Espillisme
Un espillisme és una ilusió òptica que ocorre naturalment en la que els rajos de llum es desvien a través de la refracció per a produir una image desplaçada d'objectes distants o del cel. Els espillisme es poden classificar com "inferior", "superior" i "Fata Morgana", un tipo d'espillisme superior que consistix en una série d'imàgens apilades verticalment inusualment elaborades, que formen un espillisme que canvia ràpidament.
A diferència d'una alucinació, un espillisme és un fenomen òptic real que es pot capturar en una cambra, ya que els rajos de llum es refractan per a formar l'image falsa en l'ubicació de l'observador. No obstant, lo que l'image sembla representar està determinat per les facultats interpretatives de la ment humana. Per eixemple, les espillisme inferiors es confonen molt fàcilment en els reflexos d'una chicoteta massa d'aigua.
Història
[editar | editar còdic]
Les primeres observacions dels espillisme semblen remontar-se a l'any 350 a. C., quan Aristóteles menciona en la Meteorològica[1] que ocorre que els promontoris semblen anormalment grans en determinades circumstàncies meteorològiques i que el vent del surest fa que les estreles aumenten de tamany quan es posen o ixen.
- "Açò és també lo que fa que els cims dels promontoris semblen més altes en la mar, i que les dimensions de tots els objectes aumenten quan bufa el vent del surest. Açò és també lo que ocorre en els objectes que apareixen a través de la boira; per eixemple, el sol i les estreles, quan ixen o es posen, semblen més grans que quan estan en el centre del cel." - Aristóteles, Meteorologica traduïda per J. Barthélemy Saint-Hilaire, A. Durand Libraire éditeur, 1863
Este passage forma part d'un capítul que tracta de la refracció de la llum i de l'explicació del fenomen del arc iris. És molt provable que la deformació sofrida per les estreles i el engrandiment dels "promontoris" es deguen a la refracció de la llum per l'aire calent transportat pel xaloc, vent del surest que es menciona.
També es mencionen persones que desapareixen de la vista a causa de l'aire "densificado per la calor " o del sol, distorsionat i rodejat de "flames" 6,7, o de formes indistintes, immòvils o en moviment, comparades en estranyes criatures (Diodoro de Sicília en Bibliothèque historique Prenga 2).
En la Història Natural de Plinio el Vell s'enumeren multitut de fenomens físics i astronòmics en el Llibre II, entre els que es menciona l'existència de múltiples Sols visibles de matí i per la vesprada (capítul XXXII), i més alvance8 :
- "Durant el tercer consulat de Mario, els habitants d'Ameria i Tudertum varen vore cóm els eixèrcits celestials venien a chocar des de l'est i l'oest, i els del costat occidental varen ser derrotats. Vàries voltes es va vore el propi cel en flames; açò no és sorprenent: són els núvols les que s'encenen en una gran zona." - Plinio el Vell, Histoire naturelle traduïda per Émile Littré, Firmin Didot et Cie, 1877
Este tipo d'aparició d'eixèrcits en l'aire, que choquen i després es retiren, és de fet un fet recurrent en els relats antics. Flavio Josefo menciona eixèrcits que apareixen en l'aire en la seua Guerra dels Judeus, lo mateixa es descriu en el llibre II, capítul VII dels Macabeos, aparicions d'eixèrcits espectrals convocats pels hunos durant el regnat de Cariberto I, etc. Estos eixèrcits que choquen violentament podrien molt ben ser fata morgana, espillisme temblorosos i relluents que apareixen en l'horisó.
A lo llarc de l'història es mencionen episódicamente els espillisme. En 1799, Gaspard Monge va dedicar part del seu relat de la campanya egipcíaca a parlar dels espillisme que havia observat en el desert. Descriu el fenomen de l'espillisme de forma qualitativa i prou precisa, és dir, ya no com Aristóteles -refracció en l'aire densificado pel vapor d'aigua- sino com un fenomen de refracció en l'aire densificado per la temperatura, en una reflexió total que fa que els rajos seguixquen una curva.
Mecanisme
[editar | editar còdic]En les regions càlides, l'aire en contacte en el sol tórrido es calfa. La variació de temperatura supon una variació de densitat (l'aire més calent és menys dens), i açò, a la seua volta, fa que canvie l'índex de refracció. En procedir la calor d'avall, contrari a lo habitual, l'aire més fret es manté damunt del més calent. Açò crea una densitat desigual en l'aire que li otorga varis índexs de refracció. Per lo tant, un raig de llum reflectit per un objecte lluntà que va cap a avall, i en la direcció de l'observador, va experimentant refracció successives en travessar les distintes capes d'aire; el seu inclinament cap al sol és cada volta menor i, despuix d'aplegar a l'horisontal, el raig sofrix noves refracció, encara que esta volta cap a dalt. Aixina és com, despuix d'haver descrit una trayectòria curva de convexidad dirigida cap a avall, aplega a l'ull de l'observador, que veu en el sol (espillisme inferior) una image poc neta de l'objecte. Ara be, com atres rajos de procedència real apleguen també directament a l'ull de l'observador, est té l'impressió de vore al mateix temps l'objecte (per eixemple, una palmera en un desert) i, al peu del mateix, una segona image invertida, com si esta palmera es reflectira en una superfície líquida inexistent. Per tant, en les hores més caloroses del estiu, l'image del cel sembla vindre del asfalt de la carretera calenta, al mateix temps que esta sembla mullada o encharcada per a l'observador.
És excepcional que la trayectòria dels rajos lluminosos siga convexa cap a dalt (espillisme superior); de produir-se, un barco, una montanya, etc., semblen surar en l'atmòsfera.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Aristóteles. Sobre el Cel, Meteorològics.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Espejismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.