Fata Morgana
L'efecte Fata Morgana és un espillisme o ilusió òptica que es deu a una inversió de temperatura.[1] Objectes que es troben en l'horisó ―com per eixemple illes, tallats, barcos o témpanos de gèl― adquirixen una apariència allargada i elevada, similar a «castells de contes de fades».
Este efecte rep el seu nom del italià «fata Morgana» (és dir: ‘fada Morgana’), en referència a Morgan li Fay (‘el fada Morgan’), la germanastra del rei Arturo, qui, segons les llegendes artúriques, era un fada canviant.
La fata morgana més célebre és la que es produïx en la costa meridional de Sicília, en l'estret de Mesina, entre Calàbria i Sicília.
Hi ha un lloc en el món a on s'està captant en moltíssima freqüència este fenomen òptic i és en el Riu de l'Argent, República Argentina. Es pot observar des de la costa de Punta Lara, partit d'Ensenar, a on hi ha barcos permanentment esperant entrar al port de Buenos Aires i L'Argent, estos navío estan a una distància ideal per a observar este espillisme.
En este efecte els objectes estan a una distància considerable més de 10 km i fins a 30 km aproximadament per lo tant donada la distància i la distorsió que produïxen les condicions atmosfèriques els objectes, (barcos, edificis i vegetació en la costa, etc) fa que no es vegen be simple vista, per lo que és important observar en binoculares i per a traure fotografies cal fer-ho en una cambra en teleobjetiu major a 300mm.[2]
En l'efecte Fata Morgana els objectes es veuen duplicats com si tingueren un espill davall, per lo tant quan les fotos mostren un barco sol surant en l'aire són falses, el barco deu vore's duplicat cap a avall i per davall es veu el cel que també es reflectix en eixe espill virtual format per la refracció de la llum.[3]
Descripció
[editar | editar còdic]
En el temps en calma, la separació regular entre l'aire calent i l'aire fret (més dens) prop de la superfície terrestre pot actuar com una lent refractante, produint una image invertida, sobre la que l'image distant sembla surar. Els efectes Fata Morgana solen ser visibles de matí, despuix d'una nit freda. És un efecte habitual en valls d'alta montanya, a on l'efecte es veu accentuat per la curvatura del sol de la vall, que cancela la curvatura de la Terra. També sol vore's de matí en mars àrtiques, en la mar molt en calma, i és habitual en superfícies gelades de l'Antàrtida.
Els efectes Fata Morgana són espillisme superiors, diferents dels espillisme inferiors, que són més habituals i creen l'ilusió de llac d'aigua distants en el desert o en carreteres en l'asfalt molt calent.
Llegendes i observacions famoses
[editar | editar còdic]L'holandés errante
[editar | editar còdic]Artícul principal: L'holandés errante
L'holandés errante, segons el folclore, és un barco fantasma que jamai podrà retornar a casa i està condenat a navegar pels sèt mars per a sempre. Sol avistar des de llunt, a voltes lluint en una llum fantasmal. Una de les possibles explicacions de l'orige de la llegenda de l'holandés errante és un espillisme de Fata Morgana vist en el mar.[4]
Un espillisme superior d'un barco, com el Fata Morgana, pot adoptar diverses formes. Inclús quan el barco en l'espillisme no sembla suspés en l'aire, seguix tenint un aspecte fantasmal i inusual, i lo que és encara més important, la seua apariència canvia constantment.
De fet, en una Fata Morgana pot resultar difícil distinguir qué segment de l'espillisme és real i quin no: quan un barco real es pert de vista per estar per baix de la llínea de l'horisó, una Fata Morgana pot elevar la seua image, i llavors tot lo que veu l'observador és un espillisme. Per un atre costat, si el barco real encara es troba per damunt de l'horisó, la seua image pot ser duplicada moltes voltes i distorsionada per una Fata Morgana.
Illes fantasmes
[editar | editar còdic]
En els sigles XIX i principis del XX, els espillisme de Fata Morgana podrien haver contribuït a varis "descobriments" no relacionats de masses terrestres àrtiques i antàrtiques l'existència de les quals es va demostrar posteriorment. Els icebergs congelats en el gèl marí, o la pròpia superfície irregular del gèl, podrien haver contribuït a l'ilusió d'accidents geogràfics distants.
Terra de Sannikov
[editar | editar còdic]Yákov Sánnikov i Matvei Gedenschtrom varen afirmar haver vist una massa de terra al nort de l'illa Kotelny durant la seua expedició cartogràfica de 1809-1810 a les illes de Nova Siberia. Sánnikov va reportar este albirament d'una "nova terra" en 1811, i la suposta illa va rebre el seu nom.[5] Tres quartos de sigle despuix, en 1886, el baró Eduard Toll, explorador alemà del Bàltic al servici de Rússia, va reportar haver observat la Terra de Sannikov durant una atra expedició a les illes de Nova Siberia. En 1900, lideraria una atra expedició a la regió, que tenia entre els seus objectius la localisació i exploració de la Terra de Sannikov.[6] L'expedició no va tindre èxit en este aspecte.[6] Toll i atres tres es varen perdre despuix d'abandonar el seu barco, que va quedar atrapat en el gèl durant l'hivern, i embarcar-se en una arriscada expedició en trineu tirat per gossos.[6] En 1937, el rompehielos soviètic Sadko també va intentar, sense èxit, trobar la Terra de Sannikov.[7] Alguns historiadors i geógrafos han teorizado que la massa de terra que varen vore Sannikov i Toll era en realitat Fata Morgana de l'illa de Bennett.[5]
Montanyes Croker
[editar | editar còdic]En 1818, Sir John Ross va liderar una expedició per a descobrir el tan ansiat Pas del Noroest. En aplegar al estret de Lancaster, en Canadà, va avistar a lo llunt una massa de terra montanyosa, just davant de la ruta del barco. Va batejar la cordillera com a Montanyes Croker,[8] en honor al Primer Secretari del Almirantazgo, John Wilson Croker, i va ordenar al barco donar el regrés i retornar a Anglaterra. Varis dels seus oficials varen protestar, incloent al Primer Oficial William Edward Parry i a Edward Sabine, pero no varen poder dissuadir-ho.[9] El relat del viage de Ross, publicat un any despuix, va traure a la llum este desacort, i la consegüent controvèrsia sobre l'existència de les Montanyes Croker va arruïnar la reputació de Ross. A l'any següent de l'expedició de Ross, en 1819, Parry va rebre el mando de la seua pròpia expedició a l'Àrtic i va demostrar que Ross s'equivocava en continuar cap a l'oest, més allà d'a on Ross havia retornat, i navegar per la suposta ubicació de les Montanyes Croker. La cadena montanyosa que va fer que Ross abandonara la seua missió havia segut un espillisme. Ross no va poder obtindre barcos ni fondos del govern per a les seues expedicions posteriors, i es va vore obligat a recórrer patrocinadors privats.[10]
Nova Groenlàndia del Sur
[editar | editar còdic]Artícul principal: Nova Groenlàndia del Sur
Benjamin Morrell va informar que, en març de 1823, durant un viage a l'Antàrtida i al sur de l'oceà Pacífic, havia explorat lo que creïa que era la costa este de Nova Groenlàndia del Sur.[11]La costa oest de Nova Groenlàndia del Sur havia segut explorada dos anys abans per Robert Johnson, qui li havia donat el seu nom.[12]No obstant, este nom no es va adoptar, i la zona, que correspon a la partix nort de la península Antàrtica, es coneix actualment com Terra de Graham.[13]La posició reportada per Morrell estava, en realitat, molt a l'est de Terra de Graham.[14]Les busques de la terra que Morrell afirmava haver explorat continuarien fins a principis del XX, ans que es refutara definitivament l'existència de Nova Groenlàndia del Sur. No està clar per qué Morrell va informar haver explorat una terra inexistent, pero una possibilitat és que confonguera una Fata Morgana en terra real.[15]
Terra de Crocker
[editar | editar còdic]Robert Peary va afirmar haver vist, durant una expedició a l'Àrtic en 1906, una massa de terra a lo llunt. Va dir que es trobava al noroest del punt més alt del cap Thomas Hubbard, situat en lo que hui és el territori canadenc de Nunavut, i va estimar que es trobava a 210 km (130 milles) de distància, aproximadament a 83 graus N i 100 graus O. La va batejar com a Terra de Crocker, en honor a George Crocker, del Club Àrtic de Peary.[16]Ya que el diari de Peary contradiu la seua afirmació pública d'haver avistar terra,[17]ara es creu que la Terra de Crocker va ser una invenció fraudulenta de Peary,[18]creada en un intent fallanc d'obtindre més finançació de Crocker.
En 1913, sense saber que Terra de Crocker era solament una invenció, Donald Baxter MacMillan va organisar l'Expedició a Terra Crocker, que es va propondre alcançar i explorar la suposta massa continental. El 21 d'abril, els membres de l'expedició varen avistar lo que semblava ser una enorme illa en l'horisó nort-occidental. Com MacMillan descriuria més vesprada: «Tossals, valls, picos nevats que s'estenien a lo manco cent vint graus en l'horisó». Piugaattoq, membre de l'expedició i caçador inuit en vint anys d'experiència en la zona, va explicar que era solament una ilusió. La va cridar poo-jok, que significa «boira». No obstant, MacMillan va insistir que seguiren alvance, a pesar de que la temporada era tardana i el gèl marí s'estava desintegrant. Durant cinc dies varen continuar seguint l'espillisme. Finalment, el 27 d'abril, despuix d'haver recorregut uns 200 km (125 milles) de perillós gèl marí, MacMillan es va vore obligat a admetre que Piugaattoq tenia raó: la terra que havien avistar era, de fet, un espillisme (provablement una Fata Morgana). Posteriorment, MacMillan va escriure:
El dia era excepcionalment rebujat, sense un sol núvol ni rastre de boira; si es vea terra, era el nostre moment. ¡Sí, allí estava! Inclús es podia vore sense catalejo, estenent-se de suroest a nornoreste. No obstant, els nostres potents catalejos resaltaven en major claritat el fondo obscur en contrast en el blanc, i el conjunt semblava tossals, valls i picos nevats a tal grau que, de no haver estat 240 km [150 milles] en la mar gelada, hauríem apostat la nostra vida a que era real. El nostre juí, llavors com ara, és que es tractava d'un espillisme o una image del gèl marí.[19]
L'expedició va recolectar mostres interessants, pero encara es considera un fracàs i un error molt costós. El cost final va ser de 100.000 dólars (equivalent a 2,3 millons de dólars en 2023).[20]
Hy Brasil
[editar | editar còdic]Hy Brasil és una illa que, segons es dia, apareixia cada pocs anys front a la costa del comtat de Kerry, Irlanda. Hy Brasil es dibuixava en mapes antics com una illa perfectament circular en un riu que la travessa.
Llac Ontario
[editar | editar còdic]
Es diu que el llac Ontario és famós pels seus espillisme, en els que les costes opostes es fan clarament visibles durant els acontenyiments.[21]
En juliol de 1866, es varen vore espillisme de barcos i illes des de Kingston, Ontario.[22]
Un espillisme: El fenomen atmosfèric conegut com "espillisme" va poder haver-se observat el dumenge per la vesprada, entre les 6 i les 7 de la vesprada, mirant cap al llac. La llínea més allà de la qual s'observava este fenomen semblava provindre aproximadament de la part mija de l'illa Amherst, cap al surest. Mentres que la mitat inferior de l'illa presentava el seu aspecte habitual, la mitat superior es distorsionava de forma antinatural i es proyectava cap a dalt en forma de columna, en una altura aparent de xixanta a noranta metros. La llínea superior, o núvol, des d'esta elevació s'estenia cap al sur, sobre la qual es proyectava l'image d'objectes. Un barco que navegava front a este núvol presentava una doble apariència. Si be apareixia llaugerament distorsionat en la superfície de l'aigua, la seua image s'invertia sobre el fondo del núvol en qüestió, i abdós, en fondre's, produïen una curiosa visió. Al mateix temps, el barco i la seua ombra es repetien de forma més ombrosa, pero nítida, en primer pla, en la base formada per una llínea d'aigua tranquila. Una atra embarcació, el caixco de la qual es trobava completament baix l'horisó, sent sol visibles les gavias, tenia el caixco sombreado en este primer pla, pero en este cas no es va observar inversió. cal afegir que estos fenomens òptics en els barcos sol podien vore's en l'ajuda d'un telescopi, ya que el barco més propenc es trobava en eixe moment a 26 km de distància. El fenomen va durar més d'una hora, i l'ilusió òptica canviava a cada instant.
Ací, els espillisme de barcos descrits «solament podien vore's en l'ajuda d'un telescopi». En observar una Fata Morgana, a sovint és necessari usar un telescopi o binoculares per a distinguir-els en precisió. El «núvol» que l'artícul menciona vàries voltes provablement es referix a un conducte. El 25 d'agost de 1894, Scientific American va descriure un "espillisme notable" vist pels ciutadans de Búfalo, Nova York.[23][24]
Els habitants de Búfalo, Nova York, varen presenciar un extraordinari espillisme entre les dèu i les onze del matí del 16 d'agost de 1894. Era la ciutat de Toronto, en el seu port i la seua chicoteta illa al sur. Toronto es troba a 90 km de Búfalo, pero les torres de les iglésies es contaven en gran facilitat. L'espillisme comprenia tota l'extensió del llac Ontario, reconeixent-se Charlotte i els suburbis de Rochester com una proyecció a l'est de Toronto. Es va poder vore un vapor de rodes laterals navegant en llínea recta des de Charlotte fins a la baïa de Toronto. Finalment, es va descobrir que dos objectes obscurs eren els vapors del New York Central que navegaven entre Lewiston i Toronto. També es va entrevore un veler que va desaparéixer sobtadament. Poc a poc, l'espillisme va començar a desvanir-se, per a decepció de mils de persones que s'amontonaven en les teulades de cases i edificis d'oficines. Un banc de núvols va ser la causa de la desaparició de l'espillisme. Un examen minuciós del mapa va revelar que l'espillisme no va causar la més mínima distorsió, puix l'ascens gradual de la ciutat des de l'aigua es va representar en precisió. S'estima que a lo manco 20.000 espectadors varen presenciar el nou espectàcul.
Esta descripció podria referir-se a un fenomen que es produïx per inversió més que a un espillisme pròpiament dit.
Estret de McMurdo i l'Antàrtida
[editar | editar còdic]Des de l'estació McMurdo en l'Antàrtida, les Fata Morganas es veuen a sovint durant la primavera i l'estiu antàrtics, a través del estret de McMurdo.[25] Octubre és també el més en el que l'equivalent antàrtic de l'espillisme del desert es produïx en major freqüència.
En quatre dels cinc dies en que la ventisca va bufar contínuament, va aparéixer la Fata Morgana i va durar entre quatre i dotze hores.
És llavors quan els tallats fantasmals i les llínees costeres es fan clarament visibles.
Les montanyes adquirixen formes estranyes, a voltes com si creixqueren unes sobre unes atres al revés. Atres montanyes semblen desplaçades, ya que picos a 190 km o més de distància poden vore's com si estigueren l'atre costat de l'estret de McMurdo, cobert de gèl.
La Fata Morgana, va explicar el cap Horner, és una ilusió òptica que es produïx quan l'aire està rebujat, degut a que l'aire en altura és més càlit que l'aire en la superfície antàrtica.[26] Tots els meteoròlecs de l'Armada del Destacament 'C' coincidixen que el fenomen meteorològic més sorprenent que han trobat en l'Antàrtida és 'Fata Morgana', una ilusió òptica que es produïx per una inversió de temperatura sobre el gèl i que fa que tot semble un espillisme i semble distorsionat o estirat.
"És sorprenent mirar cap a la plataforma de gèl de Ross i vore el Mont Discovery o la Cordillera de la Royal Society casi invertits o estesos per quilómetros", va dir Miller.[27] Una Fata Morgana antàrtica, vista des d'un vol de transporte C-47, va ser relatada:
Anàvem en fluïdea i, de sobte, un pic de montanya va semblar sorgir del no res més alvance. Vàrem tornar a mirar i havia desaparegut. Un parell de minuts despuix, va reaparéixer, elevant-se uns 90 metros per damunt de la nostra altitut. Mai nos acostem. El pic seguia pujant i baixant, cada volta més alt. — Contralmirante Fred I. Bakutis, comandant de les Activitats de Respal de l'Armada Antàrtica.
Ovnis
[editar | editar còdic]
Artícul principal: Objecte volador no identificat
Els espillisme de Fata Morgana poden seguir enganyant a alguns observadors i, a voltes, encara es confonen en objectes d'un atre món, com ovnis.[28]Una Fata Morgana pot mostrar un objecte situat per baix del horisó astronòmic com si surara en el cel. Una Fata Morgana també pot magnificar dit objecte verticalment, fent-ho completament irreconeixible.
Alguns ovnis detectats per radar també podrien deure's a espillisme de Fata Morgana. Les investigacions oficials sobre ovnis en França indiquen:
Com és ben sabut, la conducció atmosfèrica és l'explicació de certs espillisme òptics, i en particular de l'ilusió àrtica cridada "fata morgana", en la que l'oceà distant o el gèl superficial, que és essencialment pla, apareix a l'espectador en forma de columnes i agulles verticals, o "castells en l'aire". Se sol assumir que els espillisme ocorren solament en rares ocasions. Açò pot ser cert en el cas dels espillisme òptics, pero les condicions per als espillisme de radar són més comuns pel paper que eixercita el vapor d'aigua, que afecta considerablement la refractividad atmosfèrica en relació en les ones de ràdio. Ya que els núvols estan estretament associades en alts nivells de vapor d'aigua, els espillisme òptics causats per est solen ser indetectables pel núvol opac que les acompanya. Per un atre costat, la propagació del radar pràcticament no es veu afectada per les gotes d'aigua del núvol, per lo que els canvis en el contingut de vapor d'aigua en l'altitut són molt eficaces per a produir conductes atmosfèrics i espillisme de radar.[29]
Austràlia
[editar | editar còdic]Els espillisme de Fata Morgana podrien explicar el misteriós fenomen australià de la llum Min Min.[30]Açò també explicaria l'evolució de la llegenda en el temps: els primers informes parlaven d'una llum fixa, que en un efecte Fata Morgana seria l'image d'una fogata. En informes més recents, açò ha canviat a llums mòvils, que en una reflexió d'inversió com Fata Morgana serien fars sobre l'horisó reflectits per l'inversió.
Groenlàndia
[editar | editar còdic]La Terra de Fata Morgana és una illa fantasma en l'Àrtic, descrita per primera volta en 1907. Despuix d'una busca infructuosa, es va considerar que era l'Illa Tobias.[31]
Argentina
[editar | editar còdic]
En la República Argentina este fenomen es pot observar periòdicament en el Riu de l'Argent, sobre la costa del Port de l'Argent, Ensenar i Berisso, província de Buenos Aires, àrea situada a 60 km de la ciutat de Buenos Aires. La particularitat que té és que sempre hi ha barcos de gran porte a uns 10 a 15 km de la costa, esperant entrar al port de Buenos Aires. Eixa distància que és l'ideal per a vore l'efecte Fata Morgana fa que es pot vore regularment quan es donen les condicions atmosfèriques a on les capes d'aire es calfen de tal manera que formen un espill a on es reflectix el barco i el cel per baix d'este reflex, creant l'ilusió òptica de que el barco esta surant en l'aire.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Lamy-Au-Rousseau, Sébastien (2001): «Li mirage — source d'illusions et révélateur de terres inconnues» (‘l'espillisme: font d'ilusions i revelació de terres incògnites’), artícul en francés publicat en la revista Découverte, núm. 291, octubre de 2001.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Mirages and green flashes» (‘espillisme i rajos verts’), artícul en anglés publicat en el lloc web Andrew T. Young, de l'Universitat Estatal de Sant Diego (Califòrnia). Consultat en maig de 2021.
- ↑ «Efecte Fata Morgana».
- ↑ «Efecte fata morgana».Efecte Fata Morgana.
- ↑ Eyers, Jonathan (2011). Don't Shoot the Albatross!: Nautical Myths and Superstitions. A&C Black, London, UK. ISBN 978-1-4081-3131-2.
- ↑ 5,0 5,1 Mills, W. J., 2003, Exploring polar frontiers: a historical encyclopedia. ABC CLIO Publishers, Oxford, Regne Unit.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Zyryanov, P. N. (2012). Адмирал Колчак, верховный правитель России [Admiral Kolchak, the supreme ruler of Russia]. Vol. 1356 (4ta ed.). Moscow: Molodaya Guàrdia. págs. 41–42. ISBN 978-5-235-03375-7.
- ↑ «"O. S. S. R. Opens Far North"».
- ↑ «"Croker Mountains"».
- ↑ «"John Ross – The Arctic and More – 19th century – Pathfinders and Passageways"».
- ↑ «"Superior Mirage"».
- ↑ Morrell, Benjamin (1832). A Narrative of Four Voyages ... etc. New York: J & J Harper. págs. 69–70. ISBN 9781927279137.
- ↑ Mills, William James (2003). Exploring Polar Frontiers. Santa Barbara: ABC-CLIO. págs. 434–435. ISBN 978-1-57607-422-0.
- ↑ Mill, Hugh Robert (1905). The Siege of the South Pole. Londres: Alston Rivers. págs. 161–162.
- ↑ Mill, Hugh Robert (1905). The Siege of the South Pole. Londres: Alston Rivers. págs. 109.
- ↑ Simpson-Housley, Paul (1992). Antarctica: Exploration, Perception and Metaphor. New York: Routledge. págs. 57–69. ISBN 978-0-415-08225-9.
- ↑ «"UI Alumni Association – Welcome"».
- ↑ «"Contributions"».
- ↑ Welky, David (2017). A Wretched and Precarious Situation: In Search of the Last Arctic Frontier.
- ↑ MacMillan, Donald Baxter; Ekblaw, Walter Elmer (1918). Four Years in the White North. Harper & Brothers. págs. 87–88.
- ↑ «"The UnMuseum – Mirages"».
- ↑ «"The Mirage: Conditions that make possible this beautiful illusion"».
- ↑ «"Daily News (Kingston, ON), July 9, 1866: Maritime History of the Great Lakes"».
- ↑ «"A mirage at Buffalo"».
- ↑ «Miscellaneous Notes and Queries».
- ↑ Perkinson, William J. (11 d novembre de 1966). "Optical illusions among strange effects of weather; winds give cold its severity". The Evening Sun. Baltimore, Maryland. p. C1.
- ↑ "El Pasoan studies Antarctica weather". El Pas Herald–Post. 19 de febrer de 1973. pág. B–1.
- ↑ «"The Guys at Work"».
- ↑ Webb, Steven (2002). If the universe is teeming with aliens – where is everybody?. New York: Copernicus. pág. 30. ISBN 978-0-387-95501-8.
- ↑ «Electromagnetic-Wave Ducting».
- ↑ Pettigrew, John D. (2003) "The Min Min light and the Fata Morgana: An optical account of a mysterious Australian phenomenon", Clinical and Experimental Optometry, V86#2 págs. 109–120
- ↑ «"Catalogue of plau names in northern East Greenland"».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fata Morgana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.