Gestió restaurativa
La gestió restaurativa és un modo de gestió proactivo d'entorns degradats (naturals, seminaturales, industrials o urbans) en l'objectiu de restaurar la biodiversitat, el bon estat ecològic, un paisage de calitat o un estat desaparegut (per eixemple que lo que va anar un bosc i ara és una praderia torne a tindre arbres frondosos).
També pot ser una qüestió de restaurar, no un entorn, sino un destorbament (imitació d'un arbre caigut per causes naturals o un menut incendi per a crear un clar),[1] o be de restaurar un recurs (hídric, peixquer, paisagístic...).
.jpg){kind=link}
En l'àmbit migambiental, l'objectiu principal, que es busca facilitar i accelerar per mig de l'us de tècniques d'ingenieria ecològica, és la cridada resilvestración (paraula no admesa per la RAE; a voltes els térmens francés renaturation i anglés naturalisation —en sentit migambiental— es traduïxen incorrectament per renaturalización, un terme bioquímic, tampoc admés per la RAE, que significa invertir el procés de desnaturalización d'una proteïna). És per tant un modo de gestió intencional (“gestió proactiva") que deu ser constantment revaluado a la llum dels resultats, medits a través d'indicadors ambientals. En França, la Llei del 10 de juliol de 1976 fa responsable al cap d'obres, ans que es produïxca el impacte ambiental, de posar en pràctica mides per a «evitar-ho, reduir-ho o compensar-ho» (seqüència ERC).[2]
La gestió intencional es definix com «el conjunt d'iniciatives que mamprén un actor especialisat, en el context d'una situació de gestió eficaç, per a fer evolucionar l'estat del mig ambient en una determinada direcció».[3]
Si, despuix de la fase de restauració, la zona no pot mantindre per sí sola les característiques desijades, la gestió restaurativa sol anar seguida d'una gestió conservadora, basada en un pla de gestió i en un sistema de seguiment i evaluació i, en ocasions, de protecció (protecció de la terra, reserva natural, etc.).
Quan es tracta de salvar una espècie (animal o vegetal) que deu evolucionar ràpidament per a fer front als grans i ràpits canvis ambientals, com el canvi climàtic, la disminució dels polinisadors o la fragmentació d'hàbitat, es parla de "rescat evolutiu" (en anglés, evolutionary rescue).[4][4][5]
Llocs i eixemples d'aplicació
[editar | editar còdic]La gestió restaurativa pot comprendre:
- l'àmbit de la protecció de la naturalea, que és el que més utilisa i desenrolla estes tècniques, moltes voltes recomanades o impostes en els plans de gestió dels entorns “naturals”, com els boscs subjectes a gestió forestal sostenible.
- mides reparadoras o compensatòries impostes en el marc d'una investigació pública despuix de les conclusions d'una evaluació d'impacte ambiental, a sovint en el marc d'obres públiques o concentracions parcelarias).
- determinades àrees forestals (per a obtindre una ecoetiqueta tipo FSC).
- certes àrees agrícoles (per eixemple, com a part de la conversió d'una granja a agricultura ecològica o per a la restauració de prats, bocages o zones tampó —com a franges de pastura—,[6] més riques en biodiversitat o funcionalmente més eficients per a la protecció contra inundacions o per a la restauració d'un sol en més humus i de major estabilitat front a la erosió, la salinisació, la eutrofización o la degradació del sol).
- el camp haliéutico (peixquer), a on es tractarà de restaurar les poblacions viables de peixos o atres organismes (crustacis, moluscs, algues) explotats en la mar o en aigua dolça, per a permetre una peixca més sostenible. Els gestors poden utilisar les reintroducción d'espècies (salmón, esturión, etc.) o reforçar les poblacions naturals (en eixemplars criats o presos d'atres entorns a on abunden). Un atre método possible és restaurar les condicions físiques de l'entorn natural, com el cabal d'un riu.[7]
- el camp de la prevenció de riscs, a on es tractarà de restaurar un mig ambient que, a través de les seues funcions naturals, protegixca a les poblacions.[8]
En tots els casos, la gestió restaurativa busca accelerar el procés de sanación del paisage o de l'entorn.
Contingut i métodos
[editar | editar còdic]La gestió restaurativa pretén imitar els processos naturals de resiliencia ecològica, per eixemple, introduint primer espècies pioneres (per mig de sembra, expressió del banc de llavors del sol, construcció d'obres d'ingenieria ecològica, inclús a voltes en la reintroducción d'espècies localment extintes) per a moure el mig ambient cap a una etapa de "autocuidado" més natural. Per a adaptar-se als entorns i la seua evolució, és necessària una gestió diferenciadaː no es porta a terme de la mateixa manera la gestió restaurativa d'un bosc que la d'una marisma.
Paradòxicament, el gestor també pot utilisar puntualment en l'espai i en el temps, processos que per a la gent suponen una degradació del mig ambient: erosió que produïxca grava, la tala o el fòc controlat per a restaurar localment els clars, el desbroce para deseutrofizar el mig ambient o traure a la llum llavors enterrades durant vàries décades, tallar alguns arbres i deixar-los sobre el terreny per a restaurar el recurs de fustes mortes necessari per a les comunitats saproxilófagas (vore Saprofagia i Xilofagia), etc.
Quan els grans herbívors han desaparegut de la zona, el gestor pot utilisar mijos mecànics (sega mecànica i retirada de les herbáceas tallades), aixina com auxiliars vius com ovelles, vaques, cabres, cavalls, rucs, etc. que mantenen el mig ambient en dispersar llavors i propágulos de molts organismes d'una manera similar a la dels animals salvages. Les llebres i els conills poden ajudar a mantindre àrees d'páramo o herbes curtes, etc.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Askins, R. A. 1998. Restoring forest disturbances to sustain populations of shrubland birds. Restoration and Management Notes 16:166–173. CSA.
- ↑ Pierre Jacquemot (2017). Li dictionnaire encyclopédique du développement durable, Sciences Humaines, p. 87..
- ↑ Définitions proposée parell Mermet, en 1992 et reprise parell li COMOP-Trame vore't et bleue française els meus en plau à la suite du Grenelle de l'environnement de 2007 ; Voir li Guide n°2 intitulé Appui méthodologique à l’élaboration régional de la TVB– Enjeux et principes de la TVB
- Archivat el 21 de juny de 2009 archivat en Wayback Machine.).
- ↑ 4,0 4,1 Bell, G., & Gonzalez, A. (2009). Evolutionary rescue ca prevent extinction following environmental change. Ecology Letters, 12(9), 942-948.
- ↑ Gonzalez, A., Ronce, O., Ferriere, R., & Hochberg, M. E. (2013). Evolutionary rescue: an emerging focus at the intersection between ecology and evolution. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 368(1610), 20120404.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2014. Consultat el 10 d'agost de 2023.
- ↑ http://www.irstea.fr/nos-editions/dossiers/ingenierie-ecologique/biodiversite.
- ↑ http://www.irstea.fr/nos-editions/dossiers/ingenierie-ecologique/risques-naturels [1] archivat en Wayback Machine..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gestión restaurativa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.