en ocasions, en benefici d'una lluita més coherent i concertada contra el canvi climàtic. Existixen directives o propostes sobre fiscalitat en els sectors de l'aforro, IVA sobre les transaccions financeres, energia i transport. La Comissió Europea va propondre una espècie de taxa Tobin que en un tipo entre el 0,1 i el 0,01 % sobre compravenda d'accions bossístiques i derivats generaria aproximadament 57 000 millons EUR/any en ingressos fiscals per a la UE. Alguns països, com Espanya, ho apliquen, pero ni les activitats gravades ni el destí de lo recaptat poden calificar-se d'ecològics.

En 1991, poc abans de Riu, D. Pearce va introduir i va popularisar la noció del doble divident d'una fiscalitat ambiental, perque promouria tant la protecció del mig ambient com l'activitat econòmica, particularment en el camp dels combustibles fòssils i l'efecte hivernàculːel primer divident prové d'una millora i generalisació de les polítiques ambientals a través d'una senyal de preu; el segon divident és un gravamen més baix sobre el treball i el capital, possible gràcies a l'aparició d'una nova base imponible.

En França

En 1964 va nàixer una primera tarifa en fins ambientals en la Llei d'aigües de 1964. Finança les agències d'aigua, que redistribuïxen els diners aixina recaptats per a ajudar a industrials, autoritats locals i agricultors a equipar-se en depuradores i a comprendre millor, calificar i aforrar recursos hídrics, de manera coordinada a escala de conca.

Atres imposts o càrregues en motius ambientals més o menys explícits es varen centrar des de llavors en l'energia, el transport, els residus i la contaminació de l'aire.

Aixina, a principis de la década de 1990, es varen assignar al presupost de la francesa Agència del Mig ambient i l'Energia (ADEME) taxes (ara presentades com ecoimpuestos pel Ministeri de Facenda) per a permetre-li intervindre en els temes de residus, contaminació atmosfèrica, contaminació acústica i hidrocarburs. En 1999 va nàixer l'Impost General sobre Activitats Contaminants (TGAP), també basat en el principi de qui contamina paga. En l'any 2000, l'alcanç de el TGAP es va ampliar a detergents, materials d'extracció, pesticidas per al control de plagues i instalacions classificades que presenten un risc particular per al mig ambient.

El propòsit de l'impost no sempre està clar. Aixina, el producte de el TGAP mai s'ha destinat explícitament al mig ambient, lo que desdibuixa la seua image, frena la internalización dels costs ambientals i pot reduir la disposició a pagar.

En 2002, el ministeri responsable del mig ambient contava al voltant de 40 imposts o taxes en França, i uns atres tants tipos d'exencions fiscals, destinats a promoure el mig ambient. Tota eixa normativa podria denominar-se conjuntament "la fiscalitat ecològica de França".

En 2018, segons Benjamin Griveaux (portaveu del Govern francés), tots els imposts als combustibles s'invertiran en la transició ecològicaː «34.000 millons d'euros és la fiscalitat ecològica, 34.000 millons d'euros és l'import del presupost del Ministeri de Transició Ecològica i Inclusiva».

En 2019, un informe del Ministeri d'Economia, Finances i Indústria de França mostra que les llars d'eixe país paguen una mija de 915 euros a l'any en imposts energètics per la seua vivenda i el seu vehícul. Senyala el caràcter desigual d'estos imposts, que suponen el 4,5 % dels ingressos del 20 % (quintil) dels francesos menys rics, i en canvi solament l'1,3 % de lo que guanya el 20 % més ric.

Eficàcia ambiental discutida

En 2010, l'energia va ser, en molt, la principal font d'ingressos fiscals proporcionada pels imposts migambientals (36 000 millons d'euros en 2010, és dir, 76 % de la recaptació),pero existixen fluctuacions conjunturals, inèrcia i frens inesperats en l'eficàcia ambiental d'estos imposts. Per eixemple, en el sector del petròleu, l'efecte buscat d'encariment dels combustibles s'ha vist frustrat en part per innovacions que els abaratixen (perforació sísmica 3D, direccional i de gran desplaçament, facilitada per modelació i assistida per computadora, en l'apariència de perforació en alta mar i en aigües profundes, HT/CV (alta temperatura/alta pressió), o explotació de gas de esquisto, gas condensado gràcies a les innovacions tècniques en els decorreguts de fracturación hidràulica (fracking) i els fancs de perforació. Tals alvanços tècnics han provocat, en ocasions, la caiguda del preu del petròleu o del gas natural, desincentivando certes alternatives, permetent inclús que continue el malbarat d'hidrocarburs, i sobretot accentuant les emissions de gasos d'efecte hivernàcul i els seus danys ambientals associats. Pero és que atres circumstàncies del mercat han provocat, en atres ocasions, fortes pujades dels preus del petròleu i del gas, molt majors que les propiciades pels imposts sobre l'energia, i això no ha reduït el consum mundial de combustibles fòssils. Solament va baixar significativament en 2020 per la pandèmia de covid-19.

François Hollande, president de la República Francesa, es va comprometre el 14 de setembre de 2012 a «canviar els métodos de recaptació [para] influir en lo que elegix el consumidor, gravar menys el treball, més la contaminació o el dany a la naturalea; dissuadir el mal comportament; fomentar l'innovació; estimular l'investigació; accelerar les transformacions». A mitan de 2012, la fiscalitat ecològica representa només l'1,86 % de el PIB francés (contra el 4 % del danés, per eixemple).

El 18 de decembre de 2012 es va crear un Comité Permanent de Fiscalitat Ecològica, presidit per Christian de Perthuis (prospectivista i expert en economia baixa en carbono i fiscalitat del carbono, autor d'un informe sobre la finançació del factor 4). Emet dictàmens sobre les propostes governamentals, inclús sobre els preus de l'energia, i propon solucions per a la transició energètica i sobre cóm promoure la lluita contra el canvi climàtic, la millora de la calitat de l'aire i l'aigua, la menor producció de residus i la preservació de la biodiversitat. Produirà un informe anual que es presentarà a futures conferències ambientals.

A principis de 2013, una orde provisional del Tribunal de Contes recordava que la llei exigia una evaluació de totes les despeses tributàries abans del 30 de juny de 2010. Açò no s'havia fet. El tribunal va confirmar greus anomalies tributàries i una tributació encaminada a «preservar els interessos sectorials (transport, agricultura, peixca, etc.), que, segons el Tribunal, per tant no estan en consonancia con la transició ecològica». El tribunal cita com a eixemple d'anomalies el carbó, «el recurs menys gravat, a pesar de que és el combustible que més CO₂ emet». D'igual forma, el querosenoː la normativa internacional obliga a no gravar-ho per a vols internacionals. Es podria, per tant, gravar-ho per a vols nacionals, pero no es fa, originant aixina un dèficit de 3 500 millons d'euros en 2009 en favorir de forma desigual el transport aéreu, que és el modo de transport més contaminant per passager o per tonellada transportada.

El gasoil, subtributado (menys de 0,18 euro /litro) supon una pèrdua fiscal de 6 900 millons d'euros en 2011 front a la gasolina. El tipo reduït de el IVA dels equips d'aire acondicionat (5,5 %) no es va tindre en conte en el balanç, a pesar de que va provocar que l'Estat perguera prop de 100 millons d'euros en ingressos fiscals. Tampoc s'analisen els efectes del diferencial en l'impost intern al consum (TIC), que favorix al gas natural (menys contaminant que el fuel oil) i al carbó (més contaminant). El Tribunal recomana l'implementació dels compromisos de la llei Grenelle 1 sobre despeses fiscals nocives per al mig ambient i una revisió dels imposts relacionats en l'energia. També recomana alinear gradualment la tarifa de l'Impost al Consum Intern de Productes Energètics (TICPE) per a vehículs diésel llaugers en la de gasolina, en llínea en els estàndarts de calitat de l'aire i el principi "qui contamina, paga". Els vehículs pesats que utilisen gasoil (principalment camions) gogen d'una fiscalitat reduïda, perque els seus usuaris posseïxen gran capacitat de pressió, en poder fàcilment bloquejar carreteres en els seus vehículs.