Anar al contingut

Feudalisme en Espanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Entorn del Monasteri de Santes Creus. El monasteri en Espanya va ser un element essencial en la conformació de les estructures feudals
Entorn del castell de Molina d'Aragó. El señorío de Molina, incorporat a la Corona de Castella, va ser un dels títuls de sobirania de la Monarquia Hispànica
Entorn d'Àvila, un dels concejos que estenien la seua "señorío colectiu" sobre un extens alfoz rural. La condició de la seua classe dirigent s'evidenciava en un dels seus títuls honorífics: "Àvila dels cavallers"
Ilustració del Privilegium Imperatoris, carta de donació de terres a l'abad Willelmus (representat en el centre, en bàcul, beneint en la mà dreta i el cap inclinat). A la dreta, el rei Alfonso VII de León (en una branca en la mà, símbol de la donació) i el comte Ponce (en espasa i escut, que actua com a testic de la donació). A l'esquerra, els fills del rei (un d'ells, en una branca en la mà).[1]
Alfonso VIII de Castella i la reina Leonor entreguen el castell i vila d'Uclés al maestre de l'Orde de Santiago, en una ilustració del Tombe Menor

El feudalisme en Espanya,[2] feudalisme espanyol,[3] feudalisme en la península ibèrica[4] o feudalisme ibèric,[5] són expressions historiográficas de problemàtica definició. L'us del terme "feudalisme" per a descriure les estructures socioeconòmiques i les institucions espanyoles de l'Edat Mija i l'Antic Règim és objecte de debat historiográfico.

Context històric

Vore també: Tinença feudal

Orígens

Des de la [[crisis del sigle III|crisis del III]], el Baix Imperi romà, especialment en Occident, va ser alvançant en la transició de l'esclavisme al feudalisme (en terminologia del materialisme històric). Les estructures pre-feudals es trobaven establides en claritat en l'Antiguetat Tardana i l'Alta Edat Mija, periodo que en l'història d'Espanya està cobert per les invasions germàniques, el regne visigodo i els primers sigles de la presència musulmana i els regnes hispanocristianos. La feudalizaació dels regnes cristians occidentals va tindre una doble causa: la continuïtat en l'estatus visigodo, sobretot en la conca del Duero, i la transformació de l'organisació indígena en les zones de montanya, mai dominades pels visigodos. Es va tractar del pas de clan propietari de les seues terres en un cap elegit a terres de propietat personal d'eixe cap, convertit en "senyor" hereditari. En els regnes cristians orientals, especialment en els comtats catalans, l'organisació territorial d'orige carolingi era més immediata i evident.

Auge

La Plena Edat Mija va presenciar la conformació de monarquies feudals, que des de la crisis baixmigeval varen evolucionar a monarquies autoritàries, mentres les estructures es transformaven en la transició del feudalisme al capitalisme (novament en terminologia materialista) i s'establia el predomini social d'un clero omnipresent i una poderosa aristocràcia o alta noblea de nou cunye (els "grans"). Alvançada l'Edat Moderna, Espanya va protagonisar una peculiar evolució que, en la conjuntura denominada [[crisis del sigle XVII|crisis del XVII]], pot entendre's com un procés de refeudalizaació, i que va determinar el seu retart secular respecte a l'Europa nort-occidental. Fins a ben entrada l'Edat Contemporànea la revolució lliberal no va suprimir les institucions "feudals" contra les que es definia a sí mateixa. A pesar d'això, no va conseguir suprimir la seua impronta en les estructures econòmiques i socials, que no varen terminar de "modernisar-se" fins a la segona mitat del XX.[6]

Sobre el concepte

Més que el terme "feu" s'utilisa en Espanya el de "señorío", conjunt de territoris vinculats a un senyor, que eixercia el seu jurisdicció sobre els seus habitants i extrea els seus rendes sobre la seua activitat econòmica (especialment sobre la producció agropecuaria, donat l'escàs nivell de desenroll d'atres activitats en este estadi preindustrial -a excepció d'alguns núcleus comercials i financers-). La preferència pel terme "señorío" fa que bona part de la bibliografia utilise les expressions sistema o règim senyorial en lloc de règim o sistema feudal espanyol.cita requerida

Inherent al feudalisme és la descentralisació del poder cap a la base de la piràmide feudal, i tal procés s'evidencia en la necessitat que varen tindre els reis de la reconquista de delegar les seues competències teòriques (junt en la seua capacitat fiscal) en membres de la noblea i el clero (els estaments privilegiats), per mig de tot tipo de figures jurídiques, que varen ser variant en els sigles en les successives zones someses al procés de repoblament. La situació del comú (tercer estat, estat pla o poble pla -els no privilegiats-) va adquirir molt diferents característiques en distintes zones i époques; entre la mitificada "llibertat" de les presures i concejos oberts inicials i la sumissió a dures condicions serviles, i tot tipo de situacions intermiges per als llauradors, mentres que les ciutats (de creixent importància), regides per un patriciado urbà, es convertien en "señoríos colectius" sobre el camp circumdant.cita requerida

Referències

  1. ↑ Pen and Parchment: Drawing in the Middle Ages, ficha del Metropolitan Museum of Art.
  2. ↑ José Antonio Maravall, "El problema del feudalisme i el feudalisme en Espanya", en Estudis de Història del Pensament Espanyol, Índex Històric Espanyol, n.° 78-477, 453-466
  3. ↑ Claudio Sánchez Albornoz, Entorn als orígens del feudalisme espanyol, Buenos Aires, 1972.
  4. ↑ Abílio Barber i Marcelo Vigil, La formació del feudalisme en la península ibèrica, Barcelona, Crítica, 1978. Esteban Sarasa Sánchez, Eliseo Serrano Martín, Señorío i feudalisme en la península ibèrica (SS. XII-XIX), Saragossa, Institució "Fernando el Catòlic", 1993.
  5. ↑ Juliol Valdeón, «El feudalisme ibèric. Interpretacions i métodos», en Estudis de Història d'Espanya - Homenage a Tuñón de Lara, Guadalajara, 1981, 1, págs. 79-96.
  6. ↑ Eixemples evidents d'eixes pervivencias feudals són les ambientació d'alguna de les noveles de Miguel Delibes, com Els sants inocents.

Bibliografia


Referències